# El meu amic Pellini i altres contes ## Part 3 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/el-meu-amic-pellini-i-altres-contes-74649/index.md Els caçadors es posaren en campanya, l'un d'amagat de l'altre, amb una falsa il·lusió d'ésser ell l'únic perseguidor. Ella, però, no semblava pas malfiar-se gaire de tals enemics. Quan la inquietaven a la closa d'en Xarlet, se n'anava a l'hort d'en Tonico; i de l'hort d'en Tonico a la Feixa llarga; i si a la Feixa llarga no trobava repòs, d'un petit vol, se'n passava a l'Estany, i si encara a l'Estany era perseguida, es llençava a les Cues o als Fangassos, i d'allí a les oserdes d'en Mengol, fins a tornar a la closa del Xarlet. Com si tingués enteniment, deixava que s'apropessin el just per a no pendre mal. De bell antuvi, els trets l'espaordiren. Era que en realitat l'agafaren desprevinguda. Sorgien darrera les tanques de tamarius, arran dels marges, dels munts de fems, dels feixos de canoques, del fons dels recs, de les mates de joncs i, àdhuc, de les grans terrosses dels erms goretats. L'oca sabia, per experiència, que allí on pogués amagar-se un empordanès en sorgiria, tard o d'hora, una glopada de fum, un espetec i, al darrera, un caçador anhelant amb un pam de nas. Era invulnerable l'oca? Algú, a força de decepcions, arribà a afirmar-ho. Però, cal tenir present que el volum d'aquell ocellàs resultava enganyador; una oca a dues centes passes para la mateixa tossa que un ànec a trenta. A poc a poc el matar l'oca esdevingué una qüestió d'amor propi. A mesura que s'afermava el convenciment que patia d'algun mal consumptiu més esperances d'heure-la i més delit de perseguir-la sentien els braus caçadors. O ara o mai, pensaven els novells. Una oca no és pas un gafarró, i els que havien arribat a matar-ne alguna, tanmateix gaudien d'un altre prestigi. Es desvetllà una enorme espectació; calia veure qui seria el sortós. Qualsevulla altre afer familiar o públic era oblidat, no tenia interès en front la problemàtica cacera de l'oca. Tots els veïns s'emportaven les escopetes al camp i molts deixaven d'anar al camp per emportar-se'n les escopetes. L'oca anava a raure de l'un a l'altre i tota la plana s'encenia a trets, rajava foc i metralla. Tant i tant alguns perdigons li havien arribat a la pell, esmortuïts pel tou de plomes. Experimentà una mena de pessigolleig gens molestós, i com que el soroll de les escopetades ja no l'astorava, aquella nova sensació l'enlleminia. Veia que els caçadors l'enrondaven i li feien esperetes sense llei de temor, disposant-se a rebre una perdigonada escadussera voluptuosament. Romania amb el coll estirat, tranquila, vigilant distàncies, regulant-les amb un inexplicable coneixement de la força expansiva de tota mena de pólvores. En ocasions provocava una descàrrega. Després, fent l'orni, patxip patxap, a una altura prudencial, passava sobre un canyer o una tanca de xiprers on obirava l'ombra d'un traïdor agemolit. Com se'n reia ella de l'estúpida metrallada! Al cafè d'En Nasi, els notables seguien comentant el comportament de l'oca i ses quotidianes peripècies amb els caçadors. Aquests demostraven a la fi una exasperació violenta. Cal pensar que la guerra havia encarit extraordinàriament les municions i cada tret ordinari valia un ral. Fins ara la mitjania econòmica els havia estat suportable, però des que les armes llurs i els cartutxos llurs no danyaven l'oca, no feien altra cosa que somniar grandeses; escopetes d'abast superior, explosius refinats, perdigons especials d'acer o de plom endurit, capaços de no esmossar-se en el tou de plomes i d'esmicolar els ossos més durs. S'esperava amb ansietat la intervenció del metge, l'escopeta del qual era un monument. (Calibre 10, canons d'acer Hèrcules trempat XXXX, "choke-bored" l'esquerra, i cartutxeria "Eley" de pólvora piroxilada). Si el clínic, que tenia bon ull, bon pols i bona manya, no en passava els taps d'aquella oca malalta, no els passaria ningú. Però el metge estava aqueferat amb els griposos i rebia les