Part 7

Aleshores el soldat pensà en la seva petita balladora, que mai més no havia de tornar a veure, i aquesta tonada d'una cançó ressonà a les seves oïdes:

_Avant, soldat sempre gosat! Por de morir no et fa fugir!_

Al capdavall el paper cedí del tot, i el soldat caigué atravessant-lo; però al mateix moment se l'empassà un peix qui-sap-lo gros.

Oh! Quína fosca hi havia en els dintres d'aquell peix! Era fins i tot pitjor que ésser dins la foradada. I, a més, quína estretor! Però el soldat de plom era tan indomable com sempre, i jeia tan llarg com era, amb el fusell a l'espatlla.

El peix es bellugava d'allò més, i feia els més frenètics moviments.

A la fi esdevingué ben quiet, i, al cap d'una estona, una escomesa com un llampec l'atravessà.

El soldat es trobà una vegada més entre la llum del dia i algú digué en veu alta:

-Un soldat de plom!

El peix havia estat pescat, dut a la pescateria, venut i menat a la cuina, on la cuinera l'obrí de part a part amb un gran ganivet. La minyona agafà el soldat per la cintura, amb dos dits, i se l'emportà a la saleta, on tothom volgué veure l'home meravellós que havia viatjat dins el païdor d'un peix. El soldat de plom, però, no era gens orgullós. El plantaren damunt la taula, i, prodigi de prodigis!, es trobà a la mateixa cambra on havia estat abans. Veié els mateixos infantons, i les joguines, que encara eren damunt la taula, així com el bell castell amb la balladora petita i bonica.

Encara es tenia damunt una sola cama, i mantenia l'altra en l'aire. Ja veieu com també ella era inflexible.

El soldat estava tan commogut, que poc li hauria costat de vessar llàgrimes d'estany; però això no hauria estat escaient. La mirava a ella i ella el mirava a ell; però no es digueren mai cap paraula.

En aquell instant un dels infantons aixecà en l'aire el soldat de plom, i, sense cap ni centener, el tirà al foc. Sens dubte el follet de la capsa de rapè n'era culpable d'aquest tropell. El soldat romania allí, abrandat per la flama i dins la calor més paorosa; però no sabia pas si allò era l'escalfor del foc de bo de bo, o l'escalfor de sos propis sentiments. Havia perdut totes ses colors brillants: quí pot dir si això s'hauria esdevingut per son perillós viatge o per son dol?

Mirà la donzelleta, i ella el mirà, i ell conegué que s'anava fonent; pero encara feu per manera de mantenir-se test, recolzant bravament el fusell a l'espatlla.

Una porta fou, de cop i volta, oberta: el corrent d'aire s'endugué la balladora, i ella voleià, com un silf, cap a la flama de dret, com el soldat; i s'arborà, i tot seguit fou consumida.

En aquell moment el soldat era reduït a una mica de plom; i quan la minyona, al matí següent, llevà les cendres, el trobà en forma d'un petit cor de plom. Tot ço que romania de la balladora era la seva antiqüela, i encara tota cremada, negra com el carbó.

LA PRINCESA DE BO DE BO

Una vegada hi havia un príncep i li calia una princesa _de bo de bo_. Ell va donar ben bé la volta al món per a trobar-ne una, però sempre tenien un sis o un as. Hi havia abundor de princeses, però ell trobava gran dificultat a descobrir si eren princeses de bo de bo: sempre reparava quelcom que no acabava de fer el pes. Així és que a la fi se'n va tornar a casa seva, i estava molt tristoi perquè li calia de mala manera una princesa _de bo de bo_.

Un vespre hi va haver una tempesta que feia feredat: tronava i llampegava, i l'aigua queia a bots i a barrals: tanmateix era una nit que esgarrifava.

Al mig de la tempesta, algú trucà a la porta de la ciutat; i el rei pare, ell mateix, anà a obrir-la.

Era una princesa dreta al defora, però malmesa una cosa de no dir per la pluja i la tempesta. Rajava un doll d'aigua de son cabell i son vestit, l'aigua entrava pel cim de les seves sabates i sortia pels talons; però ella va dir que era una princesa de bo de bo.

