Part 3

Però per poc que hi reflexionem, reconeixerem que aquesta causa no té cap semblança amb aquelles causes pròximes de la ciència experimental que posen clarament en evidència, davant els nostres sentits, el mecanisme de la successió. Nosaltres no percebem com la sensació segueix la reacció. En l'interval de l'un a l'altre factor hi ha un buit que separa la causa creadora de l'efecte creat. La ciència experimental ompliria aquest espai fosc --si el conegués-- amb la sèrie de transformacions físico-químiques que s'operen en la intimitat de la sensibilitat òptica, per exemple, sota la influència de l'excitació quan apareix una color en la consciència. Sabríem llavors que aquesta color s'accentua o s'atenua segons que s'intensifiquin o s'atenuïn els fenòmens fisiològics a b c d; tindriem així davant dels ulls el mecanisme d'aquesta successió, les modalitats del pas d'uns fenòmens als altres.

Tot i que veiéssim la successió d'aquesta manera, encara no diríem que el fisiològic produeix o engendra el psíquic; diríem que aquest ve després d'aquell i d'un mode tan invariable que per mitjà del primer estem en situació d'explicar el segon. Un cop que nosaltres haurem observat bé com la color es modifica en la consciència correlativament als canvis fisiològics, sabrem preveure què es produirà en la consciència --pel què es refereix a la reaparició d'aquesta color-- mentre coneguem només els canvis fisiològics que condicionen aquesta aparició. És la nostra ignorància actual allò que ens fa creure que la sensació sorgeix per la màgia d'una virtut causal; és perquè no tenim coneixement de les seves causes segones que pretenem de fer intervenir el coneixement de la seva causa primera.

Deixant-nos portar per la primera impressió nostra, arribarem a dir que en la intimitat de la massa cortical resideix la funció elaboradora de les idees; jutjar d'aquesta manera és establir entre el fet fisiològic i el psíquic una relació metafísica, no una relació experimental. El pensament viu una existència immaterial i pròpia; de la mateixa manera viu la sensació, àdhuc en el seu estat més elemental. Allò que crea el fet de pensar o de sentir, tot allò que és consecutiu a la reacció d'una sensibilitat donada, no sabem pas què és ni tenim de preocupar-nos a cercar-ho. Solament el bon sentit diu: no hi ha creacions ex nihilo.

En tot cas no hem de cercar en el fet fisiològic la seva eficiència; tenim de trobar-hi els antecedents que ens permetin d'explicar la ideació com férem amb la sensació.

El què nosaltres anomenem estat o procés fisiològic des del punt de vista de l'observació pura, és idealment reductible a una fórmula numèrica de matèria ponderable. Es tracta d'establir, entre el desenrotllament d'aquesta fórmula molt complexa i el desenrotllament de la ideació, lleis de successió que ens permetin d'evaluar energèticament, en el sensori, els processos fisiològics; es tracta d'observar com les variacions d'aquests són seguides per les variacions psíquiques; és així que arribarem a la previsió d'aquestes per mitjà d'aquelles. Hom no pot pas --si no volem parlar amb incorrecció manifesta-- atribuir a allò que és fisiològic per se una virtut metafísica que la ciència experimental condemna. Tot el què hi pot haver ací de pràcticament científic són les fases de la successió; cap altra cosa és observable. La virtut creadora és una invenció arbitrària i personal. Hom comprova un desprendiment de calor, hom constata un desprendiment d'àcid carbònic; mai no serà possible de demostrar que la idea es desprèn del procés fisiològic.

En la successió eficient que constitueix la tesi del materialisme, la sensació i el pensament, el procés senzill i el procés complex, sorgeixen de l'activitat fisiològica com d'una nebulosa; tot és vague i misteriós; hom ha vist els fenòmens de la vida sortir així del principi vital, el guariment sortir així de la vis medicatrix.

