# Contes D'Andersen ## Part 6 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/contes-d-andersen-27142/index.md -Bé, si no us comprenem nosaltres, quí ho podrà fer? Suposo que no us considereu pas més intel·ligent que el gat o que la vella: de mi no cal fer-ne esment. No feu el ximple, criatura, i agraïu a la vostra planeta tot el bé que us hem prodigat. No heu pogut viure en aquesta cambra tota calenta, i amb una companyia vora la qual podeu haver après alguna cosa? Però sou un beneit, i no es passa gust en acoblar-se amb vós. I podeu creure que no vull sinó el vostre bé, i us canto les veritats franques: no hi ha via més segura per conèixer quíns són els nostres amics. Feu per manera, doncs, de pondre alguns ous, o d'ensinistrar-vos en el rebuf, o de llançar guspires. -Em penso que sortiré cap al món de fora- digué l'aneguet. -Oi! Feu-ho, positivament!- digué la gallina. Així és que l'aneguet se n'anà, i surà per damunt l'aigua i s'hi capbussà; però tota criatura vivent el mirava de reull per la seva lletjor. Vingué el temps tardoral: les fulles dels boscos esdevenien grogues i brunes; el vent les prenia i donaven tombs de dansa. El cel tenia posat d'una gran fredor, i s'hi aturaven els núvols, feixucs de neu i calamarça. Un corb, damunt el clos de rama cantava un trist regany, de tant de fred. Feia esgarrifar només que de pensar-hi; el pobre aneguet es trobava, veritablement, en un mal trencacoll. Un capvespre, el sol es ponia amb hivernenca resplendor, quan un esbart de vells ocellassos eixiren fora de les mates. L'aneguet mai no havia vist cosa més bella: eren blancs que enlluernaven, amb llargs colls onejants. Eren cignes, i feien un crit peculiar, tot estenent llurs magnífiques ales esbarjoses, i volant de les contrades fredes cap a les terres més calentes i la mar lliure. Pujaren amunt, tan amunt! I el lleig aneguet esdevingué singularment neguitós: donà tombs i més tombs dins l'aigua, com una roda, estirant en l'aire el seu coll com si volgués seguir-los. I aleshores féu un crit tan penetrant i tan inconegut, que ell mateix va esglaiar-se'n en gran manera. Oh! No podia oblidar aquells ocells formosos, aquells ocells feliços; i tan aviat com va ésser fora de l'esguard es va capbussar fins arribar a fons, i quan tornà a eixir estava totalment fora de test. No sabia quíns eren aquells ocells, o a on volaven; però tanmateix es sentia atret per ells com mai n'havia estat per cap criatura de la terra. Gens ni mica no els envejava: còm se li hauria pogut acudir el simple desig d'ésser semblant prodigi de bellesa? Son cor hauria estat ple d'agraïment si hagués aconseguit, només, que aquells grans ànecs l'haguesin tolerat en llur companyia. Pobre i lleig animaló! L'hivern fou d'un fred tan terrible, que l'ànec no tingué més remei que donar volts per l'aigua per evitar que es glacés; però cada nit el trau dins el qual nedava anà fent-se més i més petit. Després glaçà tan fort que tot el glaç del damunt va petar, i l'aneguet hagué de bellugar les cames contínuament perquè el glaç no es clogués al seu voltant. A la fi estava tan cansat que ja no podia fer cap més moviment, i començava de glaçar-se al cor mateix del glaç. A primeres hores del matí passà un camperol i el va veure. Va adreçar-se cap el glaç i va fer-hi un forat, martellejant-lo amb el seu esclop, que era d'alló més feixuc; I portà l'aneguet a casa, a la seva dona. Allí no trigà a reviscolar-se. Els infants volien jugar-hi, però l'aneguet cregué que es proposaven malmenar-lo, i, en son esglai, es llençà a dins el perol de la llet, i la llet esquitxà tota la cambra. La dona xisclà i alçà les mans en l'aire. Després l'aneguet anà d'un vol dins el barralonet de la mantega, i caigué dins l'atuell de la farina i en va sortir. Imagineu-vos què semblaria, a aquella hora! La dona s'escridassava, i provà de ensopegar-lo amb les estenalles, i els infants caigueren l'un damunt l'altre volent atrapar-lo, i xisclaven i reien. Per sort la porta era oberta, i l'anec