# Cap al tard ## Part 3 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/cap-al-tard-76831/index.md Y el nin va tornar home... ¿Quin esperit dins una espina de figuera de moro va saltar al abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna de darme'l fruit de l'arbre simbòlich a flairar? May més l'he retrobada; y veig com aquell dia, fa coranta anys, la nina que no'm coneix tampoch, y'l món d'una edat nova, inconscient m'obría, incendiant la porta sense percebre'l foch. Amich, teixiu aquesta visió de l'infantesa, vos que casseu libèlules en la presó del rim, prenent-les per les ales ab tanta sotilesa que no se pert un àtom del matisat polsim. ### Reyals mercès Tench un pergamí corcat on l'historia se remembra d'un Rey trahit per la fembra ab qui estava amistançat. Va descubrî, al clar de lluna, dues ombres ferne una; y sote'l front jovenívol s'ennegrí son pensament, com un núbol de ponent que pren forma de patíbol. L'ofensor..., caigué malalt, tement la reyal venjança, com qui de paor se llança a l'eternitat d'un salt. Mes el Rey cavila y calla; ell coneix un home ardit qui espunta sovint la dalla de la mort, vora del llit. Al malalt cercant remey, corrèus a Córdoba envía, per un metge que tenía el Califa a son servey. El gran físich de l'Emir el reyalme travessá, y en la cort del cristïá el moribón va guarir. Y ab profonda reverencia, mans en creu damunt el pit, diu en la reyal presencia: --Sou servit. Així'l Rey l'escomet: --"No'm fan enveja el regne y l'esplendor del Califat, sinó'l tresor de llum que senyoreja en ton cervell meravellós guardat." "Ja ho veus, oh llustre de la raça mora! aquí l'esplet d'agonisants floreix; però sabis doctors qu'allunyin l'hora d'anar a l'altre mon, negú'n coneix." "Ja mos doctors, donant-lo per difunt, deixaven el malalt a mans dels frares pe'ls darrers sagraments; mes tu arribares pera salvarlo a punt." "Jo sé que per combatre sa malura, la mà damunt el pols abrusador, ab llarg desvel·lament n'havíes cura, com la mare del fill de son amor." "Jo sé qu'escorcollant per fer la tria d'herbes medicinals, has espremut el filtre de la vida y la salut, y has omplert de bell nou l'odre mustía." "De mes joyes escull la més preuada; digues, oh moro, lo que vols de mi. Tot es teu,... menys la vida qu'has salvada; eixa pertany a l'aixa del botxí." "L'aixa té set y vol una sanch rica qui salti, ab borboteix de ví escumós, del coll jove y robust aont s'afica, com afilades dents en fruit sucós." ### L'Espurna Com el panteig de l'ánima dormenta flotava el verb melodïós; mes, ara en l'Illa diu quelcom que ja retorna del secular encantament, y munten generacions qu'una claror novella duen als ulls. La joventut es nostra. La llengua: ella l'ha fet el gran prodigi; ella ab sos mots regalimants de sava ens torna la llecor que l'ha nodrida; ella difón estremiments profètichs; ella té notes de clarins. Sonemlos; despertem els titans qu'en l'ombra jauen de l'esperit; sonemlos; si'ns escupen els filisteus desde les altes torres, sonemlos, y caurán. Sota l'immensa cúpola de blavor ahon se miren els cims més alts de l'heretat, solcada pe'l tremolench atzur mediterrani, soni'l crit de la sanch, bategui'l ritme de la maternitat, y en ell se bressin, com eixa mar unísona, vibranta d'un sol batech desde Pollensa a Roses, els milions de cors de nostra rassa. Som nét y fill de catalanes. Elles ab mots d'anyorament me condormiren, ab mots d'anyorament que dins el calze de l'ignocencia gotejant, com perles de rou, duyen reflexes lluminosos dels nadius horitzons. Pastors y fades y dones d'aigua y cavallers y prínceps, ab la materna melodía als llabis, baixaven del Montseny y les congestes del Pirineu, per habitar ma casa. Y'l