Part 2

Com tots, aquest ball s'aná desnaturalisant. Lo verdader ball primitiu, lo que's representava tal com son autor ó autors l'havian imaginat, no hi entravan per res alusions personals ni de cap manera. Los diables eran los verdaders diables que'ns legá la fantasmagórica Edat-Mitja, y'l ball, sembla que no tenia mes objecte que'l de preconisar ó simbolisar lo poder de Sant Miquel, á qui l'Iglesia ens representa aplastant al monstre ab sos peus y á la má l'espasa desenvaynada en actitut de ferirlo. Ayxis donchs, en lo verdader ball de Diables, Sant Miquel era'l personatge mes important, lo protagonista de l'obra. Quan tots los Diables havian acabat llurs parlaments recordant sas extraordinarias hassanyas y fen gala del seu poder, llavors Sant Miquel, desenvaynava l'espasa y arremetia contra ells d'una manera decidida fins á aterrarlos á tots, que fugian amedrantats de sa presencia y dels cops de sa espasa llensant crits aterradors, movent mes escantal, com encare avuy sol dirse, que un ball de Diables.

Se compendrá ab aixó que dit ball no es mes que un grotesch Misteri en lloor de Sant Miquel, fet tal volta per un poeta del poble, rustich y anonim, que beuria en las mateixas propias fonts dels Misteris teatrals de l'teatre espanyol antich. Per aixó he dit avants que es lo mes tipich de tots los balls, lo mes antich y lo que mes se pert, cedint lo lloch á altres mes literaris, pero que van perdent lo que tenian d'interessant: l'originalitat y'l caracte del poble que reflectavan.

Lo Ball que segueix al precedent en típica importancia, y que s'separa de tots per sa naturalesa, es lo que anomenavan de la Moxiganga ó Moxurranga. Aquest Ball, sense parlaments, consistia en portar á cap una série de exercissis de forsa, de destresa y d'equilibri, que requerian uns llarchs ensajos, los quals sols podian fer perfectament los individuos aficionats als Castells, ab los quals tenian dits exercissis gran semblansa. Ya fa alguns anys, en lo *Circo Ecuestre* de Barcelona, tinguerem ocasió de veure una numerosa troupe de gimnastas alarbs, que tot lo seu principal merit consistia precisament en fer los mateixos exercissis propis del Ball de la Moxiganga. Aixó ens feu pensar en la probalitat de que aqueix Ball tingués lo mateix origen que se suposa als Castells. Mes que Ball, donchs, lo de la Moxiganga, pot considerarse com un espectacle germá del de las torres ó castells.

Altre Ball sense parlaments es lo dels Bastonets, un dels que encare segueixen fense mes y que hem vist passejar alguna vegada pels carrers de Barcelona, segurament vingut d'algun poble de fora. Sos individuos, armats tots de curts, pero dobles bastons, van teixin y desteixin una capritxosa cadena, y á cada tom van trucanse mutuament ab los bastons, produhint un xec-xec que va seguint los compassos de la música que l'acompanya, que casi sempre es un violí, flauta, ó altre instrument cenzill. Lo dels Valencians tampoch te parlaments, constituhint exclussivament una dansa propia d'aquella regió, que'ls individuos ballan capritxosament vestits y acompanyanse ells mateixos ab música de castanyolas. Pero ben certament que'l Ball mes original y artistich dels faltats de parlaments, es lo de las Gitanas. Los individuos que'l componen, vestits tots de gitanas, s'agrupan enrotllant un pal plantat en terra del qual parteixen un número de fils ó cordons de variats colors tan gran com individuos composen lo Ball. Al só pausat y planyider d'una flauta ó altre instrument, las gitanas passan y traspassan creuhantse en totas direccions sens deixar lo cordó de la má fins que deixan llest y ben treballat un groixut cordó compost de tots los altres, en lo qual brillan tots los colors y tots los matisos que avants apareixian destriats. Hi ha una pausa; la música torna á tocar, la dansa segueix en direcció oposada, y en una altre estona, lo cordó torna á quedar desfet y cada individuo ab son respectiu fil á la má. Com suposará l'lector, l'execussió d'aquest ball requereix llarchs ensatjos y's fan molts embolichs y desgavells abans de lograr treballarlo ab la perfecció deguda.

