Part 3

»Fa pocs dies, Colombina finà, i el dia del seu enterrament Arlequí féu festa: no era un vidu afligit? L'empresari es veié obligat a presentar quelcom encara més alegre que de costum, perquè el públic no s'adonés de com mancava la presència de la gentil Colombina. Així, doncs, Putxinel·li hagué d'ésser doblement vitenc: dansà i gambadejà amb la desesperança al cor, i fou més aplaudit que mai. -Bravo! Bravíssimo!- Putxinel·li fou cridat a saludar: verament, havia estat impagable.

»La darrera nit, després de la representació, el petit geperut eixia de la ciutat cap al cementiri soliu. Les corones ja es marcien damunt la tomba de Colombina. Ell segué damunt el sepulcre. Se n'hauria pogut fer una pintura colpidora; tenia la mà sota el mentó, i els ulls girats cap a mi; semblava un monument: un Putxinel·li damunt una tomba, característic i còmic. Si el públic hagués vist el seu predilecte, còm s'hauria escridassat a dir: -Bravo! Bravíssimo, Putxinel·li!».

NIT XVII

Escolteu la cosa que em va dir la Lluna.

«He vist el cadet esdevenir oficial i posar-se per primera vegada son bell uniforme; he vist la noia amb son vestit de ball, i he vist una reial núvia delectant-se amb les seves robes pompàtiques; però mai no he vist una delectança major que la que ahir vaig veure en un infant, una neneta gran, de quatre anys. Portava una túnica nova, blava, i un capell de color de rosa: acabaven tot just de posar-li una cosa i altra, i els circumstants demanaven llum. La Lluna, que resplendia a través de la finestra, era de claredat massa defallida: necessitaven quelcom de més brillant. La neneta estava tan enravenada com qualsevol nina, romanent amb els braços apartats del vestits, i amb els dits de la mà separats i encartronats. Oh! Còm guspirejaven sos ulls i resplendia tota la seva faç de felicitat! -Demà sortiràs portant-ho- digué la mare. I la petita mirà avall, resseguint el seu vestit, i somrigué tota contenta. -Mare!- digué. -Què pensaran els gossos quan em vegin amb totes les coses boniques?»

NIT XVIII .

«Us he dit», digué la Lluna, «coses de Pompeia, aquesta ciutat dels morts ressuscitada i que rau altre cop entre els indrets vivents. Jo conec una altra ciutat encara més fantàstica: no és tant el cos com l'esperit d'una ciutat. Em sembla de sentir la llegenda de la ciutat flotant, onsevulla que les fonts juguin damunt les conques de marbre. Sí, l'aigua pot dir-me la història; les ones de la mar en canten la cançó! Sura la boira tot sovint damunt les llenques de les seves aigües: és el vel de la seva viduesa. El nuvi del mar és mort; son palau i ciutat són ara son mausoleu. Coneixeu aquesta ciutat? Mai el giravoltar de les rodes o el repic de les ferradures dels cavalls no han sonat en sos carrers. El peix hi neda, i la negra góndola llisca damunt la sumitat de ses aigües verdes. Jo us mostraré», continuà la Lluna, «el fòrum de la ciutat, la seva gran plaça, i us imaginareu de trobar-vos en terra de fades. L'herba creix entre ses lloses totes amples, i a l'albada els coloms manyacs vénen, a milers, a voleiar al voltant de la seva altívola torre solitària. Per tres bandes esteu voltats de columnates: sota llur aixopluc seu el turc silenciós, tot fumant la seva llarga pipa. Un bell minyó grec es decanta contra les columnes, i mira, en l'aire, els trofeus, els altívols pals erigits a son volt, recordances d'un antic poder. Les banderes en cauen com a penjarelles de dol. Allí reposa una noia. Ha deixat en terra les seves feixugues ferrades d'aigua, i el jou dins el qual les portava penja damunt les seves espatlles: ella es recolza contra la columna de la Victòria. No és un palau de fades això que veieu davant vostre: és una església. Ses cúpules i boles daurades replendeixen sota mos raigs. Aquests majestuosos cavalls de bronze han viatjat, com el cavall de bronze de la rondalla meravellosa. Vingueren aquí, se'n tornaren, i vingueren de bell nou. No veieu aquesta coloració sumptuosa damunt les parets i les vitralles? Sembla com si el geni hagués cedit a les fantasies d'algun infant, quan adornava aquest temple de prodigis. No veieu el Lleó alat damunt la seva columna? L'or encara resplendeix, però les seves ales són nuades. El Lleó és mort, perquè el rei de la mar és mort: ses grans sales són buides, i només hi ha que parets nues allà on pintures de gran preu solien penjar. Els _lazzaroni_ dormen ara sota les arcades, quan només els nobles més altívols del país gosaven abans de petjar aquell sol. De la pregonesa dels pous (o potser ve de plúmbees habitacions veïnes del Pont dels Sospirs?) n'arriba un gemec, igual que en els dies que els tamborins sonaven, de les góndoles estant, amb llurs alegres llaços, quan l'anell nuvial volava del brillant Bucentaure a Adria, reina de la mar. O Adria! Embolcalla't en la boira! Que el teu vel de viduatge cobreixi el teu sí! Penja'l damunt el mausoleu de ton nuvi, o Venècia!, ciutat dels palaus marmoris i espectrals!

