Part 4

«La nit darrera vaig ataialar una ciutat de la Xina», digué la Lluna. «Mos raigs il·luminaren les llargues murades nues que voregen els carrers. D'ací d'allà, tanmateix, trobeu una porta, però sempre closa ben estretament; perquè què se li'n dóna, al xinès, del món exterior? Les finestres de les cases que hi ha dins les murades són cobertes ben sòlidament de persianes. El temple era l'únic indret que deixava traspuar una tèrbola llum per les seves finestres. Vaig mirar, en dins, les seves colors sumptuoses. Les parets, de terra fins al sostre, son cobertes de pintures de colors vius i daurats opulents. Hi ha representacions dels treballs dels déus aquí a la terra. Hi ha una imatge d'un déu en cada nínxol, gairebé amagada per riques draperies i banderes voleiadisses. En front de cada déu (tots ells són fets d'estany), hi ha un altaret amb aigua sagrada, flors, i una encesa de candeles de cera. Al capdamunt del temple hi és Fu, caporal de tots els déus. És embolcallat en seda de color groga, que és santa. Al peu de l'altar hi seia un ésser vivent, un jove sacerdot, Semblava que estigués en oració, però enmig de les seves pregàries s'havia posat a somiejar; i sens dubte allò era un pecat, perquè ses galtes s'abrusaven, i el seu cap es decantava més i més. Pobre Sui-hung! No es veia pas, en son somieig, més enllà d'aquells murs paorosos, en un jardinet on ell mateix havia endegat els jaços de flors? Potser aquesta era una feina que li plaïa molt més que no pas la de vetllar per les candeles de cera en el temple. O potser el seu desig era de seure a una taula ricament parada, eixugant-se els llavis, després de cada cobert, amb un tovalló de paper? O bé qui sap si son pecat era tan gran que, en gosar ell expressar-lo, les cèliques potestats el castigarien amb la mort. S'arriscarien sos pensaments a esgarriar-se amb els vaixells dels bàrbars cap a llur pàtria, la tan llunyana Anglaterra? No, sos pensaments no fugien envers un camp tan llunyà, i tanmateix eren tan pecaminosos com només pugui concebre'ls la sang ardent de la jovenesa. Pecaminosos, s'entén, aquí al temple, davant la imatge de Fu i els altres déus. Jo sabia per on vagarejaven sos pensaments.

En els afores de la ciutat, damunt el terrat tot pla i enllosat d'una casa, on la baraneta semblava de porcellana, i entre bells pitxers plens de grans campanetes blanques, seia la bella Pe, amb sos ulls estrets i plens de malícia, sos llavis abundosos i sos peus menuts. Les sabatetes l'oprimien, però l'opressió que sentia al cor era força més gran, i alçava tediosament sos braços, delicadament modelats, dins les mànegues remoroses de setí. Enfront d'ella hi havia un bol de cristall amb quatre peixos daurats. Ella remenava l'aigua a pleret amb una vareta envernissada de laca i acolorida: a pleret, oh!, ben a pleret, perquè estava consirosa. Pensaria en la riquesa del daurat abillament dels peixos i en la segurança amb què vivien en el bol de cristall, amb menja abundosa? Tanmateix quina major felicitat no haurien tingut si haguessin romàs en llibertat! Ah! sí! La bella Pe ho comprenia d'allò més. Sos pensaments vagarejaven lluny de casa seva i cercaven el temple; però no pas per motius divinals! Pobre Pe! Pobre Sui-hung! Sos pensaments mundans es trobaven, però la fredor de mos raigs els va caure entremig com l'espasa d'un àngel!»