fugí cap a les mates i la neu novament caiguda, i allí s'aturà gairebé exhaurit. Però fóra massa trist d'esmentar totes les privacions i misèries que hagué de passar, aquell hivern tan aspre. Quan el sol començà de resplendir i donar escalf altra vegada, l'aneguet era a l'aiguamoll i es trobava entre els joncs. Les aloses cantaven, i havia vingut la primavera gentil. Aleshores, de cop i volta, alçà les seves ales, i elles es mogueren amb molta més força que no pas abans, i el duien enfora vigorosament. Abans que sabés on era, es trobà dins un gran jardí on les pomeres eren al ple de la florida, i l'aire era tot embaumat de lilàs, les llargues branques dels quals protegien les vores alteroses del llac! Oh! Que n'era, de delitosa, la frescor de la primavera! Davant mateix d'ell contemplà tres bells cignes blancs que avançaven al seu encontre, d'unes mates estant. Amb llurs plomes, que feien un dolç murmuri, nedaven lleument damunt l'aigua. L'aneguet reconegué els ocells majestuosos, i el dominà una estranya melangia. -Volaré envers ells, envers els ocells reials, i ells m'esbocinaran perque jo, que sóc tan lleig, goso atansar-m'hi. Però tant se val; més m'estimo que ells em matin que no pas que els ànecs em mosseguin, les gallines em piquin, o la dona de les gallines em doni una puntada de peu, o em calgui passar tanta de misèria a l'hivern. Així és que volà cap a l'aigua i nedà envers els cignes sobirans. Ells el veieren, i es precipitaren envers ell amb les plomes estarrufades. -Mateu-me, oh!, mateu-me!- digué la pobra criatura. I, decantant son cap envers l'aigua, esperà la seva mort, Però quina cosa veié, reflectida en l'aigua transparent? Veié a sos peus la seva pròpia imatge; però ja no era un ocell matusser i d'un gris ombrívol, tot lleig i desmanegat: ell també era un cigne! No hi fa absolutament res que sigueu nats en un corral d'ànecs, si heu eixit d'un ou de cigne! Es sentí ben joiós de totes les misèries i tribulacions que havia passat: ara n'havia esdevingut més apte per a donar preu a la seva bella fortuna, i a tota la bellesa que li donava la benvinguda. Els cignes grans nedaren i nedaren al seu volt, i l'amanyagaren amb llurs becs. Alguns infantons comparegueren al jardí amb grana i trossos de pa, que llançaren a l'aigua; i el més petit cridà: -N'hi ha un de nou!- Els altres infants feren, en joiosa cridòria: -Sí, n'ha vingut un de nou!- I picaren de mans i dansaren per aquells topants, corrent darrera llur pare i llur mare. Després tiraren el pa a l'aigua, i un d'ells digué que «el nou era el més bonic, perquè era tan jove i tan bell». I els vells cignes decantaren llurs caps i li feren homenatge. Ell es sentí tot avergonyit, i amagà son cap sota l'ala; no sabia què pensar-ne. Era feliç en gran manera, però gens envanit; un bon cor mai no s'envaneix. Pensà còm havia estat perseguit i menyspreat, i ara els sentia dir a tots que era el més formós de tots els ocells formosos. Els lilàs decantaven llurs tanys a dins mateix de l'aigua, al davant seu, i el sol resplendent escalfava i alegrava, i ell feia murmurar les seves plomes i alçava en l'aire son coll esvelt, dient en son cor, tot ple de joia: -Mai no havia somniat tanta de ventura quan era l'Aneguet lleig! EL PAPALLÓ El Papalló cercava una promesa, i, naturalment, desitjava d'escollir-ne una de ben gentil entre les flors. Ell les examinava, tan quietament i discretament segudes damunt llurs tiges, com seu generalment una noia quan no està emparaulada; però n'hi havia tantes per triar, que la cosa era per trencar-s'hi el cap. Al Papalló no li plaia d'afrontar dificultats; així és que, en la seva perplexitat, volà cap a la Margarida. Sabia que ella podia dir l'averany, i que tot sovint ho feia; perquè els enamorats n'arrencaven fulla darrera fulla, i amb cada una d'elles hom feia una pregunta referent a la persona amada: -És veritable amor? -De tot cor? -Amor que defalleix? -Amor enfredorida? -Gens d'amor?