peremptòries excitacions de lluita, amb un vanitós somriure. Per fi el darrer client desenganyat havia eixit a pendre el sol i els dos o tres "encostipats de conveniència" eren al cementiri, de manera que l'hora crítica s'atansava i els cors glatien. Una migdiada, el paladí de l'honra col·lectiva traspassà les eres amb el "setter" roig encastat a les polaines i la famosa escopeta al plec del braç. Giragonsant pels conreus es topà amb el barber, amb l'apotecari, amb En Met, amb l'hereu Xana i altres. Ningú no havia vist l'oca. Tardejava i se'n tornaven tots junts al poble. Fos degut a una sobtada enyorança de solitari o al comprensible desig de consol dels que sofreixen d'una malura incurable, el cas és que, aquella tarda, l'oca salvatge s'havia ajuntat amb les d'En Marrussinya que s'esplaiaven al riu. La colla dels caçadors s'atura a contemplar-les. De sobte un dels gossos, sense to ni so, abordà el ramat. Llavors succeí una cosa espalmadora. Una de elles, entre l'escarafallós xibarri de les altres, emprengué el vol gentilment. --Allà va! --Mi-te-la! --Llamp! --Maleït siga! --Foc! Ja era lluny quan el raig de les fogonades llampegà sobre les aigües. Tan a prop que l'havien tinguda! Aquesta peripècia acabà de posar en roda tots els caçadors i suggerí interminables comentaris. Per si l'oca havia canviat de tarannà deixant els conreus per barrejar-se amb les casolanes, els caçadors l'esperaren a l'aguait. A cada bassa n'hi havia un i al riu, dos rengles. Això no evità pas que un capvespre la jove del Molí de l'Armentera trobés, ajocades en el cortirol, cinc oques en lloc de quatre. No s'hi encaparrà mica pensant que seria una ingratitud refusar el que Déu porta a casa. Concebí el projecte d'estabornir l'oca sobrera d'un cop de pal abans no la reclamessin els veïns. Però, en anar a enjegar-les, de matinet, armada d'una perxa, la sentenciada se li esmunyí per l'arc del cortirol com una oreneta. Explicat el cas ningú no dubtà que es tractava de l'oca salvatge. Tal gosadia traspassava tots els límits imaginables i ja no calia esperar-la arran de les parets del poble sinó dintre mateix de les cases. El sentiment del ridícol no aturà pas la colla de braus, i, a toc d'oració, cada u, a la finestra de la cort, sotjava el retorn de l'aviram amb el cor somogut, els ulls esbrinadors i l'escopeta carregada amb mitja dotzena de balins. L'oca salvatge i arbitrària desaparegué tal com havia vingut. Els faceciosos i els irònics tingueren de què parlar llargues setmanes. En els jorns magres de l'esdevenidor els caçadors del poble de X... remembraven l'"hivern de l'oca" com un hivern de gràcia. Ara només podien percaçar els gats casolans que es donaven a la mala vida. El "choke-bored" del metge en aqueix ram, feia estralls. ## El gos lladre Era un gos genial, tenia cops audaciosos, moments immensament afortunats, però era un lladre. El seu nas, un veritable telescopi d'ensumar, el mateix li servia per a descobrir un cap de caça caigut dintre d'un avenc o en mig d'una brolla impenetrable, com per a heure un tros de pa malendreçat a la casa del veí. És natural que qui diu pa, diu vianda, i qui diu vianda, diu tot el que pogués arreplegar, fred o calent, amanit o sense amanir. No heu pas vist en la vostra vida una bèstia més gosada. Al veïnat, veïnat d'obrers (una placeta de cases a peu pla on regnava una confiança il·limitada i on les portes romanien esbatanades) havia arribat a sembrar-hi el terror. Quan ell eixia arramblat a la paret, amb la cua moixa, l'aire sonso i sa cara de perdiguer estúpidament inexpressiva, algú es quedava sense dinar. La Pepa, per exemple, tenia l'escudella a taula i el pa llescat; el seu marit era a l'hort o a l'eixida del darrera, obrint una rega o endegant una gàbia, i, pareu atenció en el que vaig a dir-vos, el temps just de girar l'esquena i cridar l'entretingut, el meu gos, el savi Alí, d'una gorjada buidava la sopera, d'un mos se'n duia el pa, i si el marit trigava massa i la dona tenia de repetir la crida, el gos tornava