# El mètode objectiu ## Part 1 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/el-metode-objectiu-74097/index.md El mètode objectiu Ramon Turró juny 1927 `Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l'Institut d'Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.` ## Capítol I > Valor de la psicologia introspectiva. Descripció dels fenòmens > psíquics. Il·lusions a les quals hom s'exposa en descriure'ls. El > què resulta d'aquesta observació aplicada als fenòmens psíquics. > Necessitat de posar en relació els fenòmens psíquics amb els fenòmens > fisiològics. Com aquesta relació és compresa per H. Ebbinghaus i Th. > Gustau Fechner. Teoria energètica de W. Ostwald. Tesi del > paral·lelisme de W. James. Examen d'aquesta tesi. Necessitat > d'establir una relació entre el fenomen psíquic i el fenomen > fisiològic de la mateixa manera que hom posa en relació els fenòmens > físics o químics amb llurs condicions causals respectives. Com els > fenòmens físics són units a llur causa. El què nosaltres anomenem > condició del fenomen físic. El què nosaltres coneixem, per mitjà de la > condició, de la causa que realment, determina el fenomen físic. > Aplicació del mateix criteri a l'estudi de la successió > psico-fisiològica. Pas del paral·lelisme al determinisme. Exemples. > Procés mental del qual depèn. Ens és suficient un examen interior per a comprendre que no ens cal cap coneixement d'anatomia ni de fisiologia del sistema nerviós per a tenir esment dels fenòmens que s'acompleixen a la consciència. Si admetéssim amb Buffon que el sensori és una massa gelatinosa sense cap importància, tindríem d'aquests fenòmens el mateix coneixement que nosaltres en tenim. És en el nostre fur interior que la prova de llur existència és feta; llurs qualitats, llurs modalitats i llur durada no poden ésser objectes d'observació més que per l'examen introspectiu. Aquest examen ha estat practicat des de diferents punts de vista. Mentre els uns s'han preocupat sobretot d'observar com els estats psíquics es succeeixen segons llur semblança, llur contigüitat, llur associació, d'altres han preferit considerar-los agrupats segons els elements que els composen, cercant de veure com s'edifica la vida psíquica complexa. Tots, no contrastant, han emmenat llur observació segons un criteri naturalista; seria tan injust de negar tota valor a la ciència així constituïda com de negar la valor de la mineralogia, que diferencia o identifica els caràcters amb els quals es presenten els cossos en la natura. La valor real d'una ciència així constituïda és purament descriptiva. El mineralogista, per a distingir la sal comú, acumula dades i més dades; una, per exemple, és la del pes específic; el mineralogista no cerca pas d'explicar aquest pes pel dels elements que entren en la composició de la sal. Això mateix podem dir quant al psicòleg; havent descobert que hi ha estats que s'associen per llur semblança, per exemple, ell no se'n serveix pas per explicar aquest lligam ni aquesta similitud; es limita a observar-los empíricament, sense posar en evidència la condició a la qual això respon. Per altra banda, no li sembla que ho hagi de tenir en compte. Pel simple fet de descobrir introspectivament que certs fenòmens estan lligats a d'altres, es figura explicar els uns pels altres; en realitat no ha fet sinó descriure llur relació recíproca. Hom ha dit --i donem això com a exemple-- que el més o menys d'interès que nosaltres portem a la percepció dels objectes depèn de l'associació d'aquest estat amb d'altres de naturalesa afectiva; així s'explicaria l'esforç psíquic anomenat atenció. És clar que hom no ha fet altra cosa que descriure el concurs d'altres factors en l'atenció; la condició que determina el fet mateix de l'atenció resta inapreciada. La veritat és que sempre, introspectivament, expliquem els fenòmens els uns pels altres --d per c, c per b, b per a--; el què nosaltres fem amb aquesta operació és passar una revista retrospectiva dels fenòmens a b c d revista conforme a les constatacions fetes de llurs relacions recíproques; però quant a la condició que ha establert per endavant aquestes relacions, res en aquesta operació no tendeix a fer-la visible. Creure el contrari és fer-se la mateixa il·lusió que si, havent sortit de París o de Berlin, creguéssim que els pobles a b c d, succesivament trobats, són al país perquè els hi veiem; el cert és que els hi veiem perquè hi són. Però com ha esdevingut que les nacions en qüestió s'hagin format en el país on viuen? Heus aquí el què ignora el viatger qui constata llur existència. Com ha esdevingut que els fenòmens psíquics es succeeixin segons un cert ordre preestablert? Com ha