# Cap al tard ## Part 2 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/cap-al-tard-76831/index.md De les primaveres qu'al món esclataren, sols unes poncelles qu'aquí se badaren y ara se podreixen a davall la terra,... per mi no se fonen; son les qui coronen les imatges pures qui me compareixen y no m'abandonen, dolsa companyía de ma soledat. Vénen y s'asseuen a devora mi; el xiprer me parla d'immortalitat, y de la celistia baixa a n'el jardí dolsa claretat. ### Desolació Jo so l'esqueix d'un arbre, esponerós ahí, qu'als segadors feya ombra a l'hora de la sesta; mes branques, una a una, va rompre la tempesta, y'l llamp, fins a la terra, ma soca mitxpartí. Brots de migrades fulles coronen el bossí obert y sens entranyes, que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumarol de festa, al cel he vist anarse'n la millô part de mi. Y l'amargor de viure xucla m'arrel esclava, y sent brostar les fulles y sent pujar la sava, y m'aida a esperar l'hora de caure un sol conort. Cada ferida mostra la perdua d'una branca; sens jo, res parlaría de la meitat que'm manca; jo visch sols pera planye' lo que de mi s'es mort. ### Col·loqui [La musa] ¿Per què de mi't recordes y a l'harpa d'altre temps les mans allargues, y, tot mullant les cordes de llágrimes amargues, com pluja d'estels d'or solquen els rims la fosca de ton cor? [El poeta] Es mon desitx qu'un raig de poesía il·lumini mes llágrimes; voldría trobar al fons de l'ánima quelcom d'eixa punyent y fonda melodía que fa aturar tothom, perque en la pietat dels qui passàssin y'l cántich escoltàssin, com a l'entorn del violí qui plora demanant caritat en nom de Deu, durás al menys sobre la terra un'hora la vida de mos fills que fou tan breu. [La musa] La plenitut de vida no comensa ni arriba l'home a sa virilitat sens que fermenti en l'ánima el llevat de l'íntima sofrensa. Sia ton cor el ferre espurnejant, damunt l'enclusa del dolor, sonant. [El poeta] A mos infants no tornará la vida el broll de foch y'l ritme dels martells sobre'l metall de l'ánima enrojida; no'm plany de ma dissort, els plany a ells. Si a l'espona del llit, quan se glassava'l cos, quan l'agonía els ulls enterbolía del jove moribond, li haguessen dit de part de Deu: --"Minyó, ¿t'en vols anar?" ell ¿qu'hauría respost? --"Me dol deixar ma familia, la terra ahon nasquí; es prest; la vida riu; eixa amarganta copa de fel decántala de mi; jo me somet, ta voluntat es santa; però si't plau, Senyor, deixa'm aquí"... No pogué ser; y se tancá la porta de ma casa, una nit, sens qu'ell tornás, y'l duyen a romandre al mateix vas de sa germana morta. [La musa] Mes tu deus a la vida ton tribut. ¿No sents l'host qui se canta a sí mateixa, y avansa, menyspreant la multitut dels morts que tomben y'ls ferits que deixa? [El poeta] May la vegí tan bella com es ara la vida d'aquest món, que d'un etcís crudel tota s'amara pera parlarme dels que ja no hi són. Plorar... També plorava Jesus devant la tomba de l'amich. Ran de la fossa com un arbre estich, que hi beu tota la sava. [La musa] Mes l'arbre ha de fruitar. [El poeta] Jo vull que l'oli del fruit amarg, com espremuda oliva, cremi tot en la llantia qu'aurioli dels dos adolescents l'imatge viva. Si la forsa del geni m'es estranya, tan gran com ell s'aixeca mon dolor, y jo puch llavorar l'alta montanya per esculpir-hi un monument d'amor. ### Dol #### I Sé d'una vella concirosa a qui sos fills varen deixar per la fortuna fabulosa de l'altra banda de la mar. Com la grisô d'un ull d'oracle, mira la fonda solitut, esperant l'hora del miracle que li retorni el bé perdut. Com ella guaita la marina, mon pensament vetla, abocat; mes la finestra ahon s'inclina s'obri devant l'eternitat... Arriba un jorn que nostra vida ja no veu res en l'avenir, mes, a l'hivern rejovenida, en la dels fills torna florir. Tebia dolcesa els ulls amoixa de presentir la tendre mà qu'en acabant l'última angoixa, piadosament los tancará. Y de llur vida l'auriola ens sembla veure en lo