-Aviat veurem si això és veritat- pensà la vella reina; pero no va badar boca. Se n'anà cap al dormitori, tragué tots els llençols i deixà un pèsol damunt les posts travesseres. Aleshores, ella que sí? que agafà vint matalassos de llana i els posà damunt el pèsol, i després vint matalassos de ploma i els posà damunt els matalassos de llana. I allí havia de dormir aquella nit la princesa. L'endemà li demanaren còm havia dormit.

-Oh! Terriblement!- digué la princesa. -Amb prou feines he tancat els ulls en tota la nit! Déu sap què hi havia, en el llit. Hauria dit que jeia damunt alguna cosa dura, i tinc tot el cos blau i negre, aquest matí. És terrible!

Tot seguit veieren que devia ésser una princesa de bo de bo, quan havia sentit el pèsol a través de vint matalassos de llana i vint matalassos de ploma. Ningú sinó una princesa de bo de bo podia tenir una pell tan delicada.

Així, doncs, el príncep la prengué per muller, perquè aleshores sí que va estar segur que havia trobat una princesa de bo de bo; i el pèsol fou posat al Museu, on hom encara pot veure'l, si ningú no l'ha robat.

I aquesta història és de bo de bo.

EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR

Fa qui-sap-los anys, hi havia un emperador que tenia tanta de taleia pels vestits nous, que hi despenia tots sos cabals.

Tant se li'n donava dels seus soldats o del teatre, o de cavalcar per les boscúries, si no era per lluir sos vestits nous. Tenia un vestit per cada hora del dia; i la gent, en lloc de dir, com esdevé tractant-se de qualsevol altre rei o emperador: -És a la cambra del Consell,- deien sempre, en aquest cas: -L'emperador és a la seva cambra d'abillatge.

La vida era d'allò més joiosa a la gran ciutat on vivia: exèrcits d'estrangers venien a visitar-la cada dia; i, entre ells, una vegada, comparegueren dos estafes.

Ells es feren passar com a teixidors, i digueren que sabien de teixir les més belles teles que hom pugui imaginar. No solament les colors i el mostrejat eren d'una bellesa mai vista, sinó que els vestits fets d'aquelles teles tenien la qualitat peculiar d'esdevenir invisibles en front de qualsevol persona que no fos a posta per al càrrec que tenia, o bé fos curta de gambals d'una manera que hom no podia comportar.

-Deuen ésser esplèndids, aquests vestits- pensà l'emperador. -Tot duent-los, seré capaç de descobrir quíns homes del meu reialme ocupen indegudament llurs càrrecs. Distingiré la gent assenyada dels ximplets. Sí; no tinc mes remei que comandar que teixeixin per a mi un poc d'aquesta tela.

Pagà als dos estafes un munt de moneda, a l'avançada, per tal que poguessin començar llur obra tot seguit.

Ells pararen dos telers, i feren veure que filaven; però no tenien cap cosa damunt la llançadora. A la primeria demanaren una pila de seda de la més fina, i fil d'or del més purificat, i posaren una i altra cosa dins llurs maletes, mentre anaven treballant amb els telers buits fins a quí sap quína hora de la nit.

-M'agradaria de saber còm aquests filadors se les van havent amb llur tela- pensà l'emperador.

Però es sentí una mica colpit en reflexionar que qualsevol que fos estúpid, o bé inepte per al lloc que ocupava, no podria veure'n res. Ell creia, certament, que, quant a ell, no li calia tenir-ne temences; però tanmateix pensà que enviaria de primer algú altre per veure còm anava la cosa. Tothom sabia, dins la ciutat, quín poder meravellós tenia la tela, i tothom es delia per a veure quant ximple era el seu veí.

-Enviaré mon vell i fidel ministre envers els teixidors- pensà l'emperador. -Ell és l'home escaient per a veure el posat de la tela, perquè és home de seny deixondit i ningú no compleix sos deures millor que ell.

Així, doncs, el bon ministre capblanc anà dins la cambra on els dos estafes seien, treballant amb els telers buits.

-El Cel em valgui!- pensà el vell ministre, obrint els ulls de bat a bat. -Ai, si no puc veure absolutament res!- Però tindré gran compte de no dir-ho.

