Part 8

Aleshores vingué el torn de la quinta germana. El seu natalici s'esqueia en hivern: així és que veié espectacles que les altres no havien obirat en llurs primers viatges. La mar semblava tota verda, i arreu arreu hi suraven grans muntanyes de glaç, cada una de les quals semblava una perla, digué, però era molt mes alta que no pas els campanars bastits pels homes. Prenien les formes més prodigioses i guspirejaven com a diamants. Ella havia segut en una de les més esbarjoses, i tots els navilis que passaven es desviaven enfora, alarmats, en veure-l'hi asseguda, amb sa llarga cabellera que s'escampava, tota solta en el vent.

Al vespre el cel esdevingué cobert de negres nuvolades. Tronava i llampegava, i les enormes muntanyes de glaç, que resplendien sota els llampecs fulgurants, eren alçades ben amunt de l'aigua per les negres ones. Tots els navilis escurçaven veles, i arreu hi havia temença i tremolor; però ella seia quietament en sa flotant muntanya, tot espiant la llum blava del llampec que queia en zig-zags a dins la mar brillant.

La primera vegada que cadascuna de les germanes s'havia alçat aigua amunt, tot havia estat delectança, de tantes coses noves i belles que mirava; però ja més gran, i en llibertat d'anar on li plagués, cadascuna esdevenia indiferent i enyorava casa seva: passat un mes, si fa no fa, totes deien que, al capdavall, llur palau a la fondària era millor que tot: era de tan bell estar!

Mant vespre, les cinc germanes, de bracet, s'alçaven plegades aigua amunt. Tenien gentilíssimes veus, molt més clares que les de cap mortal; i quan s'anava alçant una tempesta i esperaven que hi hauria navilis naufragats, cantaven, amb les més enciseres melodies, els prodigis de la fondària, tot invitant als navegaires a no tenir-ne por. Però els mariners no podien entendre les paraules: així és que es pensaven que allò era la veu de la tempesta; ni era per a ells de veure aquell paradís del fons de la mar, perquè, en enfonsar-se el vaixell, s'ofegaven i només llurs despulles podien arribar al palau de la mar. Quan les germanes més grans muntaven així, amb els braços enllaçats, en ésser vespre, la més petita romania endarrera tota sola, tot mirant com se n'anaven, com si estigués a punt de plorar; però les donzelles de la mar no tenen llàgrimes, i per això pateixen més.

-Oh! Si jo tingués quinze anys!- deia -còm em plauria, n'estic segura, el món d'allà dalt i la gent moridora que hi viu!

A la fi vingué son quinzè natalici.

-Ara tindreu llibertat d'anar i venir- digué la seva àvia, la vella reina vídua. -Veniu: us agençaré com a les altres germanes!- I li posà una corona de lliris blancs al volt del cabell, però cada pètal de les flors era mitja perla. Després la vella reina clavà vuit ostres a la cua de la princesa per a mostrar la seva alta categoria.

-Quín mal que fa!- deia la donzelleta de la mar.

-Heu de passar-ne la pena per raó de l'elegància!- digué la seva àvia.

Però oh! amb quína alegria s'hauria arrabassat tota aquesta esplendor i deixat de banda la feixuga corona! Les flors roges del seu jardí li esqueien molt més, però no gosà de fer cap trasmudança. -Adéu- digué. I pujà tan lleugera i tan airosa, per l'aigua, com una bombolla.