futur, que nostres cendres agombola assoleyant el vas oscur. Però si cau llur jovenesa y se'ns acluca l'ideal, ¿què n'ha de fer de sa vellesa l'árida soca paternal? Cap a l'abisme que'ns espera mon pensament amolla el fruit, com el brancam d'una figuera tota penjada sobre el buit. Llum de recorts passa allà enfora, pluja d'estels en la negror. No m'en sé anar, no, de la vora de mon terrible mirador. Com en el fons d'un vell retaule llisquen els dos adolescents; passen, ulls cluchs, sense paraula, come sonámbuls somrients. Passa la flor de l'amor mia, passen en creu aquelles mans que ma tendresa cobdicía, pera besarles com abans. De la foscor may esplorada pujen alens d'oratge fret, que m'existencia amenassada fan tremolar com un llumet. ¿Cal defensar la flama incerta d'aquest llumet feble y morent? Pera tancar la porta uberta ¿cal que forceji contra'l vent? ¡Entri la ratxa qui'm perfuma ab la fetor d'un món podrit; munti l'oreig que du l'escuma de les rompents de l'infinit! #### II Ombra divina, protectora de l'aliansa dels dos mons, jo torn a tu; mon cor anyora les oblidades oracions. Aquí tot parla de l'imperi ahón sejornen els difunts; aquí batega el gran misteri qu'a vius y morts escalfa junts. Sols la fredor d'aquestes lloses calma la febre de mon front, devant les úlceres descloses de l'enclavat en creu d'afront. Els qui duym l'ànima ferida, com els captaires afollats, entre'l tumulte de la vida ens hi trobem desamparats. Mes en el temple qu'il·lumina com un estel la llantia d'or, l'eternitat s'hi sent vehina, afalagant el nostre cor. Y'ls endolats, al peu de l'ara, sentim els morts més avinent, y a aixugâ'l plor de nostra cara vé la caricia de l'ausent. ### La llengua patria A la musa castellana mos anys millors he donat, d'un'altra musa germana fondament enamorat. ¿Què podré donarli ara, per la tardor ensopit? Qualque cosa bull encara al fons de mon esperit. Llengua de perfums masella, tal volta, ab rara virtut, com una pluja novella me torni la joventut. Sols ella arribar podría de mon cor fins a la rel. Si altra esposa fou ma Lia, ella será ma Rachel. ### La Creu Forjada al foch de l'avior on lo geni d'una rassa que semblava moridor forjá'l cor y la corassa d'En Jaume el Conqueridor; Forjada al foch qu'inflamava l'accent de Vicens Ferrer, y en l'_Art Magna_ clarejava, y empenyía a la mar blava los navilis d'En Roger; Forjada al foch de la pira que unía al Rey coronat los reys de la docta lira, fent de la reyal cadira trono de fraternitat; Forjada al foch que fonent els grillons dels esclavatges, l'argolla del pensament, s'extenía per les platges y'ls deserts de l'Orient; Eixa creu de recordansa dels dos cavallers germans, será ensems, perpetuanse, monument de l'aliansa qu'entrunyella nostres mans. Aquí tot canta la gesta d'En Guillem y d'En Ramon, y el pí vell encara resta, on va reclinar la testa En Moncada moribon'. Els dos héroes combateren y trionfaren y moriren; ni sols plorarse pogueren, mes les ánimes s'uniren quan la volada prengueren. Plorá l'host tota la nit; com un nin, lo Rey ardit, lo lleó de les batalles, remullá de plors les malles que guarníen el seu pit. Va plorar la gent d'enfora; y apar que'l plant d'aquella hora de setgle en setgle retrunya; va plorar y encara plora l'amorosa Catalunya. Ella us signa com exemple de la fe que li servau, y ab agraiment contempla que la llantia d'or del temple de la patria alimentau. Ella us digué: --"Feis la via al regne d'or, ahon nia ma sanch, y mon verb llampega; es l'ánima que hi batega esqueix de l'ánima mia." "D'Hispania, la gran matrona, filla som, filla vull ser; per l'honor de sa corona, al llorer qu'ombra li dona vull juntar lo meu llorer." "Jo me palp, y sent l'intensa palpitació del cor meu; som; y bé puch, sens ofensa, demanar reconeixensa de la voluntat de Deu." "¿Quin pagès el fruit que neix abans de nodrirse arranca, de por que si'n l'arbre creix, ab son pes, lo fruit mateix no li esqueixe qualque branca?" "Com l'abet o