Tots dos estafes li demanaren que tingués la bondat d'acostar-se una mica més, i li demanaren si no li semblava d'un bell mostrejat i de colors delitoses.

Li assenyalaren el teler buit, i el pobre ministre mirà de fit a fit amb tota la força que pogué; però no aconseguí veure cap cosa, perquè, naturalment, no hi havia cap cosa a veure.

-Cels piadosos!- pensà. -És possible que jo sigui un ximple? Mai m'ho hauria pensat, i cal que ningú se n'assabenti. No sóc escaient per al lloc que em fou confiat? Mai no diré que no puc veure la tela.

-Bé, senyor: que no ens dieu res, de la tela?- digué el que feia veure que filava.

-Oh! És una formosor! un encís!- digué el vell ministre, tot mirant a través de les seves ulleres. -Quín mostrejat, i quínes colors! Diré a l'emperador, per ma fe, que la tela m'ha plagut una cosa de no dir.

-Ens delecta de sentir-vos-ho- feren els filadors. I després nomenaren totes les colors i descrigueren l'especial mostrejat.

El vell ministre parà gran esment a les coses que digueren, per poder repetir-les quan retornés al palau i veiés l'emperador.

Després els teixidors seguiren demanant més diners, més seda i més or, per poder continuar filant; però tot anà a raure a la butxaca llur: ni un cap de fil no anà a raure dins el teler. Ells, doncs, continuaren, igual que sempre, filant amb els telers buits.

L'emperador no trigà gaire temps a enviar un altre fidel funcionari per veure còm la tela anava avançant, i si estaria llesta aviat. Li esdevingué igual cosa que al ministre: vinga mirar i mirar; però, com que no hi havia sinó el teler buit, no pogué veure absolutament res.

-No us apar que és una bella peça de tela?- digueren tots dos estafes, mostrant i explicant el bell mostrejat, les belles colors, que era impossible de veure, perquè no existien.

-Massa conec que no só un ximple!- pensà l'home. -Així és que dec ésser inepte per a l'alta posició que m'ha estat conferida. Ho trobo d'allò més estrany, ça com lla. Però, tanmateix, hom ha de mirar que ningú n'hegui esment.

Així és que lloà la tela que no veia, i els assegurà que l'embadalien les belles colors i l'originalitat del dibuix.

-És verament enciser!- digué a l'emperador.

Tota la gent de la ciutat parlava d'aquella esplèndida tela.

Aleshores que sí?, que a l'emperador el temptà el gust que passaria de veure-la mentre encara era al teler.

Per tant, acompanyat d'una colla de cortesans selectes, entre els quals hi havia els dos fidels funcionaris que ja havien vist abans la tela imaginària, anà a visitar aquells dos estafes tan murris que anaven treballant, tant de valent com havien fet sempre, amb els telers buits.

-És magnífica!- digueren a l'ensems els dos honrats funcionaris. -Repareu, Majestat, quín dibuix! Quínes colors!

I assenyalaren el teler buit, perquè es creien que els altres veien la tela, ben segur.

-Déu meu!- pensà l'emperador. -No veig absolutament res! Això és terrible! Sóc un ximple? Sóc inepte per a la corona imperial? Ah! No podia esdevenir-me cosa pitjor.

-Oh! És una bellesa!- digué l'emperador, -Li dono la meva aprovació més alta!

I mogué el cap amb satisfacció, tot mirant el teler buit. Res no l'hauria pogut decidir a reconèixer que no veia cap cosa absolutament.

Tot el seguici mirà i tornà a mirar; però no veié altra cosa que els altres que havien mirat. Tanmateix, però, tots exclamaren, amb sa Majestat:

-És una bellesa!

I li aconsellaren que es posés un vestit fet d'aquella prodigiosa tela en l'avinentesa d'una gran processó que precisament estava a punt de celebrar-se.

-És magnífica! sumptuosa! excel·lent!- digueren, l'una boca darrera l'altra: tothom n'estava igualment enamorat.

L'emperador donà a cada un d'els bergants una orde de cavalleria per a posar-se al trau i el títol de Cavallers teixidors.

Els estafes vetllaren tota la nit, en la vigília del dia que havia de celebrar-se la processó, i encengueren setze candeles perquè la gent pogués atalaiar que dalerosos estaven de deixar enllestit el nou abillament de l'emperador.