NIT XXVIII

«Era una calma com de mort», digué la Lluna. «L'aigua era tan transparent com aire pur que jo atravessava. Jo podia veure les curioses plantes d'allà baix, sota l'aigua. Eren com arbres d'una boscúria gegantina que s'estenien cap a mi, per braçades i braçades. El peix els nedava damunt el cim. Un esbart de cignes salvatges volaven pel defora, molt amunt de l'aire. Un d'ells es deixà caure amb les ales esteses avall i més avall. Seguia amb els seus ulls la caravana aèria, mentre la distància entre ells creixia ràpidament. Mantenia les seves ales esteses i immòbils i queia com una bombolla de sabó cau en l'aire quiet. Quan tocà la superfície de l'aigua, decantà el cap endarrera, entre les seves ales, i romanguè tan aturat com la blanca florida del lotus damunt un llac tranquil. S'alçà un oratjol suau i inflà la superfície, tota lluenteig, de l'aigua fosforescent, que brillava com si el mateix èter anés rodolant en vastes ones dilatades. El cigne aixecà el seu cap, i els esquitxos de l'aigua arrosaren la seva esquena i el seu pit com a flames blaves. L'auba anà difonent la seva llum rosada a tot el volt, i el cigne emprengué la volada cap en l'aire amb renovellada braó, cap al sol que s'aixecava, cap a la ratlla de la costa, d'un blau estantís; cap aon havia volat la caravana aèria. Però ell volava tot sol, amb el daler en son pit. Volava sense companyia damunt les blaves aigües reinflades».

NIT XXIX

«Us daré una pintura més de la Suècia», digué la Lluna. «Entre boscúries obagues, vora les platges melangioses del Roxen, hi ha la bella església del convent de Wreta. Mos raigs caigueren, a través d'una reixa del mur, dins un esbarjós soterrani, on dormen els reis en llurs tombes de marbre. Una reial corona lluenteja a la paret, damunt ells, com a emblema de la glòria del món. Una corona reial, però que és feta de fusta pintada, i mantiguda per un tascó de fusta clavat a la paret. Els corcs han atravessat amb llur rosec la corona daurada; l'aranya ha filat la seva tela des de la corona al vas mortuori. La teranyina és una bandera de dol, trencadissa i efímera com el dol dels mortals. Que n'és, de tranquil, el son d'aquells reis! Jo em recordo ben bé de còm eren. Encara veig el refiat somriure al volt d'aquells llavis que amb tanta autoritat i determini deien mots de joia o de marriment.

»Quan penetra el vaixell entre les muntanyes com una barca del país de les fades, mant estranger ve a l'església i en visita el soterrani sepulcral. Pregunta el nom dels reis, i els noms ressonen amb un so mort i oblidat. Mira la corona menjada dels corcs, i, si té el seny piadós, sent que llisca una tristesa al seu somriure. Dormiu, o morts! La Lluna us recorda, la Lluna envia ses fredes esplendors, nit a través, cap a vostre reialme silenciós, damunt el qual penja la corona de fusta».

NIT XXX

«Arran de la carretera», digué la Lluna, «hi ha un hostal, i al seu davant mateix hi ha un gran cobert pels carros, el sostre del qual estava a mig embardissar. Vaig mirar entremig de les bigues i, a través del forat obert de la trapa, dins l'inconfortable espai de més avall. Un gall d'indi dormia damunt una barra i una sella reposava damunt una buida menjadora. Un carruatge de viatgers estava enmig del cobert. La seva gent dormien a dins tan ben aixoplugats com era possible, mentre els cavalls eren nodrits i abeurats, i el cotxer estirava les cames, baldament (i ho sé de cert) hagués dormit ben feixuc per més de mig camí. La porta de l'alcova de l'establer era oberta, el llit estava tot revolt, i una candela gotejava damunt el sòl. El vent geliu xiulava d'una banda a l'altra del cobert. Era més a prop del trenc d'alba que de la mitja nit. Una colla de músics rodamons dormien en un compartiment de l'estable. El pare i la mare, em jugaria qualsevol cosa que somniaven en les gotes del líquid inflamat que hi havia dins la seva ampolla, i la pàl·lida noia en les gotes ploroses de sos ulls. Una arpa jeia a llur cap, i un gos a llurs peus».