NIT XIX

«M'estava mirant un gran teatre», digué la Lluna. «Tota la sala era atapeïda d'espectadors, perquè un nou actor havia de fer son _début_. Mos raigs lliscaven damunt una finestreta del mur. Una cara pintada s'arrambava a sos vidres: era l'heroi de la vetllada. La barba cavallerívola ondulava al voltant de son mentó, però hi havia llàgrimes en els ulls d'aquell home perquè havia estat xiulat a l'escena, i justament xiulat. Pobre company! Però un «pobre company» no pot ésser tolerat en el reialme de l'Art. Era un subjecte de sentiments pregons i amava la seva art amb daler, però l'art no l'amava a ell. La campaneta de reglament sonà: entrà l'heroi a escena; «gosadament i altívolament», deia l'acotació de l'obra. Havia de confrontarse amb un públic per qui era una deu de riotes. Quan l'obra acabà, vaig veure un home embolcallat en un mantell, que s'arrossegava escales avall. Era el rei atuït de la vetllada: s'ho murmuraven l'un a l'altre els tramoïstes. Vaig seguir el pobre dissortat fins a casa seva. Penjar-se és una lletja mort, i hom no sempre té metzines a la mà. Vaig conèixer que pensava en totes dues coses. Vaig veure còm es mirava la cara esblaimada en el mirall, i mig cloïa els ulls per veure si seria un bell cadàver. Un hom pot ésser molt malaurat i, tanmateix, incórrer en l'afectació. Pensà en la mort, en el suïcidi i crec que es plorà a sí mateix: plorà amargament; i quant un hom ha pogut trencar el plor no es mata.

»Un any sencer ha passat d'aleshores ençà. Vet-aquí que en un petit teatre hi feia un comèdia una pobra companyia rodoladissa. Vaig veure una cara ben coneguda, les galtes pintades i la barba ondulant. Em mirà i somrigué; i, no obstant, havia estat xiulat a l'escenari feia un sol minut; xiulat per un públic miserable, de baix estament, en un teatre infeliç!

»Aquesta nit un taüt fou conduït en un carruatge fora de les portes de la ciutat: no el seguia ni una ànima. Havia estat un suïcidi: el de nostre pobre heroi, pintat i menyspreat. El cotxer era l'única persona del dol: no hi havia ningú més, si no és la Lluna. El suïcida fou abandonat al recó del cementiri, sota la paret. Aviat hi creixeran les ortigues, i els fossers llançaran al damunt les herbes i la runa de les altres tombes».