Feren veure que treien la tela del teler. La tallaren desplegada en l'aire, amb unes estisores d'allò més grosses, i l'anaren embastant amb agulles per les quals no havien passat cap fil. A la fi digueren:

-Ara ja està a punt el vestit nou de l'emperador!

L'emperador, amb sos cortesans de més enlairada categoria, anà cap al vestit personalment; i tots dos estafes aixecaren un braç en l'aire, així com si estiguessin agafant alguna cosa, i digueren:

-Veieu? Aquí hi ha les calces; aquí hi ha el gec; aquí hi ha el mantell...- I així per l'estil. -Tot tan lleuger com una teranyina. Hom pensaria que no porta res al damunt, però justament això és la gràcia!

-Sí-, digueren tots els cortesans, Però no pogueren veure cap cosa, perque no hi havia cap cosa a veure.

-Voldrà vostra imperial Majestat plaure's graciosament a llevar-se els vestits que porta,- digueren els impostors -de manera que li puguem posar els nous vestits, aquí davant del gran mirall?

L'emperador es llevà tot el seu vestit, i els impostors pretengueren anar-li donant l'una peça de roba darrera l'altra, de les pertanyents al vestit que havien pretès fer. Pretengueren estrènyer-li quelcom contra la cintura i nuar-li quelcom: era el ròssec, i l'emperador donà voltes i més voltes en front del mirall.

-Quín posat tan bell que fa sa Majestat amb el vestit nou! Còm li escau!- exclamà tota la gent del voltant. -Quín dibuix i quínes colors! És un vestit sumptuosíssim!

-A fora està esperant el tàlem que ha d'aixoplugar la testa de nostra Majestat a la processó- digué el mestre de cerimònies.

-Bé, estic a punt del tot- digué l'emperador. -No m'escau d'allò més bé, el vestit?

I donà un tomb altra vegada en front del mirall, de manera que semblés estar considerant les grans coses que duia.

Els camarlencs que havien d'agafar el ròssec es decantaren, feren veure que l'alçaven de terra amb totes dues mans, i anaren caminant amb llurs mans en l'aire. No gosaven deixar traspuar que no podien veure absolutament res.

Aleshores l'emperador anà fent sa via en la processó sota el tàlem sumptuós, i tothom deia, pels carrers.i per les finestres:

-Que bell que és el nou vestit de l'emperador! Quín ròssec tan esplèndid! I tot li escau ajustadíssim!

Ningú no volia que traspués que no podia veure cap cosa, perquè aleshores no hauria estat apte per al seu lloc, o bé hauria estat un ximplet.

Cap dels vestits que abans havia dut l'emperador no havia tingut tant d'èxit.

-Però si no porta res al damunt!- digué un noiet.

-Oh! Escolteu l'innocent!- digué son pare. I l'una persona féu saber a l'altra allò que el noiet havia dit.

-No porta res al damunt: un infant diu que no porta res al damunt!

-Però si és que no hi porta res, al damunt!- cridà al capdavall tota la gent.

L'emperador es recargolà, perquè conegué que era veritat; pero pensà que «la processó, ara, havia de seguir el seu curs» i es mantingué més enravenat que mai, i els camarlencs anaren agafant en l'aire el ròssec invisible.

LA DONZELLA DE LA MAR

Enllà enllà de la mar, l'aigua és tan blava com el blauet més blau, i tan clara com el cristall més clar; però és molt pregona, massa pregona perquè un cable la sondegi, i, si molts campanars fossin amuntegats l'un damunt de l'altre, no podrien pas arribar des del jaç de la mar fins a la superfície de l'aigua. És allà baix de tot que viu la Gent de la Mar.

Ara no us imaginéssiu pas que a la fondària no hi ha sinó l'arena blanca tota nua. Oh! no; arbres i plantes dels més meravellosos hi creixen, amb unes tiges i fulles tan vincladisses que, al més lleu moviment de l'aigua, elles es mouen, així com si fossin vivents. Tots els peixos, grans i petits, llisquen entre les branques, igual que aquí dalt llisquen els ocells, a través de l'aigua. El palau del Rei de la Mar rau a l'indret més pregon. Ses parets són de coral, i les llargues finestres punxegudes de l'ambre més clar; però el sostre és fet de petxines que s'obren i es tanquen amb l'ondulació de l'aigua. Això és d'un bell efecte, perquè hi ha perles resplendents a l'interior de cada cLosca, cada una de les quals seria l'orgull de la corona d'una reina.

