Part 1

Produced by Anna i Ricard Samarra

CONTES D'ANDERSEN

INDEX

Joan Cristiá Andersen.

Les coses que veié la Lluna.

El rossinyol.

L'aneguet lleig.

El papalló.

El cargol i el roser.

El soldadet de plom.

La princesa de bo de bo.

El vestit nou de l'emperador.

La donzella de la mar.

JOAN CRISTIÀ ANDERSEN

A una de les millors places de Copenhagen hi ha el monument de Joan Cristià Andersen, el príncep de la fantasia fill d'un trist sabater, el somniador, l'errívol, l'etern imaginatiu del conte, la novel·la i el teatre. Els viatgers de qualsevol contrada, en arribar a aquella plaça danesa, on Joan Cristià Andersen, en efígie i tot, és voltat de les flors i els infants, no necessiten recórrer al _Baedeker_ per saber els mèrits de la figura estatuada, que no és un militar llampant ni un savi recòndit ni un polític eloqüent. No és sinó un poeta, i un poeta que ha parlat universalment al cor dels homes durant algunes generacions, un poeta present a les imaginacions de tots, i perdurable en elles perquè hi entrà a l'edat del tabals i les nines, llavors que l'ànima és tota plàstica i tota afanyosa dels petits mites, plena de mil fretures de pintoresc esbrinament, o d'interpretació animista.

Andersen és un gran clàssic de la infantesa. Cal recordar, però, que els grans clàssics de la infantesa són els autors susceptibles de viure novament en qualsevol etapa del desenrotllament de nostre esperit. El secret per parlar a la infantesa, no és dir pedantment coses simples, istil comú dels escriptors mediocres que han cregut que escriure per als infants equivalia a enclaustrar-se en la insipidesa i en uns quants tòpics morals primaris. El secret per parlar a la infantesa és dir simplement, il·luminadament, i amb un fort estímul per a l'acció, tota la complexitat de l'esperit. És a dir, parlar en poesia, i el que és més, en poesia èpica. _El Castell d'Iràs i no en Tornaràs_, la _Ilíada_, la _Cançó de Roland_, i les rondalles d'Andersen, tenen comuns denominadors.

Hi ha al davant nostre, en escriure aquestes ratlles, un gravat amb la figura d'Andersen. Andersen està en un menjador, en un pacífic menjador burgès, de cara a la finestra, apoiat el colze sobre una taula rodona, entapetada. Andersen mira la finestra i ja és vell. Al mur hi ha molts de retrats, una llibrerieta, i al peu de la llibrerieta, un vas de flors. Aquest noble vell escandinau, d'esguard encara embadalit, és un successor dels autors de les _Sagas_, aquests formidables èpics del Nord. Però, nat en una època de decadència de la voluntat (com es coneix per la minúcia dels petits retrats a la paret, per la taula rodona entapetada), nat en un segle que no ha estat, com els de l'Edat mitjana, d'un romanticisme heroic, sinó d'un romanticisme burgès, Joan Cristià Andersen ha hagut de veure el món de les lluites, l'obsessionant clar-obscur del bé i del mal, del desig i el desengany, de la passió i la mort, com amb uns binocles de teatre presos a la inversa. L'epopeia d'Andersen és una epopeia en miniatura. Andersen fa moure les coses petites, les coses anònimes, les coses fàcilment invisibles, i les dota d'un antropomorfisme meravellós, ple de colpidora veritat, més sentimental que no pas humorístic, més irònic que no pas faceciós.

Aquest menut panteisme anecdòtic, no radicalment distint en son origen del que trobem a certes religions de l'Extrem Orient, i, en condició dispersa, al folklore de tots els països, és una commovedora caricatura de la creació divinal, i per tant, un testimoni del daler divinal infós en el fang de l'home. Andersen i la gerda i sempre renovellada simpatia que troba en el cor de les generacions són un admirable document humà. Les seves joguines imaginatives il·lustren certs caients de l'ànima moderna, com les Tanagres fines i delitoses ens parlen d'intimitats antigues.