NIT XX

«Vinc de Roma», digué la Lluna. «Allà, enmig de la ciutat, al cim d'un dels set turons, hi ha les ruïnes del palau dels cèsars. La figuera borda creix ara a les clivelles dels murs, cobrint llur nuditat amb amples fulles d'un verd grisenc. L'ase fa via per les seves bardisses de llorers entre els munts de pedres, i esbrota els àrids escardots. Allí on un dia les àguiles de Roma voleiaven (vingueren, veieren i venceren), hi ha ara l'entrada d'una barraca bastida amb argila entre dues rompudes columnes de marbre. La vinya penja de les seves finestres tortes, com una garlanda funeral. Una vella hi viu amb la seva néta, que és petiteta: ara governen dins el palau dels cèsars i en mostren els tresors als qui el van a veure. Només hi ha que una paret tota nua que hagi romàs en peu a la cambra sumptuosa del seient reial: el xiprer ombrívol assenyala amb la seva ombra tota llarga l'indret on havia estat la imperial cadira. La terra és amuntegada fins quí sap aon damunt el sòl en ruïnes, i la noieta, ara única filla dels cèsars, tot sovint porta allí son tamburet quan sonen les campanes del capvespre. Del forat del pany que hi ha a la porta de la vora d'ella, en diu son balcó, perquè d'allí estant pot veure-hi mitja Roma, fins a l'altívola cúpula de la església de Sant Pere. Regnava el silenci, com sempre, aquest capvespre, quan la nena sortí a la plena llum de mos raigs. Portava damunt la testa una gerra d'aigua de forma antiga. Sos peus eran nus, i esparracades les seves faldilles i les mànegues de la seva camisola. Vaig besar les espatlles delicadament arrodonides de l'infant,sos ulls obscurs, i son cabell negre resplendent. S'enfilà pels graons de la caseta, que eren espadats i fets de trossos cantelluts de marbre de les columnes rompudes. Llangardaixos d'alegres colors es precipitaven entre sos peus, però no la sobtaren. Ella estava a punt d'alçar la mà a la corda de la campana, la qual no es sinó un peu de llebre al capdavall d'un tros de cordill: veu's aquí la campana d'ara en el palau dels cèsars. Es deturà un moment. En què pensava? Potser en el bell Jesús Infant, abillat d'or i argent allà baix a la capella, on resplendien les llànties d'argent, i on ses amiguetes prenien part en els himnes que ella també sabia. No ho sé pas. Anà cap endavant altra vegada, relliscà i la gerra caigué de son cap damunt els graons on es féu a miques damunt el marbre acanalat. Ella esclatà en plor. La bella descendent dels cèsars plorava damunt la pobra gerra petada. Allí s'estava, amb els peus nus, plorant i no gosant estirar el cordill, la corda anunciadora del palau dels cèsars».

NIT XXI

La Lluna no havia resplendit, si fa no fa, per espai d'una quinzena; però en acabat vaig tornar-la a veure: s'alçà tota rodona i brillant entre els núvols, que es movien a pleret. Pareu esment al que va dir-me:

«He seguit una caravana d'una de les ciutats del Fezzan. Feren parada vora el desert, al costat d'un dels salobrars. Resplendia la plana salinosa com un llençol de glaç, i només per ci per lla la cobrien arenes ventisses. Un dels ancians, amb una ampolla d'aigua penjant de son cinyell, i un sac de pa sense llevat, que jeia al seu devora, féu un quadrat en l'arena amb el seu bàcul, i hi escrigué algunes paraules del Corà. Després d'això tota la caravana entrà dins l'espai consagrat. Un jove mercader, fill del sol (vaig veure-ho en sos ulls i en les belles línies de son rostre), cavalcava pensívolament en son blanc corser estarrufat. Quí sap si estava pensant en sa bella esposa novella? Feia només dos dies d'ençà que un camell cobert de pells, i de xals de moltíssim preu, portà la seva núvia encisera al voltant dels murs de la ciutat al so de tabals i flubiols. Cantaren les dones; salves de festa foren disparades: les més ressonants i sovintejades les disparava el mateix nuvi. I ara... ara estava menant la caravana a través del desert. Vaig seguir-los moltes de nits; vaig veure'ls reposar a la vora dels pous, entre les palmeres escarransides. Enfonsaven llurs ganivets en el sí del camell caigut, i rostien la carn vora les brases. Mos raigs refrescaren l'arena roent; mos raigs els mostraren les roques colgades, com a illes submergides en una mar de sorres. No trobaren tribus enemigues a la planura sense vestigis, ni s'alçaren tempestes, ni temperis d'arena escombraren implacablement la caravana. A casa, la dona gentil pregava pel seu marit i pel seu pare. «Són morts?» preguntava ella a mon disc esplendorós. Ara el desert és al darrera llur, i aquest vespre seuen sota les palmeres altívoles, on la grua estén les amples ales, i el pelicà les sotja a través del brancam de la mimosa. La luxuriant garriga és, amb menyspreu, feixugament petjada per l'elefant. Una trepa de negres tornen del mercat, que és terra endins, endins. Les dones tenen grans de coure entortolligats al volt de llurs testes, plenes de rulls, i van vestides amb faldilles de blau índic. Elles menen els bous, atuïts de càrrega i duent als lloms els infants negres ben nus, que jeuen, tot dormint. Un negre mena amb una corda un lleó novell que ell ha comprat. S'acosten a la caravana. El jove mercader seu immòbil i sense dir paraula, tot pensant en la seva muller gentil, tot somniant, en terra dels negres, en sa blanca flor de l'altra banda del desert, aixeca son cap!...»

Un núvol passà sobre la Lluna; després un altre. No vaig sentir cap més paraula aquell vespre.

NIT XXII

«He vist una nena petita que plorava», digué la Lluna. «Plorava per la dolentia d'aquest món. La nina més bonica del món li havia estat dada. Oh! Era delicadíssima i trencadissa, certament poc feta per afrontar l'adversitat. Però els germans de la nena petita, grans minyonassos, se n'havien emportat la nina i l'havien posada per dins un arbre d'allò més alt, i després havien fugit a més córrer. La pobra nena petita no podia fer-la davallar ni heure-la de cap de les maneres, i seia en terra i plorava. La nina, sens dubte, plorava també: estenia les seves mans entre les branques, i tenia el posat de ben desventurada. Sí, aquesta devia ésser l'adversitat d'aquest món, de la qual parlava tant la mamà. Oh! pobra nina! Anava davallant el vespre, anava fent-se fosc, i aviat seria de nit. Hauria d'estar-se a la serena, tota sola dalt de l'arbre, tota la nit? No: la nena petita no podia comportar-ne el pensament. «M'estaré amb tu», deia, baldament no fos gens ni mica coratjosa i ja li passés pel magí que estava veient els petits follets, amb llurs gorretes punxegudes, que sotjaven entre les mates, i que llargues ombres fantasmals dansaven d'ací d'allà en el passeig tenebrós. Elles vingueren més aprop, i estengueren les mans envers l'arbre on era asseguda la nina, i reien i l'assenyalaven amb llurs dits. Oh! Que n'estava d'espaordida, la nena petita! «Però si hom no ha fet cap pecat, -pensava ella- el dimoni no pot fer cap mal. No n'hauré pas fet algun, de pecat?» Aleshores va començar de pensar: «Oh! sí! -digué- He rigut del pobre ànec que té un parrac vermell al volt de la seva pota. Feia tanta gràcia quan caminava tot coix! Per això vaig riure; i és un pecat, el riure's d'animals que no poden parlar», Després va mirar en l'aire, envers la seva nina. «T'has mai rigut d'animals que no poden parlar?» I la nina hauríeu dit que movia el seu cap.

