Part 2

»De primer comparegueren dos rics pagesos en carruatge. -Hi ha alguns arbres d'allò més galants- digué l'un. -Hi ha deu càrregues de fusta a cada arbre- respongué l'altre. -Aquest hivern serà un hivern anguniós, i el d'antany ens pagaren la mesura de llenya arran de l'unça.- I se n'anaren. -És un mal tros de camí- digué el següent subjecte que feia via. -Són aquests arbres maleïts- respongué el seu company. -No ensopeguem ni un corrent d'aire: i encara sort de l'oratjol marí.- I s'allunyaren. Després vingué la diligència. Els passatgers dormien tots en el més bell indret del camí. El cotxer féu sonar el corn. No pensava altra cosa que això: -Que bé que el sono, i que bé sona en aquest indret! Quín efecte els deu fer?- I la diligència, també, va passar. Els que vingueren aleshores foren dos minyons a cavall. Aquí hi havia joventut i xampany a la sang, em penso. I, talment, guaitaren amb un somriure la muntanya molsosa i el boscatge ombrívol. -Com em plauria de passejar per aquesta banda amb la Cristina del Molí!- digué l'un. I acceleraren el pas. Les flors embaumaven l'aire, i els oratjols eren encalmats. Semblava que la mar fos un tros de cel estès damunt una vall pregona. Arribà un carruatge dins el qual hi havia sis viatgers, quatre d'ells dormint; el cinquè pensava en sa nova casaca d'istiu, i en si li escauria. El sisè es decantava cap endavant i demanava al cotxer si hi havia quelcom de remarcable en aquell munt de pedres. -No- respongué l'home: -no és més que un munt de pedres; però aquests arbres en són bé prou, de remarcables. -Digueu-me'n el què. -Oh, bé, són molt remarcables! compreneu, senyor? A l'hivern, quan hi ha bons pams de neu i tots els llocs semblen iguals, aquests arbres són una fita per a mi, i conec que he d'anar arran d'ells per no menar cap a mar. Veieu? Per això és que són remarcables.- I seguí menant. Comparegué un artista, I sos ulls guspirejaren. No digué cap paraula, però xiulà, i els rossinyols cantaren, l'un més alt que l'altre. -Calleu d'una vegada!- va cridar. I prengué el seu llibre de notes i començà d'anotar les colors de la manera més metòdica: -Blau, lilà, bru molt fosc. Serà una pintura esplèndida,- La veié, així com un mirall reflecteix una escena, i al mateix temps xiulà una marxa de Rossini. La darrera a comparèixer fou una pobra noia. Reposà un moment vora el túmul, i deixà en terra el seu feix. Girà sa pàl·lida cara gentil cap al bosc, i sos ulls resplendiren; quan mirà en l'aire i trobà el cel damunt la mar. Encreuà les seves mans, i em penso que murmurà una pregària. No capia del tot els sentiments que l'amaraven, però jo sé que, anys a venir, aquesta nit li tornarà tot sovint a la memòria, amb el bell panorama al seu voltant. Serà molt més bella i fidel a sa natura en la memòria d'ella que no pas la tasca del pintor, a desgrat de les colors apuntades en el llibre. Mos raigs la seguiren fins que l'alba li besà el front».

NIT VIII

Hi havia núvols feixucs en el cel, i la Lluna no comparegué. Jo m'estava doblement solitari en una cambreta, guaitant en l'aire, cel endins, on la Lluna hauria hagut d'ésser. Mos pensaments vagarejaren envers la bona amiga que m'havia dit històries cada vespre i m'havia mostrat imatges. Quína cosa hi havia que ella no l'hagués presenciada? Ella navegà damunt les aigues irades del Diluvi i va mirar l'Arca, així com ara em mirava a mi, donant conhort al nou món que havia de mostrar-se. Quan els infants d'Israel ploraven vora les aigües daurades de Babilònia, ella sotjava tristament per entremig dels salzes on eren penjades llurs arpes. Quan Romeo s'enfilava pel balcó, i el bes de la novel·la d'amor volava, com el pensament d'un querubí, de la terra al cel, la Lluna rodona era amagada entre els ombrívols xiprers, en l'aire transparent. Ella veié l'heroi a Santa Helena, mentre ell, damunt el penyal, mirava l'oceà sens fites, i alhora grans pensaments li bequejaven el si. Però, més encara, quina és la cosa que la Lluna no ens podria dir? La vida del món és per a ella una rondalla. Aquesta nit no us veig, ma vella amiga, i no tinc imatgeria a dibuixar en recordança de la vostra visita. Tanmateix, mentre jo mirava en l'aire, tot somniós, cap als núvols, aparegué un raig de la Lluna; però aviat fou esvaït: els núvols negres s'escamparen damunt seu. Així i tot, fou un salut, un amistós salut nocturn que m'adreçava la Lluna.

