Part 1

# Cap al tard

Joan Alcover i Maspons

1909

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## Cansons de la serra

### La Balenguera

> La balenguera fila, fila, la balenguera filará. > > Cansó popular.

La balenguera misteriosa, com una aranya d'art sutil, buida que buida sa filosa, de nostra vida trau lo fil. Com una parca bé cavila, teixint la tela per demá. La balenguera fila, fila, la balenguera filará.

Girant l'ullada cap enrera, guaita les ombres de l'avior, y de la nova primavera sab on s'amaga la llevor. Sab que la soca més s'enfila com més endins pot arrelâ. La balenguera fila, fila, la balenguera filará.

Quan la parella vé de noces, ja veu y conta sos minyons; veu com devallen a les fosses els qu'ara viuen d'ilusions, els qu'a la plassa de la vila surten a riure y a cantâ: La balenguera fila, fila, la balenguera filará.

Ballugant l'aspi, el fil capdella, y de la patria la visió fa bategar son cor de vella sota la sarja del gipó. Dins la profonda nit tranquila, destria l'auba qui vendrá. La balenguera fila, fila, la balenguera filará.

De tradicions y d'esperanses tix la senyera pe'l jovent, com qui fa un vel de novianses ab cabelleres d'or y argent de l'infantesa qui s'enfila, de la vellura qui s'en va. La balenguera fila, fila, la balenguera filará.

### La Serra

> "Copeo, copeo, copeo traidô: > roseta encarnada, > si t'he agraviada, > jo't demán perdó..."

¿Qui me du l'estrofa, plena de perfums, abella brunzenta de la soledat?... Quan de ma finestra, a encesa de llums, estench la mirada per damunt ciutat, y l'ánima mia s'enfonsa, llunyana, dins la serra immensa que l'illa travessa, que l'illa defensa de la tramontana, llavors de la serra surt una cansó, surt una harmonía que's torna visió: --"Jo vench a parlarte d'una vida d'or, de la vida lliure qu'anyora ton cor; som la camperola que presents te du, jo vench de la serra, mes no som per tu."

¡Oh flor de montanya, fina morenô, oh la pageseta qu'es una pintura y té la cintura com un jerricó! L'aviram la volta ab gran volateig, quan de matinada crida son estol; ab capell de pauma se guarda del sol, quan rega'ls bellveures vora del safreig. Per servir als pobres fumants escudelles, confitar codonyes, adobar gonelles o guarir les nafres, no hi ha millôs dits; canta codolades y sab contarelles d'alicorns y fades y poals florits. Al fons de la cambra porta a la padrina el vas ple d'escuma de la llet que muny; encara es fadrina, mes será madona d'un terme de lluny. La nit del dissabte, se posa a escoltar y'l cor d'alegría li bat en secret, quan dins la selvatge negrô de l'estret on la coma acaba, sent un eguinar qu'ella coneix bé. Es l'eugua ensellada del pubill qui vé. Arriba a la clastra, bota de la sella; escomet els amos, escomet la filla, s'assèu devora ella; y encara no brilla l'estel del matí, reprèn la tornada pe'l mateix camí.

Y llavors la fosca de la nit, que minva, y tots els paratges, ecos y llumets, els torrents qui bramen al peu de la timba, el matí qu'esclata en mil saluets, els galls que desperta, les penyes que daura els bous que pasturen, el parell que llaura, les viles disperses en la vall sublim; el boch que corona la roca del cim; el gorch que no's mou dins la penya brava, com gota de rou dins una flor blava, les dones que renten y la qu'entrecava; olivars, pollancres, vinyes, sementers, molins y masíes y castells roquers, pe'l jove qui passa, plena de dolçor de la festejada l'ánima xalesta, tot es una festa que canta d'amor.

¡Oh esquerpa cadena de puigs gegantins! ¡oh la visió pura que vé d'allà endins, flor de rustiquesa que'm du l'anyoransa de la jovenesa! Si per amoixarli la coua penjanta m'inclin a la jove, ella se decanta... "Copeo, copeo, copeo traidô, roseta encarnada, si t'he agraviada jo't demán perdó." Ella se decanta y desapareix; y mentres s'allunya y se converteix en llum solitari lo qu'era visió, en llum solitari dins la magestat de la serralada, tota silenciosa y tota nimbada de serenitat,... encara ressona la veu argentina d'aquella fadrina que será madona: --"Jo som la pagesa que presents te du; jo vench de la serra, mes no som per tu."