a cercar el bullit i les llesques escadusseres; feia net. Compendreu que era ben admirable la llestesa del meu gos que en mig minut es menjava el dinar d'una família. Quan oïa xernegar una dona, al pas de la porta, em ficava la mà a la butxaca. L'Alí tenia una panxa inversemblantment elàstica. A voltes de tan plena i tivant esdevenia transparent. Si el producte dels seus lladronicis m'hagués interessat, d'un sol cop d'ull us hauria dit el que s'hi encabia. I Déu ens lliuri que fos bacallà sec, perquè el remullar-lo i el trasmudar-li l'aigua exigia llargues i repetides abeurades. Jo suportava totes aqueixes coses, ben greus tanmateix, en gràcia als bons serveis que els seus sentits i la seva enorme voluntat em feien a muntanya. Per altre cantó jo sempre sóc estat considerat. Comprenia que l'exercici i els aires purs obren la gana. Un hom sabia, per experiència, que en tornant de cacera el ventrell és exigent; i a la guerra com a la guerra. Procurava, de totes maneres, evitar-li ocasions de fer estropicis. No m'avergonyia d'assabentar a les mestresses dels hostals i cases de pagès, de quin mal patia el meu Alí. Ells que procuressin vigilar-lo, que jo també el vigilaria. El que és que jo no tenia el nas del gos, i allí on no hi veia res mal endreçat afluixava els meus rigors. Els altres per la seva banda, no capien la terrible agilitat de l'Alí, ni els seus recursos. Les portes, les lleixes i els armaris els tranquil·litzaven massa fàcilment. El carnisser del nostre barri sabia, però, tota la veritat. Tant la sabia que, en quant el perdiguer s'atansava a casa seva, el mateix si l'obirava ell que si l'obirava la seva muller, els seus fills, o els mossos de l'escorxador o les criades de la botiga, no restaven pesos a les balances, ni tallants al tallador, ni ganivets a la taula, ni carbó de pedra a la caldera, car tot era llençat a manera de projectils a les costelles del golafre. Poden ben creure que aquesta diligència i agressivitat espantoses no aconseguien salvar els trossos de vedella sospesos al garfi, dins del rebost tancat del soterrani. El camí que seguia el gos era d'allò més envitricollat i perdedor. Demés, la casa era plena de gent, i de males intencions; ja ho heu vist. I encara, a la portella del susdit rebost hi havia una baldeta de fusta situada a l'altura de l'espatlla d'un home. El mecanisme era molt groller i primitiu; però també els mitjans d'una bèstia són bastant limitats en relació amb els que solen esmerçar els lladres d'ofici. Sant Tomàs ens valgui! Per creure-ho vaig tenir d'inspeccionar el lloc de l'estropici amb els meus propis ulls. En el marc de la portella s'hi coneixien els rastres dels unglots del meu volgut Alí. No feia més que redreçar-se i, d'un cop de pota vertical, tombava la baldeta, després rautava de biaix fins introduir les ungles en el junt del bastiment i la portella; i cor què vols, boca què desitges. El carnisser en valuar la carn malmesa sempre tirava llarg i jo pagava esbalaït d'admiració, més i més convençut del talent de la bèstia. I no era pas que no li hagués fet reflexions a dojo i enlletgit aquells actes, amb arguments severs; en venia de mena. Robava per esport. Les dificultats l'enardien. Així en ocasions es feia l'orni quan trobava massa senzill apropiar-se d'una deixia, o del pa dels infants o d'altra persona desvalguda. Però en quan es presentava un pillatge de mèrit, llavors feia de les seves. El mateix que certs facinerosos dels temps vells, atacava amb preferència els forts i els acabalats. La gana no era pas el motiu determinant de les seves malifetes. No diré que en tornant de cacera no esdevingués més perillós, però cal dir també que ben sovint anava a soterrar les coses afanades. Ho feia en previsió de caresties imaginàries? Era un precursor de l'actual egoisme social, dels acaparadors malvats? De cap manera: ell podia comptar amb la sopa domèstica dia per dia, puntualment. Demés en temps de l'Alí, el pa, i la carn tenien un preu baix i no existia ni el més petit indici de