- o altres preguntes semblants. Cadascú demana en son llenguatge; així, doncs, no estirà les fulles sinó que les besà totes, l'una darrera l'altra, amb l'esperança d'aconseguir una bona resposta. -Dolça Margarida- digué -sóu la més sàvia comare de totes les flors i sabeu la manera de predir els esdeveniments. Digueu-me, em cal abastar aquesta o bé aquella? o quína abastaré? Quan ho sàpiga, volaré de dret envers la galant minyona, i començaré de fer-li postures. Però Margarida poc li volia tornar resposta; l'havia cremat que ell li digués «comare». Ell preguntà una segona vegada, i una tercera, pero no pogué arrencar-li una paraula; de manera que defugí el mal de cap de demanar-li res més, i fugí enllà d'enllà, sense més aldarull, cap a son afer matrimonial. Era al començament de la primavera, i hi havia un batalló d'Allasses blanques i Safrans. -Tenen un posat molt joliu- digué el Papalló; -són unes caretes enciseres, però em semblen massa jovenetes.- Ell, com molts de joves, preferia noies un poc madures. Així, doncs, volà cap a les Anèmones, però eren massa vergonyoses per a ell; les Violetes eren massa apassionades; les Tulipes eren massa amigues de l'ostentació; les Jonquilles eren massa plebees i les flors del tell eren massa petites i tenien una parentela que no s'acabava mai; les flors de pomera eren, en bona fe, tan boniques de mirar com les Roses, però avui hi eren i demà no hi eren, al grat del vent. No valdria la pena d'entrar al matrimoni per tan curta estona, creia ell. El Pèsol d'olor era la flor que li plaïa més; era rosada i blanca, pura i delicada, i pertanyia a aquella mena de noies notables que sempre van endegades, però poden fer-se útils a la cuina. Estava a punt de fer-li una declaració quan, en aquell precís moment, observà una tabella de pèsol que penjava ben a la vora d'ella, amb una flor seca al capdavall. -Quí és aquesta?- preguntà. -La meva germana- respongué el Pèsol d'olor. -Tanmateix? això vol dir que vós probablement arribareu a semblar-vos-li, ben aviat,- clamà el Papalló, empresa la volada. Els Xuclamels penjaven damunt el clos; tenien posats de grans dames, però amb cares llargues i pell esgroguissada. No responien al seu gust. Però, quí responia al seu gust? Ah! demaneu-li a ell. La Primavera va passar, va passar l'istiu, i la tardor anava passant també; les flors eren encara abillades de colors brillants, però ai! la fresca flaire de la jovenesa era esvaïda. La fragància l'atreia en gran manera, encara que ell ja no era jove, tampoc; i no se'n trobava gens entre les Dàlies i les Malves de jardí. Així doncs, el Papalló es decantà a la Farigola boscana. -Amb prou feines floreix, però és una flor, ça com lla, i tota fragància: cada fullola n'és plena. Em casaré amb ella. Començà, doncs, de festejar-hi. Però la farigola boscana estava èrtiga i callada, i al capdavall digué: -Amistat, sí, però res més. Sóc vella, i vos sóu vell. Podem viure perfectament l'un per l'altre, però no pas casar-nos! No ens convertim en babaus, a nostra edat tardana! Així és que el Papalló no va haver cap flor. Havia perdut massa temps en l'escorcoll, i aquella darrera no podia ésser. El Papalló esdevingué un vell conco, com diu la gent. Vingueren les darreries de la tardor, i no hi havia altra cosa que plugetes menudes o aigua a gavadals; el vent bufava tot fredeluc damunt els vells sàlzers, fins que les fulles s'esgarrifaren i cruixiren les branques. No era pas cosa plaent de volar pel món amb vestit d'istiu; aquell és el temps, segons conten, que convé més l'amor casolà. Però el Papalló no volà més pel món. Havia anat a raure casualment dins una casa, on hi havia foc a l'estufa: sí, veritable calor d'istiu. Podia viure, però «viure no es prou», deia ell; «hom necessita claror de sol, llibertat i una floreta». I volà contra els vidres de la finestra, i fou observat i admirat, i clavat amb una agulla en una caixa de curiositats. Allà no podien fer res per al seu tarannà. -Ara estic plantat en una tija, com les flors- digué el Papalló. -No és pas cosa molt agradívola, tanmateix. Gairebé és com ésser casat, de tan subjecte que hom es troba.