¡Oh esquerpa cadena de puigs gegantins! Ginebrons balsámichs, estepes y pins; sitges que negrejen sota l'ausinar; soleyada ardenta que besa'l pinar, ombra esmeragdina del fullatge espès; cántics de revel·la qu'arriben al mar, de l'Iglesia uberta, com un ull encès; mules trotadores que cascavellejen per la carretera del coll a-n avall; fayes que flamejen, seguint la primera de les balladores en la nit del ball; soledat feresta on sembla que udola d'oscur fratricidi la gòtica gesta; trilleig de campanes que'l vilatge endola; endolats que resen y de dos en dos cap al cementiri segueixen la caixa; garrovers que freguen ab la branca baixa les veles de carro que van a-n el cós; tonada del batre, cadencia moresca; mèl·leres que boten per dins la verdesca, families que volten la font de salut, y fruites que's fonen dins la boca fresca plena de rialles, de la joventut; musa cansonera, vella rondallaire; sanitosa flaire de la pagesía; llumenaret blau que l'ánima atrau de la minyonía,... sou l'esquisitesa, sou l'encantament on l'ánima hi sent de la patria mia.

### L'ermitá qui capta

Hoste so de l'altura; es mon ofici de casa en casa demanar almoina, per tota l'encontrada ahon els ecos de l'ermitatge tremolant arriben. Ma petja seny pe'ls viaranys del terme; conech les heretats y les cabanes y'ls pobles y'ls vehins, y'ls demán noves de llurs tribulacions y llurs ventures. Per ço del mirador de l'alta ermita jo veig quelcom que'ls viatgers no veuen, els viatgers que indiferents trescaren la terra del voltant.

Si vols estendre pe'ls amples horitzonts de la montanya l'esguart contemplatiu, ans de pujarhi recorre pam a pam tota la terra que des del cim dominarás; atura't al comallar, al bosch; guaita la mina, saluda els nius humans; vulles conèixer la clapa de verdor si es blat o es ordi, y aixís, escorcollant cosa per cosa, a la contemplació ton ull prepara.

No per això s'esvahirá'l misteri, del fons de tota cosa inseparable; si avansa la claror, l'ombra recula, com més va reculant més imponenta.

La nit plena d'estels, per l'home savi que'ls coneix d'un en un, ¿es menys divina que pe'l qui veu no més en l'estelada una munió de signes incompresos? Un temps, per la nocturna escampadissa de llumets casolans que'l puig revolten, com un cel ajegut sobre la terra, l'esguart lliscava indiferent; mes ara cada llum es un nom, una vivenda ont he segut a dessuar a l'ombra o he escalfat una estona les mans balbes en la fumosa cuina; ont he rebudes mercès de pietat o la dolcesa d'esser humil devant la porta closa. Sota aquells horitzons, altres més íntims atrèuen l'esperit; y així, fruint-ne la plenitut de la visió, penetra la mirada, com aigua dins l'esponja, en la fonda expressió de la natura.

### Cansó dels pins

De la costa brava som la cabellera, y sobre'ls abismes del mar avansant, som de la Roqueta la visió primera que saluda de lluny al navegant.

Quan l'illa va néixer, la mà creadora en la terra verge llensá la llevor de la rassa nostra qui, dominadora, per tot arreu la clapa de verdor.

Som una harmonía de l'illa qui canta; de la nostra escorsa degota salut, y sote l'espessa verdor onejanta, brunzeix un món d'eterna joventut.

Tribus espargides que's veuen d'enfora, alenam empeses per un ritme sol; si un pi destralejen, la pineda plora; si la pineda cau, l'illa se'n dol.

Aquí la llegenda hi té son hostatge; palau de columnes que s'alsen a mils, van, al clar de lluna, per sote'l ramatge, blanques visions de túniques sutils.

Coronam la serra de segles enrera, y sobre'ls abismes del mar avansant, som de la nostra illa la visió primera qu'encoratja de lluny al navegant.

Aquí la sofrensa hi troba col·liris, l'insecte s'hi penja de l'or qu'ha teixit; y'l pastor, a l'hora que's baden els lliris, hi consulta l'horari de la nit.

Atreim a la terra la boira qui passa; som l'aura divina de la llibertat; si la destral sona, com una menassa, retruny al cor d'un món esparverat.

