Part 5

Tothom digué: -Oh! Quína preciositat!- I la persona que havia portat l'ocell artificial rebé tot seguit el títol d'Imperial Portador de Rossinyols en Cap.

-Ara, que cantin plegats. Quín duo no serà!

I hagueren de cantar plegats. Però la cosa no anà prou bé, perquè el rossinyol de bo de bo cantà al seu estil, i l'artificial no pogué cantar sinó valsos.

-No hi ha mancament, en això- digué el mestre de música: -entona perfectament, i és correctíssim en tot.

Després hagué de cantar l'ocell artificial tot sol. Fou un èxit tan gran com el que havia tingut l'ocell de bo de bo, i a més era molt més joliu a l'esguard, parpellejava com braçalets i agulles de pit.

Cantà tres vegades la mateixa melodia, i no es cansava gota: la gent, de bon grat l'hauria tornat a sentir des del començament; però l'emperador digué que ara havia de tocar el torn al de bo de bo...

Però a on era? Ningú no havia reparat com ell fugia per la finestra oberta, retornant a les seves boscúries totes verdes.

Tots els cortesans el posaren com un drap brut, i digueren que era un ocell ingratíssim.

-Però tenim el millor ocell- digueren. I després l'artificial hagué de tornar a cantar, i aquesta fou la vegada trenta-quatrena que sentiren la mateixa melodia; però encara no la sabien del tot, perquè era tan difícil!

El mestre de música lloà tremendament l'ocell, i insistí que era molt millor que no pas el rossinyol de bo de bo, no solament considerant el seu exterior tot ple de diamants, sinó el dintre també.

-Perquè, veieu? dames i senyors, i l'emperador davant de tots... el rossinyol de bo de bo mai no sabeu què us farà sentir; però, pel que fa a l'artificial, tot està determinat a l'avançada: així és, i així ha de romandre, i no pot ésser altrament. Us podeu donar compte de les coses, podeu obrir-lo i mostrar la inventiva humana en ajustar els valsos, i veure còm funcionen, i còm una nota segueix l'altra!

-Aquest és exactament el meu parer- digueren tots. I el mestre de música aconseguí el permís de mostrar l'ocell al públic el pròxim diumenge. També ells havien de sentir-lo, digué l'emperador. Així és que el sentiren i tots se n'entusiasmaren, com si s'haguessin embriagat de te (que aquest és un costum completament xinès).

Després tots digueren: -Oh!- i estengueren llurs índexs enlaire i mogueren llurs caps.

Però el pobre pescador que havia sentit el rossinyol de bo de bo, digué:

-Sona molt bonic, i és molt semblant al de bo de bo; però hi manca alguna cosa, no sé quina.

El rossinyol de bo de bo fou bandejat del reialme.

L'ocell artificial tenia son estatge damunt un coixí de seda, vora del llit de l'emperador. Tots els presents d'or i pedres precioses que havia rebut eren al seu voltant. Son títol havia ascendit a ésser el de Cantaire Imperial en Cap de l'Alcova, en el primer lloc de la seva categoria, a mà esquerra; perquè l'emperador creia que la part més important era aquella on el cor tenia seient. I àdhuc un cor d'emperador és a mà esquerra.

El mestre de música escrigué vint-i-cinc volums sobre l'ocell artificial. El tractat era molt llarg, i escrit en els caràcters xinesos més difícils. Tothom digué que l'havia llegit i l'havia comprès; perquè altrament haurien passat per estúpids, i llurs cossos haurien estat petjats.

Així anaren les coses per un any sencer. L'emperador, la Cort i tots els altres xinesos sabien de cor qualsevol petit refilet de la cantúria de l'ocell artificial; però això feia que els plagués més encara, perquè tots podien unir-se al cant. Àdhuc els nois de carrer cantaven -«tzi-tzi-tzi»- i -«cluc, cluc, cluc»,- i l'emperador també ho cantava.

Però un vespre, quan l'ocell cantava d'allò millor i l'emperador era ajagut al llit escoltant-lo, quelcom s'enjegà dins l'ocell amb un -sssst.- Després una molla es trencà: totes les rodes feren -rrrr,- i parà la música.

L'emperador saltà del llit i envià a cercar sos propis metges; però de quín servei podien ésser? Després envià a cercar el rellotger, i, després d'una pila de parloteigs i d'esbrinaments, aconseguí que l'ocell funcionés de bell nou, si fa no fa; però digué que calia estalviar-lo tant com fos possible, perquè estava gastat en gran manera i no podia renovar-se la mecànica fins al punt d'estar segur de la melodia.