En altres temps aquesta tesi i també aquella d'un principi espiritual, creador dels fenòmens psíquics i alhora causa del moviment voluntari i de nombroses reaccions orgàniques que determinen una influència psíquica, ens enlluernaven. Avui llur prestigi es perd. Acostumats a les pràctiques del mètode experimental que fan tocar, veure i sentir totes les coses, ens resistim a concebre --ni en la matèria ni fora d'ella-- principis no reductibles a formes perceptibles. Si ens avenim a admetre concepcions d'aquesta mena no és sense donar-nos compte de l'obscuritat profunda que les envolta; comparar els principis en qüestió a les coses que hom veu i que hom toca no pot portar sinó malentesos. D'ací la tendència a deixar de banda aquestes qüestions abstruses: hom les tractarà incidentalment, i com de biaix, quan hom s'hi veurà obligat. Per a la generalitat dels investigadors són problemes insolubles com aquells que fan referència a certes propietats o virtuts d'una substància que no es poden mesurar amb la balança, que no obeeixen a cap reactiu conegut; això és exactament el què hom pot dir de les eficiències creadores dels efectes psíquics.

Malgrat tot, tant si hom es sent satisfet de les tesis metafísiques com si hom no les accepta, els fets s'imposen. Cerquem o no d'explicar la relació que uneix el pensament amb l'activitat de l'element nerviós, la veritat és que aquesta relació existeix. D'una part l'experimentació ha fet ressaltar la solidaritat molt estreta que hi ha entre el funcionament del cervell i les manifestacions de la vida psíquica; d'altra banda les ciències naturals demostren amb claredat que l'evolució d'aquesta vida psíquica es fa d'un mode paral·lel al perfeccionament del sistema nerviós. Tot ens porta a creure que l'activitat psíquica pressuposa l'activitat nerviosa, i nosaltres no veiem cap inconvenient a considerar el sensori com a òrgan del pensament.

Però referir la mentalitat a un substratum orgànic no ens fa pas avançar gran cosa. L'eterna qüestió queda encara en peu i de la mateixa manera. Com l'esperit deriva del sensori? Com el què és psíquic es desprèn del fisiològic? Direm que el sensori és l'òrgan del pensament: però d'aquest òrgan nosaltres no ens en podem formar la idea clara que tenim d'altres òrgans en estat d'acomplir llurs funcions respectives. Nosaltres diem del muscle que és l'òrgan del moviment perquè sabem com el determina en contraure's; però si nosaltres no sabéssim que ell el determina, si ignoréssim que el muscle es contrau i, malgrat això, persistíssim a atribuir-li aquesta funció, el moviment seria per nosaltres un misteri; la funció motriu atribuïda al sistema muscular seria una virtut metafísica. Així mateix procedim amb el fet fisiològic i el psíquic. Estem d'acord a reconèixer que el segon pressuposa el primer, però no investiguem de quina manera en deriva. Hom diu de tal òrgan: és el medi indispensable perquè el producte secretori s'elabori i es vessi. Hom diu de tal altre: és el medi indispensable perquè el moviment sigui determinat. La veritat pura és que no podem arribar a concebre el sensori com el medi indispensable al pensament, com el medi sense el qual la vida psíquica no és pràcticament possible.

Entre el procés fisiològic i el procés psíquic hi ha un misteri. L'un no és pas eficient de l'altre, i el fet psíquic no resulta d'una pura transformació del fet fisiològic; no pot ésser una mutació de forma, puix que el fisiològic és ostensible en l'espai i l'acte psíquic transcorre en aquell temps pur anomenat consciència. Si fos permès de penetrar a la intimitat de les intencions d'altri, diríem que els fisiòlegs tenen la convicció secreta que un sol i mateix determinisme regeix les dues classes de fenòmens i les encadena mútuament. Però vist que ells ignoren el com de la cosa, es mantenen en una actitud reservada i esperen.