esdevingut que els fenòmens considerats isoladament són el que són? Això és el què ignora el psicòleg quan es limita a observar-los, sigui un per un, sigui en sèrie, des del punt de vista de la seva pròpia consciència. En el mateix ordre de fenòmens estrictament lògics llur successió resta també inexplicada. Quan nosaltres diem que de tals premisses se'n desprèn tal conseqüència, tenim la il·lusió que aquesta ha estat condicionada per aquelles; ens figurem haver procedit amb el rigorisme del físic quan estableix una relació entre la desviació de la llum i la densitat del medi que travessa. En apariència la similitud és perfecta; en efecte, el físic diu que sempre que la condició s'acompleixi, la desviació del raig lluminós es produirà; semblantment el psicòleg pot afirmar que, donades tals premisses, sempre apareixerà tal estat de consciència i no pas un altre; ell en coneix la condició. En reflexionar ens donem compte que entre les dues maneres de procedir no hi ha similitud. Quan el físic ens ensenya que la refracció depèn d'una condició, vol dir que neix d'una causa; nosaltres ens la representem sota la forma de la densitat. Però quan el psicòleg presenta la conseqüència com a condicionada per les premisses, no vol pas dir que en aquestes es trobi la causa d'aquella. Conforme a les lleis de l'empirisme admet que les premisses són estats precedents, fenòmens purs; i és així que l'observació introspectiva li ha permès de descriure el pas de les premisses a la conseqüència, sense que tingui la pretensió de posar en evidència la condició determinant d'aquest pas, o sigui la seva causa. Altrament fora si --infidel al seu punt de vista empíric-- hagués admès com a pressuposat un principi intel·ligent d'on emanaria, com de sa deu natural, la comprensió de les premisses amb la de la conseqüència com llur derivació obligada, per obediència a una impulsió imposada des de dalt; d'aquesta manera els fenòmens se'ns presentarien relligats per un llaç causal. Però si, per endavant, hem fet professió de fe empírica, ens trobem en l'obligació de no acceptar sinó el què és observable; de dos o molts fenòmens successius, allò que primer es presenta a l'observació és els fenòmens isolats, i després llur successió; no és matèria d'observació, car no és un fenomen, ni la força eficient pressuposada que crea els fenòmens, ni la força eficient que els relliga uns als altres; totes dues són matèria de concepció, però no d'observació. Hi ha, però, escoles filosòfiques que sostenen que, per l'experiència interna, hom percep d'una manera immediata el llaç causal que regeix la successió de certs fenòmens psíquics. Àdhuc hi ha bon nombre de psicòlegs que han fet professió de fe empírica i que pensen així mateix; en aquesta creència es fonamenta l'anomenada experiència interna. No hi ha com fixar bé el sentit dels temes per arribar a entendre's; altrament cadascú en fa ús en una accepció distinta, i això porta confusions greus i pertorbadores. En el món exterior estimem empíric tot fenomen o conjunt de fenòmens sotmesos a l'observació directa amb independència de llur origen causal. Així la desviació de la línia dreta que sofreix la imatge del bastó ficat a l'aigua, la descomposició de la llum que travessa un prisma, la projecció a l'horitzó llunyà de l'oasis del desert, són estimats fenòmens empírics mentre que són observats independentment de la condició causal que els determina; però quan nosaltres els lliguem a aquesta condició i quan els veiem presentar-se, d'una manera invariable i constant, sempre que el raig lluminós travessi medis de densitats diferents, deixem de qualificar-los d'empírics. Altre exemple: un medicament --la quinina que guareix el paludisme-- és un remei empíric mentre nosaltres ignorem per què guareix o com determina aquest efecte. El dia que observem que la quinina mata la plasmòdia, el remei ja no ens semblarà tan empíric, per la sola raó que estableix un lligam causal entre el medicament i la seva acció curativa. El mineralogista classifica els cossos naturals identificant els caràcters que són comuns a un grup i diferenciant els que no són propis a aquest grup; diem d'ell que segueix un mètode empíric perquè no es proposa de recercar en virtut de quines condicions els caràcters són comuns, ni quines són les condicions causals determinants de les diferències; es limita a observar les coses tal com la natura les presenta, sense passar més enllà d'aquesta inspecció immediata. En el llenguatge comú i ordinari que emprem per expressar les nostres idees, és això el què anomenem empíric; empírica, també la ciència naixent que es fonamenta en aquesta manera d'observar, la més senzilla de totes. La