Fou un gran cop, aquest! Només un cop l'any gosaren fer cantar l'ocell, i amb prou feines; però aleshores el mestre de música feia un petit parlament, servint-se de totes les paraules més difícils. deia que era tan bo com sempre, i la seva dita tenia fe.

Cinc anys havien passat, i aleshores caigué un gran dol damunt la nació; perquè tots estimaven molt llur emperador, i estava malalt i li caldria morir, segons deien. Ja era escollit un emperador nou, i la gent demanà al cavaller de servei còm seguia llur emperador.

-P,- respongué ell, tot bellugant el cap.

L'emperador jeia pàl·lid i fred en son llit sumptuós. Els cortesans creien que era mort, i eixiren tots a presentar llurs respectes al nou emperador. Els lacais sortiren a fer un poc de xerrameca, i les cambreres donaren una gran reunió, on se serví cafè. Draperies eren esteses per totes les cambres i corredors per esmortir el so de les petjades: així és que hi havia quietud, molta de quietud. Però l'emperador encara no era mort. Jeia èrtic i esblaimat en el llit sumptuós, amb penjarolles de vellut i borles d'or feixugues. Hi havia una finestra oberta, al damunt seu, i la lluna escampava una faixa de llum damunt l'emperador i l'ocell artificial, que era al seu darrera.

El pobre emperador amb prou feines podia respirar: semblava tenir un pes amunt el pit. Obrí sos ulls, i aleshores veié que era la Mort, que damunt son pit era asseguda, portant la seva corona d'or. Amb una mà agitava l'espasa daurada de l'emperador, i amb l'altra la seva bandera imperial. A tot el voltant, entremig dels plecs de les penjarolles de vellut, sotjaven moltes cares tafaneres: algunes eren fastigoses; altres eren gentils i plaents. Eren les bones i les males accions de l'emperador, que ara el miraven de fit a fit, mentre la Mort l'esclafava.

-Us recordeu d'allò?- murmuraven l'una darrera l'altra. -Us recordeu d'això?- I li deien tantes de coses, que la suor relliscava per sa faç.

-Mai no havia vist semblant cosa- digué l'emperador. -Música, música! Soneu els grans timbals xinesos- cridà -perquè no pugui sentir això que elles em diuen!

Però elles continuaren i continuaren, i la Mort seia, tot movent el seu cap, igual que un xinès, a cada cosa que anava essent dita.

-Música, música!- xisclava l'emperador. -Vós, preciós ocellet daurat: canteu, canteu! Us he carregat de pedres precioses, i fins i tot he penjat la meva mateixa sabatilla daurada al voltant del vostre coll: canteu, us dic, canteu!

Però l'ocell romania tot callat, perquè no hi havia ningú que li donés corda: així és que, naturalment, no podia funcionar. La Mort seguia fixant les grans conques buides de sos ulls al seu damunt, i tot era callat, tan terriblement callat!

De cop i volta, vora la finestra, hi hagué un esclat de bellíssima cantúria: era el rossinyol vivent, plantat en una branca de fora. Havia sentit parlar de la fretura de l'emperador, i havia comparegut a donar-li reconfort i esperança. Mentre ell cantava, les cares del voltant esdevingueren esblaimades i més esblaimades, i la sang corregué amb nova vigoria per les venes de l'emperador i a través de sos peus i braços afeblits.

Fins i tot la Mort escoltava el cant i deia:

-Vés seguint, rossinyol, vés seguint!

-Prou, si em doneu l'espasa daurada tota resplendent; prou, si em doneu la bandera imperial; prou, si em doneu la corona de l'emperador.

I la Mort retornà cada un d'aquests tresors per un cant, i el rossinyol seguí cantant. Cantà coses del quiet cementiri, on les roses floreixen, on la flor del saüc embauma l'aire i on l'herba tendra és sempre de bell nou humitejada per les llàgrimes de qui plora. Aquest cant inspirà a la Mort l'enyorança del seu jardí, i, com una freda boira cendrosa, atravessà cap enfora, la finestra.