NIT XXXI

«Fou en una vileta camperola», digué la Lluna «Vaig veure-ho l'any passat, però tant se val, perquè ho vaig veure d'una manera ben precisa. Aquesta nit he llegit el que en deien els diaris, però la història no hi és de molt tan intel·ligible. Un ensinistrador d'óssos seia al taulell d'una taverna, tot menjant el seu sopar. El seu ós era lligat a la part de fora, més enllà del cobert de fusta. Pobre ós! No hauria gosat fer mal ni a una criatura, encara que tingués un posat prou ferotge. Tres noiets jugaven a la claror de mos raigs, en una golfa. El major potser tenia sis anys; el més petit no passava de dos. Plaf, plaf! Un so apagat anava pujant l'escala. Quí deuria ésser? La porta s'obrí de bat a bat: era l'ós, el gran ós pelut! Li havia semblat tediós de romandre allí fora, a l'eixida, i havia trobat son camí escales amunt. Jo ho vaig veure tot», digué la Lluna. «Els infants s'espaordiren en gran manera, a la primeria de veure el gros animal pelut: cada un d'ells s'arrossegà a un diferent recó; pero l'ós va trobar-los. Els flairà però no els va fer mal. -Bah! Deu ésser un gos dels més grossos- pensaven. I començaren de donar-li copets. Ell s'estengué en terra, i el noi més petit rodolà al damunt d'ell, i jugà a amagar sos rulls daurats en el llarg vestit de pells de la fera. En acabat, el noi més gran va treure el seu tabal, i va atabalar tan fort com va saber. Totduna que va sentir-lo l'ós s'alçà damunt les cames del darrera i vinga dansar: era un galant espectacle. Cada noi es posà l'escopeta a l'espatlla, i l'ós, naturalment, va haver de tenir la seva, i l'agafà tan estreta com qualsevol d'ells. Era verament un estrany companyó de joc el que havien arreplegat: no cal negar-ho. Anaven d'amunt d'avall: «Un, dos, un, dos». Precisament aleshores algú vingué a la porta i l'obrí: era la mare dels infants. Hauríeu hagut de veure la terrible muda agonia de sa cara esblaimada, badant la boca i amb esguard d'ensust. Però el noi més petit li féu un senyal amb el cap. Mai no hauria estat tan a gust, i cridà fort, en son estil infantívol: -No fem sinó jugar a soldats, mare.- I en acabat aparegué l'ensinistrador d'óssos».

NIT XXXII

Bufava el vent, fort i geliu; els núvols s'empaitaven i la Lluna només es mostrava de tant en tant.

«Atalaio els núvols que volen, des del silenci de l'espai sobirà!» va dir-me. «Puc veure com s'empaiten damunt la terra. Tot just suara estava atalaiant una presó, fora de la qual hi havia un carruatge tot clos: un presoner estava a punt de pendre comiat. Mos raigs traspassaren la finestra enreixada, i resplendiren damunt la paret interior. El presoner escrivia algunes ratlles a la paret: era el seu adéu-siau. No escrivia paraules, sinó una melodia: el xarbotament del seu cor en la darrera nit que despenia en aquell indret. La porta s'obrí, i fou menat al carruatge. Mirà en l'aire, cap al meu disc rodó, i passaren núvols entre nosaltres, com si ell no pogués veure la meva faç ni jo la seva. Va entrar al carruatge, la porta es tancà, petà la xurriaca, i se n'anaren per entremig de l'espessa boscúria, on mos raigs no podien assolir-los. Vaig mirar de bell nou a través de la reixa de la presó, i mos raigs caigueren altra vegada damunt la paret on era escrita la melodia, el seu darrer adéu-siau: quan fallen les paraules, tot sovint la música pot parlar! Però mos raigs només il·luminen unes quantes notes isolades: la major part romandran sempre en la fosca per a mi. Fou un himne de mort, el que escrigué? O bé eren notes d'un villancet de joia? Anava a trobar la mort, o bé l'abraçada de la seva benvolguda? Els raigs de Lluna no poden pas llegir tot alló que els mortals escriuen. Atalaio els nuvols fugidors, del silenci estant de l'espai sobirà; veig núvols poderosos que s'encalcen tot creuant la terra».

NIT XXXIII

«Em plauen els infants una cosa de no dir», féu la Lluna. «Els més petits, sobretot, són tan entretinguts! Tot sovint sotjo envers ells, a través de les cortines, quan menys es pensen que jo els vegi. És tan entretingut de veure'ls fent per manera de despullar-se ells mateixos! De primer una espatlleta nua i rodona surt del davantal; després llisca un braç enfora. O bé veig una mitja estirada que exhibeix una cameta amb clotets, ferma i rodona, i després un peuet fet per a ésser besat, i jo el beso», digué la Lluna. «Cal que us digui el que he vist aquesta nit. Mirava a l'altra part d'una finestra, la persiana de la qual no arribava al capdavall, perquè no hi havia veïns en front. He vist tota una colla de menuts, germans i germanes. Hi ha una nena, tota petita, que només té quatre anys, però que sap el parenostre tan bé com qualsevol dels altres; i la seva mare seu a la vora del seu llit, cada vespre, per sentir-lo. Després la besa i seu al seu costat fins que ella trenca el son, cosa que generalment s'esdevé tot seguit que tanca els ulls.

