# Arran del Cingle ## Part 8 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/arran-del-cingle-25443/index.md -Ara pla l'hem feta bona!- va exclamar la vella. -Ves per què has de plorar! I en Biel va respondre, solemnialment, bo i assenyalant en l'aire: -Penso en ella! Però, notant que al vailet se li encomanava el sentiment, va fer un esforç, va tornar a riure, i va aconhortar-lo a còpia de cantúries. I cantant i rient, movent-se i treballant, va anar sentint-se cada dia el cor més embriac d'esperances i els ulls més rebecs al plor. Gota per gota, la resignació va anar-li entrant a l'ànima, dulcificant el fel que la hi omplia i amorosint la coïssor de les nafres que hi tenia rebudes. I així va tornar-se de més en més coratjós en la seva caminada vida enllà: més coratjós i més armat contra totes les desgràcies que li poguessin esdevenir. ¡Hi estava tan fet, a suportar-ne de tota llei! Capficat amb el ben venir del fill, passava el dia aclatat al damunt de la terra, furgant-la i removent-la amb la força d'un brau per arrencar-li, vulgues no vulgues, les riqueses que tresorejava. Fora els dies de festa, que baixava a missa matinal, per a ell no existia el poble, ni l'hereu Bartra, ni ningú. Acostumat a ser mirat d'esgallimpantes i amb temença, la soledat dels cims on vivien amb la Llogaia i el menut li sabia bo, i no es capficava de res més que d'estar tranquil de consciència. En paus amb Déu, en paus amb tothom. Tant li feia que diguessin com que no diguessin. Prenent exemple de la Natura, que, com més la castigava a còpia de treball, més i millor fruit li donava per premi, es sentia disposat a no guardar rancúnia contra cap dels que li havien fet mal, i fins s'esforçava tant com podia per estimar-los. Per això, comprenent que el seu tracte amb ells podria ficar-li de bell nou al cor la mala espina de l'odi, portava aquella vida solitària, no fent-se amb ningú ni cercant mai altra companyia que la del fill i la vella. Però el poble, no capint els seus bons intents, tirava a mala banda aquell afany de viure isolat, i el creia fill del despit i la ràbia. -Con no es fa amb ningú,- deia en Bartra -és senyal que té por que li descobreixin les trafiques que es porta entre mans: les bèsties manses no la temen, la companyia; els llops i les guilles, sí. I, qui més qui menys, tothom donava la raó a en Jan. Ningú hi pensava, en el pacífic rossinyol que deixa per un mai més el lloc on li han destruït una nierada. Però el que atiava més les malvolences del poble era l'abundor en què nedava en Biel, gràcies a la seva constància en el treball, a la seva fe, al seu punt a no passar en vaga una hora, un quart, un minut, un segon. Els diumenges semblava que es fongués en veure reposar les terres, per les quals es passejava amb en Galderic al braç. I si bé, per santificar la festa, s'estava de treballar, no podia resistir la temptació d'ajupir-se a cada punt per arrencar, amb la mà que la càrrega del fill li deixava lliure, les males herbes que creixien pels conreus. I el poble, que el veia trastejar d'una banda a l'altra acomboiat amb la vella i seguit de la cabra cega i coixa, s'entretenia bescantant-lo a tort i a dret. Fins va arribar a córrer una calúmnia fastigosa que, si la pobra Llogaia n'hagués hagut esment, ben segur que s'hauria mort de pena. A l'hora de la posta, quan es dirigien tots plegats a la casa per recollir-se, no hi havia ningú que, en veure'ls aclarits per la llum vermellosa del sol que es colgava, no els considerés com una parella de bruixot i bruixa, i no veiés en l'infant un diable tendre, i no cregués que la cabra era un mal esperit que havia pres la forma enganyadora d'animal casolà per matar tota sospita a la gent. Quan esdevenia qualsevol desgràcia, ningú s'encomanava a Déu, per a donar-ne la culpa als habitadors de la torre del Barbut. -Són el flagell del terme- deien molts. I fins algú començava a fer córrer la veu que la mort del vell ferrer i la de la Malena, i fins la del rector, havien estat causades per les males arts d'en Biel i la Llogaia: primer havien atuït mossèn Esteve per veure si li arreplegaven el mitjot; després, despistats en trobar-se que el capellà no els deixava la moma, s'havien esbravat enmetzinant en Costa ferrer; per últim amb l'intent de poder-se acomboiar per a llurs malifetes, havien engegat la Malena a l'altre món, després de fer-la patir uns quants mesos, de mal donat. De primer antuvi la calúmnia no havia pres altra forma que la d'una espatotxada