-Gràcies, gràcies!- digué l'emperador. -Ocellet celestial, bé us conec! Us havia bandejat de mon reialme; i vós, tanmateix, heu foragitat amb vostre encís les males visions que eren al voltant de mon llit tot fent la cantadissa, i heu llevat la Mort mateixa de mon cor! Còm podré mai donar-vos-en la paga?

-Ja m'heu recompensat- digué el rossinyol -Vaig fer-vos venir les llàgrimes als ulls la primera vegada que vaig cantar per a vos, i mai no ho oblidaré! Aquests són els joiells que alegren el cor d'un cantaire. Però dormiu, ara, i desperteu-vos renovellat i fort! Jo cantaré per a vós!

I aleshores cantà de bell nou, i l'emperador caigué en un dolç somni retornador. El sol resplendia finestra endins de la seva cambra quan ell es despertà renovellat i sa. Cap dels que l'assistien no havia encara retornat envers ell, perquè es creien que era mort; però el rossinyol encara era allí, tot cantant.

-Sempre més romandreu amb mi!- digué l'emperador. -Només cantareu que quan us plaurà, i jo de l'ocell artificial en faré mil bocins.

-Res d'això!- digué el rossinyol. -Ell ha fet tot el bé que ha pogut! Serveu-lo així com heu fet sempre. No puc pas bastir mon niu i viure dins aquest palau; però deixeu que vingui quan em plagui, i aleshores em posaré a la branca, de nit, i cantaré per a vos. Cantaré per alegrar-vos i també per fer-vos pensívol: Us diré cançons dels venturosos i també dels que pateixen. Us diré cançons del bé i del mal que se us mantenen amagats. El petit ocell cantaire vola lluny i per molts indrets: va envers el pobre pescador i envers la casa camperola; envers gent que està molt lluny de vós i la nostra Cort. Estimo més llur cor que no pas la vostra corona i, tanmateix, hi ha una flaire de santedat, al volt de la corona, també! -Vindré, i cantaré per a vos! -Però una cosa m'heu de prometre.

-Us ho prometo tot!- digué l'emperador, que romania en peu, amb les robes imperials que tot just s'havia acabat de posar, i tenia l'espasa d'or tota feixuga damunt son cor.

-Una cosa us demano! No digueu a ningú que teniu un ocellet que tot us ho diu: val més que ho feu així!

Després el rossinyol volà quí sap a on. Els que assistien el malalt tornaren per veure el posat de llur emperador difunt, i allí estigué ell en peu, tot dient-los:

-Bon dia!

L'ANEGUET LLEIG

El camp era aleshores un bé de Déu. Corria l'istiu. El blat era daurat, i les civades encara eren verdes. El fenc era amuntegat damunt les riques prades de les fondàries, per on feia via la cigonya, tot parlotejant en egipcià, el llenguatge que li havia ensenyat la seva mare.

Al volt del camp i la prada hi havia boscos que no s'acabaven mai i en mig dels quals dormien estanys profunds. Sí, l'encontrada era verament delitosa. A l'indret més assolellat hi havia una casa vella, voltada d'uns fossats que s'endinsaven força; i grans fulles de repalassa brollaven de les parets de la casa fins arran mateix de l'aigua. Algunes eren tan grans que un infantó podia aixoplugar-se sota d'elles. Entre les fulles, l'arrecerament era tan gran com al cor d'una boscúria; i allí hi havia una ànega asseguda damunt son niu. Precisament estava curant sos aneguets; però gairebé estava cansada de seure, de tant de temps que la cosa durava. Altrament tenia molt poques visites, perquè les altres ànegues s'estimaven més de nedar d'ací d'allà dels fossats que no pas de remenar les anques allí dalt, sota les fulles de repalassa, parlotejant amb ella.

A la fi l'un ou darrera l'altre començà de petar. -Xip!, xip!- feien. Tots els menuts havien entrat a la vida, i empenyien el cap enfora.

-Cuac, cuac!- digué l'ànega. I tots ells començaren de fer -Cuac!- tan fort com saberen, i miraren a llur volt, a totes bandes, entre les fulles verdes. Llur mare els deixà mirar tant com els vingué de grat, perquè el verd és bó per als ulls.

-Que n'és, de gran, el món, verament!- digueren tots els menuts. Perquè, tanmateix, tenien molt més d'espai per a moure's que no pas quan eren a dins la closca.

