Part 5

Res no apareix a la consciència d'una manera espontània; i com a espontani hem de considerar tota cosa que --sinó pràcticament, almenys en teoria-- no és reduïble en els seus òrgans ni en el seu desenvolupament a factors d'ordre objectiu.

Descobrim formulat en el nostre esperit el sentiment de la realitat; és una cosa que no té color, ni so, ni és sàpida, ni olorosa. El fet mateix de trobar-la formulada posa ipso facto la qüestió de saber com això s'ha produït per l'acció de condicions fisiològiques preexistents. Trobem establerta en el nostre esperit la ferma certitud que els nostres sentits no actuen d'una manera autòctona; solament reaccionen per l'acció d'una causa. No intentarem d'explicar el fet metafísicament per la sola raó que és insoluble en el terreny de l'experiència o almenys sembla ésser-ho.

L'apariència és enganyadora. El fet suposa una base fisiològica que, un cop coneguda, ens permetrà de posar experimentalment un problema que sembla de naturalesa exclusivament metafísica.

La introspecció ens presenta els elements sensorials organitzats sota la forma d'imatges. Però les condicions que han presidit aquesta elaboració central són d'ordre fisiològic. Quan hom les coneix és possible d'observar com i de quina manera es presenta tot el què resulta de les fases objectives en qüestió.

L'espai, la ideació, el pensament sense imatges, tot suposa una base fisiològica. L'expressió més acabada, més completa de la vida psíquica és el què nosaltres anomenem consciència; però la consciència no és pas autòctona; no és pas una veu que ens parla d'ella mateixa; és una veu que respon a processos neuro-fisiològics.

W. James ens ha descrit, en pàgines grandiloqüents, el corrent del pensament com una activitat interna que es va desenvolupant sense discontinuïtat amb les seves franges de transició, les seves penombres i les seves claredats; res d'això no respon a l'activitat vivent; la imaginació introspectiva intervé només per concebre la cosa com estranya i simplement paral·lela al treball cerebral, al qual segueix en realitat.

En resum; la conclusió capital i trascendent que es desprèn de la tesi de W. Bechterev és la que es troba transcrita ací, encara que l'autor no l'hagi enunciada d'una manera concreta. Però amb ella només hom formula parcialment la teoria del mètode a què deu adaptar-se la investigació psicològica. Sabem que el fet psíquic pressuposa el fet fisiològic; ultra això hem de preocupar-nos de recercar com el fisiològic imposa el psíquic, com el manté lligat a la seva base material.

El savi rus es deté en el camí; no sembla donar-se compte de l'existència d'aquesta segona qüestió, tan fonamental com la primera. És la raó que fa que la seva psicologia objectiva estigui desproveïda de contingut psicològic.

N. Kostilev, que ha fet conèixer al món llatí l'obra de l'escola russa (fins llavors molt incompletament presentada en treballs fragmentaris), s'ha adonat de la llacuna i s'ha proposat d'omplir-la relacionant els treballs de W. Bechterev amb els d'altres escoles i amb els creats pel seu esforç personal. No ens seria difícil de demostrar, si es presentés una ocasió propícia, que en aquest treball complementari N. Kostilev no afilia les dades psíquiques a llurs precedents fisiològics naturals; les accepta tal com les troba formulades en la consciència o bé tal com les formula una introspecció que no és objectiva més que en apariència. En aquestes condicions ell superposa el psíquic a la seva base fisiològica, però no pot posar en evidència els seus orígens fisiològics. De l'obra que ell acaba de publicar no resulta que l'esperit neixi d'un mecanisme fisiològic. Tanmateix no creiem que a l'hora actual hom pugui emprendre amb èxit un projecte tan ampli; això serà obra del temps i del progrés humà.