# Contes D'Andersen

## Part 9

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/contes-d-andersen-27142/index.md

-Veus-la aquí- digué la bruixa. I aleshores tallà la llengua de la donzelleta de la mar, que emmudí, i no pogué cantar ni parlar. -Si els pòlips us agafessin, en tornar a passar a través del meu bosc,- digué la bruixa -deixeu caure una sola gota d'aquesta aigua damunt ells, i llurs braços i dits cauran a miques.- Però la donzelleta de la mar no en va tenir necessitat, perquè, al sol esguard del líquid brillant que guspirejava a la seva mà com un estel resplendent, es feren enrera, esgarrifats. Així és que ella aviat hagué passat el bosc, el fanguissar i el giravolt dels remolins.

Veié el palau de son pare. Les llums eren totes apagades a la gran sala de ball, i ben segur que tota la casa dormia; pero no gosà d'entrar-hi, ara que era muda i a punt de deixar per sempre la seva contrada. Li semblà, de tanta de pena, que el cor se li trencava. Lliscà cap al jardí, i arrencà una flor de cada un dels jaços de flors de les seves germanes, tirà amb la mà besos sense fi ni compte envers el palau, i en acabat muntà a través de l'aigua blava tota fosca.

El sol no s'havia aixecat quan arribà a les envistes del palau del príncep, i desembarcà en els bells graons de marbre. La lluna resplendia clara i fulgurant. La donzelleta de la mar begué l'ardent beuratge turmentador, i li semblà que una punyent espasa de dos talls fendia son tendre cos; perdé el món d'obir, i jagué com si fos morta. Quan el sol s'aixecà damunt la mar, es deixondí i s'adonà d'un mal cruel; però davant mateix d'ella estava el jove i bell príncep, que li clavava els ulls, negres com la nit. Ella mirà amb els seus en terra, i veié que la seva cua de peix ja no hi era, i que tenia les més gentils cametes blanques que cap donzella pogués desitjar; però no duia cap abillament: així és que s'embolcallà amb sa llarga i espessa cabellera. El príncep li demanà quí era i còm havia arribat fins allí. Ella el mirà tendrament i amb una trista expressió en sos ulls d'un blau fosc, però no pogué parlar. Aleshores ell va dar-li la destra, i la menà dins el palau. Cada pas que dava, com la bruixa li havia fet saber a l'avançada, era com si petgés claus i ganivets esmolats; però ella ho comportà amb alegria: conduida pel príncep, es movia tota lleugera, com una bombolla, i ell i tots els altres es meravellaven de sa graciosa passa llisquívola.

Abillada amb les sedes i mussolines de més preu, fou la més gran bellesa del palau; però era muda, i no podia cantar ni parlar. Belles esclaves revestides de sedes i or avançaren i cantaren per al príncep i els reis sos pares. Una d'elles cantà millor que totes les altres, i el príncep picà de mans i somrigué. Això entristí en gran manera la donzelleta de la mar, perquè conegué que ella solia cantar força millor. I pensà: -Oh! Tant de bo sabés que per poder trobar-me al seu costat he dat la meva veu per tota la vida!- En acabat les esclaves començaren de dansar gracioses dances ondejants al so d'una música encisera; i aleshores la donzelleta de la mar, enlairant sos bells braços blancs i alçant-se de puntetes, lliscà damunt el paviment amb una gràcia que cap de les altres dansadores no havia assolit. A cada moviment la seva gràcia i la seva formosor es feien més paleses, i sos ulls arribaven més pregonament al cor que no pas els cants de les esclaves. Tothom se'n regalà, especialment el príncep, que l'anomenà «la seva noia trobada»; i ella anà dansant i dansant, baldament cada vegada que son peu tocava en terra li semblés de petjar ganivets esmolats. El príncep digué que ella estaria sempre més a la vora d'ell, i li fou permès de dormir a l'altra banda de la seva porta, damunt un coixí de vellut.

Ell li féu fer un vestit d'home perquè pogués cavalcar al seu costat. Solien fer eixides cap als boscos embaumats, on les branques verdes els fregaven les espatlles, i els ocellets cantaven entre les fulles tendres. Ella s'enfilà a les més altes muntanyes amb el príncep; i, encara que sos peus delicats sagnaren fins a adonar-se'n els altres, ella no feia sinó riure i seguir el príncep fins a veure com els núvols es movien a sota d'ells, com un esbart ocellívol, emprenent el vol cap a les terres llunyanes.

Estatjada com era en el palau del príncep, quan, de nit, els altres dormien, ella solia eixir cap als graons de marbre: sos peus ardents es refrescaven dins l'aigua freda de la mar, i en aquelles avinenteses solia pensar en els que havia deixat a la fondària.