El Rei de la Mar feia molts d'anys que havia perdut la seva muller, però sa vella mare es captenia de la casa. Era una dona assenyada, encara que tan orgullosa de sa noble naixença, que portava dotze ostres a la cua, mentre les altres grans dames només podien dur-ne que sis. Altrament era digna de tota lloança, sobretot perquè estimava tant les princesetes de la mar, ses nétes. Eren sis belles noies, però la més jove era la més bonica de totes: la seva pell era tan blanca i delicada com una fulla de rosa, sos ulls tan blaus com el més pregon del mar; però, així com les altres, no tenia peus, i en lloc de cames duia una cua de peix.

Solien passar-se tot el sant dia jugant a les grans sales del palau, on flors vivents brollaven de les parets. Quan les grans finestres d'ambre eren obertes, els peixos hi entraven, així com les orenetes volen dins nostres cambres quan obrim les finestres; però el peix nedava de dret cap a les princesetes, menjava de les mans llurs, i permetia que el tustessin.

Fora del palau hi havia un gran jardí, amb arbres d'un roig encès i un blau pregon, el fruit dels quals resplendia com l'or, mentre les flors lluïen com foc damunt llurs tiges sempre onejants. Hom hi petjava la més fina arena, però d'una blava tinta fosforescent. Tota cosa era amarada, allà baix, d'una blava llum meravellosa; més aviat us hauríeu cregut que éreu molt encimbellat pels aires, amb només que cel damunt i dessota, que no pas que us trobéssiu al fons de l'oceà. Quan la calma era absoluta, tot just podíeu llambregar el sol, semblant a una flor de púrpura amb una tija de llum que irradiava del seu calze.

Cada princeseta tenia el seu petit jaç de flors, on podia cavar i plantar així com li plagués. L'una feia son jaç de flors seguint la forma d'una balena, una altra creia gentil de dibuixar el seu com una figura de donzelleta de la mar; però la més joveneta feia el seu ben rodó, com el sol, i no volia sinó flors d'un matis rosat, com sos raigs. Era una donzelleta curiosa, tota quieta i pensívola; i mentre les altres germanes adornaven llurs jardins amb totes menes d'objectes extraordinaris que havien arreplegat dels naufragis, ella no hi volia sinó les flors rosades com el sol d'allí dalt, llevat de l'estàtua d'un bell infant. Aquesta estàtua era cisellada en marbre de la més pura blancor, i algun naufragat navili l'havia duta a fons. Vora la estàtua plantà un desmai d'un rosa rogenc que cresqué amb moltíssima d'ufana, i les novelles branques delicades anaren penjant a son volt i al seu damunt, fins que gairebé tocaven l'arena blava, on les ombres eren moradenques i anaven movent-se tot-hora, així com les branques. Hauríeu dit que les fulles i les arrels bescanviaven besos, tot joguinejant.

A ella no hi havia cosa que li des major plaer que sentir parlar del món d'allí dalt, poblat d'éssers humans; i féu que la seva àvia velleta li digués tot el que sabia de vaixells i ciutats, la gent i els animals. Però sobre tota cosa li semblava estranyament bell que allà dalt, a la terra, les flors tinguessin flaire, perquè no en tenien pas als fondals de la mar; i també que les boscúries fossin verdes, i que els peixos que hom veia passar entre les branques poguessin cantar tan vivament i dolçament, que era una delectança de parar-hi l'oïda. Compreneu? l'àvia en deia peixos, dels ocellets: altrament les donzelles de la mar no l'haurien compresa, perquè mai no havien vist un ocell.

-Quan tingueu quinze anys- digué l'àvia -us serà permès de pujar en l'aire per la mar i seure damunt les roques al clar de lluna, i mirar els grans vaixells que naveguen; i veureu també les boscúries i les ciutats.