NIT IX

L'aire, de bell nou, era clar. Havia passat mant vespre mentre la Lluna era en son quart creixent. Aleshores vaig arreplegar una nova idea per un esbós: veus-aquí ço que la Lluna em digué: «He seguit els ocells polars i les balenes nedaires vers la costa de llevant de la Groenlàndia. Magres penyals coberts de glaç i núvols ombrívols, dominaven una vall on salzes i mates de servera estaven en espesa florida, i l'embaumada licnide difonia la seva fragància. La meva claror era opaca; el meu creixent, pàl·lid com la fulla del lliri d'aigua que ha estat flotant per espai de setmanes damunt l'aiguatge, un cop arrabassat de la seva tija. La corona de les llums del Septentrió cremava amb bròfega llum. Els raigs eixien de son cercle espaiós, i s'estenien pel cel com a arremolinades columnes de foc, jugant amb llum verda o vermella. Els habitants eren aplegats per dansar i fer alegratge però no tenien admiració a esmerçar en aquella vista gloriosa: tan avesats hi estaven. «Que els esperits dels morts juguin a pilota amb el cap de la vaca marina tan com els plagui», pensaven ells, segons llurs supersticions. Llur atenció era del tot agabellada per la dansa i el cant. Un groenlandés sense la casaca de pells s'estava al mig de la rodona, amb un timbalet a la mà, que ell sonava, tot cantant a l'ensems un cant en lloança de les caceres de foques. El chor li responia amb un -Eia, eia, a!- i alhora saltaven al volt de la rodona, abrigats amb llurs casaques de pells blanques, que els feien semblar óssos polars. Bellugaven els caps i feien radiar els ulls de la més salvatge manera. Després constituïren un tribunal de justícia de per riure. Els pledejants donaren una passa endavant i el demandant recitava les culpes del seu adversari; pero tot això d'una manera dramàtica i burlesca. La resta, mentrestant, dansaven al so del timbal. El demandat replicava en el mateix tarannà, i l'assemblea dava llur sentència tot rient. Trons ressonaven de les muntanyes estant, on rodolaven trossos dels camps de glaç, i grans masses s'escarxaven a miques polsoses. Era una típica nit d'istiu de la Groenlàndia.

»Cent passes enllà, sota un tendal de pells, jeia un home malalt. La vida encara decorria per les seves venes però li calia morir. Ell ho sabia, i els que estaven al seu voltant ho sabien també; i en tanta de manera, que la seva muller ja estava cosint la túnica de pell entorn del seu cos per no haver de tocar després el cadàver. Ella li demanà: -Voleu ésser enterrat a l'ermàs, dins la neu dura, o us estimeu més que us capbussem dins la mar? -Dins la mar- ell murmurà, tot movent el cap amb un trist somriure. -Sí, la mar és un tendal d'istiu on s'hi està a plaer- digué la dona. -Milers de foques hi juguen, i la vaca marina dormirà a vostres peus. La caça és segura i n'hi ha abundor.- Els infants udolaren i arrabassaren la pell tota tivant de la finestra, per tal que l'home morent pogués ésser devallat a la mar, l'oceà pantejant que li donava menjar en vida, i que ara, en la mort, li donaria el lloc de repòs! La seva llosa funerària fou l'iceberg flotant que es trasmuda de dia en dia. Foques reposen dalt del glaç, i els albatros estenen al seu damunt les vastes ales».