Una nit vingueren ses germanes de bracet. Cantaven amb tanta pena, tot nedant per l'aigua, que ella els féu senyals i elles la reconegueren, i li digueren quín dol els havia fet passar. Després la visitaren cada nit, i una nit ella veié d'allò més lluny la seva àvia velleta (que per molts anys no havia estat damunt l'aigua), i el Rei dels homes de la mar amb la corona damunt sa testa: estengueren llurs mans envers ella, però no s'arriscaren tan al caire de la terra com les germanes.

Dia per dia esdevingué més estimada del príncep. Ell l'estimava com un dolç infant bon minyó, però mai no se li acudí de fer-ne la seva reina; i tanmateix, si ella no esdevenia la seva muller, mai no podria conquerir una ànima immortal, sinó que, en arribar el matí que ell fos casat, es convertiria en escuma de la mar.

-No sóc de vós més amada que no pas qualsevol altra?- semblaven dir els ulls de la donzelleta de la mar quan ell la prenia en sos braços i li besava el front formós.

-Sí, sóu la més amada,- digué el príncep -perquè sóu la que teniu el cor més suau, i sóu la que jo més preo; i també us assembleu a una noia que vaig veure una vegada, però que no espero de tornar a veure mai més. Jo era dins un navili que naufragà, i les ones em dugueren a la platja, vora d'un temple sant on unes quantes donzelles recitaven els divinals oficis. La més jove de totes em descobrí damunt la platja i salvà la meva vida: no la vaig veure sinó dues vegades. Era l'única persona que jo pogués amar en aquest món; però vós us hi assembleu, i gairebé feu esvair la seva imatge dins mon cor. Ella pertany al temple sant: així és que ha estat bella fortuna la que us ha dut aquí: mai no ens separarem.

-Ai! No sap que vaig ésser jo qui salvà la seva vida!- pensà la donzelleta de la mar, -Vaig dur-lo damunt la mar, cap a la boscúria on és el temple. Vaig estar-me entre les escumes, i vaig espiar si algú venia. Vaig veure la noia bonica, d'ell més amada que no pas jo.

I la donzelleta féu un pregon sospir, perquè no podia plorar.

-«La donzelleta pertany al temple sant», ha dit ell: mai no tornarà al món, mai més no es trobaran; i jo estic aquí amb ell, el veig cada dia. Sí: jo el serviré, l'amaré, li abandonaré la meva vida.

Però vet aquí que corregué la veu que el príncep estava per casar-se amb la bella filla d'un rei veí, i per aquest motiu aparellava un esplèndid navili. Corregué la veu que el príncep eixiria a fer un viatge per veure països próxims, però en realitat per veure la filla del rei. S'emportaria un gran seguici. La donzelleta de la mar, tanmateix, mogué el cap i rigué: ella coneixia molt millor que no pas els altres les intencions del príncep. -He de fer aquest viatge- ell li havia dit; -he d'anar a veure la bella princesa: els meus pares ho demanen; pero mai no m'obligaran a dur-la aquí com a muller meva; mai no podré estimar-la. No serà semblant a la bella noia del temple a qui vós teniu retirada. Si mai em calgués escollir una núvia, més aviat ho fóreu vós amb vostres ulls que parlen, ma dolça i muda noia trobada!- I besà sos llavis de rosa, jugà amb son llarg cabell, i posà son cap damunt el cor d'ella, que ja era tot somniadís de les joies humanes, i l'ànima immortal.

-No us espantarà la mar, em penso, muda filleta mia?- digué ell quan eren dins l'altívol navili que havia de menar-los a la contrada del rei veí. I li parlà de les tempestes i les calmes, dels peixos curiosos del pregon, i de les meravelles que la gent hi havia llucat; i ella somreia en oir les seves històries, perquè sabia tota cosa del fons de la mar força millor que ningú d'altre.

De nit, a la llum de la lluna, quan tothom dormia, llevat del timoner que estava al timó, ella seia a un costat del navili, fent per manera d'atravessar l'aigua clara amb sos ulls, i s'imaginava que veia el palau de son pare, i més amunt la seva àvia velleta amb la corona d'argent en testa, tot mirant en l'aire, a través dels corrents contraris, cap a la quilla del navili. Després ses germanes se enfilaven damunt l'aigua, i la miraven tristament, cargolant llurs blanques mans. Ella els feia senyals, somreia, i estava a punt de dir-los que tot li esdevenia al seu grat i que era sortosa, quan el vailet de cabina s'acostava i les germanes es capbussaven; però ell es creia que les coses blanques que havia vist no eren sinó borrallons d'escuma.