Des de 1870, data del gloriós treball de Hitzig i Fritsch, s'han succeït les temptatives empreses per a penetrar el mecanisme funcional del sensori. No és sense motiu que J. Pavlov ha dit que els fisiòlegs es detenen al llindar del problema com si temessin de passar-lo. Tot el què no és localització de centres resta interdit a la investigació, i és natural que no sapiguem com funciona el centre, la topografia del qual acabem de fixar; no sabem quina és la ressonància de la seva funció en la consciència. Així hom parla del centre de l'equilibri; això no ens diu res quant a la manera com el cos s'equilibra, i amb tot nosaltres ho deixem de banda com si aquesta qüestió no fos tan fisiològica com la primera. Així hom parla de centres òptics sense preocupar-se d'investigar el mode com la funció visual es desenrotlla genèticament, com si això fos afer de l'ànima i no la resultant d'un mecanisme fisiològic. Aplicar al sensori els conceptes de la fisiologia sembla voler transformar-lo. No és, doncs, la ciència qui aprofundeix i posa en evidència els mecanismes funcionals; tot el més es tracta ací d'una ciència topogràfica, molt comparable a l'anatomia antiga que, després d'haver descrit els òrgans, es limitava a assenyalar els usos a què estaven destinats. Les causes d'una semblant reserva són fàcils d'endevinar. D'aquests mecanismes funcionals neixen els fenòmens psíquics; no tenint cap idea clara de la manera com neixen, l'observador --desitjós de mantenir-se en els límits de la ciència experimental-- no s'aventura pas a traspassar-los: tem de perdre's en divagacions especulatives.

Ningú millor que J. Pavlov s'ha donat compte que el fisiòleg s'endinsa en l'inconegut quan es posa a estudiar el fenomen psíquic. En sortir dels límits d'on els altres no es mouen, sotmet a l'experimentació directa el funcionament central, adoptant a l'efecte mètodes d'investigació nous, però tan objectius en llur naturalesa com els que empra per a l'estudi de la reflectivitat inferior. Però J. Pavlov no es llança a la seva empresa fins després d'haver renunciat a conèixer el psíquic, com si aquest element no tingués res a veure amb la fisiologia del sensori, com si aquest epifenomen no fos realment reductible a condicions fisiològiques, com si degués ésser estudiat en una regió apart, amb independència absoluta d'aquestes condicions. En la seva conferència al Congrés de Fisiòlegs de 1914, a Groninga (Recherches sur les activités nerveuses supérieures) diu que hom no pot legítimament lligar els fenòmens fisiològics, posats en evidència per l'experimentació, amb els fenòmens psíquics. Per a ell la psicologia no és una ciència suficientment exacta perquè hom pugui tenir seriosament en compte les dades que ens proporciona. No ha estat presentada fins ara, afegeix, en una forma científica; els que la cultiven no s'han sotmès a una disciplina comú, com és costum en les altres ciències; els temes que tindrien de constituir el seu objectiu no són els mateixos per a tots, i els mètodes adoptats per a les recerques no s'han demostrat fecunds. A jutjar per la marxa de les coses, J. Pavlov creu difícil per a la psicologia de sortir d'aquest estat; ell emprèn l'estudi de la reflectivitat cerebral com si no tingués cap ressonància psíquica, ja que la ciència encarregada d'indicar els temes d'aquesta relació encara no ha estat creada.

J. Pavlov, com hom veu, es fa de la psicologia una idea molt personal; creu que tindria de proporcionar al fisiòleg certes dades que, per dissort, no posseeix donat l'estat lamentable de retard en què es troba. Això fa suposar implícitament que el fet psicològic es constitueix en un món apart del fisiològic; les funcions dels centres nerviosos superiors podrien ésser estudiades fora de llur psiquisme, com si cadascuna de les dues ciències es mogués en una òrbita distinta. Aquest judici previ l'indueix a estudiar la reflectivitat cerebral en son aspecte únicament objectiu, no pas perquè no hi hagi modificacions psíquiques resultants de la seva acció sinó perquè hom no arriba a comprendre com aquesta acció és condició determinant. Trencats així els lligams, mantenint soldada l'activitat del sensori, cal esperar que els progressos de la psicologia introspectiva podran sistematitzar la correspondència a establir entre l'una i l'altra.