guerra europea. Va envellir sense perdre energies. Però haig de constatar que amb l'experiència, el meu gos, executà els robatoris amb un refinament insuperable. A voltes aquests prenien un caient pintoresc i fantàstic. En el camiral de França, a sis o set quilòmetres més enllà de Girona, es troba la Costa-roja. A dalt a la carena de Sant Julià de Ramis, existeix un hostalot, on els carreters, guanyada la fatigosa pujada, mentre els animals reposen, entren a paladejar un didalet de rosolis i a atracar-se d'aigua. En aquest hostalot, un matí calorós de setembre, morts de cansament --les perdius de Sant Julià són dures i esquerpes-- un company i jo férem una curta estada. La mestressa ens havia posat dues "gassioses" en fresc i havia eixit a estendre la roba. Érem sols dintre l'hostalot; sols amb les mosques i amb l'ensopiment. La carretera solitària reflectia la llum solar d'una faisó cruel i ens embolcallava de xafogor i mandra. Estàvem asseguts al peu de l'entrada, d'esquena a la paret lateral, de cara a un tempanell on hi havia una porteta falsa. La tal porta badava uns travessos de dit, i heu's aquí que, de sobte, vaig ataleiar-me que de l'obertura, anguilejant pel sòl, n'eixia una cosa, llarga i prima, amb totes les apariències d'una mànega d'incendis. Curiós, pensava entre mi, i no queia pas en què podia ésser. Però allò, d'una lluentor especial, no sols, com ja he dit, anguilejava arran de la paret, encorbant-se bruscament, sinó que es movia rastrer i feixuc, com si algú l'anés estirant des del defora. El cansament i mandra, foren vençuts per una curiositat vivíssima. Vaig aixecar-me, vaig seguir la sinuosa mànega i, al capdavall, al peu de la paret, en l'herbam polsós que hi creixia, al meu Alí engorjava sense mastegar, subjectant-lo entre les potes davanteres, aquell tub elàstic i sucós. Era una budellada, una tirallonga de botifarra de parracs, encara sense lligams, que procedia de la fogaina, situada darrera del tempanell. Com pogué treure-la de la perola bullent; com ajustà després la porta; com executà aquesta maniobra, inadvertidament i silenciosament? Això és el que encara segueixo meditant en aquestes hores. Per no veure'ns compromesos en aventures, similars, calia una atenció contínua, abassegadora, impossible. Mentre pagava el dret de portes d'un cap de caça, ell ja havia recorregut la "casilla" del burot, i, regirant el patifell, sustret el que li convenia; mentre donava foc a un bosquerol, ja se li havia menjat la coca del cabàs; el temps de demanar una tirada d'aigua en una casa de pagès, ell ja s'havia begut el brou de l'olla; i encara no havia ficat el peu en un hostal, que ja mancava alguna ració a les taules o ja escoltàveu imprecacions basardoses a la cuina. I en cas d'haver-hi altres gossos mai ningú no sospitava d'ell. Semblava tan humil, tan resignat, tan quiet; obrava d'una faisó tan diplomàtica, tan per sotamà i tan gosada, ràpida i encongida, que talment hauríeu dit que tenia el do de tornar-se invisible i duia a sobre totes les eines d'espenyar més refinades i segures. Morí d'una fartanera nadalenca; la més lícita, però també la més fatal de la seva vida. Per no deixar la memòria del brau Alí en interdicte, haig d'avinentar als meus volguts llegidors que ell només era lladre d'aliments. Dels diners, joies i valors públics, no en feia cabal, i a la seva vora, per desendreçats que estiguessin, els teníeu tan segurs com dipositats al Banc d'Espanya. ## Un drama en una peixera En un extrem d'un pati, un gran pati d'establiment pedagògic, entre eures i rosers florits, sostingudes per uns permòdols de ferro forjat, a manera de caixes de cristall, hi havia unes peixeres. D'entre les tals, sols dues oferien cert interès. Les altres estaven destinades als conegudíssims peixos de brollador, ingràcils, obesos i llampants, veritable expressió de la mediocritat burgesa. Pel demés, la que servia d'ergàstula a una descomunal anguila, tampoc resultava atraient. L'anguila, quan no romania ensorrada us feia l'efecte d'un