* * *

Hem col·locat Andersen entre els imaginatius que tot i adreçant-se a la infantesa, deixen una petjada vívida en el cor de l'home, i són susceptibles de relectura a totes les edats. Però sigui especialment consagrat aquest recull d'algunes de les seves inspiracions de més anomenada al noi ciutadà, al noi que podrà dir, més tard, quelcom de semblant als versos d'En Maragall que duen per títol _Sol solet..._

Quan jo era petit vivia arraulit en un carrer negre. El mur hi era humit prô el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep el bru sol solet lliscava i lluïa pel carreró estret.

En mon cos neulit llavors jo sentia Una esgarrifança de goig i alegria.

Al noi de la ciutat -al noi tancat en el piset,- al noi que sent una enyorança estranya de la natura que no coneix, de la vida lliure per la qual és fet, i la mancança de la qual ell compensa amb la quieta dèria imaginativa de sos ulls massa suaus, -al noi dels dies monòtons i «del mocadoret al coll» volem oferir especialment aquest llibre que al capdavall és, com tots els llibres d'intensa imaginació, un llibre degut a qui fou un infant sofridor i cohibit.

Nostre infant sentirà tota a tragèdia de l'intrèpid soldat de plom. Nostre infant compendrà que el secret de la seva lliberació futura es troba en la història memorable de l'aneguet lleig. Nostre infant capirà el fat tràgic de la donzella de la mar i la pura delicadesa del rossinyol de la Xina. I si no arriba a dominar absolutament tots els matisos, d'aquesta obra cabdal d'Andersen que es diu _Les coses que veié la lluna_, i que és una de les joies de més preu de les modernes literatures escandinaves, en rebrà, tanmateix, un seguit de sensacions meravelloses, i un tast abundós dels refinaments i els exotismes que caracteritzen el nostre temps, no menys que de certes profundes ingenuïtats espirituals del poeta pensívol i vagarívol, no d'Andersen tot sol, sinó del poeta de qualsevol temps i indret que endevina, en la seva mena de llunàtica distracció, no pas l'essència de les coses, que no és més que un calze buit o una arpa muda, sinó la llur gràcia -invisible per als ulls grollers,- efímera expressió d'un moment que el poeta redimeix de la mort.

* * *

Per qui vulgui fer objecte d'especial estudi la figura de Joan Cristià Andersen (sos textos danesos seran llegits amb poc esforç per qui conegui a fons l'alemany) retreurem en primer lloc sos llibres de viatges, escrits darrera els que emprengué subvencionat per l'Estat, per exemple: _Skyggebilder_ (1831); _En Digters Bazar_ (1842) escrit després d'un viatge per Grècia; _I Sverrig_ (1849), resultat d'una visita a Suècia; _I Spanien_, llibre sobre Espanya.

Les primeres novel·les, traduïdes a alguns idiomes (l'anglès i l'alemany), foren _Improvisatoren_ (1835), _O. T._ (1835) i _Kun en Spillemand_ (1837).

La primera part de les seves immortals històries màgiques _(Eventyr)_ aparegué en 1835, la segona en 1838-42, la tercera en 1845, i així continuaren, a intervals irregulars fins que les darreres aparegueren en 1871-2, havent ja Joan Cristià Andersen assolit una reputació mundial.

Les nombroses comèdies i els nombrosos poemes d'Andersen són inferiors a les històries que han popularitzat el seu nom.

La seva autobiografia _Mit Live Eventyr_ (1855-77) «és de gran interès, i tal vegada, diu un crític, la més ingènua i subjectiva biografia que mai s'hagi escrit».