Res no hi ha més lluny de la realitat que aquesta concepció purament interior de la ciència psicològica. És cert que el coneixement dels fenòmens psíquics ens ve de la introspecció: però la introspecció ens mostra aquests fenòmens d'una manera lliure, deslligats de tota condició i com sorgint espontàniament, de la mateixa manera com l'observació empírica del món exterior ens mostra, per exemple, la secreció salival de vegades augmentada, altres disminuïda, i en certes ocasions inhibida. Reduir a un tema científic aquesta secreció és referir-la a un mecanisme per la determinació prèvia de quan i com augmenta, de quan o com disminueix o es troba inhibida; reduir a un tema científic el fenomen psíquic també és determinar per endavant les condicions fisiològiques que presideixen la seva aparició. Cadascun dels reflexos condicionals --sense excepció-- a benefici dels quals les reaccions orgàniques s'adapten a les variacions del medi ambient, desvetlla el seu eco en la consciència inferior. La naturalesa o la manera d'ésser d'aquest eco restarà absolutament desconeguda mentre nosaltres utilitzem la introspecció per a copsar-la. Per la introspecció podem donar-nos compte dels resultats dels grans processos, però no dels elements dels quals genèticament resulten i que són llurs preformadors en la mateixa consciència; per contra, podem tenir coneixement d'aquests elements observant com deriven elementalment de les condicions que succeeixen.

J. Pavlov no ha estudiat el caire psíquic del problema que posa i que ha resolt per una experimentació impecable. És per això que no ha descobert com és que el subjecte en experiència mostri el seu desig, adés pel pa, adés per la carn, adés per l'aigua, segons siguin les necessitats tròfiques del seu organisme; com el subjecte adopta la quantitat i la qualitat del seu suc gàstric a la riquesa química de l'aliment ingerit; com les secrecions de les glàndules salivals preparen el bol alimentari i modifiquen les seves condicions físiques per facilitar-ne la deglució, o com elles reaccionen contra els agents nocius. J. Pavlov constata que els gossos obren en la prensió de llurs aliments amb un discerniment que sembla innat; constata que les secrecions s'adapten meravellosament a les propietats físiques i a les propietats químiques d'aquells. Sap provocar una o altra d'aquestes adaptacions variant amb els aliments ingerits les condicions de l'experiència; però s'obstina a no voler observar els efectes psíquics determinats en la consciència per llur organització central. Llavors aquest treball tan vast, immensament complex, estudiat per nosaltres amb el nom d'experiència tròfica --i que és el més fonamental de la vida psíquica--, passa completament desapercebut de J. Pavlov, tot i que tendria de derivar de les seves pròpies experiències.

Sobre aquest punt el fisiòleg rus procedeix tan ilògicament com aquell que volgués estudiar els moviments del globus ocular o dels processos ciliars independentment dels fenòmens de convergència, d'apreciació ocular o de projecció visual. Es tracta en aquest cas d'un fenomen psíquic determinat per condicions de moviment. El mateix podem dir quant a les adaptacions les condicions de les quals estan per determinar. D'ací la indicació d'experiències que no poden ésser oblidades si no volem amputar el sensori de la seva funció capital: la psíquica.