NIT XXIII

«Jo mirava allà baix, al Tirol», digué la Lluna. «He deixat que els pins ombrívols fessin caure llurs ombres allargades damunt els penyals. Jo veia sant Cristòfol amb Jesús Infant a la seva espatlla, així com són pintats a les parets de les cases. Són de colossal grandària, i arriben de terra estant fins al cim de tot de les façanes. Hi ha també sant Fluvià tirant aigua a la casa abrandada, i el Salvador que penja sangonent a la creu, al marge del camí. Aquestes imatges són velles per a la generació de avui en dia, però jo he vist llur origen. Hi ha un convent soliu penjat al flanc de la muntanya, com un niu d'orenetes. Dues de les monges eren dretes a la torre, tocant la campana. Totes dues eren joves: així és que llurs esguards vagarejaven damunt les muntanyes, cap al món esbarjós d'enllà d'enllà. Un carruatge de viatgers passava per la carretera. El corn del cotxer sonava alegrement, i les pobres monges fixaven els ulls, plenes d'un mateix pensar, en el carruatge. Una llàgrima romangué en els de la més joveneta. El so del corn esdevingué més i més feble, fins que les seves notes morents foren ofegades per la campana del convent».

NIT XXIV

Escolteu el que em va dir la Lluna.

«Fa anys, jo era a Copenhaguen. Vaig sotjar per la finestra d'una cambreta pobríssima. Pare i mare eren tots dos adormits, però llur fillet era despert. Vaig veure que les florides cortines d'indiana es bellugaven, i el noi va guaitar enfora. Creguí, a la primeria, que mirava el rellotge de Bornholm, llegat de l'avi. Era alegrement pintat de roig i de verd, i tenia la puput al cim, pesos de càrrega feixuga, i el pèndol amb son disc de llautó resplendent que anava endavant, i endarrera: «Tic tac». Però no era pas això, el que ell mirava. No: era el torn de filar de sa mare, que estava sota el rellotge. Era el més estimat tresor del minyó en tota a casa; pero no gosava tocar-lo, o l'haurien tustat damunt els nusos dels dits. Hores i hores, mentre la seva mare filava, podia mirar el torn, i espiar el fus vertiginós i la roda que xiulava: això li feia venir pensaments al seu estil. Oh! Només que ell gosés filar amb aquella roda! Pare i mare dormien: els mirà, mirà la roda, i aviat tragué un peuet nu enfora del llit, i després un altre peuet nu, seguit de dues cametes, i patapam!, ja va ser en terra. Es girà de bell nou per veure si son pare i sa mare eren encara adormits. Sí, dormien ben feixuc: així és que se n'anà blanament, tot blanament, dins sa curta camiseta, i començà de filar. El cordó s'enjegà, i la roda anà més i més de pressa. Vaig besar son cabell groguís, i sos ullassos blaus. Era una gentil imatge.

»Talment aleshores es despertà la seva mare. Bandejà la cortina i mirà enfora, i es pensà que veia un follet o alguna altra animeta menuda. -En nom del Cel!- digué, tot empenyent el seu marit. Ell obrí els ulls, els fregà, i mirà l'enfeinada figureta. -Si és nostre Bertel!- digué. Jo estenc les llambregades a tanta de distància, que al mateix instant vaig obirar l'interior de les galeries del Vaticà, on són les escultures dels déus. Vaig inundar el grup del Laocon amb la meva llum, i va semblar que el marbre sospirés. Vaig segellar amb una suau besada el pit de les Muses: gairebé hauríeu dit que es movien. Però mon esguard es deturà més estona damunt el magne grup del Nil, amb el déu colossal. Ell es decantava consirosament contra l'Esfinx, somniosa i meditativa, com si estigués passant memòria dels anys esvaïts. Els petits Amorells follejaven al seu volt, tot jugant amb els cocodrils. Un Amorell tot diminut seia dins la cornucòpia, amb els braços doblegats. mirant el gran déu solemnial del riu. Era una vera pintura de minyonet que s'estava al torn de filar: les faisons eren les mateixes. Aquest petit infant de marbre era vivent i graciós, una cosa de no dir; però la roda del temps havia rodat més de mil vegades d'ençà que ell brollà del marbre. Tantes de vegades com el minyonet havia fet rodar el torn en la humil cambreta, havia fet sos tombs la roda del temps, i encara havia de fer-ne, abans que la nostra època creés déus de marbre com aquells.