NIT X

«Vaig conèixer una vella donzella», digué la Lluna. «Solia portar una pellissa de setí groc a l'hivern. Sempre era nova, i ella no en variava mai el tirat. Cada istiu solia portar el mateix capell de palla, i em sembla que un vestit d'un gris blavenc. Només tenia el costum de sortir a veure una sola amiga, que vivia a l'altra banda del carrer; però no hi anà uns quants anys de la seva darreria, perquè la seva amiga era morta. Ma vella amiga era tota bellugadissa dins la seva solitud, vora la finestra, que sempre era plena de belles flors a l'istiu: a l'hivern feia créixer esplèndida mostassa i morritorts damunt una peça de feltre. Aquests darrers mesos no aparegué a la seva finestra, pero jo coneixia que vivia encara, perquè no li havia vist empendre el gran viatge del qual parlaven tant ella i la seva amiga. -Sí- solia dir ella -quan em vingui l'hora de morir, viatjaré molt més lluny que no he fet en tota la meva vida. El lloc d'enterrament de nostra família és a vint milles d'aquí, i cal que m'hi portin per fer el darrer son al costat dels meus!- La nit darrera, un carruatge de transport es deturà a la porta, i una caixa de morts fou treta al carrer: així és que vaig conèixer que havia finat. Posaren palla al volt del taüt, i emprengueren la marxa. Dins ell dormia la quieta donzella del cap blanc, que els darrers anys no havia estat vista fora de casa. El carruatge de transport es sotraguejà ràpidament cap enfora de la ciutat, com si li calgués anar a una eixida de plaer. Encara anaren més de pressa en arribar a la carretera. El cotxer mirava a cada moment per damunt la seva espatlla: em penso que tenia mitja por de veure la vella dama asseguda damunt el taüt, amb la seva pellissa groga. Ell, doncs, fuetejà despietadament els cavalls, i els menà tan tivants que la llur boca escumejava. Una llebre es precipità a traves del camí, i les bèsties es deseixiren del poder de l'home. La quieta donzella del cap blanc, que en el transcurs dels anys s'havia mogut tan a pleret en son tomb diari, ara que era morta era accelerada a passos desbocats damunt troncs i pedres, camí avall. El taüt, que estava embolcallat d'estores, lliscà del carruatge de transport, i caigué damunt el camí, mentre cotxer, cavalls i carruatge es llançaven qui sap a on en llur folla correguda. Una petita alosa alçà el vol, del camp estant, i va prorrompre en son càntic matiner, damunt mateix del taüt. Se li posà damunt i picà l'estora, com per a mig partir la esclofolla, i després s'alçà joiosament, refilant pels aires, i jo em vaig enfonsar darrera els núvols rosats de l'aurora!».

NIT XI

«Era una festa de noces!» digué la Lluna. «Cançons eren cantades; hom bevia brindant; tothom era alegre i festívol. Els convidats se n'anaren: era passada la mitja nit. Les mares besaren la núvia i el nuvi. Després vaig veure'ls tots sols, però les cortines eren tirades gairebé del tot; la cambra de bell estar era il·luminada per una làmpara. -Gràcies a Déu, tots són fora- digué ell, besant les seves mans i els seus llavis. Ella somrigué i plorà, i decantà el cap damunt el pit d'ell, tremolant com la flor del lotus damunt les aigües trescadores. Parlaren tots dos amb tendres mots abrandats. -Dormiu dolçament!- exclamà ell. I ella bandejà la cortina de la finestra. -Que bellament que resplendeix la Lluna!- digué. -Mireu si n'és de clara i de tranquila!- Aleshores apagà el llum, i la cambra, tota benestant, romangué obscura, si no és per mos raigs, que resplandiren tan brillantment com el ulls d'ella. Oh feminitat! Besa tu la lira del poeta quan ell canta els misteris de la vida!»