Si ens despullem de tota idea preconcebuda, si ens limitem a observar únicament què passa en la consciència inferior quan el reflex condicional s'organitza, l'experiència apareix clara i distinta; és clara i distinta perquè objectivament és el reflex qui es presenta. Nosaltres posem, per exemple, pa sec o carn en pols a la boca d'un gos; consecutivament veiem fluir saliva abundant, la quantitat de la qual és regida per la mateixa sequedat de l'objecte. Entre una determinada reacció de la sensibilitat gustativa i una reacció orgànica distant --com és la secreció salival--, s'obre una via de comunicació que no estava originàriament establerta, cosa contrària del què passa amb els reflexos simples.

J. Pavlov observa que aquesta via s'allarga per la repetició dels mateixos actes com si la reiteració d'excitacions idèntiques vingués a integrar una suma neuronal determinant d'un fenomen d'elaboració central, condició que ha d'ésser prèviament establerta perquè la nova via conductora sigui fàcil. Una vegada el procés central realitzat, n'hi ha prou amb un petit desvetllament --l'aspecte visual del pa sec a l'hora de menjar-- perquè el fluix secretor reaparegui. En una paraula, ens trobem objectivament en presència d'una adaptació secretòria a una qualitat física de l'aliment, adaptació determinada per una condició fisiològica: l'elaboració central. Però això que nosaltres representem objectivament com una suma d'excitacions és vist subjectivament com el record d'excitacions passades, sumades i reproduïdes per l'excitació present. A mesura que la via s'obre i ateny més amplament el nucli d'inervació de les glàndules salivals, aquestes, obeint a la seva acció centrífuga, segreguen més; hi ha record que la repetició dels actes --sempre els mateixos-- fa desaparèixer la qualitat física del pa o de la carn en pols i en facilita la deglució. Heus ací com es formula en la consciència, per mitjà de les condicions fisiològiques preexistents, l'experiència inductiva de la saliva que estova l'aliment sec.

Amb motiu d'una reacció de defensa de la secreció salival veurem repetir-se els mateixos fets que quan aquesta secreció s'adapta a les qualitats físiques de l'aliment. Quan hom diposita damunt la llengua una gota d'una solució àcida o càustica, hom veu sobrevenir una sialorrea abundant. Si intentem d'explicar el fenomen pels seus orígens fisiològics, sembla que la natura obra així amb l'objecte d'atenuar l'acció nociva per mitjà de la dilució. Però si observem que en els gossos que acaben d'ésser desmamats o que encara són alletats aquesta secreció de defensa no es produeix, la nostra suposició perd tota la seva valor. En lloc de creure que la natura ha tingut un oblit, hem de pensar que en aquest cas no han estat preestablertes les condicions que presideixen la formació del reflex. La ingestió d'aliments més o menys àcids o càustics, dotats per tant de propietats semblants a les de la substància que provoca brutalment la reacció al laboratori, és l'acte que procedeix a l'elaboració central de l'estat que obrirà la nova via i que permetrà d'actuar sobre l'òrgan distant. Mentre que la seva repetició obre un camí en els centres superiors i estableix un contacte entre elements fins llavors isolats, es formula --per efecte de condicions fisiològiques preexistents-- aquesta noció d'experiència: que la saliva atenua o neutralitza l'acció irritant. Es tracta ací d'un acte de coneixement, imposat en el seu origen per condicions exteriors, les mateixes condicions que estableixen la nova acció reflexa.

El mètode introspectiu, suposant que pogués portar l'anàlisi fins en aquests estats primitius, ens mostraria tot el més que eren formulats en la consciència, però serà impotent per a fer-nos veure com hi eren formulats. Per a copsar-los és necessari de situar-se fora de la consciència i d'observar amb atenció, davant la condició fisiològica, com actua en ella el què, objectivament, se'ns presenta en forma d'un procés obrint d'una manera mecànica un camí entre elements nerviosos abans isolats o tancats.