- I féu per manera de consolar-se amb aquesta reflexió. -És un pobre conhort- exclamaren les plantes que hi havien als testos de la cambra. -Però una planta en un test, és cosa ben difícil de creure- pensà el Papalló; -estan massa ficades entre la gent humana. EL CARGOL I EL ROSER Al volt d'un jardí hi havia un clos de mates d'avellaner, i més enllà camps i prades, amb vaques i moltons; però al mig del jardí hi havia un Roser al bo de la florida. Sota d'ell s'allargassava un Cargol que tenia qui-sap-les coses a complir, segons ell. -Espereu que vingui la meva hora- digué; -jo faré molt més que llevar roses, o avellanes, o donar llet com fan les vaques. -Espero qui-sap-lo de vós- digué el Roser. -Puc demanar quan en veurem alguna cosa? -Em pendré el meu temps- replicà el Cargol. -Sempre porteu tanta de pressa en la vostra tasca, que mai al volt d'ella no s'esparvilla la curiositat. L'any següent el Cargol s'allargassava, gairebé en el mateix indret d'abans, a la llum del sol, sota el Roser; aquest ja poncellava, i les poncelles havien començat a expandirse en flors badades, sempre gerdes, sempre noves. I el Cargol sortia enfora, a mitges, estenia les seves banyes, i en acabat tornava a ficar-les cap endins. -Tot té el mateix posat d'antany; enlloc no hi ha progrés visible. El Roser és cobert de roses; mai no sortirà d'aquesta cançó enujosa. Passà l'istiu, passà la tardor; el Roser havia donat roses i poncelles, seguit seguit, fins que la neu començà de caure. El temps esdevingué humit i tempestuós, el Roser es decantà cap a terra i el Cargol s'hi colgà. Començà un nou any: el Roser va reviscolar-se i el Cargol tornà a treure el nas. -Ja no sóu més que un pal revellit de Roser- digué, -us cal parar esment que aviat us assecareu. Heu donat al món allò que podia donar-li el vostre natural. Si valia molt o no gaire, és cosa que no tinc temps de considerar; però el que és ben cert, és que no heu fet la més petita cosa per al vostre millorament; d'altra manera, hauríeu pogut produir quelcom de ben distint. Podeu negar-ho? Aviat us convertireu en un pal tot nu. Compreneu el que dic? -M'alarmeu- cridà el Roser. -Mai no havia pensat en semblant cosa. -No; mai no us heu encaparrat a pensar gaire. Però no heu reflexionat mai, per atzar, per quína raó devia ésser que floríeu, i de la manera que floríeu, i còm era que ho féieu d'una manera i no d'una altra? -No- respongué el Roser; -floria de goig, perquè no podia fer altrament. El sol escalfava tant, l'oratjol refrescava tant; bevia rosada clara i pluja feixuga; respirava... vivia! Després, em pujava de terra una mena de força, i em venia una força de dalt. Sentia una quantitat de plaer sempre nou, sempre gran, i no tenia més remei que florir. Era la meva vida; no podia fer altrament. -Heu tingut una vida ben planera- observà el Cargol. -Verament, molt m'ha estat concedit- digué el Roser -però ara ja no em serà concedida altra cosa. Vós teniu un d'aquests senys consirosos que rumien profundament, i tan afavorit que espalmareu al món. -No tinc, en cap manera, aquest propòsit- digué el Cargol. -El món no significa res per a mi. Què se me'n dóna del món? Prou feina tinc amb mi mateix i a dins de mi. -Però en aquesta terra, no hauríem de donar al proïsme nostre millor ajut, contribuint amb el que poguem? Sí; jo només he estat capaç que de donar roses; però vós, vós que heu arreplegat tantes virtuts... què heu donat al món? Què li donareu? -Què li he donat? Què li donaré? Li escupo al damunt! No és bo per res! No m'interessa gens ni mica. Doneu vostres roses -d'aquí no en podeu passar;- que els avellaners donguin avellanes, i les vaques donguin llet. Cada un de vosaltres té el seu públic; jo tinc el meu a dins de mi. Em ficaré dintre meu, i allí romandré. El món no és res per a mi. I el Cargol es retirà dins la seva casa, i s'hi amuradà. -Quína llàstima, quína pena!