NIT XII

«Us daré una imatge de Pompeia» digué la Lluna. «Jo era en els extramurs de la ciutat al carrer de les Tombes, com li diuen, on hi ha els bells monuments. És l'indret on un dia, joves gaudiosos coronats de roses, dansaven amb les belles germanes de Laïs. Ara hi regna la quietud mortal. Soldats alemanys, a sou napolità, fan la guàrdia i juguen a cartes i a daus. Una colla d'estrangers, de l'altra banda de les muntanyes, arriben a la ciutat amb guies. Tenien fretura de veure aquesta ciutat que s'alçà de la tomba sota mos raigs, que li queien de ple a ple. Vaig mostrar-los les roderes del carro en els carrers empedrats amb lloses de lava; vaig mostrar-los els noms damunt les portes i els taulons de les ensenyes, encara plantats. A les petites eixides veieren les conques de les fontanes decorades amb petxines, però cap brollador no hi jugava, i cap cançó no ressonava a les cambres ricament pintades on els gossos de metall servaven les portes. Era talment una ciutat dels morts: només el Vesuvi seguia fent retronar el seu himne sens fi, els versos del qual l'home anomena «una nova erupció». Anàrem al temple de Venus, erigit en marbre blanc enlluernador, amb son encimbellat altar en front dels amples graons, i el desmai traient sa tanyada entre les columnes. L'aire era blau i transparent, i en el fons hi havia el Vesuvi, negre com una gola de llop, amb la seva columna de foc com el tronc d'un pi. En la fosca el núvol de fum semblava la copa del pi, només que era il·luminat d'un roig de sang per les flames interiors. Hi havia una cantant entre la colla, una de gran i famosa: jo he vist els homenatges que li retien en diverses capitals d'Europa. Quan arribaren al teatre de les tragèdies, tots ells segueren als graons de pedra de l'anfiteatre. N'ompliren un reconet, repetint ço que havia passat en les centúries desaparegudes. L'escenari encara era en peu, amb els seus bastidors de mur, i un arc en el fons, a través del qual hom veu igual decoració que hom veia aleshores: la natura mateixa, les muntanyes entre Amalfi i Sorrento. Per facècia, la cantant pujà a l'escena i cantà, perquè el lloc la inspirava. Jo vaig pensar en el salvatge corser alarb, quan renilla, sacseja la crinera i pren embranzida: tan lleu era el seu cant i, altrament, tan segur. També vaig pensar en la Mare Dolorida sota la Creu del Gólgota: tan amarat estava de pregon sentiment i de pena. Per aquell volt ressonà, igual que havia esdevingut feia mil anys, el so de l'aplaudiment i la delectança. -Sortosa, privilegiada criatura!- clamaven tots. Tres minuts després l'escena era buida i no se sentia cap so. La colla se'n va anar, però les ruïnes romangueren immutables, com ho romandran segles a venir, i ningú no sabrà el momentani esclat d'aplaudiments, les notes de la bella cantant i els seus somriures: tot és cosa passada i fugida. Fins i tot per a mi no són més que una memòria evaporada».

NIT XIII

«Jo sotjava per entremig de les finestres d'un despatx de director», digué la Lluna. «Era en algun indret d'Alemanya. Estava ben proveït: hi havia molts de llibres i un perfecte caos de papers. Mant jove era present, i el director s'estava arran del seu pupitre. Dos llibrets, tots dos de joves autors, havien d'ésser judicats. -Aquest me l'han enviat- digué. -No l'he llegit encara, però està molt ben presentat. Què me'n dieu del contingut? -Oh!- féu un que era poeta. -És molt bo: potser una mica allargassat; però ell encara és jove. Els versos podrien ésser millors, però els pensaments són sanitosos, si bé tenen un bri de vulgaritat. Què dirà un hom? no es pot estar sempre pensant en alguna cosa nova. Crec que estareu ben a cobert si l'alabeu, encara que no suposo que mai arribi a ésser un gran poeta. Ha llegit molt, és un savi orientalista de primer orde, i té seny. Ell fou qui escrigué aquell article tan gentil a propòsit de les meves _Reflexions sobre la vida domèstica_. Cal ésser benvolent amb un jove.

»-Però digueu que és un ase fet i pastat!- digué un altre subjecte dins la cambra. -Res hi ha en poesia de pitjor que la mediocritat, i ell mai no s'alçarà damunt aquest nivell.

»-Pobre minyó!- digué un terç. -I la seva tia que hi està tan embadalida! Ella és, senyor director, qui trobà tants de subscriptors per a vostra darrera traducció!

»-Oh! la bona senyora! Bé, jo he revisat el llibre d'una ullada. Talent indubtable; ofrena prometedora; una flor en el jardí de la poesia; ben compost, i així successivament. Però l'altre llibre! Suposo que l'autor es proposa que jo el compri. Sento a dir que és lloat. Hi ha geni: no us ho sembla?

»-Oh! Tothom amb aquesta cançó enutjosa!- digué el poeta. -però si parla d'alló més estranyament! I la puntuació és tota insòlita.