Altres obres d'Andersen: _Billedbog uden Billeder_ (1840); _Ahasuerus_ (1847); _De to Baronesser_ (1847), _At vaere eller, ikke vaere_ (1857). Els setanta anys que visqué el gran autor danès (1805-75), ens llegaren certament una obra copiosa. Que el poeta de _l'Aneguet lleig_, assolint noves popularitzacions en nostre idioma, augmenti nostres tresors imaginatius; car el gradual reviscolament de la imaginació catalana és el primer fonament per a fer pròsperes i invencibles les empreses de l'art i la política, de la cultura i el diner.

La imaginació és un imperatiu de conquesta. Que n'aprenguin sos camins nostres infants; i tinguem per ben segur que no hi ha literatura més estimulant que una rondalla o una epopeia.

_(Joan d'Albaflor, Maig de 1918)_

LES COSES QUE VEIÉ LA LLUNA

És una cosa ben estranya, però el fet és que quan els meus sentiments son més dolorosos i estan al ple, tant la meva llengua com les meves mans semblen lligades. No puc estergir les meves impressions en paraules o en pintura, i les sento com m'abrusen, dins de mi. I tanmateix só un artista: mos ulls m'ho diuen, i tota la gent que ha vist els meus esbossos i les meves notes m'ho reconeixen prou.

No só més que un pobre minyó, i visc en un dels carrers més estrets; però la llum no em manca, perquè visc ben en l'aire, i tinc una bella vista damunt la teulada. Per espai d'uns quants dies, a la primeria, quan vaig venir a viure a ciutat, ella em semblava ofegosa i soliua. Per compte de turons i verdes boscúries, només hi havia en mon horitzó que canonades de xemeneies. No tenia ni un sol amic, i en aquell indret ni tan sols hi havia la cara d'un conegut per a dar-me el bon dia.

Un vespre, jo que m'estava dret, i amb el cor trist, vora la finestra, jo que l'obro i miro enfora, i té, si en vaig tenir d'alegria! Vaig veure una cara que coneixia, una cara rodona i amical, la millor amiga que tenia quan era a casa. Era la Lluna, la vella, l'estimada Lluna, sense cap trasmudança, i amb el mateix posat, ben bé, que solia tenir quan em sotjava a través d'els salzes en els aiguamolls. Vaig tirar-li un bes, i ella resplendí de dret fins la meva cambra i em prometé d'entrar cada vespre que sortís de casa. Aquesta promesa l'ha complerta, ben fidelment, i és només una llàstima que s'hi estigui tan poca estona. Cada vegada que ve em conta una cosa o altra que va veure la nit abans.

«Ara pinteu això que us dic!», fa ella, «i tindreu un bell llibre d'imatges». He fet el que ella em deia manta vesprada, i, a la meva mena, podria donar una nova versió de les _Mil i una nits_; pero serien massa. Les que dono, poc son triades, però estan en l'orde que les vaig sentir. Un pintor de grans facultats, un poeta o bé un músic, potser n'haurien tret més profit: això que jo ara dono aquí són només que esbossos a corre-cuita, amb pensaments meus que de vegades s'hi emboliquen; perquè la Lluna no venia pas cada nit: vespres hi havia que els núvols l'amagaven.