- exclamà el Roser. -Jo no puc lliscar dins un aixopluc, per més que pugui desitjar-ho. Sempre he de brollar cap enfora, brollar roses. Les fulles cauen, i volen quí sap aon entre el vent. Però vaig veure una de les roses posada dins un devocionari pertanyent a la mestressa de la casa; una altra de les meves roses anà a raure al pit d'una noia bella i jovençana, i una altra fou besada pels dolços llavis d'un infant en un èxtasi d'alegria. Tot això m'encisava tant! Era per a mi una veritable felicitat... són recordances de les més gustoses que hi hagi a la vida. I el Roser anà florint en la seva innocència, mentre el Cargol es retirava dins la seva casa apegalosa. El món no era res per a ell! Passaren els anys. El Cargol havia retornat a la terra, el Roser havia retornat a la terra; també la seca fulla de rosa del devocionari havia desaparegut, però noves fulles de rosa florien en el jardí i hi havia nous cargols que lliscaven a dins de llurs cases: el món no era res per a ells! Llegirem també llur història? No fóra pas diferent. EL SOLDADET DE PLOM Una vegada hi havia vint-i-cinc soldats de plom, tots germans, perque eren de la mateixa vella cullera de plom. Cada un dels homes tenia el seu fusell a l'espatlla, mirava al seu davant de fit a fit i portava el més elegant uniforme roig i blau que hom pogués imaginar. La primera cosa que sentiren en llur nou món, en ésser llevada la tapadora de la capsa, fou el picament de mans d'un minyonet que cridava: -Soldats, soldats! Era la diada del seu natalici, i tot just acabaven de fer-n'hi present: així és que no perdé gens ni mica de temps a plantar-los damunt la taula. Tots els soldats eren exactament iguals, amb una excepció: n'hi havia un que diferia dels altres a tenir una sola cama. Perquè fou el darrer que hom havia fet, i no havia restat plom abastament per a acabar-lo. Tanmateix, però, ell es tenia tan bé damunt la seva única cama com els altres damunt dues; i el fet és que ell era el que ara esdevindrà famós. Damunt la taula on anaven essent plantats, hi havia moltes d'altres joguines; però la principal cosa que recaptava l'esguard era un delitós castell de paper. A través de les menudes finestretes, hauríeu pogut talment mirar dins les cambres. A la part de fora hi havia alguns arbrets rabassuts que voltaven un petit mirall representant un llac, la superfície del qual reflectia els cignes de cera que hi nedaven. Era ben, ben enciser; però la cosa més bonica que tenia era una donzelleta que romania a la porta, tota badada, del castell. També ella era feta de retalls de paper, però portava un vestit de la glassa més lleugera, amb una exquisida cinteta blava damunt les seves espatlles, com si fos una banda, on hi havia encastada una antiqüela tan gran com tota la seva cara. La donzelleta estenia tots dos braços, perquè era una balladora; i, tot ballant, havia alçat en tanta de manera una de les seves cames, que el soldat de plom no la podia veure gens ni mica, i va suposar que també ella no tenia sinó una sola cama. -Aquesta fóra la muller que m'escauria!- va pensar. -Però és d'una categoria molt massa enlairada: viu en un palau, mentre que jo no tinc sinó una capsa, i, encara, som vint-i-cinc a partir-nos-la. No, allò no fóra pas un estatge digne d'ella; però haig de fer mans i mànegues per entaular-hi coneixença. Després jagué tan llarg com era a l'altra banda d'una capsa de rapè que era damunt la taula. D'aquell indret estant podia veure d'allò més bé la petita damisel·la, qui continuava de tenir-se damunt una sola cama sense perdre l'equilibri. A una hora tardana del vespre els altres soldats foren encabits a llur capsa, i la gent de la casa se'n anà a jóc. Aleshores els tocava el torn a les joguines, de jugar: elles s'entretenien fent-se visites, donant batalles i concertant balls. Els soldats de plom començaren de moure fressa de llur capsa estant, perquè volien aplegar-se als jocs; pero no podien tirar enllà la tapadora. Els peta-nous feien salts mortals, i el llapis gargotejava ximpleries