### El voltor de Miramar

¿Es ver que val la pena de plányer mon silenci? ¿Es ver que m'aconselles, Heliodor, que llenci, per recobrar ma lira, la toga de lletrat, y'l nodriment rebutji d'aucell engabiat?

Un jorn, de sanch vermella tenyint una clapissa, baixava de l'altura del Teix, llenegadissa, un jovencell qu'havía cassat un voltô viu; a costa de sa vida el devallá del niu. Criada entre les boires que l'aspre cim esqueixa, conserva l'au selvatge la magestat del néixe, y presa dins la gabia del parch de l'Arxiduch, els mons se reflecteixen a dins son ull mitx cluch: el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta, la barba de la serra y sa pelada testa, la mística llenterna qui s'alsa com un far, y'l ritme qui devalla de la pineda al mar...

Com un sultan asmàtich qu'en mitx de son imperi del reuma y la pruaga sofreix el captiveri y el coll ruat enfonya dins una pell de mart, així'l voltô s'arrufa, sense girar l'esguart a la sublim onada que baixa de l'altura com un alê qu'aixampla el pit de la natura fins a les grans marines qui's baden a l'entorn. La vianda li serveixen tres voltes cada jorn, y sols llavors les ungles del botador desferra y, desclouent les ales, se deixa caure en terra, y del toisó de plomes estira son coll núu fins a la carn sangnosa que'l missatger li du.

Y passen els poetes y canten la tragedi' del presoner, viventa encarnació del tedi, qui sembla condormirse en el llunyá recort de l'ombra d'unes ales sobre la neu del Nort. --"¡Com deuen acorarte l'anyorament, l'enveja del núbol qui rodola, de l'au qui volateja, la febre de carnatge, la set de llibertat, l'afronta d'un presidi de rey exonerat! Ah! si ta porta obríssin... Ab la primera fua, per recobrar ton trono sobre la penya nua, als núbols pujaríes, com Bonapart ho féu, tornant de l'illa d'Elba al capitoli séu!"

Això'ls poetes diuen. Es il·lusió. La rabia de l'héroe qui mossega els ferros de sa gabia, arriba a esmortuirse dins l'habitut servil, y l'águila's fa ximple y l'home torna vil. Be ho sab la criatura cronicament somesa: no es bo per esser lliure qui a ser esclau s'avesa. Els ossos se rovellen y l'esperit també. ¿Vol llibertat l'il·lustre voltô?... Donchs ja la té.

No's mou; hem d'arruixarlo pera lograr que surta; prova d'alsarse, pega una volada curta, y cau; en pega un'altra y's posa a un turó. Passa la nit. Els héroes no van al refetô... Rastreja una llocada, perque té fam el pobre, y un nin, a cops de canya, per allunyarlo sobra; y's troba, si la flaire d'un ase mort l'atreu, qu'altres hereus del monstre, botxí de Prometeu, deixaren, atapint-se, ben neta la carcassa; mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa. Ja no es per ell la gloria d'omplir el seu gavaig ab trágiques despulles de brega y de naufraig, com els facinerosos de sa nissaga ardida. Y sent que la campana de Trinitat el crida, y, fent la torniola, s'acosta a sa presó, y dins la gabia espera l'arxiducal racció.

Tu, mestre, que a-n el coure li sabs donar l'aspecte de l'or ab la llum viva d'un generós afecte; tu, que a ma pobre musa dediques mots suaus y de la mà la'm portes perque fassem les paus; tu, que d'aprop coneixes la cárrega feixuga que l'esperit enrampa y el pensament aixuga, Heliodor, ¿sabs ara per que no puch sortir de la presó perpetua que tanca mon albir? No es bo per esser lliure qui a servitut s'avesa... Sense tenir les ales de l'hoste de s'Altesa, jo bé volar voldría pe'ls horitzons de l'art; mes per emanciparme de mon ofici... es tart.

### La sirena

Jo sé una cala profonda on habita el vey-marí; el rocam que la circonda perfuma l'olor de pí.

El pescador solitari s'assèu damunt el penyal, y ab sos ulls de visionari mira l'aigua del fondal.

En la cala moradenca l'ombra d'horabaixa creix, y'l crestall no més se trenca si a flò d'aigua surt un peix.

La calor de l'estiuada es febre de voluptat sota la pell bronzejada del pescador ensonyat.