El sol s'acabava de pondre quan ella alçà el cap damunt les aigües; però els núvols eren encara encesos d'una claror rosada i daurada, i l'estel vespertí guspirejava en el cel dolçament acolorat. L'airet era suau i gerd i la mar tan tranquila com un safaretx. Un gran vaixell de tres pals era allí a la vora, amb una sola vela posada, perquè no feia un alè de vent, i els mariners seien al volt dels cordatges, damunt les creuetes i als caps dels arbres. Hi havia música i cantúries dins el navili, i en caure la fosca foren enceses a centes de llanternes de colors: semblava que les banderes de totes les nacions voleiessin pels aires. La donzelleta de la mar nedà de dret fins als finestrons de les cabines, i, cada vegada que l'ona l'enlairava, podia veure a través dels vidres transparents, colles de gent alegrament vestida. El més bell de tots era el jove príncep, d'ullassos ben negres. No devia tenir gaire més de setze anys, i tota aquella festa era en honrament del seu natalici. Els mariners dansaven a coberta, i, quan el príncep compareixia entre ells, muntaven coets a cents, fent una claror com si fos de dia, i espaordint en tanta de manera la donzelleta de la mar que hagué de capbussar-se a l'aigua. Aviat s'arriscà a treure novament el cap, i li semblà talment que tots els estels del cel caiguessin en un xàfec al seu voltant. Mai no havia vist aquelles màgiques alimares. Astres, qui-sap-lo grans, giraven arremolinats; peixos-de-foc eren sospesos en l'aire blau; i tot allò es reflectia en la mar tranquila i cristal·lina. Hi havia tanta de claror en el vaixell, que hom podia veure la corda més petita, i la gent no ho cal dir. Oh! Que n'era, de bell, el príncep! Còm reia i somreia en saludar sos invitats mentre la música ressonava en la nit quieta!

S'anà fent tard i més tard, però la donzelleta de la mar no podia llevar els ulls del navili i del bell príncep. Les llanternes de colors foren apagades, no muntà cap més coet, i el canó ja no retronava; però del fons de la mar venia un confós murmuri, un so planyívol. Mentrestant ella era gronxada amunt i avall per les ones, de manera que pogués mirar dins la cabina; però el navili va anar movent-se i movent-se, fins que vela darrera vela fou inflada pel vent, les ones s'embraviren, grans núvols s'acoblaren, i llampegà en la llunyania. Oh! La tempesta seria paorosa! Aviat els mariners hagueren d'escurçar vela. El gran navili es gronxava i anava a rodolons a mesura que la maltempsada resplendia damunt la mar irosa. Les negres ones s'alçaren com a muntanyes, prou grans per a atuir-lo; pero ell s'enfonsava com un cigne entre elles, i tornava a sortir una altra vegada, i una altra més, damunt llurs crestes torrejants. La donzelleta de la mar trobà que aquell era un joc ben entretingut; però no creien això els mariners. El navili petava i gemegava; els poderosos fustatges es torçaven i es doblegaven sota els cops poderosos; l'aigua rompia damunt les cobertes, trencant el pal major com si fos una canya; i el navili es tombà damunt son flanc, i l'aigua penetrà dins la cala.

Aleshores la donzelleta de la mar veié que estaven en perill, i que havia d'anar amb compte, pel que li pertocava, amb les fustes surants i les desferres. De moment la fosca era tan espessa que no podia veure cap cosa; però en esclatar el llampec la claror fou tan gran que pogué veure tot el que passava en el navili. Cada mariner mirava per la pròpia seguretat tan bé com podia; però ella seguí amb son esguard més especialment el jove príncep, i quan el navili s'enfonsà el veié com s'enfonsava dins la mar pregona. A la primeria en fou tota contenta, perquè ell aniria a estar-se amb ella; però després féu memòria que els éssers humans no podien viure sota l'aigua, i només un cop mort, podria anar el príncep al palau de son pare, No! Calia que no morís. Així, doncs, nedà envers ell, entremig dels taulons i les fustes que suraven al grat de l'aigua, oblidant del tot que la podien esclafar. Es capbussà avall avall de l'aigua, i muntà de bell nou entre les ones, i a la fi arreplegà el jove príncep, en el moment precís que ja no podia nedar més dins la mar arremorada. Sos braços i peus eren entumits; sos ulls formosos es cloïen; i hauria mort si la donzelleta de la mar no hagués anat a rescatar-lo. Ella mantingué son cap damunt les aigües, i deixà que les ones els emmenessin a llur grat.

A trenc d'alba tota la tempesta era passada; del navili no se'n veia rastre. El sol s'aixecava de l'aigua amb radiant esclat, i sos raigs de color de rosa semblaven projectar una encesor de vida a les galtes del príncep; però sos ulls romanien closos. La donzella de la mar besà son bell front altívol, i menà endarrera son cabell, que degotava. Li semblà que era com l'estàtua de marbre de son jardinet. Tornà a besar-lo, i desitjà que pogués viure.