damunt la pissarra. Hi hagué tant d'aldarull, que el canari es despertà i s'hi uní; però les coses que deia eren en vers. Els dos únics que no es bellugaven eren el soldat de plom i la petita balladora. Ella estava tan enravenada com sempre, sobre la punta d'un peu, amb els braços estesos; ell estava igualment ferm damunt la seva única cama, i no n'apartava la mirada, de la balladora, ni un sol moment. Després el rellotge va sonar les dotze, i, patapam!, saltà la tapadora de la capsa de rapè. Però no hi havia pas rapè, no! Hi havia un dimoniet negre, un follet que s'enjegava. -Soldat de plom!- digué el follet: -feu-me la mercè de guardar-vos els ulls per a cosa del vostre ram. Però el soldat de plom va fer veure que no ho havia sentit. Al matí, quan els infants es llevaren, posaren el soldat de plom damunt el marc de la finestra; i, no sé pas si fou per obra del follet o d'una ratxada de vent, el fet és que de cop i volta la finestra s'obrí d'una revolada, i el soldat caigué de cap, del tercer pis en avall. Fou una davallada terrorífica, i a la fi tocà terra, amb la cama en l'aire i la baioneta clavada entre dues pedres del paviment. La criada i el noiet, tot seguit corregueren cap avall, a cercar-lo; però, baldament arribessin gairebé a petjar-lo, no ensopegaren de veure'l. Només que el soldat hagués dit: -Aquí só!- l'haurien trobat fàcilment; però a ell no li semblà escaient de cridar, tot anant d'uniforme. Tot seguit va començar de ploure, i les gotes caigueren més i més cuitoses, fins que arribà a congriar-se un regular torrent. Quan la pluja fou passada, van fer via per allí dos nois del carrer. -Mira!- va dir l'un. -Aquí hi ha un soldat de plom! Deixa'm anar a cercar una vela. Així és que van fer un vaixell amb un diari, i van posar el soldat al mig del vaixell, i ell navegà avall avall, de dret cap a la claveguera. Tots dos minyons li corrien en seguiment, picant de mans. Déu del cel! Quínes onades hi havia a la gola de la claveguera! Però és que tanmateix havia plogut a bots i a barrals. El vaixell de paper dansà d'amunt d'avall, i de tant en tant giravoltava frenèticament. Un calfred atravessà el soldat de plom; però ell romangué indomable i no mogué un sol membre: no feia sinó mirar de fit a fit al seu davant, amb el fusell a l'espatlla. De sobte el vaixell rodà sota una llarga foradada de fusta, i tot esdevingué tan fosc com quan ell es trobava dins la capsa. -A on diantre aniré a raure?- pensà ell, -Bé, bé; tot és per la malvestat d'aquell follet! Oh! Només que la donzelleta estigués amb mi dins el vaixell! baldament la tenebror fos doble, poc se me'n donaria! En aquell moment una grossa rata d'aigua, que vivia a la foradada, s'enfilà. -Teniu passaport?- demanà la rata. -Feu-me a mans el vostre passaport. El soldat de plom no parlà, però agafà encara més estretament el seu fusell. L'embarcació es precipità cap endins, i la rata era al darrera, a tocar. Ecs! Còm petava de dents, i quíns crits feia quan trobava miques de branquetes i de palla! Però el corrent esdevingué més i més fort. El soldat de plom ja podia veure la claror del dia al seu davant, al cap de la foradada; però a l'ensems va sentir un so braolador, apte per a colpir d'esglai el cor de més ardidesa. Imagineu-vos! Allà on acabava la foradada, el corrent es tirava de dret al gran canal. Això seria tan perillós per a ell com ho seria per a nosaltres el precipitar-nos de dret dins el remolinàs d'un riuàs. Ja era, aleshores, tan a prop de l'extrem, que era impossible d'aturar-se. El vaixell pegà embranzida cap enfora. El pobre soldat de plom es mantingué tan estirat com li permeteren les seves forces: ningú no podia dir d'ell que hagués arribat ni a extremir-se. El bot giravoltà tres o quatre vegades, i s'omplí d'aigua fins al caire: no tenia més remei que enfonsar-se. El soldat de plom estava amb aigua fins al coll, i el vaixell anava enfonsant-se més i més. El paper havia esdevingut més i més fluix, i a la fi l'aigua li passà damunt el cim.