Un dels balls ab parlaments que sempre m'han cridat mes l'atenció, es lo de Serrallonga, potser lo mes popular en lo Camp. La mala fama de que gosa Serrallonga entre'l poble, la deu en molta part á la representació d'aquets ball. Es mes lladre que Serrallonga es una frase molt corrent en la comarca y en molta part de Catalunya. Si anessim á investigar qui es l'autor d'aquest ball, tal volta hi trobariam un cadell, ó siga un partidari dels Felips, contra quin gobern protestá tan valerosament lo noble bandoler de Las Guillerias. Serrallonga apareix en ell com lo capitá de lladres mes terrible y encarnissat que imaginarse puga. Pera esser atmés en sa companyia se necessita ser un monstre. Tots los individuos, armats fins á las dents, se li presentan dient:

> --Serrallonga Deu vos guard' y vos Joana també.

Y contesta Serrallonga:

> --Deu vos guard', pero ¿qui sou? > --Yo soch aquell bandolé > Rocamora anomenat. > En parlant de Rocamora > tota la terra tremola.

Y comensan tots per un mateix istil á enumerar totas las sevas fetxorias; sos assalts en los camins, en los poblats y en las montanyas; sos robos, sos assesinats á dotzenas, revalisant tots en lo ser ferotges.

> De morts ya n'he hi fet cuaranta > y de robos no se quants. > > Yo soch aquell bandolé > anomenat Simon Salas, > lo qui á l'edad de set anys > ya matava y deshonrava. > > Després d'haverlos robat > á tots los vaig llevá'l cap.

Y tots acaban:

> Serrallonga; > si'm voleu á la vostra ronda > yo us prometo fer bondat.

Serrallonga los contesta alabantlos'hi la valentia y celebrant sos crims, essent de notar que com mes sanguinaris y despiadats se presentan, com mes llarga y repugnant es la llista de sos crims, mes bona acullida los hi dispensa Serrallonga. Y aixis van desfilant tots, un á cada passada, al so y compás d'una música marcial Tallaferro, Rocatallada, l'Astut, lo Petit Jornés, fins al valent Miquel Ganyada,

> que es capás de partí á un home > lo mateix qu'una arengada.

Serrallonga, com tots, també conta la seva vida, comensant desde sa infantesa, guanyant á tots en lo número y criminalitat de sos mal-fets, fent també lo mateix la Joana y l'Hereuhet, fill dels dos, que promet continuar y fins esclipsar las glorias de sos pares, y quin paper desempenya un noy de pochs anys.

La complerta ignorancia de l'historia del autor d'aquest ball es en tot patenta. Lo crech en alt grau ignominiós per Catalunya, puig que tan despiadadament deshonra la memoria de un dels héroes més genuinament catalans d'aquellas revoltosas épocas. No obstant, los molts que enterats de la realitat histórica s'han fixat en aqueix vergonyós anacronisme, han esplicat al poble la veritat, y avuy son molts los pobles del Camp que no miran ab molt bons ulls que's balli aqueix ball.

Típich y curiós es també lo ball de Damas y Vells. Tócan lo violí y'l bombo, fan la passada, se quedan arrenglerats, para la música y surt un dels vells, que diriginse als seus companys, los enardeix en contra sas corresponents damas. Al mateix temps fa'l retrato moral de cada hú, presentantlos dignes de llástima com per inclinar lo públich de la seva part y guanyar forsa moral sobre las damas que tan han d'esgatissarlos. Aquest personatge ve á ser com lo prólech de la obra. Seguidament un'altra passada y surt un nou vell. Aquest se limita á contar sas propias desventuras, las tragerias que li fa passar la seva dama, que per cert son horrorosas, y mes encare si's te en compte que cada vell es amo de anyadir al seu gust totas las trifulgas que vulga. La seva dama surt enfurismada y comensa sa defensa ab la següent grossera parleria:

> Calla vell de mala mena, > no'm bescantis pels carrers, > que t'en faré portar banyas > del indret y del revés.