A la fi veié terra eixuta al seu davant, i altes muntanyes blaves, damunt les cimes de les quals resplendia la neu, blanca com si s'hi hagués aturat un esbart de cignes. Al peu, vora la platja, hi havia belles boscúries verdes, i en primer terme una església o temple: no ho sabia ben bé; però era un casal d'aquesta mena. Llimoners i tarongers s'expandien pel jardí, i altívoles palmeres eren arran de la porta. En aquell indret la mar formava una cala, on l'aigua era tota tranquila, pero molt pregona, fins a arribar als penyals. A llur peu hi havia una llenca de sorra blanca i fina: cap allí nedà ella amb el bell príncep, i allí damunt el deixà, tenint gran esment que el seu cap reposés més alt, sota la llum calenta del sol.

Aleshores les campanes començaren de sonar en el gran edifici blanc, i un nombre de joves donzelles comparegueren al jardí. Aleshores la donzelleta de la mar nedà enfora, a l'altra banda d'unes altes roques, i cobrí son cabell i son sí amb les escumes, de manera que ningú no pogués descobrir-li la carona; i després vigilà per veure quí descobriria el jove príncep.

No trigà gaire estona a arribar vora d'ell una de les donzelles. De primer semblà tota esporuguida, però això només durà un moment, i després anà a cercar-ne unes quantes més; i la donzella de la mar veié que el príncep anava retornant-se a la vida, i que somreia a les que el voltaven, però mai no va somriure-li a ella. Compreneu? Ell no sabia que ella l'hagués salvat; i ella passà tanta de pena quan ell fou conduït a dins del gran casal, que es capbussà tota entristida dins l'aigua, i se'n tornà cap al palau de son pare.

Sempre havia estat callada i pensívola, i ara n'esdevingué més que mai. Les seves germanes li demanaven tot sovint què havia vist en la seva primera visita al cim de l'aigua; però ella mai no volgué dir-los-en res.

Més d'un vespre, més d'un matí, muntà a l'indret on havia deixat el príncep. Veié com esdevenia assaonada, i després com era collida, la fruita del jardí; veié fondre's la neu al cim de les muntanyes; però mai no veié el príncep: així és que sempre tornà a casa més trista que no estava abans. A casa seva, son únic conhort era de seure en son jardinet, tot nuant els braços al volt de la bella estàtua de marbre que li feia memòria del príncep. Ara tot allò s'havia tornat ombra tenebrosa, perquè ella havia deixat de captenir-se de les seves flors, i el jardí s'havia trasmudat en un erm negligit, de llargues tiges i fulles entortolligades amb les branques de l'arbre.

A la fi ella no pogué comportar per més temps el seu secret: així és que el digué a una de les seves germanes, i d'aquesta aviat el saberen les altres, però ningú més, llevat d'una o dues donzelles més de la mar que només ho digueren a les amigues més cares. Una d'aquestes estava assabentada de tot el que es referia al príncep: també ella havia vist la festa del navili; sabia d'on havia vingut el príncep i on queia el seu reialme.

-Veniu, germaneta- digueren les altres princeses. I, tot estenent cada una els braços damunt les espatlles d'una altra, s'alçaren de l'aigua en llarga cadena, justament davant del palau del príncep.

Era bastit en pedra d'un groc clar i resplendent, amb grans escales de marbre, una de les quals menava al jardí. Cúpules magníficament daurades s'alçaven damunt la terrada, i els espais que hi havia entre les columnes que voltaven el casal eren plens d'estàtues de marbre que semblaven vivents. A través dels vidres clars de les altes finestres, hom podia veure sales sumptuoses agençades amb costoses penjarolles de seda, i les pintures de les parets, verament, pagaven el tret de veure-les. Al mig d'una sala central, jugava una vasta fontana, llançant els raigs de sos esquitxos cap amunt, envers una cúpula de cristal de la teulada, a través de la qual les lluïssors del sol il·luminaven l'aigua i les belles plantes que creixien en l'esbarjosa conca.