NIT PRIMERA

«El darrer vespre», per a dir-ho amb les mateixes paraules de la Lluna, «quan jo lliscava entre la clara atmòsfera de la India i em reflectia en el Ganges, vaig fer per manera d'atravessar els bosquets espessos de plàtans, les fulles dels quals es superposen la una damunt l'altra, compactes com les còrnies fulles damunt el dors de la tortuga. De l'espessedat n'eixí una donzella indiana. Era tan lleu com una gasela i tan bella com Eva. Tenia tanta aèria gràcia en tota ella, aquesta filla de la India, i, tanmateix, tanta fermesa en el determini! Jo podia llegir el seu intent quan venia. Plantes arrossegadisses i espinoses li esquinçaven les sandàlies, però ella caminava endavant, tota cuitosa. Els cérvols, que pujaven del riu, on s'havien fet passar la set, saltaven temoregament enllà d'ella, perquè la donzella duia a la mà un llum encès. Jo podia veure la sang que decorria per sos dits delicats quan ella els decantà damunt la flama per fer-li aixopluc. Ella s'acostà al riu i posà el llum damunt la faç de les aigües i el llum, tot surant, s'allunyà pel corrent. La flama parpellejava i semblava que es volgués aturar, però encara cremava, i els negres ulls guspirejants de la donzella la seguien, amb una dalerosa llambregada sota llurs vores sedoses. Ella sabia que si el llum cremava per tant de temps com ella pogués seguir-lo amb sos ulls, son enamorat vivia; pero si s'apagava, és que era mort. El llum cremava i parpellejava, i el cor d'ella cremava i tremolava. Caigué de genolls, tot pregant. Al seu costat, dins l'herbei, hi havia un serpent metzinós; pero ella no hi parava esment: no pensava sinó en Brama i el seu desposat. «Viu!» digué amb joia; i de les muntanyes vingué el ressò que deia «Viu!».

NIT II

«Vet-aquí que ahir», em digué la Lluna, «Vaig sotjar, cap avall, dins una eixideta voltada de cases. S'hi estava una gallina amb onze pollets. Una noieta tota bonica saltironejava entre ells. La gallina cloquejava i estenia les ales, esparverant-se, damunt la llocada. Aleshores el pare de la noieta sortí i la renyà, i jo vaig escórrer-me tot fent via, sense pensar-hi més. Però aquesta nit, fa només que cinc minuts, he mirat aquella eixida. De primer era tota quieta, però després sortí la mateixa nena. Lliscà blanament cap al galliner, aixecà la balda i es ficà a dins, arran de la gallina i els pollets. Ells que escatainaren i agitaren les ales, i la noieta els corregué al darrera. Ho he vist ben planament, perquè sotjava a dins per una clivella de la paret. Jo estava tota irritada amb la dolenta noieta, i em féu plaer que son pare comparegués i la renyés, més iradament que no pas el dia abans. La prengué del braç i ella tombà endarrera el seu cap, mostrant sos ullassos blaus tots plens de llàgrimes. -Què esteu fent?- digué ell. Ella plorà i digué: -Només volia que entrar cap a la gallina per besar-la i demanar-li que em perdonés per haver-la espantada ahir; però he tingut por de dir-vos-ho.

»El pare besà la dolça innocent en el front, i jo vaig besar-la en els ulls i en els llavis».

NIT III

«En l'estret carreró aquí a la vora -és tan estret que només em lleu que pocs minuts de fer lliscar mos raigs a sa fondària, però en aquests minuts veig a bastament per a saber quina és la gent que es mou per allí- vaig veure-hi una dona. Fa setze anys, era una noia: lluny, en el camp, jugava en el vell jardí de la parròquia. Ja la bardissa roserenca era tota xaruga i havia passat la florida: els rosers trescaven abandonats damunt els caminals, i enviaven branques totes llargues a dins de les pomeres. Per ci per lla s'obria una pobra rosa, no pas gentilment, com hauria pertocat a la reina de les flors; però encara conservava aquella color i aquella flaire. La criatureta de la rectoria em semblava una flor molt més dolça, asseguda en son escambell, sota la bardissa ensalvatgida, tot besant les galtes masegades de la seva nina. Deu anys més tard vaig veure-la altra vegada. Vaig veure-la en una sala de ball tota resplendent: era la bella núvia d'un ric comerciant. Va delectar-me la seva felicitat, i tot sovint la cercava en aquestes vesprades serenes. Ai! Ningú no féu memòria de mos ulls tan clars o de mos esguards penetradors. La meva rosa també deixava créixer tanyades ensalvatgides com les roses del jardí de la parròquia. També hi ha tragèdies en la vida de cada dia. Aquesta nit n'he vist el darrer acte. Aquí, en l'estret carreró, damunt un llit, es trobava a les portes de la mort. L'inic propietari, insolent i cruel, son únic protector, arrabassà el cobrellit. «-Alceu-vos!- digué. -Vostra cara és un encís. Vestiu-vos, pinteu-vos-la, i arreplegueu algunes monedes: altrament us tiro al carrer. Alceu-vos tot seguit!» «Tinc la mort al cor- digué ella. -Oh! Deixeu-me reposar». Però ell la forçà a aixecar-se, i pintà ses galtes i posà en son cabell una garlanda de roses. Després l'assegue vora la finestra, amb el llum a prop seu, i la deixà. Vaig mirar-la com seia immòbil, amb les mans a la falda. La finestra s'obrí d'una rauxada, i un dels vidres es petà; però ella no es mogué. El cortinó voleiava al seu voltant com una flama. Era morta.