regne d'il·lusió, terra promesa on tots volem anar, per mi tenía ton nom, oh Catalunya, y ta corona, oh Montserrat, y ton accent, oh Musa oblidada llavors, ara vestida de porpra triomfal. Tu'm bressolares timidament ab les mateixes notes qu'avuy, com ressonanta escampadissa, ab crits de joya a l'avenir se llansen, y eren, en l'auba de ma vida, un feble piular come d'aucells que mitx badessin els ulls, eixint d'un somni de centuries. Llavors ma joventut volá despresa de la roca insular pera confondre's dintre del bull de la ciutat sonora. Trobava clos el món de mos ensomnis, y al gest aspriu de la comtal matrona jo responía ab la superbia muda d'un fosch isolament. Era la boira qu'assaoná mon cor per que'l somriure de l'amor hi florís. ¡Oh dolça imatge qu'en mon camí posá la Providencia! tu, Beatriu catalanesca, fores la calor de la patria feta dona! Y quan victoriós dels vents terribles qu'afuá la dissort entre nosaltres, vinguí a l'altar per abrassarte meua, y al Monastir pelegrinant pujàrem, y dalt del cim de les sagrades penyes ens donàrem les mans, y'ns semblá veure, ab ulls enlluernats per la divina clarô del rite nupcial, difondre's el misteri d'amor, l'ánima nostra, sobre la magestat de Catalunya, y'l mar immens y radïós, y l'Illa guaitant a l'horitzó,... llavors mon llabi trémol te volgué dir, y no podía: --"¿Veus enfora la mar? ¡Quantes esteles hi dibuixaren els vaixells que'm duyen! ¡Quantes hores de febre, y de pontarse mos pensaments de foch damunt les ones! ¿Veus ma terra allá endins? Ella t'espera pera besarte'l front ab sos efluvis. Tu ab nova sanch hi nodrirás el vincle del poble meu ab la materna soca." Els fochs de Sant Joan la nit perfumen; mes de tots els amors, sols un n'alena. Salten de mont a mont llengües de flama, dient el pacte espiritual que'ns lliga. No us allunyeu, memories doloroses. Si féssiu nosa aquí, quan vench a seure a la festa payral, jo no hi sería. May com al beure el vi del entusiasme, sent tan aprop les anyorades ombres. Com la valsía en un illot cayguda en mitx de la rompent, que pera moure l'ala nafrada y degotant, espera el raig de la bonansa que l'aixugui, jo'm sent reviure, agombolat per l'hora de calor jovenívola que'ns besa. May els tres rius de llágrimes vingueren tan dolsos y tan plens com brollen ara que'l foch dels esperits se fa visible. ¿Qui d'un afecte viu, per lluny que sia l'oscur amagatay, dirá la forsa? Passa la mar un mot de recordansa; del foch de germanô vola una espurna... L'espurna ha pres... Els escolans d'un culte nou y sublim, formiguejant en l'ombra, de viles y ciutats duen l'ofrena cap a les pires d'allá dalt; y'ls diuen, al passar costa amunt, el pi balsámich, la mata, el boix, el romaní: --Culliunos! L'espurna ha pres. Y d'un en un s'encenen els cirials del culte de la patria. Sobre l'immens entrunyellat de serres, la nit batega de clarôs purpuries; Y dels devots d'aquella escolanía qu'en tots els cims de Catalunya vel·len, n'hi ha qui miren en silenci, pálits d'una emoció fondíssima, la fosca ahon la filla de la mar s'amaga. --"¿Tendrá un llumet pera nosaltres, una mirada, un pensament? ¿Está adormida o sos ulls bada el gloriós insomni?" Y l'hora fuig y les tenebres callen... Però, de sobte, un crit vola pe'ls ecos de les altures de llevant. Oviren un llumenar... El Puig-Majô saluda. Es l'estel de Mallorca! ## Jovenils ### La llágrima #### I A la baixa finestra recolzada, plorava la donzella; y al peu de la finestra, el jovensà li deya ab ulls aixuts: --Una abrassada; es la derrera nit, y el temps s'en va. Va acalâ'l còs la tendra enamorada, en llágrimes desfent-se, y d'aquell riu a la galta del jove'n caigué una que desxondint-se il·luminà la lluna, mostrant la cara entre niguls d'estiu. --¿Plores?