Ara sabia ella l'estatge d'ell, i tot sovint solia anar-hi en ésser vespre i a les nits, per damunt l'aigua. Nedava molt més a la vora de la terra del que les altres gosaven, i àdhuc s'arriscava a muntar per l'estret canal que hi havia sota l'esplèndida terrassa de marbre, la qual deixava caure una ombra tota llarga damunt l'aigua. Allí solia asseure's, tot mirant el jove príncep, qui es creia ésser sol i vern a la clara llum de la lluna.

Ella el veié més d'un vespre com navegava pels voltants en son bell vaixell, amb banderes voleiadisses i música sonadora. Ella solia sotjar entre la verdor dels joncs; i si s'esqueia que el vent s'apoderés de son llarg vel argentat, i algú el veia, només pensava que era un cigne que agitava les ales.

Manta nit oí els pescadors que pescaven a l'encesa tot parlant de les belles empreses del jove príncep; I ella es sentia ben joiosa de pensar que li havia salvat la vida quan se l'enduien les ones, mig mort; i no podia oblidar com el seu cap havia pesat fortament damunt son pit i com l'havia besat apassionadament. Però ell no en sabia res, de tot això, i mai no l'havia vista a ella, ni que fos en somnis.

La donzelleta esdevingué més i més amant de la humanitat, i tingué més i més daler de viure amb ella: el món dels homes semblava infinitament major que no pas el seu. Ells podien creuar ràpidament l'oceà amb llurs navilis; podien pujar a les muntanyes, fins i tot per damunt els núvols; i llurs terres boscoses, abillades d'herbei, s'estenien més enllà del que sos ulls abastessin. Hi havia moltes coses que ella volia saber, però les seves germanes no podien pas respondre a totes les seves preguntes: així és que ella interrogà la seva àvia velleta, que coneixia bé el món de dalt i l'anomenava ben escaientment «la contrada del cim de la mar».

-Si no s'ofeguen, el homes,- demanà la donzelleta -viuen sempre més, no moren, com nosaltres fem aquí dins de la mar?

-Sí- digué la vella dama -també els cal morir, i el temps de llur vida és, fins i tot, més curt que no pas el nostre. Nosaltres podem viure aquí tres cents anys, però quan deixem d'existir esdevenim senzilla escuma damunt l'aigua, i no arribem a aconseguir una tomba entre nostres ben amats. No tenim ànimes immortals, no tenim vida futura: som així com les algues, que, un cop tallades, no poden reviure mai més! Els homes, al contrari, tenen un esperit que viu per sempre, que viu després que el cos s'ha tornat pols, i s'aixeca damunt l'aire clar, fins als estels resplendents. Així com nosaltres muntem per l'aigua a veure la terra dels mortals, ells munten a belles contrades inconegudes que mai no veurem nosaltres.

-Per què no tenim ànimes immortals?- demanà tristament la donzelleta de la mar. -Jo donaria tots mos tres cents anys per esdevenir per un sol dia ésser humà i tenir després la meva part en el reialme celestial.

-No hem de pensar aquestes coses- digué la àvia: -estem molt millor i som més feliços que no pas els éssers mortals.

-Així, em caldrà morir i surar com a escuma damunt l'aigua, i mai més no tornaré a sentir la música de les ones ni a veure les belles flors ni el sol vermell! No puc guanyar-me per cap via un esperit immortal?

-No- digué l'àvia: -això només podria ésser si un ésser humà us amés en tanta de manera que fóssiu per a ell més que pare i mare, i tots els seus pensaments i tota la seva amor fossin tan centrats en vós, que ell volgués que el sacerdot junyís les vostres mans i us jurés de ser-vos fidel en aquest món i per tota l'eternitat: aleshores el vostre cos seria penetrat de la seva ànima. Així, i només així, podríeu assolir una part en la felicitat dels homes. Ell us daria una ànima, tot conservant la seva. Però això mai no podrà complir-se! Allò mateix que és vostra bellesa més gran dins la mar, vostra cua de peix, és tinguda per fastigosa a la terra: tan poc entesos són en aquest ram. Per a ésser gentil allí dalt, us calen dos puntals matussers que ells anomenen «cames».

Aleshores la donzelleta de la mar sospirà i mirà tristament la seva cua de peix.