L'atrau l'ona que tremola; desnua el còs indolent, y se tira dins la gola de l'antre fosforescent.

S'espolsa, braceja y xala, amarant-se de frescor... De sopte, veu en la cala una estranya lluentor.

Es l'escata d'una cua que la mar torna engolî; llavors, d'una dona nua veu el buste alabastrí.

A flò d'aigua el pit rosseja, se bada el llabi vermell, y perles de llum goteja la negrô de son cabell.

Ell l'encalsa, l'abraona, y besa son llabi humit; ella un instant s'abandona, amb el còs mitx adormit.

Mes la cua qu'esgarrapa, se revincla y tiny de sanch el pescador; y s'escapa la sirena de cos blanch.

Ella es d'una rassa morta la sola qui sobreviu; ella de la xarxa forta lliberta l'eixam catiu.

Ama'l cor de l'aspra timba on penetren les marôs per la cova qui les nimba de fantastiques clarôs...

Ama, en la quilla sospesa, encomenar ab les mans la divina ubriaquesa al vaixell y'ls tripulans.

Ama l'Angelus que plora en els ecos de la mar... mes se plany des d'aquella hora qu'un bes d'home va tastar.

Un desig ardent la fibla, com al pescador mateix; y ab la còpula impossible somía la dona peix.

### Notes de Deyá

#### I

Baixa la pendent d'estret horizó, mitja carreró y mitja torrent.

Cada casa sent, p'el seu pontarró passar la ramô de l'aigua corrent.

El saltant aixorda, la figuera borda li dona ombradís.

Crivell de la serra, dins un solch de terra tanca un paradís.

#### II

Les parres ombrejen llenyers y pedrissos, dones qui feynejen, nins bellugadissos.

Les figues verdejen damunt els canyissos, els galls se passejen, enamoradissos.

El fullam tremola, la vella s'acosta al foch de la llar.

La vida s'escola, el sol va a la posta y el torrent al mar.

#### III

Roja clavellina surt de la foscô de l'alt finestró que'l parral domina.

Passa la vehina son escarpidô per la lluentô del cap de la nina.

Blanca de bromera, cau la torrentera ab sa veu de trò.

Escayna la lloca, un home badoca, y l'home soch jo.

### El Rey

Dos porquerols s'aplegaren, fosca nit, en la vessant, y de la serra escamparen la mirada pe'l voltant.

Allà enfora, tota encesa de llum, dins la fosquedat, feya a son Rey escomesa la marítima ciutat.

Y'ls minyons de la montanya des de l'alta solitut, veyen la boirina estranya d'aquell món desconegut.

--Mes, el Rey ¿com es? --li deya el menut al companyó. Y'l gran resposta li feya com qui resa una oració:

--"El Rey sab les Escriptures y tots els llibres, de cor, y, com les xeixes madures, sos cabells son colô d'or."

"Mots que surten de sos llabis, de jonolls son obeíts. Té les unses dins alfabis, en soterranis humits."

"En son trono fa justici, guanya d'un pam als més alts, y du socors a l'hospici pe'ls pobres y pe'ls malalts."

"Dels petits jamay s'oblida, y als potentats posa frè, y'ls cavallers per la brida li duen el palafrè."

"Escampen flors a balquena quan travessa la ciutat, y del sol y la serena sota pali va guardat."

"Totes d'or son ses vaixelles, son de ploma sos coixins, y están plens de fontanelles d'aigua d'olor sos jardins."

"El foch de la carbonissa may s'apaga en els fogons, ni acaba la plomadissa de perdius y de capons."

"Al malanat que gemega gira'l pas de son cavall, y departeix al qui pega del pobret que té devall."

"Du armini damunt l'espal·la, es de porpra son mantell, y si'l segon es el bal·le, el primer de tots es ell."

Així diu; y sa paraula escolta calladament, com figura de retaule, boca uberta, l'innocent.

Y en son jaç de fulla tova el menut se va adormint, y somía un reyal jove que porta espasa en el cint.

Veu sa figura gayarda que travessa l'ausinar, y'ls porcellins de la guarda se deturen de furgar.

La feble llum espurneja en l'anell que porta al dit, y en els ullons d'atzabeja del remat esporuguit.

Es un rey blanch com la xeixa, y al passar prop del minyó, se treu confits y n'hi deixa un grapat en el serró...