-- digué la nina. --¡Com no, si deix ab tu l'ánima tota!-- Y va sentir, llavores, la mesquina el cor ple de consol, mirant com un tresor aquella gota que brillava en la máscara del dol. #### II Els anys trascorregueren; a son poble tornà l'enganador, y demaná per ella, y li digueren: --Va morî de tristor. Ell pensá ab ulls aixuts: --Pobre malalta... Mes va sentir un solch ardent y viu, com si de sobte per sa freda galta rodolás un caliu. ### Dins lo temple A l'hora que'l dia mor, de la nau d'estrelles d'or eixí, sens que sospitás que la remor de son pas retrunyía dins mon cor. Jo que dins l'ombra amagat la veya, entrí a la capella de Jesús crucificat, per besar lo peu llagat on l'havía besat ella. Ara qu'ella m'ha trahit, sempre que bes, penedit, d'aquell peu la llaga uberta, sent qu'aufegant-me's desperta lo foch que cova en mon pit. ### Quiromancia Te prenguí uberta la mà, y diguí, mirant ses ralles: --Ara sabré lo que'm calles, sens que ho puguis amagâ. Lo que jo veure fingía, m'ho digué ta vermellô, y'm feres la confessió de quelcom que no sabía. Si't veus a tenir demá amador que'm succeyesca, no vulles, no, que llegesca en el palmell de la mà. Del passat acusadora, l'ignocencia't va trahî: no sies, com fins aquí, ignocent y pecadora. ### Plor d'infants Si un infant plorar sentía, abans de donarme'n Deu, apenes m'en condolía, com si tengués cor de neu. LLavors, quan vaig esser pare, si d'un nin sentía'l plor, girant cap a ell la cara, s'endolava lo meu cor. Des que sa mare no's viva, y els fills meus van endolats, si'l plor d'un infant m'arriba, sent els ulls de plor banyats. ### Mallorca y Ramon Lull > Vull morir en pélech d'amor. > > [Ramon Lull.] La patria es gran, es bella: té gorchs y fondalades, boschs, olivars y pobles, y temples y castells; y serres que s'abeuren del cel en les boirades, com de la llet materna, alçant-se assedegades, les boques dels vedells. Té murs de roques fondes, on brama la riera; l'espiga d'or s'engronsa fins als pinars reulls; els taronjers verdejen, se vincla la palmera; la mar damunt la plaja s'adorm, o escup bromera entre gegants esculls. Crepuscle de victoria de grana l'enmantella; rompé son captiveri un rey conqueridor; lo moro la suspira... La patria es gran, es bella... ¿Qui en lo torneig dels setgles recullirá per ella la flor d'eterna olor? No sé si fada o ángel entre perfums de lliris y alens que par que cerquen un front qu'agombolar, quan les passions porugues estojen els martiris, allarga a l'ombra'l calze d'ensomnis y deliris pe'l camp de Miramar. La mar com orgue ronca; la lluna s'hi enmiralla; com tálam d'or ses fulles estén l'arbre de pau; es la natura un temple on tot espera y calla, mentre un estel y un altre a il·luminar devalla la silenciosa nau. Mes ell no hi es encara... Si'l cor de brasa viva li bat damunt s'enclusa amartellant-lo'l dol, si ab plors y sanch lo brufa la tempestat aspriva, més gran renaix el geni, y més amunt arriba decapdellant son vol. Mirau: la bella dona ab ulls d'amor contempla alçarse l'hostia santa en l'aromat altar; un paje qui l'adora ab ansia sens exemple, del palafré que cualca en lo trispol del temple lo ferre fa sonar. Trista hermosura es ella que sordament roega la mort, com es boneses del món lo desengany; ell es lo foch del geni que dins lo cor batega, cercant un bé qu'ignora, y per trobarlo brega ab febre y ab afany. Un jorn, pera guarirlo de sa passió insensata, li diu la dama bella: --"Ramon... mira'm al pit." Y mostra la ferida que la podreix y mata. Baf de sepulcre olora lo foll amant... y esclata en llum son esperit. ¡Gran esperit! Natura son llibre immens li bada: per tot llegint-lo adora de Deu escrit lo nom; y