Com ell li retreu los regalos de boda, ella's defensa dient:

> Vestit, creu y arrecadas > á tu res no t'ha costat > que tot m'ho han comprat mos pares > amés del dot que m'han dat.

Y aixís, l'un fent carrechs y l'altre defensantse, pero sempre maltractanse, no paren fins á arribarse al demunt, lo que procuran evitar los demés companys calmantlos ab bonas rahons.

Altres parellas, comensan ab mes amor, com per exemple lo vell que surt dient á sa dama:

> Valgam Deu que estich content > quan te veig tan fresca y guapa, > no hi ha jova en tot lo Camp > mes guapa ni mes hermosa > ni tampoch mes amorosa; > cert que n'estich emprendat, > per mí ets la perla d'Espanya, > no tinch prou ulls que mirat.

Y la dama, despreciativa com totas, li contesta:

> ¿Ets tan vell y llensas flors? > No sigas impertinent > que aixó es cosa de jovent; > vell no sigas enfadós. > > Si sabesses la tristesa > que tinch quan te'n veig aprop, > no'm vindrias al derrera > ballant com un burinot.

Y l'una parella derrera l'altre, totas acaban sas entrevistas de la mateixa manera, es dir, insultanse sempre y estirantse'ls cabells mes de una vegada. Per fi, los vells se decideixen á anar á trobar al senyor Rector perque vegi de posar pau entre'ls matrimonis, y'l bon sacerdot se decideix per enviarlos á la porra, tiránloshi en cara la imprudencia d'haverse buscat per mullers á donas tan jovas, ells, que'ls hi podrian ser avis. Igual intent portan á cap ellas, obtenint idéntich resultat, aixó es, la recriminació d'haver consentit en ser las esposas de homes tan carregats d'anys y de xacras. Tal es la moral de l'obra. Després, l'Arcalde, enterat pel Rector de lo que passa, surt enfurismat á posar ordre entre'ls desavinguts matrimonis, y ab aixó y un extravagant parlament, de color purament local, del Diable, s'acaba'l ball.

Numerosíssimas son las dansas populars que s'han ballat y algunas segueixen encare ballantse á Valls y demés poblacions, grans y petitas del Camp de Tarragona. Treball llarguissim seria lo de donar solzament una idea general de totas, cada una per sí. Las més modernas, com la de *La Rosaura* y la de *La Sebastiana del Castillo*, escritas en castellá, representan los primpcipals passos de la vida d'aquestas donas de fama popular. Altres, com la de Moros y Cristians y de Marcos Vicente, representan aventuras de cautius y batallas motivadas per conquistas y odis de rassa y de creencias. N'hi há una nutrida varietat: De Cercolets, de Cavallets, de Sant Joan, de Sant Llorens, de Pastorets, ball infantil, de La Mare de Deu, de Mossen Joan de Vich, de Sant Maigí, de Prims, de Las Galeras. Lo de la Verge de la Candela, molt preferit á Valls, etzétera, etz..

Per fi, Valls, la patria d'aquestas típicas costums, ha tingut un cultivador del género, molt popular per allá á mitjans del sigle. Me refereixo al celeberrim Marquet de la dona, poeta vulgar, pero no faltat d'ingeni, quals balls, quals romansos y satíricas coblas, li crearen una fama popularíssima en tota la comarca. Son romanso de las criadas y dels pobres, resultan unas sátiras de bastanta forsa.