Al següent matí el navili entrà al port de la ciutat magnífica del rei veí. Sonaren les campanes de l'església, i les trompetes de cada torre altívola, mentre els soldats feien parada amb banderes voleiadisses i baionetes resplendents. Hi hagué un festival cada dia, hi hagué un seguit de balls, i les recepcions vingueren l'una darrera l'altra; però la princesa no era encara present, havia de ésser portada de molt lluny (d'un temple sant, deien), on estava aprenent totes les virtuts reials.

A la fi arribà. La donzelleta de la mar estava dalerosa de veure la seva bellesa, i hagué de confessar que mai no havia contemplat més gentil criatura. Sa pell era exquisidament pura i delicada; i sos ulls confiats, del blau més pregon, resplendien en mig de les llargues pestanyes.

-Sóu vós- digué el príncep -qui em salvàreu quan jeia a la platja gairebé sens vida?- I prengué la seva enrojolada núvia contra el seu cor. -Oh! Quína excessiva felicitat!- exclamà adreçant-se a la donzelleta de la mar. -Una joia tan gran, que no havia gosat esperar-la, s'ha complert. Vós gaudireu amb la meva joia, perquè m'estimeu com ningú.

Aleshores la donzelleta de la mar besà la seva mà, i sentí com si ja fos romput el seu cor.

El matí de l'endemà de les noces li portaria la mort i la trasmudaria en escuma.

Totes les campanes de església repicaren, i els heralds anaren per tota la ciutat pregonant les noces. Damunt cada altar, en tota la contrada, fou cremat oli flairós en costoses llànties d'argent. Entre la gronxadissa d'encensers que feien els sacerdots, els nuvis junyiren les mans i reberen la benedicció del bisbe. La donzelleta de la mar, amb un vestit de seda i or, sostenia el ròssec de la núvia; però ses oïdes eren sordes a les melodies de la festa, sos ulls no en veien res, de la sagrada cerimònia: pensava en la seva mort, que s'atansava, i en tot allò que havia perdut en aquest món.

Aquell mateix vespre els nuvis s'embarcaren entre el braolar del canó i els voleiaments de banderes. Un regi tendal de púrpura i or, blanament encoixinat, fou bastit al mig del navili perquè la nuvial parella hi reposés en la nit tranquila i freda.

El vent inflà les veles, i el navili passà llisquent, i gairebé sense balandreig, damunt la mar translúcida.

En caure la fosca, llanternes de moltes colors foren enceses, i els mariners dansaren alegrement sobre coberta. La donzelleta de la mar no pogué menys de recordar-se de la primera vegada que pujà a flor d'aigua i veié la mateixa pompa i alegratge; i aquesta vegada es llançà entre els que dansaven, arremolinada, i així com l'oreneta, quan és perseguida, llisca per l'aire. Els espectadors la aclamaren, astorats: mai no havia dansat tan divinament. Sos peus delicats li feien mal com si els hi tallessin amb ganivets, però ella no ho sentia, perquè la pena del seu cor era molt més aguda. Coneixia que aquella era la darrera nit que respiraria el mateix aire que ell, i volgué contemplar la potent fondària i el blau cel estelat: l'esperava una nit interminable, sense pensament i sense somnis, ja que mai no havia tingut ànima ni havia pogut guanyar-se'n. L'alegria i revetlla dins el navili duraren fins molt més tard de la mitja nit; i ella anà rient i dansant, amb el pensament de la seva fi, tota l'estona, dins el seu cor. El príncep amanyagava la seva núvia, i ella li esbullava els rulls, negres com l'ala del corb; i amb els braços entortolligats es retiraren al tendal sumptuós. Tot esdevingué clos i callat a bord del navili: només el timoner s'estava al timó. La donzelleta de la mar posà sos braços blancs damunt una post del navili, i mirà cap a llevant en cerca de l'auba de color de rosa: sabia que el primer raig de sol li portaria la mort. Després veié que ses germanes s'alçaven del aigua, tan esblaimades com ella. Llurs formoses i llargues cabelleres ja no voleiaven al grat de l'oratjol, perquè havien estat tallades.