com el roure, un llinatge es més gegant com més ample y més alloure a la llum puga descloure cada branca del voltant." "Mes ni una veu rancuniosa m'afronte per ma defensa, ni alce boyra sanguinosa, enterbolint l'auba hermosa de ma santa renaixensa." Y a la nau pujant totduna, navegáreu mar endins. Era'l mar una llacuna, y filava argent la lluna y botaven els delfins. Quan trencá l'auba vermella, un sò d'amoroses flautes, com un somni o maravella, arribava a nostra orella de la nau dels argonautes. "Argonautes de la pau, --deya l'Illa ab veu suau aixecant-se a vostra vista-- si veniu a la conquista, conquistada me trobau." "Sobre'l mar, mes alenades a Barcino'ls vents s'en duen; baix del mar, mes serralades ab les vostres enllaçades, les arrels de pedra nuen." "Com la fulla sou qu'arriba, fent lo viatge submarí de l'aigua de la font viva qu'en mon cor neix, fugitiva del Pirineu gegantí." "Puis veniu ab la corrent qu'enllaça dins les entranyes de l'historia renaixent, com la rel de les montanyes, l'esperit de nostra gent." "Forjada al foch de la fè, de la patria y de l'amor, que semblava moridor, fins que un jorn lo vostr'alè renovava la claror;" "Eixa creu de recordansa dels dos héroes catalans, será ensems, perpetuanse, monument de l'aliansa d'una rassa de germans." Aquí, donchs, pera que mostre on la flor dels cavallers morí per la patria vostra, y a resar un Parenostre s'aturen els passatgers; Clavem-hi la creu sagrada, clavem també, pelegrins de la novella creuada, lo recort d'eixa diada en nostre cor ben endins... Jurem ser sempre custodis del foch sagrat de l'avior, sens que may llensi'l rancor ni una sola estella d'odis en la fornal de l'amor. ## Endresses ### Morí jove Veig encara en els seus ulls aquell dols encensament del qui sent com un eco de murmulls que parlen interiorment. No sentía les ramors de llaors que sonaven al costat de sa gentil jovenesa; no mirava sa bellesa en l'espill de vanitat; mes, avansant per la vida, duya en el mirall del cor, reflectida la bellesa que no mor. Cantava d'esma, obeínt a l'íntima ubriaquesa, com el rossinyol, corpresa per la febre de l'instint. Humit el front de la llum d'allà dalt, duya al pobre y al malalt el perfum de son cor caritatiu, ab el ritme d'un santa gracïosa que somriu, de sa virtut ignoranta, y tot el mon, manco ella, sab qu'es bella, confonent l'olor suau de l'ángel y de la dona, sense sebre si l'atrau perque es bella o perque es bona. Passa la gent somnolenta devant l'hermosa natura; passen segles y no esmenta qualque tret de s'hermosura; mes un'alta criatura en son espill la presenta, banyada d'inspiració, y no naix fins aquell dia l'hermosura qu'existía del temps de la creació. ¡Oh campinyes odorants, oh trets de la pagesía, que cobráreu en els cants de la musa, vida nova; montanyes y conradissos, clars de lluna, degotissos de la cova; colrades espigoleres qu'un jorn la véreu passar, al ballar entre'l polsim de les eres; camins, ombres y dresseres que coneixeu sa petjada!... l'heu perduda aquella amorosa fada, que deixant la llengua apresa per amor de la viscuda, glosá la vida pagesa, quant eixa parla, beguda en la llet de l'infantesa, com un crit despertá la poesía que dormía al fons de son esperit. Morí jove, dolorós privilegi dels electes; mes, espirituals afectes fan un nimbe piadós a l'ombra seua, qui flota com aparició devota en nostre esguart anyorós: en l'esguart dels qui somíen de desperts, en l'esguart dels qui rebíen els socors per ella oferts, la visita de conhort que deixava un'olor d'ambre en la miseriosa cambra dels infants de la dissort. ### L'hoste [(A Rubén Darío)] Ha arribat un home intensament pálit, que la dolsa lira punteja per joch; a terra hivernenca porta un alè cálit, porta un alè jove del país del foch. Son nom ens desperta ab la ressonansa d'un eco de címbal o gall matiner, o la punta fina d'un ferre de llansa que toca un broquer. Es com una pluja que refresca l'arbre de la poesía; nou Pigmalïó que torna a