tros de beina d'espasí, exasperant-vos amb la seva immobilitat i amb el descar insòlit amb què us sostenia la mirada. On es desvetllaren les nostres simpaties era en la peixera habitada per una varietat de peixos minúsculs, talment unes fulles de saule, la graciosa vivor dels quals jo no sabria pas com ponderar. Tenien encara una altra virtut: els mascles es distingien de les femelles i això, naturalment, predisposava a observar-los, car ja no resultaven sense sentit els seus gestos, ni les seves evolucions, ni els seus conciliàbuls. Els mascles, en arribar la temporada del zel, esdevenien emporprats de la gorja, quelcom semblant a una ampla esgarrinxada sanguinosa, ferida d'amor que les gentils mestresses de l'escola havien convingut d'anomenar "collaret de noces". Amb aquests antecedents, podria estalviar-me d'afirmar que aquesta peixera havia estat convertida en un paradís. La femenil tendresa havia endolcit aquell captiveri amb petxines i corns, palets de riu, sorra i rocam estalactític, trasplantant-hi una herba aquàtica dita vulgarment "estels", que omplenava el fons d'una vegetació gemada i filiforme, estenent-se per la superfície com un veritable velàrium de fullatge. Demés del goig de l'ànima s'havia tingut en compte la salut del cos. Una aixeta de llautó deixava caure constantment un rajolí d'aigua clara i tres cops al jorn, a manera de reforçant, eren servides als peixos unes polsades de substància de mol·lusc rostida i macerada. La il·lusió de veure'ls procrear obligava a una curosa vigilància. Així, a poc a poc, a força d'observar-los i deduir, les gentils mestresses penetraren els secrets d'aquelles vides. I ja arribades a un cert grau de coneixença, tant se valia romandre en front d'aquella peixera com de la boca d'un escenari. I esdevingué fatalment el drama. Tres eren els personatges. Havien estat pescats al Rec Comtal per uns individus afiliats a la Societat d'Amics dels peixos. El destí, que ni en casos semblants sap ben bé el què es pesca, havia ajuntat en un sol captiveri dos mascles i una femella. Amb esglai de tots, àdhuc de la conserja entrada en anys, així que floriren les acàcies del pati i revolaren els primers papallons, dos dels personatges es posaren, quasi alhora son collaret de noces. De bell antuvi es va témer un crim passional. Amb tot, els dos rivals, com homes de món, prescindiren l'un de l'altre, simulant desconèixer els intents respectius. Per la coloració més o menys intensa del collaret i per altres indicis subtilment relacionats, es vingué en coneixement que es tractava d'un vell d'experiència, un calaverot, i d'un jove de la primera volada. El vell tenia un caràcter despòtic i autoritari; el jove semblava la mateixa dolçor. El vell es lliurà tot seguit a una persecució desenfrenada. Era odiós; a totes hores l'hauríeu vist corrent darrera la peixa, amb els ulls fora del cap. El jovenet, entretant, ple de timidesa, però amb les sangs bullents, s'aventurava algunes vegades a insinuar el seu desfici, que era correspost, car ella, sempre que podia, tot fugint, li feia ofrena de miradetes ben significatives i encoratjadores. Per desgràcia, el món no era gaire ample per aquells enamorats. Matar o morir; no hi havia cap més solució. No gens menys, fos que els cabells blancs sempre han infós respecte, fos que la naturalesa no hagués dotat el peix d'una arma eficaç ni del coratge dels meridionals que ha immortalitzat tants protagonistes i tants i tants autors de la nostra terra, el cert és que el vell seguí tiranitzant la desgraciada beutat. Arribà un jorn en què avorrida, fastiguejada, repugnant-li les carícies del vell i maleint la covardia del jove, va entaforar-se entre dos rierencs. Llavors, el perseguidor s'instal·là a l'entrada de la cofurna, establí un setge en tota regla. Se'l veia impertèrrit, fent anar les seves aletes com dos "ventalls mecànics" --ja sabreu, al final, perquè subratllo aquests mots-- immòbil i ferm com el mateix Argus de cent ulls. Allò fou qualificat de segrestament. L'altre, el