-Les donàrem a la bruixa per assolir el seu ajut perquè no hagueu de morir aquesta nit! Ens ha donat un ganivet. Veu's-lo aquí. Mireu si n'es, d'agut! Abans que surti el sol heu d'enfonsar-lo al cor del príncep; i quan la seva sang calenta esquitxi els vostres peus, ells s'ajuntaran de bell nou i creixeran fins a convertir-se en cua; sereu altre cop donzella de la mar: podreu davallar per l'aigua fins a nosaltres, i viure tres cents anys abans que sigueu trasmudada en escuma marina, morta i salabrosa. De pressa! Cal que vós o ell moriu abans que surti el sol. Nostra àvia,velleta, està tan dolorida que tot son cabell blanc li ha caigut, així com el nostre caigué sota les estisores de la bruixa. Mateu al príncep i torneu amb nosaltres! De pressa! De pressa! No veieu la llenca rosada en el cel? D'aquí a pocs moments sortirà el sol, i aleshores us caldrà morir!- I, tot dient això, feren un sospir meravellosament pregon i s'enfonsaren entre les ones.

La donzelleta de la mar retirà la cortina de púrpura del tendal, i mirà la bella núvia adormida, amb son cap damunt el sí del príncep; es decantà davant ell i besà son bell front; mirà el cel, on l'alba anava estenent-se cuitosament; mirà el ganivet punxegut; i de bell nou clavà sos ulls en el príncep, el qual, tot somniant, anomenava la seva núvia: sí, només ella era en sos pensaments. Per un moment el ganivet s'estremí en la mà que l'oprimia; després el llançà ben lluny entre les ones que ara feia rosades la llum del matí; i, allà on caigué, l'aigua borbollejà com de gotes de sang.

Un cop més mirà el príncep, amb sos ulls ja entelats per la mort; saltà per la borda i caigué, i son cos es dissolgué en escuma.

I vet aquí que el sol sortí del mar, i amb sos raigs benignes escalfà l'escuma mortalment freda: de manera que la donzelleta de la mar no sentí la fredor de la mort. Ella veié el sol brillant i damunt ella voleiaven bells éssers eteris, a cents, a través dels quals pogué veure el blanc navili i el cel rosat. Llurs veus eren melodioses, però tan fantàstiques que cap orella humana no les podia oir, com tampoc cap esguard humà no podia veure llurs figures. Lleugeres com a bombolles, voleiaven per l'aire sense ajut d'ales. La donzelleta de la mar se adonà que tenia una figura com la llur, que gradualment anava formant-se de l'escuma.

-Cap aquí me'n vaig?- va dir. I la seva veu sonà com la dels altres éssers, tan sobrenatural en sa bellesa que no cap música nostra pot reproduir-la.

-Cap a les filles de l'aire!- respongueren les altres. -Una donzella de la mar no té ànima immortal, i mai no pot aconseguir-ne sense guanyar l'amor d'un ésser humà. La seva vida eternal ha de comptar amb un poder inconegut. Tampoc no tenen les filles del aire una ànima immortal, però llurs belles accions poden crear-los-en una. Nosaltres volem envers els tròpics, on els homes són víctimes de vents xafogosos i pestilents, i hi portem oratges retornadors. Escampem arreu arreu la flaire de les flors, i duem com a ròssec la frescor i el guariment. Quan per espai de tres cents anys hem treballat a fer tot el bé que era al nostre abast, ens guanyem una ànima immortal, i prenem part en les joies eternes de la humanitat. Vós, pobra donzelleta de la mar, heu lluitat amb tot el vostre cor per allò mateix que a nosaltres ens fa lluitar. Heu sofert i patit, us heu enlairat al món dels esperits de l'aire i ara, per vostres belles accions, podeu, per espai de tres cents anys, crear-vos una ànima vencedora de la mort.

Aleshores la donzelleta de la mar alçà sos braços transparents envers el sol de Nostre Senyor, i per primera vegada trencà el plor.

Dins el navili tot era, de bell nou, vida i fressa. Ella veié còm el príncep i sa bella núvia la cercaven: miraven tristament l'escuma borbolladora, com si sabessin que s'havia llançat a les ones. Invisible, ella besà la núvia damunt el front, somrigué al príncep i s'aixecà en l'aire amb els altres esperits, cap als núvols rosats que voleiaven més amunt.

-D'aquí a tres cents anys voleiarem així cap al Paradís.

-Podríem arribar-hi més d'hora- murmurà un d'ells, -Invisibles, voltegem cap endins de les cases dels homes on hi ha infants, i, cada dia que trobem un bon infant que dóna goig a sos pares i en mereix l'amor, Déu escurça el nostre temps de prova. L'infant no sap quan volem en mig de la cambra; però quan li somriem amb plaer, un any dels tres cents és deixat de banda. Però si trobem un infant dolent o mal dispost, no podem fer altra cosa que vessar llàgrimes de dol, i cada llàgrima afegeix un dia al temps de la nostra prova.

FI

End of Project Gutenberg's Contes D'Andersen, by Hans Christian Andersen