introspecció, per la seva banda, ens mostra també els fenòmens interns en llur qualitat de fenòmens idèntics o diferenciables els uns dels altres; en aquesta successió ininterrompuda d'esdeveniments que apareixen i desapareixen en la consciència, quan solament tenim en compte els fets mateixos i l'ordre segons el qual es succeeixen els uns als altres, nosaltres els considerem sota un aspecte empíric. És clar que si som kantians, si creiem la intel·ligència constituïda per virtualitats preexistents que ens permeten de comprendre la qualitat, la relació, la quantitat d'aquests fenòmens, tot canvia; les esmentades virtualitats són la condició per mitjà de la qual ens esdevenen comprensibles. Esguardats des d'aquest punt de mira ja no seran empírics; no ens limitem a observar-los tal com ens els presenta la introspecció immediata sinó a través d'una concepció que ens serveix per a explicar-los. Tampoc ho seran si pressuposem l'existència d'un principi que, per un acte de prensió de la matèria sensorial, concep en ella distintament la qualitat o la intensitat o la connexió causal de la successió dels estats. Tant ací com en el cas anterior, ens semblarà que verifiquem --per veritables experiències internes o com a dades de l'observació-- una sèrie d'enunciats o de proposicions; aquell qui no esguarda els fets des d'aquestes posicions mentals no pot de bon grat acceptar aquesta manera de fer. Purificats de tot prejudici personal o d'escola som unànims a convenir que hi ha sensacions de caràcters diferenciats, imatges, associacions, una successió d'estats lligats els uns als altres en una forma lògica, emocions, impulsions sexuals, apetències tròfiques. És, però, inadmissible que nosaltres poguem observar interiorment un principi intel·ligent o qualsevol gènere de categories; ni aquest principi ni aquestes categories són fenòmens; no es tracta ja d'observació o d'experiència empírica, sinó de pures concepcions de caràcter personal. El psicòleg, tancat dins la seva pròpia consciència, es troba davant d'una multitud de fenòmens que apareixen i desapareixen sense que pugui exactament conèixer ni les condicions que cal realitzar per a llur aparició, ni el què cal fer perquè s'esborrin. Descobreix identitats o diferències i no aconsegueix de trobar la raó d'unes i d'altres; es dóna compte que estan en relació les unes amb les altres i no comprèn quina condició preestablerta regeix aquesta relació; descobreix impulsions, apetències vives, tendències vehements; i com no suposem que es tracti d'un imaginatiu, sinó d'un observador, no pot reeixir a trobar l'origen d'aquestes forces psíquiques, ni pot explicar llur manera d'ésser i de desenvolupar-se. Igual que un mecànic que no tingués idea de la força elèctrica que fa accionar un mecanisme molt complicat, només observa que tal peça es mou d'una manera, tal altra d'una manera diferent, que més lluny una tercera resta immòbil i tot de cop entra en joc i s'engrana amb les altres; no pot penetrar el mecanisme secret que determina aquests moviments tan variats i la reciprocitat de llurs accions. Com sigui que resisteix a la temptació de suposar una força misteriosa que ho posa tot en moviment, i com que es concreta únicament a allò que observa, crea una psicologia sense ànima, una ciència de fenòmens purs que es mouen dins del temps com ombres, que venen, passen i s'esvaeixen sense que li sigui possible d'endevinar com esdevé que sigui així. La introspecció purament empírica no dóna gaire més que aquest espectacle, desencoratjador pel qui aspira a explicar tot allò que ell no pot fer sinó descriure. Si aquests fenòmens es desenrotllen davant d'un subjecte informat --en una forma o altra-- de llur agent productor o causal, ell els explicarà bé o malament, però els explicarà. Però hem arribat a un temps on hom està sobresaturat d'explicacions metafísiques. Les descripcions purament empíriques no ens són odioses com aquestes explicacions, però no ens satisfan. Nosaltres desitgem amb vehemència deslliurar els fenòmens psíquics de llurs condicions causals per poder-los explicar com el físic explica els fenòmens de la física, el químic els de la química, el fisiòleg els de la biologia. Estudiats en sèrie indefinida ens apareixen flotants i despresos de tot lligam causal, la qual cosa ens dóna un sentiment de contrarietat; és necessari de sortir d'aquesta situació angoixosa. Tots aquells que aspiren a reduir els fenòmens psíquics a la categoria dels fenòmens físics i dels fenòmens químics han acumulat treballs de valor decisiva destinats a demostrar que deuen ésser estretament lligats al funcionament del sistema nerviós. La conseqüència d'aquesta immensa tasca és que