»Aquesta nit els dos infants majors estaven prou entremeliats. Un d'ells saltava d'una banda a l'altra, a peu coix, en sa llarga camisa de nit, tota blanca. El segon estava damunt d'una cadira amb els vestits de tots els altres apilotats al seu damunt. Va dir que això era una endevinalla, i que havien d'endevinar quína cosa significava. El terç i el quart posaven acuradament llurs joguines en un calaix; i, naturalment, això és una cosa que cal fer, però llur mare els digué que quietud, perquè la petita anava a dir la seva pregària. Vaig sotjar al volt del llum», digué la Lluna. «La petitona de quatre anys en el llit, entre tot el fi blancatge de lli; ses manetes eren creuades, i son rostre tot seriós i greu; i començà: -Pare nostre!- en alta veu. -Però què és això, digué la seva mare, interrogant-la a mig camí. -Quan deies «Nostre pa de cada dia dau-nos, senyor», has dit quelcom més que no he pogut sentir bé. Què deies? Vejam, digues-m'ho.- La petitona vacil·lava, i mirava temoregament la seva mare. -Què has dit després de «Nostre pa de cada dia dau-nos, senyor?» -No us enutgeu, mareta estimada- féu la petita. -«Poseu-hi, si us plau, força mantega.»

EL ROSSINYOL

A la Xina, com sabeu, l'emperador és un xinès, i tota la gent que el volta són també xinesos. Han passat molts d'anys d'ençà que la història que vaig a contar-vos s'esdevingué; pero això encara és una raó de més pes per a contar-la; altrament cauria en oblit. El palau de l'emperador era la més bella cosa del món: tot ell era fet de la porcellana més formosa, i de més preu, pero al mateix temps tan trencadissa que hom no podia tocar-la sinó amb el major esment. Hom podia veure en el jardí les flors més extraordinàries del món: les més belles tenien campanetes d'argent que els eren fermades, i que dringaven perpètuament; de manera que ningú no podia passar entre les flors sense mirar-les. Cada petit detall del jardí havia estat sospesadíssim, i el jardí era tan gran que el mateix jardiner no sabia on acabava. Si hom anava caminant i caminant, hom arribava a belles boscúries on hi havia arbres altívols i llacs pregons. Els boscos s'estenien fins la mar, que era pregona i blava; pregona abastament perquè els vaixells més grans poguessin navegar cap endins, sota les branques dels arbres.

Entre aquests arbres hi havia un rossinyol qui cantava tan delitosament que fins i tot el pobre pescador que tenia una pila d'altres coses a fer s'aturava a sentir-lo quan eixia de nit a parar les seves xarxes.

-O Cel! Quína cosa tan bella!- deia. Però en acabat li pertocava d'atendre a sos quefers i s'oblidava del rossinyol. A la nit següent en tornar-lo a sentir, exclamava de bell nou: -O Cel! Quína cosa tan bella!

A la capital de l'emperador hi arribaven viatgers de totes les contrades del món. Tot ho admiraven en gran manera, sobretot el palau i els jardins; però quan oïen el rossinyol deia tothom:

-Això és millor que tot!

En retornar a llurs terres en feien descripcions, i els que eren savis escrivien molts de llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí; però ningú no deixava de banda el rossinyol: sempre el posaven per damunt de tot. Els viatgers que eren poetes escrigueren els més bells poemes, tots ells sobre el rossinyol que hi havia dins la boscúria vora la blava mar pregona. Aquests llibres rodaren per tot el món, i amb el temps n'arribaren alguns fins a l'emperador. Ell seia en la seva cadira d'or llegint i més llegint; i movia el cap, tot complagut d'haver esment de tan belles descripcions de la ciutat, el palau i el jardí.

-«Però el rossinyol és millor que tot»- va llegir. -Què és això?- digué l'emperador. -El rossinyol? Ves, no n'havia sentit parlar. Hi ha un ocell així en mon reialme, i, encara més, dins el meu jardí, i mai no n'he sentit parlar? Ara vegeu! Haver hagut de descobrir-ho en un llibre!