-Que us penseu que és això, tot el món?- digué la mare. -S'estén una pila a l'altra banda del jardí, i agafa fins i tot el jardí del rector; però no he arribat mai tan enllà. Suposo que ja sou tots aquí?- I va alçar-se. -No, veig que encara no hi sóu tots: l'ou més gros encara jeu aquí. Per quant de temps n'hi haurà?- I tornà a asseure's damunt el niu.

-Bé, còm va la cosa?- digué una ànega vella que havia vingut a fer-li una visita.

-Aquest ou no acaba mai- respongué l'oca asseguda -la closca no es vol petar; però mireu-vos els altres: són els aneguets més formosos que mai hagi vist; exactament iguals a llur pare, el poca-pena! Mai no se'l veu per casa.

-Deixeu-me veure l'ou que no es vol petar- digué la vella ànega. -Podeu estar segura que és un ou de gall dindi! Una vegada em van estafar així, i vaig tenir mals de cap i cabòries sense fi ni compte amb els menuts, perquè us puc ben dir que l'aigua els esgarrifa. No hi hagué manera: vaig cloquejar i aferrussar-m'hi, però no en vaig treure res. Deixeu-me veure l'ou! Si és un ou de gall dindi! Deixeu-lo de banda, i ensenyeu els altres menuts a nedar.

-El covaré una mica més: he covat tan de temps que bé puc continuar fins a la fira de sant Joan.

-Com us plagui- digué l'ànega vella, i se n'anà.

A la fi l'ou gruixut va petar. -Xip! Xip!- digué el menut. I es llançà en fora. Que n'era de gros i de lleig! L'ànega se'l mirava.

-És un aneguet monstruosament gros- digué: -cap dels altres no s'hi retirava. Serà, tanmateix, un ou de gall dindi? Ben aviat ho esbrinarem: a l'aigua anirà a raure, baldament l'hi hagi de tirar a puntades de peu jo mateixa.

L'endemà, el dia era gloriosament bell, i el sol resplendia damunt totes les fulles de repalassa. La mare ànega, amb tota la seva família, se n'anà cap els fossats.

Xaf!, es llançà dins l'aigua, -Cuac! cuac!- digué. I els aneguets s'hi deixaren caure l'un darrera l'altre. L'aigua els esquitxà damunt les testes, però es redreçaren de bell nou i suraren bellament. Llurs potes s'enjegaven totes soles, i no n'hi mancava cap; fins i tot el gros, lleig i cendrós, nedava amb ells.

-No, no és gall dindi- féu ella. -Mireu que bellament fa anar les cames i que test es manté! És el meu menut! Al capdavall no és pas tan mala cosa, quan hom se'l mira amb aquella atenció. Cuac, cuac! Veniu amb mi, i us conduïré al món i us presentaré al corral de les oques; però romangueu-me sempre ben a la vora, perquè ningú no us pugui trepitjar, i tingueu compte amb el gat!

Després se n'anaren cap al corral dels ànecs. Hi havia en dansa un paorós aldarull, perquè dues cries lluitaven per un cap d'anguila, i a la fi va ser el gat qui l'hagué.

-Així és com van les coses en aquest món- digué la mare dels ànecs. I es llepà el bec, perquè el cap d'anguila el volia ella.

-Feu anar les cames- digué; -feu per manera de cloquejar degudament, i decanteu el coll davant aquella ànega vella d'allí. És la de més alta categoria de totes; té sang espanyola a les venes, i això explica el seu volum; i, veieu?, té un parrac vermell al volt de la cama; això és una cosa prodigiosament bella i la més extraordinària marca de distinció que un ànec pugui tenir. Això mostra clarament que no se la pot deixar de banda, i que mereix ésser contemplada, tant per les bèsties com pels homes! Cloquegeu, ara! No gireu els peus cap a dins: un aneguet ben educat conserva les cames ben separades, com fan son pare i sa mare. Així. I, ara, decanteu els colls i digueu: cuac!

Feren allò que se'ls havia comandat; però els altres ànecs que hi havia pel volt van mirar-los, i van dir, en veu d'alló més alta:

-Ara veieu. D'aquí endavant ens les haurem d'haver amb aquesta trepa! Com si ja no fóssim massa! Ai, senyor! I que n'és de lleig, aquest aneguet! No el podrem pas tolerar!

I un ànec anà envers ell i li mossegà el coll.

-Deixeu-lo fer- digué la mare: -no fa cap mal.