Un cop adquirit aquest coneixement --el mateix que d'altres qualificats d'elementals--, la introspecció ens indueix totseguit a creure'ns actors i agents d'aquesta adaptació que ha utilitzat la saliva com a mitjà d'estovar l'aliment per facilitar la seva deglució o d'atenuar l'acció càustica per dilució. Invertint així els termes de la qüestió, no tenim en compte que les dades d'on resulta l'experiència es troben imposades a la consciència des de fora de la mateixa consciència. Tampoc tenim en compte que l'acte de la deglució es troba imposat, com l'acte anterior de la insalivació, per condicions fisiològiques preexistents coordinant les sinèrgies musculars que porten el bol alimentari a la part posterior de la boca i l'introdueixen a l'esòfag i al sac estomacal. I com que nosaltres no tenim en compte aquestes dades de la introspecció, on aquestes veus de la consciència responen a accions exteriors --com l'eco correspon a la reflexió de les ondes sonores que han topat amb la superfície reflectant--, ens figurem llavors que dir: "estovar el bol per engolir-lo", és relligar els fenòmens teleològicament.

Si invertim així els termes del problema, si prenem les coses al contrari de com són, ens situem insensiblement en un punt de vista introspectiu i cerquem en els fenòmens precedents la raó suficient dels subseqüents. Aquesta ordenació interior dels fenòmens psíquics ens il·lusiona fins al punt que ens figurem que la seva forma lògica constitueix el veritable objectiu de la investigació científica. J. Pavlov, amb una idea molt clara de l'esperit que anima el mètode experimental, sent una repugnància invencible a servir-se d'una lògica semblant per a l'explicació d'aquests reflexos. Li sembla arbitrari de raonar sobre el què es proposa el subjecte de l'experiència, sobre el què és el seu fi; estima inoportú d'orientar la investigació objectiva sobre dades suggerides per una observació subjectiva, il·legítima sempre pel seu caràcter personal.

Aquest és un dels motius més poderosos que l'obliguen a fer abstracció de l'element psíquic tal com ens el dóna la introspecció, puix que en lloc d'orientar la investigació, l'enterboleix. I és així, en efecte. Res no hi ha més oposat a un criteri experimental correcte que aquest punt de vista teleològic. Estudiar els fenòmens per llurs orígens causals és cosa molt diferent que cercar la finalitat on fan cap; les dues maneres de pensar es repel·leixen i s'exclueixen.

Quan considerem com el subjecte arriba a saber que la saliva estova el pa sec, si nosaltres hem cercat de donar-nos compte també de l'ordre tròfic dels estímuls en virtut dels quals s'estableix la coordinació de les sinèrgies d'on la deglució resulta, remarquem que la saliva no estova el bol amb el fi de deglutir, sinó que facilita la deglució pel fet d'aquest estovament. La percepció d'aquest encadenament lògic o interior no respon a una raó suficient sinó a un encadenament objectiu d'ordre experimental. De tot això resulta que no és pas l'observació interior qui proporciona les dades a la investigació fisiològica; no és ella qui pot orientar-la. És la investigació fisiològica qui ens permetrà de posar en evidència les condicions a les quals succeeix l'element psíquic; és ella qui deu orientar les recerques a fer sobre el conjunt.

W. James ha dit que el caràcter distintiu dels fenòmens psíquics és la finalitat. El mateix hom deia dels fenòmens externs quan no eren estudiats per llurs orígens causals. Tot té una fi quan ignorem com tot és determinat per la seva causa. És la ignorància d'aquesta causa original qui ens porta a imaginar una tendència o una causa final vers una convergència teleològica purament il·lusòria.

Verges estèrils! Bacon de Verulami anomenava així les causes finals. Ho són perquè són l'obra d'un artifici lògic; per elles ens expliquem subjectivament el què nosaltres no arribem a explicar objectivament. Aquesta manera de pensar és radicalment viciosa. La introspecció és viciosa quan ens inclina a creure que el fenomen B apareix perquè fixa en A la seva raó suficient; no ens adverteix pas que aquest encadenament interior no és altra cosa que l'eco d'un encadenament exterior, la forma lògica seguint a una forma mecànica.