Aleshores cridà el seu cavaller de servei, el qual era de tan alta nissaga que, quan algú d'alguna categoria inferior gosava parlar-li o fer-li una pregunta, ell només responia que -P,- que vol dir no res absolutament.

-Diuen que aquí hi ha un ocell molt meravellós, rossinyol de nom- digué l'emperador. -Diuen que és millor que qualsevol altra cosa de tot el meu reialme! Ves, jo mai no n'havia sentit parlar.

-Mai no he sentit que se'n fes esment- digué el cavaller de servei. -Mai no ha estat presentat a la Cort.

-Desitjo que comparegui aquí aquest vespre a cantar per a mi- digué l'emperador. -Tot el món sap les coses que em pertanyen, i jo no en sé res!

-Fins ara mai no havia sentit que se'n fes esment- digué el cavaller de servei. -El cercaré i el trobaré!

Però on calia trobar-lo? El cavaller de servei corregué escales amunt i escales avall, i per dins i per fora de totes les cambres i corredors. Ningú dels que topava havia mai sentit parlar del rossinyol: així és que el cavaller de servei tornà corrents cap a l'emperador. i digué que la cosa devia ésser una llegenda inventada pels que havien escrit els llibres.

-No ha pas de creure vostra Majestat imperial tot allò que sigui escrit. Els llibres tot sovint són pures invencions, fins i tot quan no pertanyen a la que en diem _Nigromancia!_.

-Però el llibre on jo ho he llegit m'ha estat enviat pel potentíssim emperador del Japó: així és que no pot contenir falsedat. Vull sentir aquest rossinyol: Insisteixo en que sigui aquí aquesta nit. Jo l'hi estenc la meva més graciosa protecció; i, si no ve cap aquí, tota la meva Cort serà petjada havent sopat!

-Tsing-pi!- digué el cavaller de servei. I tornà a córrer en fora, escales amunt i avall, per dins i per fora de totes les cambres i corredors. La meitat de la Cort corria amb ell, perquè ningú no tenia ganes que el petgessin. Hi hagué preguntes i més preguntes sobre aquell rossinyol que era conegut de tot el món de fora, però de ningú de la Cort. A la fi trobaren una pobra donzelleta a la cuina. Ella que digué:

-O Cel! El rossinyol? Força que el conec! Sí, verament sap que cosa és cantar. Cada nit se'm permet de recollir menjar de rebuig per dur-lo a la meva pobre mare malalta: ella viu allà baix, arran de la platja. En mon camí de retorn, quan estic cansada, reposo una estoneta al bosc, i aleshores sento el rossinyol. El seu cant em fa venir llàgrimes als ulls; em sembla talment que la meva mare em besés!

-Minyoneta cuinera- digué el cavaller de servei; -us procuraré una posició estable dins la cuina, i el permís de veure l'emperador com dina, si voleu portar-nos on és el rossinyol. Ordes s'han dades que ell comparegui a la Cort aquesta nit.

Aleshores se'n anaren tots plegats a fora, per adreçar-se al bosc on el rossinyol solia cantar. La meitat de la Cort hi va fer cap. Mentre hi estaven anant tan depressa com sabien, una vaca començà de bruelar.

-Oh!- digué un jove cortesà, -Aquí el tenim. Quín poder tan meravellós en un ésser tan petit! Verament, ja l'havia sentit abans.

-No, això són vaques que bruelen; encara estem d'allò més lluny de l'indret.

Aleshores les granotes començaren de fer el seu rac-rac a l'aiguamoll.

-I això diuen que és tan bonic?- féu el capellà xinès. -És ben semblant al dringar de les campanes de l'església.

-No, això són granotes!- digué la minyoneta de la cuina, -Però em penso que ara ja no trigarem a sentir-lo!

Aleshores el rossinyol començà de cantar.

-Vet-lo aquí!- digué la minyoneta. -Escolteu, escolteu! Aquí rau!- I assenyalà un ocellet cendrós, encimbellat a les branques.

-És possible?- digué el cavaller de servei. -Mai no hauria cregut que fos d'aquest posat. Que ordinari sembla! El veure gent de tan alta categoria, amb el surt, li deu haver fet perdre totes les colors.