Una de les germanes faria quinze anys l'any següent, però les altres... Bé, cada una d'elles era un any més jove que l'altra, de manera que la més petita havia d'esperar cinc anys sencers abans que la deixessin pujar de la fondària a veure quines coses hi havia a la terra. Però cadascuna prometia a les altres de fer la completa història de tot el que hagués vist i li hagués semblat més meravellós el primer dia. Llur àvia mai no els en podia parlar abastament: tantes i tantes eren les coses de les quals volien tenir noves.

Cap d'elles no sentia tant de daler com la petita, la que havia d'esperar-se mes estona i que era tan quieta i somniosa. Manta nit s'estava vora les finestres obertes, mirant a través de l'aigua blava tota ombrívola que els peixos fuetejaven amb llurs cues i aletes. Podia veure la lluna i els estels, és ben veritat: eren d'una llum pàl·lida, però semblaven molt més grans, a través de l'aigua, del que semblen a nostres ulls. Quan veia una ombra fosca que lliscava entre ella i aquelles alimares, sabia que o bé era una balena que nedava damunt ella, o un vaixell carregat d'éssers humans. Estic segur que ells mai no somniaren que una bella donzelleta de la mar era allà baix, tot estenent ses blanques mans envers la quilla.

La princesa més gran va arribar al seu quinzè natalici, i havia d'aventurar-se aigua amunt. En tornar tingué a centes de coses a dir; però el més delectable de tot, digué, era jeure a la llum de la lluna damunt un banc d'arena en una mar tranquila, i contemplar la gran ciutat vora la platja, on els llums guspirejaven com a estels innombrables; parar oïda a la música i a la fressa i aldarull dels carruatges i la gent; veure tots els cloquers i agulles de les esglésies, i sentir el so de les campanes; i, precisament perquè no podia anar a la platja, això li semblava més cobejable que tota altra cosa.

Oh! Amb quín afany s'ho escoltava la germana més petita! I quan, d'allò més tard del vespre, va estar-se a la finestra oberta i va mirar en l'aire, a través de l'aigua foscament blava, pensà en la gran ciutat amb tota la seva fressa i aldarull, i es va imaginar que fins i tot sentia el so de les campanes de l'església.

L'altre any fou permès a la germana segona de muntar per l'aigua i anar nedant on se vulla que li plagués. El sol tot just es ponia en arribar ella a flor d'aigua: aquell fou l'espectacle més bell, pensava ella, que mai hagués vist. Tot el cel semblava d'or, digué; i, quant als núvols, llur bellesa era indescriptible: flotaven amb resplendors roges i moradenques damunt sa testa. I, molt més de pressa del que ells anaven, un esbart de cignes volava com un vel blanc, tot allargat damunt l'aigua, cap al sol ponent. Ella va nedar envers el sol; però ell va enfonsar-se, i s'esvaí tota la llum rosada damunt els núvols i les aigües.

Un any després la tercera germana va muntar i, essent de molt la més gosada, nedà cap amunt d'un ample riu que anava a raure a la mar. Veié belles muntanyes verdes, abillades de vinyes; palaus i estatges camperols que sotjaven les esplèndides boscúries. Sentí com els ocells cantaven, i el sol era tan encès, que tot sovint no tenia més remei que capbussar-se per refrescar la seva cara roent. En una petita badia trobà una colla d'infantons que hi corrien nus i clapotejant dins l'aigua. Ella volgué jugar-hi, però ells s'espantaren i fugiren. Després comparegué un animalet negre: era un gos, però ella no n'havia vist cap en sa vida. Va lladrar tan furiosament, que ella, espaordida, va anar-se'n cap a la mar lliure. Mai no pogué oblidar les belles boscúries, les muntanyes verdes i els bells infants que podien nedar per l'aigua, baldament no tinguessin cua com els peixos.

La quarta germana no era tan valenta: va romandre a la part més llunyana de l'oceà, i, segons el seu record, aquell era l'indret més bell. Hom podia veure milles i milles d'estesa al seu voltant, i el cel era al damunt com una gran cúpula de cristall. Havia vist vaixells, però només de lluny: així és que semblaven gavines. Hi havia delfins grotescos que feien salts mortals, i balenes gegantines que treien dolls d'aigua pels badius com a centes de fonts per cada banda.