Deu fassa que ab l'invasió d'altres costums que per desgracia ya's van aclimatant entre nosaltres, no s'acabin de perdre del tot tan tipichs y caracteristichs espectacles!

## IV. Los gegants y l'aliga

Are'ns toca parlar d'aqueixa antiguíssima costum de portar gegants y bestias grossas y casi sempre monstruosas y mitológicas devant de las professons. Ya sab tot hom que aqueixa costum no es sols propia y exclussiva de Valls, ni de Catalunya, sinó que moltas ciutats de las provincias de Llevant, posseheixen aqueixas tradicionals costums curiosas y enigmáticas.

Valls, com tantas altres ciutats, posseheix també un Gegant, una Geganta y un Gegantet, que se suposa fill dels dos mitológichs personatges. Amés, aixis com Vilafranca te un Drach, Reus una Mulassa, y altres ciutats altres bestias pel istil, Valls te una Aliga, ó sia la reyna de les aus. Aquestos Gegants surten al carrer molt pocas vegadas, y l'Aliga sols dos cops al any, per la festivitat del Corpus y per la de Sant Joan, en que la ciutat celebra sa Festa Major, en las quals acompanya á la professó en companyia dels Gegants. En la professó de Sant Joan es en la que juga mellor paper. Al trobarse l'Aliga devant de l'Iglesia del convent de las Mínimas, en un cantó del Pati, avuy Plassa de Prim, se posa á ballar, fen las delicias de la companya que al seu voltant en gran número s'arreplega. Pera prestar major atracció y bon efecte al espectacle, se vesteixen un bon número de noyets d'aligons ab trajos fets espressament, y's posan á ballar també sota las álas de la que s'suposa ser la seva mare. Ya pot pensar lo lector si aixó produhirá bon efecte á la canalleta y á bona part de gent gran, cenzilla y enamorada d'aquestas tradicionals costums. Quan balla l'aliga, que no es mes que per la professó de Sant Joan y en lo siti avants dit, se reuneixen al Pati tota la canalla de Valls. Es un espectacle que no se'ls ofereix mes que una vegada al any y se'n aprofitan. Acaban de prestar animació al lloch aquell, las dugas Collas de castellers, que en viva competencia, aixecan l'hermós castell conegut per cinch pilans de set.

¿Quin pot ser l'origen y significació de tan extranyas costums? En quan al origen creyém molt dificil la possibilitat de poderlo indágar ab tota certesa. Nosaltres suposem que'l tindrá en las antigas llegendas de Gegants y monstres, de las quals tantas mostras pot donarne lo Follk-lore catalá. Tots los pobles orientals han tingut creencias análogas. Los grechs y'ls romans, en sas mitologias, tenian també sers extranys, monstruosos y sobrenaturals que'ls seus Deus vencian y aterravan segons disposavan en sos designis. No es extrany donchs, que al Cristianisme hagin passat mes ó menos desfiguradas tals supersticions. Lo poble creyent, en son gran amor á son Deu y á sos sants, ha tingut necessitat de proclamar públicament son poder y sa grandesa posant á sos peus aqueixos extranys personatges y aqueixos repugnants y simbolichs monstres, significació del Mal-esperit, volguent significar aixís, que enfront la Divina Magestat, s'humillan y s'abaten totas las potestats d'aquest y del altre mon. Aixís se explica que molts dels Gegants sigan Reys, que'ls uns sigan negres en representació del Africa, que'ls altres de color de terra en representació del Assia, y que's representi l'América, com pot veures á Reus, en una Geganta india guarnida de plomas y un buyrach plé de fletxas á l'esquena. Aixís l'Aliga es també la reyna de las aus, y'l Drach, sabut es que segons la tradició, Sant Jordi matá aquell que no era altre cosa que'l mateix Diable transfigurat. Tal es en nostre criteri, l'origen y significació de tals costums.