la ninfa d'entranyes de marbre moviment y vida y palpitació. Liba la dolcesa més fonda y coral qu'en la flor deixaren distretes abelles; quan passa, les roses tornen més vermelles y'l brolladô canta més solemnial. Ell sab trobâ perles en l'interiô de la dissortada serventa del vici; ell veu passâ l'ombra de la tentació pe'l front de la verge que porta cilici, com veu en el claustre els sants y la torra mirant-se en el místic estany adormit, on l'ánech, qu'encalsa la femella, esborra l'imatge serena dels sants de granit. Cavalca en el ritme com un Don Quixot; de l'antiga musa millora la dot; pe'l cel de les nues soledats manchegues, pòlen de la flora tropical difón; y vessa d'estrofes com ánfores gregues, escuma de totes les corrents del món. Va d'un món a l'altre canviant donatius, com un mercader que travessa el pèlach; ens dú grans lluernes, com diamants vius, y a criar amolla pe'ls agres nadius cigales sonores del grech archipèlach. Passa com el cóndor de l'altre hemisferi qu'un vent occeánich a Roma trasporta, y entre les ruines, se posa ab misteri a covar els ous de l'águila morta. Es com un heretge de sanch julïana que sent en les venes la febre pagana, vas de transparenta lluminositat, on de nou se bada la flor opulenta d'un món apagat. N'hi ha qui'l condamnen, y llur veredicte aquella terrible sentencia recorda, dels ephors d'Esparta, punint el delicte d'afegî a la lira la sèptima corda. ¡Oh bell entusiasme dels dies antichs, oh divina flama! si en el fons es una, ¿què hi fa que's bifurqui, alsant a quiscuna de les dues bandes clamors inimichs? ¿Què hi fa si es frisansa de l'avèns o culte de la tradició? Avuy se renova l'antiga passió: ¡benhaja'l poeta qu'encén el tumulte! Ara, aquí veu l'ona que bat els esculls; si la gent, quan passa, el mira a n'els ulls, jo sé lo que pensa y lo qu'ambiciona. L'illa on reposa del pelegrinatge ja'l coneix per mestre de la poesía, y espera la gloria de fruir sa imatge dintre del mirall de sa fantasía. ### Als autors de "Horacianes" y "Enllá" Per camins diversos ¿ahon la guiau la Musa divina que us dona la mà? Senyant la nuesa de son pèu descals en l'arena humida, l'he vista passar, ab cabells alloure, fresca y odorant de l'aigua nadiua qu'en la fosca naix. L'he vista llavores, ab cabells nuats y túnica grega, la lira en les mans, per la gradería de marbre muntar a l'intercolumni del temple ideal. Ab cabells alloure o ab cabells nuats, sempre es la mateixa, la vera, la gran, que'ns tramet la dolsa faysó maternal; digna poesía d'un poble que sab en majestüosa riuada avansar... ¡Oh, per Catalunya quin florir de Maig! Sent la veu d'En Costa, la d'En Maragall; veu creixe' les branques de la catedral que pujen a cloure's en l'immensa nau on sonará l'himne dels nostres infants; y com un sol home, sentint bategar dintre les entranyes l'empenta vital, porta, esperansada, sos mil estandarts a l'heroica festa de la llibertat. ### A-n En Matheu Rotger Mercès, amich; he fullejat ton llibre. Brunyint el marbre d'una llengua morta, hi talles de relleu altes figures, com en el fris d'un temple. Entre les grans evocacions, imatges de santedat y d'heroisme, alternen inspiracions humils que'l privilegi de l'amistat honora. Així, l'ensomni de la nit cesaria que ma rudesa modelá d'argila, trelladares al bloch incommovible que cisellava Horaci. Els fulls de bronze burilats per Tácit, m'encomanaren la calor febrosa d'aquella Roma delirant que duya la mort en les entranyes. Ab ritme tremolench el pols glatía, y en mon cervell alucinat, de sobte, rastre deixá de meteor esplèndit l'imperial tragedia. Mes de bades en bárbares estrofes volguí vessarla palpitant y viva. L'ona de foch emperesida hi passa, com entelat reflecte. Tu, deslligantla de la rima indòcil, en l'ampla majestat del metre helènich, la retornares a la llum y l'aura de la visió primera. ### A-n En Joaquim Ruyra Brilla la paraula d'un artista ver en la bella faula d'_El país del pler_. La mà d'obra es fina, preuat el