-Ben segur que no; però es tan desmanegat i estrafalari!- digué el mossegaire. -Cal aporrinar-lo.

-És una bella fillada talment- digué la vella ànega que duia el parrac al volt de la cama. -Tots són de bella presència, fora d'aquest: aquest és d'una mostra desgraciada. És una llàstima que no el pogueu tornar.

-Això és impossible, Vostra Gràcia- digué la ànega mare. -No és gentil, però és una criatura com un tros de pa, i neda tan bellament com qualsevol dels altres. És més: crec que tanmateix puc arriscar-me a afegir que jo penso que millorarà d'aquí endavant, o potser amb el temps es farà més petit! Era massa gran dins l'ou: així és que no ha sortit amb gaire bon posat.- I després li donà tustets al coll i l'amanyagà. -A més, és un mascle- digué: -així és que la cosa no té tanta importància. Em penso que serà molt fort, i no dubto que s'obrirà camí en aquest món.

-Els altres aneguets són molt bonics- digué la vella ànega. Ara feu com si estiguéssiu a casa vostra; i, si trobeu el cap d'una anguila, podeu portar-me'l.

Després d'això es sentiren ben bé a casa llur. Però el pobre aneguet que havia estat el darrer a sortir de la closca, i que era tan lleig, fou mossegat, empés, i víctima de la riota dels ànecs i de les gallines.

-És massa gros- deien tots. I el gall dindi que havia nat amb els esperons posats, i per tant es creia ben bé un emperador, s'estarrufà tot com un vaixell a plena vela, s'adreçà envers ell, i gorgolà fins a esdevenir-ne tot caravermell. El pobre aneguet estava esmaperdut, i no sabia per on girar-se; estava desesperat perquè era tan lleig, i l'escometia tot el corral.

Així passà el primer dia, i després les coses empitjoraren i empitjoraren. El pobre aneguet fou empaitat i pataquejat per tothom: fins i tot sos germans i germanes el malmenaven, i sempre estaven dient:

-Tant de bo que el gat us engrapés, cosa fastigosa!

Fins i tot la seva mare deia:

-Voldria, en nom de Déu, que fóssiu a unes quantes milles de distàncla.

Els ànecs el mossegaven, les gallines el picaven, i la noia que els nodria li dava puntades de peu

Ell que sí? que va fugar-se i va volar de damunt el clos, i els ocellets fugiren esglaiats pels aires.

-És perquè só tan lleig- pensà el pobre aneguet, tot cloent els ulls. Però tanmateix continuà corrent. Després arribà a un gran aiguamoll on vivien els ànecs fers. Estava tan cansat i tan atuït, que romangué allí tota la nit.

Al matí els ànecs fers comparegueren volant, a inspeccionar llur nou companyó.

-Quína mena de criatura sóu?- demanaren, mentre l'aneguet es girava d'una banda a l'altra i els saludava tan bé com podia.

-Sóu terriblement lleig!- digueren els ànecs fers. -Però això tan se'ns en dona, mentre no us caseu en nostra família.

Pobre minyó! No havia pas pensat en casori: Tot el que necessitava era el permís de raure entre els joncs i beure un poc de aigua de l'aiguamoll.

Romangué allí dos dies sencers. En acabat vingueren dues oques feres, dos mascles. No feia gaire temps que havien eixit de la closca, i, per tant, eren bastant impertinents.

-Escolteu, companyó- digueren: -sóu tan lleig que tenim una veritable flaca per vós: voleu aplegar-vos amb nosaltres i ésser un ocell de pas? Hi ha un altre aiguamoll per aquí a la vora, i hi ha algunes oques feres molt boniques, totes elles gentils damisel·les que saben dir: cuac! Sou prou lleig per a fer fortuna entre elles.

En aquell mateix moment es sentí en aire: -Pam, pam!,- I les dues oques feres caigueren mortes entre els joncs, i l'aigua s'enrogí de sang. -Pam, pam!,- seguiren fent les escopetes; i esbarts sencers d'oques feres eixiren del joncar, i els trets feren noves víctimes entre elles.

Hi havia una gran cacera, i els caçadors eren amagats al volt de l'aiguamoll: alguns eren, fins i tot, asseguts a les branques dels arbres que estenien llur ufana damunt l'aigua. El fum blau s'alçava com a núvols entre els arbres obacs, i s'escampava per damunt l'estanyol.