-Rossinyolet!- digué la minyoneta de la cuina, aixecant la veu. -El nostre graciós emperador desitja que canteu per a ell.

-Amb el major gust!- digué el rossinyol, tot refilant de la manera més delitosa.

-Semblen talment campanetes de cristall- digué el cavaller de servei. -Mireu, la seva petita gola, si n'és, d'activa! És extraordinari que mai no l'haguem sentit fins ara! Estic segur que assolirà un gran èxit a la Cort!

-Cantaré de bell nou davant de l'emperador?- digué el rossinyol, que s'havia pensat que emperador era present.

-Mon preciós rossinyolet- digué el cavaller de servei: -tinc l'honor de comandar la vostra presència per a una festa de la Cort d'aquesta nit, on encisareu S. G. M. l'emperador amb les vostres cantúries corprenedores.

-El meu cant sona millor entre els arbres- digué el rossinyol.

Però anà amb ells de bon grat en sentir que l'emperador el desitjava.

El palau fou tot il·luminat per a aquella avinentesa. Les parets i els paviments, que tots eren de porcellana, resplendien de rebre la llum de milers de fanalets d'or. Les més belles flors, totes de mena trencadissa, agençaven els corredors. Hi havia qui-sap-les empentes d'ací d'allà, i un viu corrent d'aire; però justament això feia dringar les campanetes, i hom s'omplia les orelles del dringament, Al mig de la gran cambra de recepció on era assegut l'emperador, hi havien plantat un pal, i damunt ell havia de posar-se el rossinyol. Tota la Cort era aplegada, i a la minyoneta de la cuina se li havia permès d'estar darrera la porta, perquè ja tenia el títol efectiu de cuinera. Tothom portava els millors vestits; tothom girava els ulls envers l'ocellet gris que feia moure el cap a l'emperador. El rossinyol cantà delitosament, i a l'emperador li vingueren les llàgrimes als ulls i li rodaren galtes avall; i aleshores el rossinyol cantà més bellament que mai, i les seves notes commogueren tots els cors. L'emperador en fou encisat, i digué que el rossinyol tindria sa recompensa: la seva sabatilla d'or penjada al coll. Però el rossinyol declinà l'oferiment, tot agraint-lo, i digué que prou recompensat estava.

-He vist llàgrimes en els ulls de l'emperador: aquesta és la meva recompensa de més preu. Les llàgrimes d'un emperador són d'un poder meravellós! Déu sap que estic premiat abastament.- I de nou esclatà en dolça cantúria celestial.

-És la més delitosa coqueteria que mai hagi vist- deien les dames. I es posaren un poc d'aigua a la boca per assajar igual gorgoteig i fer-lo quan algú els parlés, creient-se així tan prodigioses com el rossinyol. Fins i tot els lacais i les cambreres declararen que estaven satisfets; i això és dir molt perquè són la gent més difícil de complaure. Sí, certament, el rossinyol havia fet sensació. Havia de romandre a la Cort, ara, i tenir la seva pròpia gàbia, així com llibertat per donar un tomb dues vegades al dia i una a la nit. Anaven sempre amb ell dotze lacais, cada un dels quals agafava una cinta que era lligada al volt de la seva cama. No hi havia gran gaubança en sortir d'aquesta manera.

Tota la ciutat parlava de l'ocell meravellós; i si, en trobar-se dues persones, l'una deia a l'altra: -Ros,- i l'altra responia a la una -Nyol,- en acabat sospiraven, havent-se entès perfectament. A onze fills de fabricants de formatges els fou donat el nom de rossinyol; però cap d'ells en va sortir amb veu.

Un dia vingué un gran paquet per a l'emperador: a la banda de fora hi era escrita la paraula «Rossinyol».

-Ara tindrem un altre llibre sobre aquest celebrat ocell- digué l'emperador.

Però no era pas un llibre: era una petita obra d'art dins una caixa, un rossinyol artificial, exactament igual al vivent, però atapeït, per damunt, de diamants, robins i safirs.

Quan se li havia donat corda, a l'ocell, podia cantar un dels cants de l'ocell de bo de bo, i remenava la cua, on parpellejaven l'argent i l'or. Una cinta era lligada al voltant del coll, i duia la següent inscripció: «El rossinyol de l'emperador del Japó és ben pobre, comparat al de l'emperador de la Xina».