»La morta de la finestra oberta em predicava una lliçó de moral. Ma rosa del jardí de la parròquia!».

NIT IV

«Vaig assistir a una comèdia alemanya anit passada», digué la Lluna. «Fou en una petita ciutat. Un estable havia estat convertit en teatre; és a dir, els compartiments romanien en peu, tots adornats per a servir de llotges. Tot el fustatge era cobert amb paper de tons vius. Un petit canelobre de ferro penjava del sostre, que era molt baix; i perquè no pogués desaparèixer dins la teulada, com en un gran teatre al so de la campana de l'apuntador, tenia un cubell capgirat al damunt seu. «Ning, ning!» féu la campana; i el petit canelobre féu un bot de pam, i aleshores hom conegué que la comèdia havia començat. Un jove príncep i la seva muller, que viatjaven passant per la ciutat, foren presents a la representació. La sala era atapeïda: només en el lloc de sota el canelobre s'hi veia un petit cràter. Ningú no seia allí perquè el sèu degotava: clinc, clinc. Ho vaig veure tot, perquè feia tanta de calor que totes les espitlleres romangueren obertes. Els nois i les noies sotjaven de fora estant, tot i que la policia de dins seguia amenaçant-los amb els bastons. La noble parella segué en un parell de cadires de braços, arran mateix de l'orquestra. El burgmestre i la seva muller solien ocupar-les, però en aquesta avinentesa no tingueren més remei que seure en els bancs de fusta, com si haguesin estat ciutadans ordinaris. -Veieu? Hi ha gent que mana i hi ha gent que encara mana més- reparaven tranquilament les bones comares. I aquest incident dava un aire especial de festivitat a la funció. El canelobre féu sos saltirons, la multitud fou tustada d'amunt els nusos dels dits, i jo... sí, la Lluna veié tota la funció».