Així l'un dorm y somía; l'altre sona el flaviol, y bressant-se en l'harmonía del seu propi cantussol,

veu alluny la ciutat vella, clarejant de goig festiu, com negra mata masella de lluernes de l'estiu;

y la mar il·luminada, reflectint en son mirall com una flota encantada de navilis de crestall.

### Ave-María

Mirávem el crepuscle d'encesa vermellô; mes un secret desfici tos ulls enterbolía, cercant en el silenci que terra y mar omplía un sò per exhalars'hi la fonda vibració.

Y rodolant llavores del bosch a l'horizó, baixá de l'ermitatge el toch d'Ave-María. Sa veu trobá natura, y'l cor sa melodía, espandiment de l'hora prenyada d'emoció.

Jamay d'un vas més tendre, la plenitut de vida, el plor de l'inefable defalliment vessá; jamay fores tan bella, oh dona beneída!

Jamay en el món nostre ni el món d'allà d'allà, mon llabi, qu'aixugava ta galta esblanqueída, un glop de més divina dolsura fruirá.

### Miramar

Sempre visquí vora del mar, mes fins avuy no'l coneixía; soptadament, a Miramar, m'ha revelat sa fesomía.

Sembla somriure y alenar, com una verge qui somía; de món a món sembla passar, com una immensa correntía.

Vénen la flota y el fibló, y del fantástich horizó no s'interromp la pau eterna.

Sols, a-n els ulls del pelegrí, vibra quelcom de gegantí quan passa l'ombra de Blanquerna.

### Anacreòntica

La font ens avisa vora del barranch; la taula y el banch son pedra macisa.

El crestall irisa el tovalló blanch; s'escalfa la sanch, la gent s'electrisa.

Mes, a l'insolenci' imposa silenci sagrada remô...

Ab sutil fumera, dins la cafetera bull l'inspiració.

### Maternitat

Pe'l bes ardent del sol afalagada, una fontana trémola somriu; passa un núbol, y l'ombra interposada cobreix el sol d'estiu.

La fontana se plany y barboteja: --¿Per que'm prives, crudel, de mon tresor? ¿Per que'm tapes el sol qu'en mi rabeja sa cabellera d'or?

La boira li respon: --Si, gota a gota, raja de l'eura del penyal vehí l'aigua qui te nodreix, ¿no sabs que tota devalla de mon sí?

¿No sabs que quan la mitxdiada encesa seca la terra, ab son alè de foch, el sol enamorat, mentres te besa, t'aixuga poch a poch?

No ploris donchs, així, desagraída a la fonda tendresa maternal, perque't guarda l'amor que dona vida d'un altre qu'es mortal.

La boira s'oscurí. Fresca alenada passá remorejanta pe'l verger, y, extenentse pe'l cel, la nubolada damunt la terra en plor se va desfer.

### Salutació

Cap a-n el Nort s'aixeca'l mont; els carboners hi fan la sitja, y dins l'espay sense calitja veuen la costa de l'enfront.

De banda a banda de la mar les terres baixes no's coneixen; però si'ls pics no's descubreixen, ja se veurán en dia clar.

Vent de llevant boires empeny, ¡oh trovadors de Catalunya! Damunt la mar que los allunya, el Puig-Major veu el Montseny.

Mallorca veu el Montserrat, y si de nit no se colombra, ulls de claror donem a l'ombra, posem-hi fochs de germandat.

### El vianant

La nit y el temporal me sorprengueren dintre del bosch de negres espessors; hores passí d'angunia, xop y glassat, sens guia ni socors.

Soná com un suspir llunyana esquella, pera donâ adjutori al vianant perdut; y conduí mon pas a l'ermitori, en l'aspra solitut.

Allà trobí agombol, trobí posada per una santa nit. El toch de missa, al clarejar l'aubada, me feu alsar del llit.

Entrí devotament al santuari; deya la missa un benaventurat, exangüe, tremolós, barba gelada, de mansuetut d'anyell en la mirada plena de la visió d'un mon beat.

Dins la claror de cova, dins el silenci de la pobre nau, va reneixe' mon cor a vida nova, en l'infinita pau.

Prenguí comiat dels hermitans, a l'hora que s'aclareix la boira del matí. El cel purificat per la tempesta, me convidava a emprendre mon camí.