tímid galantejador, esmerçava les hores passejant la seva romàntica melangia sota els "estels" en tant que, en la seva gorja, el collaret simbòlic floria amb viu esclat. A fora la peixera esclatava també la indignació de les mestresses. Dues vides malmeses. Una podrint-se en la llobreguesa subaquàtica, en una escletxa llotosa, entre dos rocs! l'altra esberlada per desengany, desfent-se en llàgrimes, ostentant la marca cruenta de l'amor, d'una passió desesperada, santa i noble passió com tots l'havem sentida, car de naixença ja la duem en les entranyes, posada allí per la natura pròdiga i sàvia! Ah, vell maleït! Ah, carcamal! Quan la directora de l'escola hagué explicat que l'amor dels peixos diferia notablement del dels homes, l'armadura del drama psicològic bastit amb tanta tendresa per la professora de música, trontollà una mica. Mentrestant la peixa es deixà veure. Eixí de la boscúria amb un cert aire las de convalescent que posa els peus al carrer per primera vegada. Estava desconeguda, desmillorada com si l'haguessin escatat a clapes, amb un lleu revinclament dorsal. Tràngols de maternitat sens dubte! El vell encara cometé la vilesa d'escometre-la. La peixa se'n tornà al niu. Un matí amb els raigs del sol que aclarien millor el misteri verdós de la peixera, les gentils observadores, obiraren una cosa molt xica, com una punta d'agulla, que surava amb moviments incerts entre la molsa del fons. "Que sí!" --"Que no!" --"Que sí!" Fins que ja no fou possible dubtar-ne, l'ansietat abocà damunt la peixera tots els caps i tots els cors. Els nassos de les petites escolars s'aixafaren contra el vidre, com prunes a les parets d'una fruitera. Transcorregué una setmana. El collaret nuvial del jove s'empal·lidia. El vell repetani continuava a l'aguait. La femella es refeia, però dels nou nats no se'n veia ni un. De bell nou es feren deduccions bon xic alarmants. Tots els indicis suggerien la possibilitat d'un crim. El vell antipàtic fou acusat. Va suposar-se'l afrosament engelosit. Un testimoni declarà que l'havia vist perseguint-los fins a l'entrada de la cofurna tràgica. El vell se'ls havia menjat! Antropòfag! Infanticida! La vindicta pública reclama l'exil. Sí, l'exil, l'exil! Era un càstig humanitari per a ell i la felicitat per als altres dos! Una de les auxiliars que tenia les mans d'or fou l'encarregada de pescar-lo. Va introduir-lo amb tota cura en una desmantellada peixera on acabava de morir de congestió pulmonar un avi xaruc de color de pastenaga. L'aigua nova, de conducció subterrània, era molt freda i l'altra, assolellada des de bon matí, quasi tèbia. Amb un pot de calenta, dut cuita corrents per la cuinera, es posà remei a la imprevisió lamentable. Però la maniobra no fou executada tan de pressa que en la consciència de les mestresses no restés el dubte turmentós de si s'hauria encadarnat. Perquè el peix --cal dir el que sigui-- mai més no fou altre, i no sobrevisqué a la punició. Epíleg Aquesta història no és pas d'aquelles tan clares. Per altra part les accions dels peixos es desenrotllen en un ambient de misteri. S'imposava la revisió del procés. Per això va acudir-se a la ciència alemanya. Els alemanys són mestres de l'espionatge. Tant li fa que es tracti d'una bestiola insignificant com del cap d'un Estat poderós. L'espia, en aqueix cas concret, un savi, havia escrit: "El *gasterosteus aculeatus* --suposem que s'anomeni així-- no és pas gaire fecund. La femella fa, tirant llarg, mitja dotzena d'ous. Per aquest motiu un sol mascle sol ajuntar-se amb moltes femelles, les quals empaita sense parar per obligar-les a pondre en un mateix niu. Els ous, un cop facundats, necessiten abundància d'oxigen per a germinar. És per això que el mascle es situa llavors prop del niu i agita les seves aletes com un"ventall mecànic" --relacioneu els fets i el subratllat-- a l'objecte d'airejar l'aigua del fons." "Nats els peixos, el mascle encara segueix vetllant per ells, perseguint-los a fi que romanguin abscondits i en l'aigua orejada."