NIT V

«Ahir», digué la Lluna, «vaig mirar cap avall, vers la vida de París, i mon esguard penetrà en alguna de les cambres del Louvre. Una àvia xaruga, pobrament abillada, que pertanyia al més baix estament, acompanyada d'algun dels petits subalterns entrà a la cambra buida i gran del seient reial. Necessitava veure'l, li calia veure'l! Li havia costat molts de petits sacrificis, i molta de virtut persuasiva abans que assolís el seu desig. Doblegà ses mans secardines, i mirà al seu volt amb tanta de reverència com si fos a l'església. -Fou aquí.- digué -aquí.- I s'atansava al seient reial, de riques penjarelles de vellut brodat. -Aquí.- digué -aquí! I caigué de genolls i besà la catifa de púrpura: em penso que va plorar .-No hi havia aquest mateix vellut- digué el subaltern, mentre al volt de sa boca hi jugava un somriure. -Però fou aquí!- digué la dona. -Semblava igual. -Igual,- respongué ell -però no ben bé igual: les finestres eren fetes a miques, les portes arrabassades i hi havia sang damunt els paviments! -Però hom pot dir així mateix que mon nét morí damunt la cadira reial de França. Mort!- repetí la vella. No em penso que diguessin cap més cosa. Abandonaren la cambra, passat no gaire temps. La posta s'esvaí i la meva llum esdevingué més forta damunt el vellut sumptuós de la reial cadira de França. Quí us penseu que era, la vella? Us diré una història. Era un capvespre, en el més brillant dia de victòria de la Revolució de juliol, quan cada casa era una fortalesa, cada finestra una espitllera. La gentalla assaltà les Tulleries; fins i tot dones i infants lluitaven entre els combatents: la gent es precipitava per entre les cambres del palau. Un pobre minyó esparracat, a mitja creixença, lluità coratjosament entre els altres revoltats: caigué fatalment ferit pels cops de baioneta, i es desplomà en terra en la mateixa cambra del seient reial; i la seva figura sagnant fou depositada damunt la règia cadira, i d'allí estant s'escampà la seva sang damunt la púrpura imperial. Quina escena! La noble cambra, les colles combatent, una esquinçada bandera per terra, la bandera tricolor sobresortint de les baionetes; i a la règia cadira el pobre noi que es moria, girats al cel l'esblaimada cara transparent i els ulls, mentre ja la mort li feia èrtiques les mans i els peus. Son pit nu i son abillament esqueixat eren mig escondits pel vellut de púrpura guarnit dels lliris de França. Li havia estat profetitzat al bressol que a la cadira reial de França moriria. El cor de la seva mare s'havia imaginat un nou Napoleó. Els meus raigs havien besat la corona de perpetuïnes damunt la tomba del minyó, i anit passada besaren el front de l'àvia velleta mentre ella somniava i veia la pintura que podeu esbossar aquí: el pobre minyó damunt la reial cadira de França!»

NIT VI

«He estat a Upsala», digué la Lluna. «Mirava damunt la gran plana coberta d'herbes asprívoles, i els camps desolats. Vaig mirar-me a les aigües del riu Firis, mentre els vapors espantaven els peixos que hi havia entre els joncs. Els núvols s'empaitaven l'un a l'altre sota meu, i deixaven caure llurs ombres damunt les tombes d'Odin, Thor i Freia, com els diu la gent. A tot arreu dels munts de la migrada torba, noms hi han estat gravats. No hi ha cap monument allí, on els viatgers els puguin gravar, ni murs de roca on pintar-los; així és que els visitants han hagut de fendir la torba, i llurs noms es destaquen en la terra nua. Una perfecta xarxa de noms s'escampa damunt totes les muntanyoles: una forma d'immortaiitat que només dura fins que creix l'herba nova. Allí hi havia un home en peu. Buidava el corn d'hidromel, d'ampla vora d'argent, i murmurava un nom, dient al vent que no el traís; però jo el vaig sentir i el vaig conèixer. Una corona comtal guspireja al seu damunt: per això és que ell no gosa de parlar en veu alta. Vaig somriure: una corona de poeta guspireja sobre el d'ell! La noblesa d'Elianor d'Este guanya esclat pel nom del Tasso. Jo sé també on floreix aquesta Rosa de Bellesa!» Havent dit això la Lluna restà amagada per un núvol. Que no cap núvol s'esdevingui entre el poeta i la seva Rosa!

NIT VII

«Costat per costat de les llenques de costa, hi ha una gran boscúria d'alzines i faigs: la seva flaire és tota dolça i olorosa. Cada any la visiten rossinyols a cents. La mar és ben a la vora, la mar que sempre es trasmuda; i l'ampla carretera les separa. Un carruatge hi passa darrera l'altre. Jo no els segueixo pas: mon esguard més aviat reposa en un indret especial. És un túmul; esbarzers i aranyons salvatges creixen entre les seves pedres. Hi ha una poesia perfecta en la naturalesa. Com us penseu que la interpreta el poble en general? Us diré el que vaig sentir només que anit passada.