Atenennos exclusivament á lo que pertoca á la ciutat de Valls, tenim que apuntar algunas particularitats que no deixan de ser interesants y que han de fer gracia segurament á qui no las conegui. Lo Gegant de Valls es conegut entre'l poble per lo Lladre-favas. Aném donchs á esplicar lo sentit d'aquest motiu. Valls te un barri situat á la vora del Francolí, á una hora y mitja de la ciutat, anomenat Picamoixons, en quin punt hi ha l'empalme dels Ferrocarrils del Nort ab los de T. B. F.. Donchs bé, quan aqueix barri celebra sa Festa Major, lo dia de Sant Joseph, Valls hi envia lo Gegant en representació de la ciutat. Tots los anys se cuida de portarli un sol individuo que fa'l camí ficat dins del colossal personatge. Després de assistir á la profesió, lo Gegant, portat pel individuo, com es natural, se n'entorna cap á Valls satisfet d'haver complert la seva misió. Se conta que un any, lo tal individuo, vegé al costat de la carretera un camp de faveras molt granadas, y fentli goig lo primerench llegum, deixá el Gegant al mitj de la via y's posá á cullir tavellas. Pero vetaquí que espiat per l'amo de la terra, ne doná part, lo qual doná per resultat trobar un gran farsell de tavellas sota las faldillas del Gegant. Y vetaquí que'l poble cregué que'l tal personatge havia sortit de Valls ab la sola intenció de anar á robar favas, y desde llavoras ensá que sols pel Lladre-favas se'l coneix.

Un altre cas mes comich y extráordinari que'l present se conta com á succehit, del qual fou héroe'l mateix personatge, y que al igual que'l que acabem de descriure, sols notém aquí com á mot de la fin y per apareixer relacionat directament ab aqueixa costum vallense.

Un día, la profesió del barri de Picamoixons havia acabat bastant tart, y era per allá entre dugas clarórs que'l gegant se'n entornava cap á la ciutat. Mes vetaquí que fou lo cas que un esmolet que venia de Valls, ó siga en direcció contraria al Gegant, al eixir d'un revolt de la carretera, se topá de cara ab aquell personatge que com per encantament se li presentava devant sos ulls. L'esglay del pobre esmolet sigué gran, esgarrifós. ¿Pera que li sortiria aquell extrany personatge? Potser en aquell moment vingué á sa memoria lo recort dels cuentos de encantaments, de aventuras misteriosas y de gegants y altres sers extraordinaris que de petit li havian preocupat la fantasia, y de cop y volta, en lo moment mes inesperat, se veya ell héroe d'una d'aquellas maravellosas historias. Aixís fou que pera fugir de totas las compromesas consecuencias que li podia portar l'aventura, instantáneament llensá la mola del coll, y confiant la salvació de sa persona á las sevas camas, se llensá camps á través com llebra perseguida per gossos corredors.

Inutil dir lo tip de riure que l'aventura feu fer al individuo que portava'l Gegant. Al ser á Valls esplicá á tothom lo succehit, que tothom celebrá ab grans riallas, al ensemps que'l pobre esmolet ab l'espant al cos y tremolant de camas, feya riure també als vehins de Picamoixons esplicant sa terrible y misteriosa aventura.

Venerandas costums de nostres avis: vosaltres que constituhiu la fesomia d'un poble amich del treball, del art y de las festas; vosaltres, que junt ab la llengua que parlém sou las últimas reliquias que'ns quedan de la Catalunya que fuig; vosaltres, que quan hauréu desaparescut del tot no quedará de nostre terra mes que'l sol sobre'l qual s'aixecava l'hermós y atmirat edifici de la Patria Catalana; yo, lo mes humil de vostres atmiradors, á la mida de mon escás valer, us dedico aquesta petita memoria, que tandebó sigués en los sigles vinents, la pedra plena de senyals per la qual l'arqueolech endevina tot un poble y tota una civilisació enterrat en las arenas del desert.

Cosme Vidal.

Alcover,

Maig de 1894.