ningú dubta avui que tota modificació psíquica s'acompanya d'una despesa fisiològica. Però la foscor més espesa regna quant a la relació a establir entre el què és fisiològic i el què és psíquic. El problema és de palpitant actualitat. No ha estat plantejat entre fenomen i fenomen, entre la condició fisiològica elemental i la condició psíquica --també elemental-- que se'n desprèn, tal com ha estat fet en química o en física. El problema està plantejat d'una manera general, comprensiva, abraçant tots els casos particulars. Quina relació hi ha entre el fet fisiològic i el fet psíquic, entre l'ànima i el cervell? Les solucions proposades varien segons que les tendències de l'autor siguin metafísiques o empíriques. H. Ebbinghaus creu que la doctrina de les localitzacions és incompatible amb la hipòtesi que fa del cervell l'instrument de l'ànima. Si fos així, l'ànima seria auditiva a una regió, visual al costat, i així successivament; aquesta ànima topogràfica li sembla inacceptable. Ultra això, la suposició que l'ànima pugui per ella sola --o d'una manera espontània-- provocar reaccions nervioses, és inconciliable amb el principi de la conservació i de la transformació de l'energia. Al seu parer la teoria més viable és la del paral·lelisme psico-físic entès en sentit metafísic. Les dues sèries --objectiva l'una, subjectiva l'altra-- dependrien de la mateixa realitat presentant-se sota dos aspectes, tant que allò que és vist i tocat en l'espai és la cosa mateixa percebuda com a tocada i vista en la consciència. En el fons la tesi de H. Ebbinghaus és la mateixa que la de Th. Gustau Fechner, el qual creu que la diferència que existeix entre el què és físic i el què és psíquic no depèn més que del punt de vista on nosaltres ens col·loquem per observar l'un i l'altre. Pensar amb el cervell i concebre el cervell pensant, és veure el pensament per dintre o per fora; és talment com quan nosaltres mirem un objecte buid: per dintre és còncau, per fora és convex, i no contrastant és el mateix objecte. Amb les tesis metafísiques d'aquest gènere passa --quan hom les examina fredament-- el mateix que amb totes les qüestions experimentals que són plantejades fora de llur medi natural: hom no les resol pas; hom les planteja de nou i en termes tals que esdevenen insolubles. Ens trobem satisfets i decebuts alhora; la qüestió resta tal com era abans; solament que nosaltres no ens en adonem, distrets com estem per la concepció metafísica. Nosaltres ens proposem, per exemple, de determinar quina classe de relació pot existir entre la reacció objectiva provocada per l'excitació de la sensibilitat gustativa i la sensació sàpida; en lloc de resoldre la qüestió nosaltres la desplacem quan diem que és de la reacció mateixa de les neurones sensitives excitades que brolla en la consciència l'efecte sensorial. No sabem --ni podem saber-- si és o no la mateixa cosa la que determina l'un o l'altre efecte; està per damunt de la nostra observació, és suprasensible. El què nosaltres desitgem conèixer d'una manera concreta, és la relació entre allò que en els elements nerviosos es mostra en forma d'una reacció físico-química i allò que, en la consciència, es presenta en forma d'una modificació psíquica; poc ens interessa tot el què, més enllà del món dels fenòmens i de l'observació, determina efectivament els efectes constatats. La qüestió que ens interessa de veritat subsisteix pràcticament de la mateixa manera, i reclama la seva solució, tant després com abans d'una explicació sobre la legitimitat de la qual no tenim intenció d'emetre judici en aquest lloc. W. Ostwald és de parer que tota vegada que el treball del pensament està indissolublement lligat a un consum d'energia --tal com el treball físic--, no hi ha cap dificultat per a concebre'l energèticament a la manera dels altres fenòmens naturals. El fet en què es funda la conclusió és absolutament exacte; és indubtable que el fenomen psíquic està lligat a una despesa d'energia fisiològica com a un precedent sense el qual la seva existència no es concep. Quant a la conclusió derivada del fet ens sembla més que fosca; és inintel·ligible. Concretament hom no comprèn què significa quan hom sent a dir que convé de concebre i de pensar energèticament. En l'encadenament circular de les transformacions energètiques mai no es destrueix una quantitat d'energia sense que no se'n crei una quantitat equivalent en una altra forma; d'ací es desprèn que en la idea d'energia està continguda la idea de reversibilitat en una forma mecànica. Però tot allò que no és reversible no pot ésser revertit i és impossible de concebre-ho com a energia; és, doncs, un mot que no té cap sentit. Des del punt