Alabat sia Deu... La mar llunyana canta y somía en sossegat respir; les penyes allà dalt son de safir; el mon es un hossana. El baf d'un mal desitx profanaría l'etèria puritat; blanca fumera surt de l'auquería; pastura l'infantó la vaca mansa en la verdô del prat; de la ribera munten coloms d'ales de neu; y passa el vianant y'm fa escomesa: --Alabat sia Deu.

Al doblegar la serra, veig a son peu la vellutada terra de l'ampla vall y'l caseriu que tanca dins una boira d'ametlers florits. Mes taca una lletjura la vall blanca y un sò desperta els ecos adormits.

La taca de negror es un patíbol, y l'eco es un redoble de timbal. Formigueja la gent, y munta un home a asseure's en el pal.

¡Oh trista rassa humana! adeu l'encant de l'hora virginal!

La fera del desert mata, enfurida, mes no sab lo que fa. Es l'home sol qui posa en el misteri de la mort y la vida, la sacrílega mà. Estrangulant la víctima a sanch freda, ab impudor horrible descobreix el rostre amoratat a la llum clara... Dels hostes de la terra, es l'home encara l'únich qui la envileix.

## Elegíes

### Les Campanes

Assaborint l'hora tranquila, he reposat en el coster. Cada encontrada té sa vila, y cada vila son cloquer.

Totes les tintes llunyadanes fan en la serra una blavor; totes les veus de les campanes una melòdica remor.

Sons de cloquers qui s'harmonisen escalonats pe'ls quatre vents, come gegants qui profetisen damunt els pobles indolents;

par que en el terme divisori de les tenebres y la llum, diuen el salm recordatori de nostra vida que's consum.

L'himne de pau als qui reposen en el reyalme de la mort, si ofén l'orella dels qui gosen, als qui sufrim dona conort.

No la planyeu eixa diada als qui ploram sers anyorats, perque ella fa menys desolada l'ombra on jauen els finats.

Per tot arreu, l'alta harmonía aixeca esbarts de pensaments, y a n'els finats fa companyía la remembransa dels vivents.

### La Reliquia

Faune mutilat, brollador aixut, jardí desolat de ma joventut... Beneída l'hora que m'ha duit aquí. La font qui no vessa, la font qui no plora me fa plorâ a mi. Sembla qu'era ahí que dins el misteri de l'ombra florida, tombats a la molsa, passávem les hores millors de la vida. De l'aigua sentíem la música dolsa, dintre la piscina guaitávem els peixos, cullíem poncelles, cassávem bestioles, y'ns fèyem esqueixos, muntant a la branca de les etzeroles.

Ningú sab com era qu'entre l'esponera de l'hort senyorívol, fentlo més ombrívol, creixía la rama d'antiga olivera. Arbre centenari, amorós pontava la soca torsuda, perque sense ajuda poguéssim pujar-hi. Al forch de la branca senyora y majora penjávem la corda de l'engronsadora, y, venta qui venta, folgávem y rèyem, fins que la vesprada la llum esvahía de l'hora rüenta, de l'hora encantada.

Somni semblaría el temps qu'ha volat de la vida mia, sense les ferides qu'al cor ha deixat; sense les ferides que's tornen obrî quan veig que no vessa ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren depressa, y encara no manca penjat a la branca un tros de la corda de l'engronsadora, com trista penyora, despulla podrida d'un món esbucat...

Faune mutilat, brollador aixut, jardí desolat de ma joventut.

### Anyoransa

Pensaments qui volen come caravanes de fulles empeses pe'ls mateixos vents; si fossen visibles els meus pensaments, passar els veuríen les Quatre Campanes. Des que se'n anaren per aquell camí les qu'abans de l'hora de l'adeu etern feyen el viatge de la vida ab mi, en aquesta vida m'hi trob un estern.

Mes no donaría mos jorns de tristesa pe'l camí de roses de ma jovenesa d'abans de trobar-hi el bé qu'he perdut, perque fins llavores no havía viscut.

Una imatge nova, un mot de promesa, el temps senyalaren de la plenitut.

Jasmilers, acacies, caminals d'arena, xiprer adormit qu'ab la rama plena d'ales invisibles passaves la nit, y a l'auba semblaves torre d'harmonía; fulles escampades de la flor mostía, ombres qui plorau, soledat, silenci, qui m'agombolau, parlant a mon cor ab la melodía de tot lo qui mor;... quan la mort arribi, poch en gaudirá de la vida mia, lo millor ja ho té; pensaments qui volen, fulla de rosé' la flor de ma vida, tota s'en hi va.