»Tot això s'esdevingué fa anys», continuà la Lluna. «Ahir vaig atalaiar una badia a la costa llevantina de la Zelàndia. El roquissar que la voltava era bellament boscós, i al mig dels boscos hi havia un vell castell rogenc amb cignes que nedaven en els valls. Una vileta camperola n'era a la vora, amb la seva església colgada entre pomeres. Una processó de barques, amb atxes abrandades, lliscava damunt les aigües tranquiles. Aquestes atxes no eren pas enceses per a dar cops de fitora a les anguiles. No: hi havia una gran festa. S'escampaven sons de música i de cantúries, i en una de les barques hi era l'heroi de tot l'homenatge. Era un potent homenàs embolcallat en un mantell; tenia ulls blaus i crinera blanca. El vaig conèixer i vaig pensar en el Vaticà, i en el grup del Nil entre totes les escultures dels déus. Vaig pensar després en la cambreta pobrissona: em penso que fou a _Gronné-gade_ on el petit Bertel segué, en camiseta, a filar. La roda del temps havia anat voltant, i déus novells havien brollat del marbre d'aleshores ençà. De les barques vingué el crit de: -Visca, visca Bertel Thorwaldsen! (1).

_(1) Bertel Thorwaldsen, gran escultor danès, imitador de l'escultura clàssica (1770-1844)._

NIT XXV

«Us daré una pintura de Francfort», digué la Lluna. «Vaig mirar un edifici, de preferència. No era pas el lloc de naixença de Goethe, ni la vella Casa de la Ciutat, on a través de les finestres són obirades les banyes dels bous un dia rostits i donats al poble per la coronació de l'emperador. No: era la casa d'un veí, la que jo mirava. Era pintada de verd i molt senzilla; ran a la cantonada del carreró dels Jueus. És la casa de Rothschild. Vaig mirar a dins per la porta oberta. L'escala era brillantment il·luminada: hi havia lacais que tenien a la mà llums encesos en massissos canelobres d'argent, decantant-se tots humils davant l'anciana que era davallada en una cadira de mà. El senyor de la casa estava amb el cap nu, i segellà amb un bes respectuós la seva mà. Ella era sa mare. Saludà benvolent a son fill i als lacais, i se l'endugueren cap a una caseta de l'ombrívol carreró. Allí vivia; allí havia infantat els seus fills; allí havia tret florida la llur fortuna. Si ella deixés la caseta del carreró mesquí, potser la sort els abandonaria: aquesta era la seva creença».

La Lluna no em digué res més: la seva visita fou molt, massa curta, aquesta nit; però jo vaig pensar en l'anciana del carreró mesquí. Amb una paraula que ella hagués dit, tindria un palau a les vores del Tàmesi; amb una paraula només, tindria una vil·la a la badia de Nàpols. -Si jo deixés la caseta on començaren les fortunes de mos fills, podrien abandonar-los llurs fortunes.- És una superstició, però superstició d'una mena que, si hom coneix la història i veu la imatge, només necessita que dos mots per a ésser capida: «Una Mare».

NIT XXVI

«Ahir a trenc de dia», digué talment la Lluna, «cap xemeneia no fumava encara a la gran ciutat, i jo m'estava mirant precisament aquelles xemeneies, quan de cop i volta un caparró eixí del cim d'una d'elles, seguit de la part superior d'un cos, amb els braços reposant damunt el caire de la xemeneia. -Visca!- Era un petit escura-xemeneies que havia muntat el bell cim d'una, per primera vegada a la vida, i havia tret el nas al defora. -Visca!- Aquesta era una cançó ben diferent d'arrossegar-se pels topants de les estretes canonades i xemeneies menors. Un fresc oratjol li vingué a la cara, i pogué veure sense enfarfec tota la ciutat, fins a les verdes boscúries de més enllà. El sol tot just eixia, gros i rodó, i resplendí de dret damunt son rostre, il·luminat de gaubança, baldament fos tot emmascarat de sutge. -Ara em pot veure tota la ciutat,- digué -i em pot veure la llum i el sol també: visca!- I féu voleiar la seva escombreta per damunt son cap.

NIT XXVII