joyell, com de l'oficina d'un Eloy novell. Dintre l'arquimesa no'n té de més rich l'ideal princesa de qui sou amich. Tremolô de gotes d'irisat vesllum, qu'enfilàreu totes ab un raig de llum: Collar de cinch vies per un collar de neu... Mestre, vostres dies beneyesca Deu. ### Lo foraster a Mallorca Lo bon Pere Martel a Tarragona tenía'l Rey y'ls nobles convidats, y'ls parlá de Mallorca llarga estona, deixantlos astorats. Encenía l'ardor de sa paraula la gola d'un país de promissió, y's movía, nerviós, a cap de taula, En Jacme d'Aragó. S'aixecaren llavors. La mar llatina veyen al peu de l'ample finestral, y fantasiaven, lluny, l'ombra divina d'aquell regne ideal. Ab ulls de voluptat miraven l'illa, com rondejant, de nit, veu el jovent la claror d'una cambra de pubilla sota'l vel transparent. Y al cap d'un any al sarrahí fou presa per l'ardenta copdicia de l'amor, y li posá corona de princesa lo Rey llibertador. Donchs ara dich lo que'l monarca un día deya, mirantse el posseít tresor: --Lo bon Pere Martel rahó tenía, parlant de l'_Illa d'or_. Ans de fruir sos dons y maravelles ja sentía'l perfum de l'hort gentil, ja tastava la mel de ses abelles en la bresca sutil. A beure me doná la gaya ciencia son esperit, abans que la vejés; no l'embellía'l prisma de l'ausencia; d'aprop m'agrada més. No sé com es la terra mallorquina, que'l foraster de sobte hi posa rèl, y al cor, com si li das dolsa metzina, fa tornar infeèl. ¿D'Ulisses coneixeu l'historia vella, quant a un'illa'l dugué la tempestat, y de la ninfa enamorada y bella fou hoste afalagat? Mentres ell suspirava, dins la malla de l'amor de la ninfa presoner, teixint y desteixint llarga mortalla, l'esperá sa muller. Sa voluntat dormía, no era morta; renaix la flama de l'amor nupcial, fuig de la ninfa, y l'heroisme'l porta a son país natal. Donchs si'l vent de la mar ab sa feresa, en lloch d'empenye' el náufrech esmortit al misteriós palau de la deesa que'l volgué per marit; Si haguessen duit a l'illa ahon som ara a l'espòs de Penélope exemplar, ¡pobre muller lleyal!... jo crech qu'encara el podría esperar. Quan sèu a vostra taula benehida ¿què li donau dins l'aigua o dins el ví, que per la patria manllevada, oblida la seua el pelegrí? Es trist pelegrinar, deixar el clima la casa y les costums de cadascú, per anar al país on no'ns estima ni'ns espera ningú. La veu, el mur y l'arbre que'ns saluda al obrir la finestra de la llar, fins l'inimich que a caure nos ajuda hi trobem a faltar. Però la lley de la natura falla dins aquest reconet que té l'etcís d'un regne de l'ensomni ahon devalla la pau del paradís. Aquí d'anyorament se cura l'hoste, y pensant que'l sojorn ha d'esser breu, no més sent la tristesa que s'acosta de l'hora de l'adeu. Y si això diu tothom d'aquesta filla del mar, que ningú deixa sense plor, ¡què faré jo, qu'al arribar a l'Illa, ja la duya en mon cor! ### La cansó popular [(A l'Orfeó Catalá)] Pujam a la montanya, y des del cim als horizonts s'escampa la mirada, y per recort, abans de la baixada, qualque floreta anònima cullim. Y passen els hiverns, y quan obrim el llibre on la flor jau oblidada, del mirador de l'alta serralada ella'ns renova la visió sublim. Guarda la tradició catalanesca la cansó popular, flor de garriga qu'al cim de l'avior s'obrí a la llum. La cantau, y de sobte se'm refresca la dolsa imatge de la patria antiga, y sent de la seua ánima'l perfum. ### Fill d'ánima [(A n'Antoni Noguera)] #### I Parlaven a cau d'orella els minyons qui jugaven a daus, quan veyen passar gojosos el pubill y la nina d'ulls blaus. #### II La folla de gelosía clavá'l ferre en el cor del marit; abans de morir penjada, nasqué'l fruit de l'amor maleít. Al Comte diu la Comtesa: --Sols estam, acullim-lo per fill.-- Y el fill de l'ajusticiada fou criat com a noble pubill. L'esposa que li han promesa n'es la filla de nobles senyors. Quan l'anell se barataven, la Comtesa perdé les colors. Al llit comtal, no dorm la Comtesa. L'ombra que veu sospesa porta un dogal; esclata en plor; blavosa du la cara: --De mon tresor, no siau tan avara; obriume, som sa mare, obriume son cor!