»-Li seria bo que l'aporrinéssiu una mica, i li féssiu perdre els estreps: altrament es pensarà qui sap què de si mateix!-

»-Però això seria poc enraonat- cridà un altre. -No vituperem els seus petits defectes: val més que ens alegrem de les seves troballes, I en té una pila: deixa tots els altres fora de combat.

»-Déu ens en guard! Si és un geni així, serà capaç de suportar algun aporrinament. Hi ha una mala fi de gent que l'alaben en privat. No li fem perdre el cervell!

»-Talent indubtable- escrigué l'editor; -l'acostumada manca de cura; de vegades fa versos incorrectes: hom ho pot veure a la pàgina 25, on hi ha dues falses quantitats. Hom li recomana l'estudi dels clàssics, i així successivament!

»Vaig anar-me'n enllà- digué la Lluna, -i vaig sotjar a través de la finestra, la cambra de la tia on seia el poeta benvolgut, el _manyac_. L'adoraven tots els convidats, i era feliç del tot. Vaig cercar l'altre poeta, el _fer_: era també entre una gran tertúlia, a casa d'un dels seus admiradors, on la gent parlava del llibre de l'altre poeta. -Voldria llegir el vostre, també- digué el Mecenes, -però ja sabeu que jo sempre dic el que penso, i, parlant amb el cor a la mà, no n'espero grans coses, de vós: sóu massa independent, massa fantàstic; però reconec que com a home sóu una persona respectabilíssima.

»Una noia reia en un recó, i llegia en un llibre aquestes paraules:

Geni atuït, fes penitència; se'n porta els llors la somnolència: així és avui com era ahî, i així serà fins a la fi».

NIT XIV

La Lluna va dir-me: «Hi ha dues casetes a la vora del camí, en el bosc. Les portes són baixes i les finestres corbades, però l'espina-serbina i els raïms dels coralets les envolten. Les teulades són cobertes de molsa; flors grogues i pèl-de-ca. Només hi ha que cols i patates, en el jardinet; però vora la bardissa ixen unes mates florides de saüc, i sota d'elles seia una nena. Sos ulls bruns es fixaven en la vella alzina que hi ha entre les dues casetes. L'arbre tenia un gran tronc nuós. La copa n'havia estat serrada, i la cigonya havia fet son niu al cim de la soca. L'ocell s'estava allí, movent el bec. Un minyonet sortí i es posà a prop de la noia: eren germà i germana.

»-Què mires?- demanà ell.

»-Estic mirant la cigonya- digué ella: -la veïna m'ha dit que ens portarà un germanet o una germaneta aquesta nit, i estic vetllant per veure-ls quan vinguin.

»-La cigonya no farà res d'això- digué el noi. -La veïna m'havia dit això mateix; però rigué tot dient-ho, i jo li vaig demanar si gosaria de jurar-ho en el nom de Déu, i ella no va gosar: així és que vaig conèixer prou bé que tota aquesta beneiteria de la cigonya no és més que alguna cosa que s'empatollen per a nosaltres, les criatures!

»-Doncs, si és així, d'on vindrà el nen?- demanà la noia.

»-El portarà Nostre Senyor- digué el noi. -Nostre Senyor el té sota el seu mantell, però ningú no pot veure a Déu: així és que no el veurem pas, quan el porti.

»Justament aleshores una rauxada de vent zumzejà entre les fulles del saüc, i els infants picaren de mans i es miraren l'un a l'altre. -Deu ser Nostre Senyor que porta el nen!- I s'agafaren de les mans. S'obrí la porta de la caseta, i aparegué una dona. -Entreu- digué: -entreu i veureu quina cosa ha portat la cigonya: és un germanet!

»Els infants decantaren el cap: massa savien que havia vingut».