de vista on es col·loca Ostwald cal concebre, com a base i origen del pensament --o més genèricament del fenomen psíquic-- una despesa fisiològica; el fenomen psíquic seria una transformació energètica d'aquesta despesa. Però en esguardar les coses de més prop, si cerquem d'evaluar la quantitat d'energia creada per l'aparició del fenomen nou, hem de reconèixer que no n'ha creada gens. El concepte d'energia no és aplicable ací perquè ens trobem en presència d'un fenomen que no és reversible en forma mecànica. El cicle de les transformacions energètiques es tanca en el domini de l'objectivitat i de la fisiologia, però no usurpa el de la subjectivitat. W. Ostwald pretén que sobre aquest punt sofrim la influència d'una concepció falsa, que ens ve de Plató, i en virtut de la qual establim una distinció fonamental entre la vida mental i la vida física. Aquesta concepció no ens ve pas de Plató, i no és una concepció; és l'expressió d'un fet empíric; en la seva qualitat de tal hom no té dret a refusar-la. El què realment presta a confusió, és de no diferenciar la condició fisiològica del fenomen psíquic condicionat, i d'identificar allò que l'observació ens presenta com a distint; els fenòmens d'una sèrie no poden soldar-se als de l'altra, energèticament. Relacionar els uns i els altres amb l'energia és forçar el terme, és emprar el mot en un sentit metafísic que no té res a veure amb la seva accepció científica. Entre els fenòmens fisiològics o d'ordre físico-químic que es desenrotllen en la intimitat de la substància nerviosa, i els fenòmens psíquics que sorgeixen simultàniament en la consciència, W. James creu que no hi ha sinó un simple paral·lelisme. En el capítol VI dels seus Principis de Psicologia, desenvolupa amplament aquesta tesi. Admet sense dificultat que si hom descomposa l'estat de consciència en els seus elements, cada un s'acompanya de la reacció local que li correspon, però sempre com a fet simplement paral·lel; concep tan deslligada la relació de les dues sèries que creu que els fenòmens psíquics poden subsistir independentment del procés cerebral. W. James formula la tesi del paral·lelisme des d'un punt de vista empíric; amb ella enuncia un fet. L'existència d'aquest fet pot ésser demostrada per l'observació? Dos fenòmens paral·lels són dos fenòmens que coincideixen en el temps sense acció recíproca, com dos trens que van amb igual velocitat cadascun per la seva via. És així com es comporten els fenòmens psíquics en relació amb els fenòmens físics? Estudiem-ho breument. Nosaltres prenem certa dosi d'alcohol; per un encadenament de fenòmens que no cal recordar ara, l'alcohol actua sobre el sensori i hi determina un canvi de l'estat objectiu; aquest canvi és de naturalesa físico-química; nosaltres no en coneixem la fórmula, però ningú no dubta de la seva realitat. Mentre aquest procés es desenrotlla en la intimitat de la substància nerviosa, un sentiment d'alegria apareix a la consciència. Existeix entre els dos fenòmens una pura coincidència? L'home, quan no ha tingut de preocupar-se de tesis que li calia sostenir, sempre ha comprès que la modificació psíquica segueix la ingestió d'alcohol com qualsevol altre fenomen d'ordre físic o d'ordre químic segueix la condició --establerta per endavant-- de la seva aparició. Cas semblant; una espina ens fereix. Ningú no creu --i W. James menys que cap altre-- que la dolor consecutiva a aquesta excitació coincideix amb ella. Entre l'espina i la dolor establim una connexió causal, com fem entre la densitat del medi i la refracció de la llum, com fem entre la commoció dels cossos que vibren i el so. Si aquesta relació entre el fet fisiològic i el fet psicològic no fos concebuda sota la forma d'una connexió causal, el físic no estaria autoritzat a formular, com una proposició experimental, que el so respon a una vibració; li caldria limitar-se a dir que coincideix amb ella. La lògica emmena el físic a creure que existeix entre la vibració i el so una relació més pregona que una coincidència paral·lela; els mateixos motius de lògica porten, naturalment, a creure que hi ha quelcom més que una pura coincidència entre l'alcohol i el sentiment exhilarant, entre l'espina i la dolor. Deixem, ara, aquests casos relativament senzills per passar a l'observació d'un altre de més complex: un procés patològic modifica el funcionament dels centres superiors. Cal admetre que la ideació depriment o delirant acusada per la consciència del boig és paral·lela a aquest procés? O bé, cal admetre, entre el procés i l'estat mental que el segueix, l'existència de la mateixa relació de causa a efecte que hi havia entre l'alcohol i l'alegria, entre l'espina i la dolor?