-Siguem feliços- digué l'àvia: -saltem i fem gambades durant els nostres tres segles de vida. Ben segur que és un temps prou llarg, i, quan tot sigui acabat, reposarem força millor en nostres tombes. Ah! Aquesta nit hi ha un ball de cort, aquí.

Aquest ball fou molt més esplèndid que no pas els que veiem a la terra. Les parets i el sostre de la gran sala de ball eren de cristall gruixut, però transparent. Petxines colossals d'un rosa roig i de un verd tendre eren afilerades, a centes, a cada costat, contenint llumenetes blaves que il·luminaven tota la cambra i resplendien a través de les parets, de manera que la mar d'enfora n'era tota esclarida. Hauríeu pogut veure innombrables peixos, grans i petits, que nedaven envers les parets de cristall, els uns amb resplendents aletes carmesines, mentre les dels altres eren daurades i argentades. En mig de la cambra hi havia una ampla corrent d'aigua trescadora, i damunt d'ella les donzelles de la mar i els homes de la mar dansaven al ritme de llur bella cantúria. No hi ha éssers a la terra que tinguin veus tan exquisides. La donzelleta de la mar cantà més dolçament que cap d'ells, i tots li feren aplaudiment. Per un instant es sentí el cor joiós, perquè conegué que tenia la més bella veu que hi hagués en mar o en terra; prò aviat començà de bell nou a pensar en el món de més en l'aire: no podia oblidar el bell príncep i el dol que ella tenia perquè era mancada d'una ànima immortal així com la d'ell. Així, doncs, lliscà enfora del palau de son pare, i, mentre a dins tot era joia i alegratge, ella segué tristament en son jardinet. De cop i volta va sentir el so d'un corn a través de l'aigua, i va pensar:

-Ara està navegant per aquí damunt; ell, a qui jo estimo més que no al pare i la mare; ell, a qui s'arrapen mos pensaments, i a les mans del qual estic disposta a remetre la felicitat de la meva vida. A tot m'arriscaré per conquerir-lo i conquerir una ànima immortal! Mentre les meves germanes dansen en el palau del meu pare, me n'aniré envers la bruixa de la mar, que sempre m'ha fet tanta de basarda: ella podrà tal volta dar-me consell i ajut.

I aleshores la donzelleta de la mar deixà el jardí i se n'anà envers els remolins braoladors darrera els quals la bruixa vivia. Mai no havia fet abans aquell camí. Per allí no hi creixen flors ni algues: només les nues arenes cendroses s'estenen envers els remolins que giravolten com a furients rodes de moldre, empenyent tota cosa que els vingui a l'abast cap a les fondàries. Li calgué passar entre aquests remolins bullents per a arribar als domenys de la bruixa; i, per una llarga estona de camí, l'únic tirany anava entre un llot calent i borbollant que la bruixa nomenava «son fanguissar de torba». La casa d'ella era més enllà, en mig d'una bròfega selva. Tots els arbres i mates eren pòlips, mig animals i mig plantes: semblaven serpents de centenars de caps que brollessin de la sorra. Les branques eren llargs braços apegalosos, amb tentacles com a cucs cargolats, cada articulació dels quals, de l'arrel estant fins al cim de tot, era en constant moviment. S'entortolligaven estretament al voltant de qualsevol cosa que poguessin haver, i mai no la deixaven escapar. La donzelleta de la mar, d'enfora estant, n'era tota espaordida: son cor glatia cuitosament de terror, i estigué a punt de tornar-se'n; però aleshores es recordà del príncep i de l'ànima immortal dels homes, i prengué coratge. Nuà estretament sa llarga cabellera flotant al volt de sa testa, perquè els pòlips no la hi poguessin agafar; creuà les seves mans damunt el pit, i es disparà com un peix al través de l'aigua, entre els pòlips repugnants que estenien llurs braços i tentacles sensitius envers ella. Pogué veure còm cada un d'ells posseïa una cosa o altra, engrapada amb el seu centenar de braços, i que estava subjecta com si fos entre banes de ferro. Els ossos descolorits dels homes que havien mort damunt la mar i s'havien enfonsat, sotjaven entre els braços d'algun d'ells, mentre els altres aferraven timons i caixes marineres, o l'esquelet d'algun animal de la terra, i fins i tot, cosa la més horrible, una donzelleta de la mar que havien atrapat i escanyat. Després arribà a una gran clariana del bosc, on la terra era tota viscosa i enormes serpents d'aigua feien bots. Al mig d'aquesta clariana hi havia una casa, feta d'ossos dels naufragats; allí seia la bruixa, tot fent menjar un gripau a la seva boca, així com els mortals deixen menjar sucre a un canariet. Ella anomenà pollets seus els fastigosos serpents d'aigua, i els permeté d'arrossegar-se damunt son pit deforme.