NIT XV

«Jo anava passant damunt els brucs de Limburg», digué la Lluna, «i vaig veure una cabana tota sola vora el camí. Alguns arbres sense fulles creixien al seu voltant, En un d'ells hi cantava un rossinyol; s'havia esgarriat. Vaig conèixer que havia de morir de fred i que jo sentia el seu cant del cigne. En rompre el dia passà una caravana de pagesos emigrants, fent via a Brema o Hamburg per embarcar-se cap a Amèrica, on la bella fortuna, la fortuna de llurs somnis, els esperava. Les dones portaven els infantons, i els infants més grans corrien d'una banda a l'altra al costat d'elles. Un malaurat cavall arrossegava un carro, on hi havia uns quants atuells miserables de parament de casa. Feia un vent molt fred, i una nena petita s'arrambà més estretament a la seva mare, la qual mirava mon disc que defallia, i pensava en quína amarga fretura havien sofert a la seva llar, i els feixucs impostos que era impossible de pagar. Els pensaments d'ella eren com els de tota la caravana: així és que l'alba rosada resplendí damunt ells com un entrelluc d'aquell sol de fortuna que estava a punt d'alçar-se. Oïren el cant del rossinyol morent, i per a ells no fou en cap manera fals profeta, sinó més aviat un averany de bona fortuna. El vent xiulava agudament, i ells no entenien la seva cançó. -Navegueu amb tota segurança damunt l'oceà! Heu donat tot el que posseïeu a canvi del viatge: pobres i desemparats tocareu terra a les platges del vostre Canaan. Us heu de vendre vós, la vostra muller i els vostres infants, però no sofrireu per molt de temps. La deessa de la mort us espia darrera les amples fulles embaumades: son bes de benvinguda us farà entrar la febre pestilent dintre la sang! Aneu navegant, aneu navegant damunt les ones embravides!- Però els viatgers escoltaven venturosament el cant del rossinyol, perquè els prometia bona fortuna. La llum del dia resplendí entre els núvols flotants, i els pagesos s'adreçaren, per entremig dels brucs, cap a l'església. Les dones, amb llurs vestits negres i amb mocadors blancs al volt de la testa, semblaven haver davallat de les belles pintures del temple. En tot el volt d'allí només hi havia que la gran plana morta, coberta de bruc torrat i marcit, i les muntanyes, arenoses i esblanqueïdes, de més enllà. Les dones tenien el devocionari a la mà i anaven cap a l'església. Ai! Pregueu, pregueu per aquells que llurs passes menen a la tomba, més enllà de les aigües rodoladisses!

NIT XVI

«Conec un Putxinel·li», digué la Lluna, «El públic esclata en cridòries tot seguit que el veu. Cada un de sos moviments és tan còmic, que tota la sala braola quan ell es mostra. És sa personalitat això que els fa riure, i no pas el seu art. Fins i tot quan era petit, i jugava amb els altres minyons, ja era un Putxinel·li. La natura el féu únic: li donà un gep a l'espatlla i un altre al pit. Però l'home interior, l'esperit, ah!, aquest fou ricament dotat: ningú no té més pregons sentiments o major elasticitat d'imaginació que ell. El teatre fou son ideal: si ell hagués estat esvelt i ben fet, hauria estat el primer tràgic en qualsevulla escena. El gran i l'heroic omplen la seva ànima, i tanmateix no tenia més remei que ésser un putxinel·li. Adhuc la seva pena i la seva melangia augmentaven la còmica eixutor de ses faisons totes anguloses, i recaptaven el riure de les multituds que aplaudien llur predilecte. La gentil Colombina era bona i amical, però s'estimava més casar-se amb Arlequí. Hauria estat molt, massa còmic, en la vida real, que la Bellesa i el Monstre s'haguessin dat les mans. Quan el Putxinel·li estava tot descoratjat, ella era l'única persona que podia fer-lo somriure, i, encara més, fer-lo riure i tot, de tot cor. A la primeria ella es mostrava també melangiosa, després alegre, i a la fi plena d'acudits. -Jo sé què us passa, i ben bé que ho sé!- digué ella. -Esteu enamorat. -Jo i l'Amor- exclamà ell -seríem una bonica parella! còm ens aplaudiria el públic! -Esteu enamorat- repetia ella. -Esteu enamorat de mi.- No hi havia cap mal en dir això quan hom sabia que no hi havia cap possibilitat d'amor. Putxinel·li rigué i saltà en l'aire, i tota la seva melangia fou passada. Però ella havia dit veritat: ell l'estimava, l'adorava, així com adorava tot allò que era més enlairat i millor dins l'art. El dia del casament de Colombina ell fou la més alegre persona que hi hagué, però de nit plorà llàgrimes amargues. Si el públic hagués vist les ganyotes de la seva cara, ben segur que l'haurien aplaudit.