com l'espay neteja de boira la ventada, s'aixampla y s'il·lumina, al vent de sa volada, l'enteniment de l'hom. De les amors mundanes llensant la tassa impura on sadollá sos llabis de verinosa mel, travessa mars y timbes, malalts y pobres cura, y abrassa ab l'amor seua, alê que sempre dura, l'humanitat y el cel. "¿Per què tota una branca del tronch humá somía trobar en l'altra vida eterna bacanal, en lloch de la gaubansa que l'ánima assacía, sols dins sa pols desfent-se l'ubriaca fantasía d'un paradís carnal?" "¿Per què, desheretada de llum y de batisme, cayent de rassa en rassa a l'eternal dissort, se pert com fruit d'un arbre penjat sobre l'abisme, y'l món que a Crist adora a un món qu'es son prohisme no salva d'eixa mort?" "Oh! sols qu'una flor brosti per la suprema Altesa daré a l'ardenta arena ma sanch per regadiu; que l'ángel qu'a Isaíes lliurá de l'impuresa, deixant ma vida ab flama de caritat encesa, me toca ab son caliu." "¡Anem! Per la creu santa somès a captiveri tot mar y tota terra ahont lo sol se pon, al rebre tantes ánimes feels al gran Misteri, se vestirán de festa, com triomfador imperi, les torres de Siòn!" "Jo sent remor de palmes... Ma set no més consola una il·lusió llunyana, omplint mon viure trist: l'encens de les centuries qu'a les estrelles vola, com si los pobles fessen del món una llar sola, germans en Jesucrist..." Digué, y aixís com veuen lo llor de l'alabansa, la porpra, el llit de roses, o'l triomfal penó, quan llurs visions esplèndides los mostra l'esperansa, lo qui la fama adora, lo qui a la guerra's llança, l'amor y l'ambició; Ell veu, per tota gloria y terme ahont camina, qu'en mitx de gent irada son còs al pal lligat, l'assota y apedrega la turba serrahina, mentre son front clareja al bes de llum divina de l'Immortalitat. La mar com orgue ronca; la lluna s'hi emmiralla; escampa l'olivera l'ombratge dolç y humit; un temple apar natura on tot batega y calla, mentre un estel y un altre de l'Infinit devalla o torna a l'Infinit. No sé si fada o ángel entre perfums de lliri y alens que par que cerquen un front qu'agombolar, la copa a l'ombra allarga; y al peu del monastiri, un monjo s'agenolla, mirant en son deliri lo cel de Miramar. ¡Es ell! La nit tranquila son cor malalt conforta; de plujes y naufragis dugué'ls hábits remulls; la cara flaca y grisa, lo peu sagnant ne porta: mes la claror d'un'ánima com may ardenta y forta respira per sos ulls. A sa pregaria dolça respòn una harmonía, quan més enllà dels astres enlaira'l pensament. Així des del misteri de l'alta gelosía, al oficiant responen, ab tendra salmodía, les verges del convent. Les cel·les del col·legi clarejen; afanyanse al fons de cada una un monjo, capficat, mediten de son mestre l'altíssima ensenyansa; templaris valerosos qu'esmolen daga y llança, la vetla del combat. De bades el volíen seguir en son viatge; a mitx camí se reten... Tot sol travessa'l món... Desert, palau, iglesia, montanya, mar selvatge, guardau al menys la petja, guardau la santa imatge del ermitá Ramon! La patria es gran, es bella... Té gorchs y fondalades, boschs, olivars y pobles, y temples y castells; y serres que s'abeuren del cel en les boirades, com de la llet materna, alçant-se assedegades, les boques dels vedells. Pits de calenta sava, vaixells on van y venen y esbraven llur coratge ab vents y temporals; ressons de les altures que'ls cors feels entenen, y, com esguarts claríssims, blavors del cel qu'encenen desitjos immortals. No mida, no, sa fama lo vol de l'oronella, son front una auba nova corona de claror... ¡Cantem al gran apòstol, fill d'eixa patria bella, qu'en lo torneig dels setgles, lluitant guanyá per ella la flor d'eterna olor! _Palma 7 de Dezembre de 1876_.