-Prou sé per quína cosa heu vingut aquí- digué la bruixa. -És una gran beneiteria! Però tanmateix serà fet el que voleu, perquè us durà a la dissort, ma gentil princesa, Necessiteu alliberar-vos de la vostra cua de peix, i tenir en lloc d'ella dos puntals i caminar-hi com els éssers humans, perquè el jove príncep pugui enamorar-se de vós, i vós pugueu conquerir-lo i conquerir una ànima immortal.- Tot dient això, féu una rialla tan repulsiva, que el gripau i els serpents caigueren en terra i s'hi recargolaren.

-Arribeu en el moment just- digué la bruixa; -perquè després que s'hagi alçat el sol de demà no us podria ésser d'ajut fins que un altre any fos passat. Us faré un beuratge, i abans de la sortida del sol heu de nedar, duent-vos-el a la vora de la mar, i heu de seure a la platja i beure'l. Aleshores la vostra cua es migpartirà i s'encongirà, convertint-se en allò que els homes anomenen «belles cames», però és cosa que fa mal, com si us fendís una espasa ben aguda. Tots els que us vegin diran que sóu la més bella filla dels homes que mai hagin reparat. Conservareu vostra passa llisquívola, no hi haurà qui balli com vós; però cada passa que doneu serà com si petgéssiu ganivets esmolats: talment us farà sang. Si tot això voleu sofrir, estic al vostre servei per ajudar-vos.

-Sí!- digué la princeseta amb veu tremolenca, pensant en el príncep i en el guany d'una ànima immortal.

-Però recordeu- digué la bruixa -que, un cop hagueu rebut forma humana, mai més no podeu ésser donzella de la mar, mai més no podeu capbussar-vos dins l'aigua per anar envers vostres germanes i el palau del vostre pare. I si no reeixíssiu a conquerir l'amor del príncep de manera que per vós oblidés pare i mare, aferrant-se a vós amb tot son cor, i fent que el sacerdot junyís les vostres mans i us fes marit i muller, no guanyareu l'ànima immortal! L'endemà al matí de les seves noces amb una altra, us cortrencareu i us convertireu en escuma de la mar.

-Ho faré- digué la donzelleta de la mar, esblaimada com la mort.

-Però a més caldrà que em doneu la meva paga- digué la bruixa; -i no és una futil·la, el que jo demano. Teniu la veu més bella de totes les que hi ha al fons de la mar, i goso dir que us penseu que amb ella el fascinaríeu; però cal que me la doneu a mi: voldré la millor cosa que posseïu a canvi de mon beuratge preciós. Necessito mesclar-hi la meva pròpia sang per fer-lo tan agut com una espasa de dos talls.

-Però, si em preneu la veu,- digué la donzelleta de la mar -què em restarà?

-La vostra bella figura,- digué la bruixa, -la vostra passa llisquívola, i els vostres ulls que parlen; i amb això és ben segur que podeu fer l'encís d'un cor humà. Bé! Heu perdut coratge? Traieu la llengüeta, i us la tallaré com a paga de la potent beguda.

-Feu- digué la donzelleta de la mar. I la bruixa posà al foc la seva caldera per bullir-hi la màgica poció.

-No hi ha res com la netedat- digué, mentre escurava l'atuell amb un manat de serpents. Després punyí son pit i féu que la negra sang gotegés dins la caldera, i el vapor prengué les formes més paoroses, abastament per a estemordir a qualsevol. A cada moment la bruixa tirava nous ingredients a la caldera; i, quan bullia, el borbolleig feia un so com de cocodrils que ploressin. A la fi el beuratge restà a punt, i semblava aigua de la més clara.