Els gossos d'aigues rodaven d'ací d'allà per l'aiguamoll, xap, xap! Els joncs i les canyes es decantaven sota llur pas per totes bandes. La situació era terriblement alarmant per al pobre aneguet. Recargolà son cap, fent-li dar un tomb i ajocant-lo sota l'ala, i justament aleshores un gossàs basardós aparegué arran mateix d'ell: la llengua li penjava enfora de la boca i sos ulls miraven perversament de fit a fit. Obrí el gran abisme de la seva boca a tocar de l'aneguet, mostrà son dentat agudíssim... i... xap! Se n'anà sense tocar-lo.

-Oh! Gràcies a Déu!- sospirà l'aneguet. -Só tan lleig que fins i tot el gos no vol mossegar-me!

Després romangué tot arraulit mentre els trets xiulaven entre les mates, i bala darrera bala fendí els aires.

No vingué el retorn de la calma fins a una hora molt tardana del dia, però fins i tot aleshores el pobre aneguet no gosà aixecar-se; esperà algunes hores més abans de mirar a son volt, i després fugí de l'aiguamoll tan rabent com pogué. Passà a través de camps i prades, i feia un vent tan fort que hagué de maldar de valent per fer via.

Pels volts de la nit arribà a un pobre cabanó. Era un cobert tan miserable que no podia decidir còm es deixaria caure: així és que romania en peu. El vent xiulava tan ferotgement al volt de l'aneguet, que li calgué asseure's damunt la cua per resistir-lo; i el vent vinga bufar i més bufar. Després l'aneguet veié que la porta havia perdut un golfo, i penjava tan torta que ell podia arrossegar-se cap a dins de la casa a través del forat; i d'aquesta manera penetrà dins la cambra. Allí vivia una vella amb el seu gat i la seva gallina. El gat, que ella anomenava _Fillet_, podia arquejar el seu dors, fer un rebuf i llançar guspires elèctriques: s'entén si se li amanyagava el pèl a la inversa. La gallina tenia unes cametes menudes i breus, i per això era anomenada _Gallineta camacurta._ Ponia bons ous, i la vella n'estava tan enamorada com si li hagués estat filla.

En ésser matí, l'estrany aneguet fou descobert tot seguit, i el gat començà a botzinar i la gallina a cloquejar.

-Què diables passa!- féu la vella mirant a son volt. Però els seus ulls no filaven gaire, i es va pensar que l'aneguet era un gros ànec que s'havia escapat. -Veu's aquí una gran troballa- digué: -ara tindrem ous d'ànega, si no és un mascle! Cal esbrinar-ho.

Tingué l'aneguet a prova per espai de tres setmanes, però els ous no van comparèixer. El gat era el cap de la casa, i la gallina era la mestressa, i sempre parlaven de «nosaltres i el món», perquè es creien que representaven la meitat del món, i una meitat que era ben bé la millor.

-Podeu pondre?- demanà la gallina.

-No!

-Voleu tenir la bondat de posar-vos un segell a la boca, doncs?

I el gat digué:

-Podeu arquejar el dors, tirar un rebuf, o treure guspires?

-No.

-Aleshores valdria més que us reservéssiu les vostres opinions quan parla la gent de seny.

L'aneguet s'estigué en el recó, criant mal humor i va començar a pensar en l'aire lliure i el sol. El dominà un desig invencible de surar per l'aigua, i a la fi no pogué menys d'assabentar-ne la gallina.

-En nom de Déu! Per què us capfiqueu?- preguntà ella, -No teniu res a fer: vet-aquí per qué us passen pel magí aquestes cabòries. Pongueu uns quants ous o apreneu de tirar un rebuf, i tot això se us n'anirà del cap.

-Però és tan delitós, de surar damunt l'aigua!- digué l'aneguet; -i tan delitós de sentir-la com llisca damunt el cap quan us tireu a fons!

-Quín divertiment tan galdós!- digué la gallina -Em penso que us heu begut l'enteniment. Demaneu-li al gat còm pensa sobre això. És la criatura de més seny que conec. Demaneu-li si li plau, de surar per l'aigua o de capbussar-s'hi. De mi, no en parlem. Demaneu-ho a la nostra mateixa mestressa, la vella: no hi ha ningú, en tot el món, més intel·ligent que ella. Què us penseu que en té cap ganes, de surar per l'aigua o d'anar-hi per sota?

-No m'heu comprès- digué l'aneguet.