-- L'ennubolat llampegant s'acosta; damunt l'amor que brosta passi aviat. Bressa'l promès bell ensomni d'amor... Si esclata la negror, ell sabrá qui es. La dissort té son ferre sospès. Si arriba la gran diada que's casi lo jovencell, per tothom en el castell hi haurá taula posada, y una font may estroncada rajará de ví novell. #### III Els pajes feyen la mitja al portal on jugaven a daus, quan veyen passar gojosos el pubill y la nina d'ulls blaus. ### El cacich [(A n'En Santiago Rusiñol)] Heusal'aquí la nostra ciutat, bella madona qui ab ses millors alhaques en el portal s'assèu, y per mirall té l'aigua blavenca y monotona qui remoreja al peu. Un dia tu arribares, de pols esblanqueída la roba de bohemi, pelegrinant pe'l mon; no com aquells que naixen y passen per la vida sens volê sebre ont son. Ardit, la pipa als llabis y pálida la galta, tu anaves ont se vulla que l'art trobés hostal, un poch amarg el riure, l'ánima un poch malalta de febre d'ideal. Vengueres per un'hora de flirt; en la ribera la tenda aplegadiça fitxares per un jorn; mes fores com un hoste que's casa ab l'hostalera, y diu: "ja no m'en torn." Tu no la vols com altres, febril, atrafegada; tu no l'esperonejes, terrible, com qualcú. Si dorm, també somnía; y tal com es t'agrada, y li agrades tu. Les ánimes fonguéreu en místich desposori, y ab retirança doble, els fills que van naixent llur fesomía escampen y trionfen en l'empori de l'art gloriosament. Y passen en ta fonda visió contemplativa Biniaraix, Alfabia, Pollensa, y el perfum dels taronjers, guanyant-te la palma d'or, arriba fins a la Vila-llum. Dels pobles y les viles no son els personatges més alts, missers y síndics y batles y doctors; son els vergers ombrívols, son els pinars selvatges y els cims esglayadors. Ells son eterns, y'ls homes passen; ells a tot'hora vessen la poesía qui manca a n'els vehins. ¿Qui atreu a les montanyes els viatgers d'enfora? ¿els ciutadans o'ls pins? Per ço, si ausent t'anyora la soledat dantesca aont el cor de l'illa magicament floreix, al arribar-hi l'eco de ta rialla fresca, de joya s'estremeix. Per ço, les dones d'aigua y els oms que les coronen, ninfes, sirenes, genis de cales y torrents, a saludâ'l poeta que per cacich pregonen, tots son aquí presents. La téua llar n'has feta de l'illa predilecta; de tos millors ensomnis ella es el sí matern; y may s'havía vista com ara en el reflecte de ton mirall intern; mirall ont la natura m'apar que s'aurioli, com una Monna Lisa, d'espiritual dolçô. Tu en la viventa flama del sol, aboques l'oli de l'íntima il·lusiô. ### Recort de Sóller [(A n'En Joseph Carner)] Amich, teixiu aquesta visió de l'infantesa... Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons, la rica vall de Sóller, entre serrals estesa, on totes les vivendes tenen un hort al fons. Era senyor de casa el somni de la sesta; la posadera'm feya senyal de qu'enmudís, posant-se'l dit als llabis; una verdô xalesta p'el portaló guaitava com auri paradís. L'hort m'oferí refugi, capsal la soca blanca del taronjer; en l'herba me vaig tombar; l'eixam d'insectes, com espurnes, brunzía per la tanca, y'm feya pessigolles al front l'espês herbam. Eren les verdes tijes profonda columnada; filtrava, ran de terra, l'esguart per allà endins; dansaven les coroles de fulla acarminada, com bayaderes entre pilars esmeragdins. Llavores un misteri per mi se va descloure, torbant la fonda calma del cor adolescent: entrá una joveneta amb els cabells alloure, que un raig de sol fería com nimbe resplandent. Amagatay cercava per treure's una pua del cos; a totes bandes girá l'ull inquiet; s'alsá la falda roja, mostrá la cama nua que més amunt tenía una blancor de llet. Mon cor, devant la casta nuesa, va suspendre son ritme; una calrada bullenta vaig sentî; ¡l'esglay que sentiría la bergantella tendre que's creya tota sola, si s'adonés de mí!