dita a l'hostal per un cap calent; però els que escoltaven el primer que va llançar-la, varen començar a rumiar cada u pel seu cantó, varen divulgar-la a les dones, i ben aviat va créixer el bum-bum i el poble va anar-ne ple. I va passar el temps. I el menut Galderic va començar a fer les primeres passes i a barbotejar els primers mots. I en Biel va eixamplar els conreus. I pels passadissos i cambres de la torre del Barbut, i pels camps que la vorejaven, i pels corriols dels boscos del comte, va regnar arreu l'alegria, omplint-ho tot de veus d'infant i de rialles fresques. XX PARE I FILL De mica en mica va anar-se espigant el fill d'en Biel. I fins va esdevenir una criatura cepadeta i bellugadissa com una engingolada d'esquellerincs. Cada dia, a l'hora baixa, el seu pare, bo i esperant que la vella enllestís el sopar, el feia asseure al pedrís del peu de la porta i li ensenyava pacientment la doctrina. I el que tenia més punt a fer-li aprendre eren els manaments de la Llei de Déu, endardallant-los-hi fins a fer-li'n capir el significat. Però el manament que li explicava amb més amor, esmerçant-hi tot el seu saber, era el que ens prohibeix matar els nostres semblants. -Para-hi ment: sentes? L'home no pot voler-la en cap manera, la mort d'altri: ni la mort ni el més petit dany. Perquè el que mata o tan sols atempta contra la vida del proïsme... fixa-t'hi bé, fill meu!... és condemnat en aquest món i a l'altre: en aquest món per la justícia dels homes, que no el miraran mai més com a germà; a l'altre, per la justícia de Déu, que li farà sofrir càstigs horrorosos. I encara Déu el perdona, el pecador, con el pecat va seguit d'un bon penediment. Els homes no: no perdonen mai... mai de la vida!... entenes?... A tot fer, obliden la falta per un con temps; emprò, així que tornen a recordar-la, senten altre cop la rancúnia, i tornen a torturar el pecador amb retretes i malvolences. Ai de tu, doncs, el dia que caiguessis en un semblant mancament! El menut Galderic escoltava el predicot amb aire de comprendre'l i amb el propòsit de retenir-lo a la memòria. I, durant les vetlles, tot era rumiar i fer preguntes al seu pare, amb l'intent d'aclarir els dubtes que se li acudien. I era tan atinat el que deia, que en Biel, en veure'l com creixia en intel·ligència i seny, va arribar a considerar-se petit per a ensenyar-lo; i després de pesar i sospesar els aventatges i desaventatges que li podria portar el determini, va acabar per dir-se que havia arribat l'hora de fer anar l'hereuet a aprendre de lletra. Veu's aquí, doncs, que una tarda va agafar-lo de la mà i, fent mig quart de marrada per no travessar el poble, el va conduir a Vilavessant, presentant-lo al mestre. La decisió de no fer-lo anar a estudi a Cassanelles, l'havia presa per allunyar tot perill de raons amb els altres nois, que, entabanats per les històries que corrien sobre la torre del Barbut, era cosa segura que en farien pagar la patenta a l'infant. És clar que els del poble veí en tenien tant esment com els de Cassanelles, de semblants rondalles; però mai el perill era tan gros. El primer dia de ser a l'estudi (una sala menuda com un bolcall d'ase, amb les parets plenes de cartells greixosos, els cairats de trenyines, i les llambordes de clapes de tinta morada) va haver-hi un moviment d'estranyesa entre els xicots. Era la primera vegada que hi compareixia un _noi nou_ d'un altre poble, i no se'n sabien avenir. Però ben aviat va córrer la veu de qui era el noi nou, i l'estranyesa va anar seguida del respecte: un respecte amb el qual anava barrejada una basarda esgarrifosa, provinent de les falòrnies que s'havien llegat de pares a fills una pila de generacions, acostumades a mirar la torre del Barbut com un lloc maleït, catau infecte de bruixes i dimonis. Un, tan sols, dels marrecs, el fill del senyor metge, va gosar acostar-se al foraster durant una estona de descans, bo i ensenyant-li, primer, per via d'assegurança, l'estampa dels escapularis que duia. -Que no en tenes, tu?- va preguntar-li. -Mira- va fer en Galderic, ficant-se la mà a la pitrera i mostrant-li els seus. -Són beneïts? -I doncs? El fill del metge, com si encara restés en dubte, va rumiar una estona. -Fes-hi un petó, als meus. En Galderic va acostar-se'ls a la boca, oferint de passada els seus al nou company. I, com si aquells petons segellessin un pacte d'amistat, els dos marrecs ja no varen moure's, en tot el dia, l'un del costat de l'altre, amb gran alegria del vell mestre, que, havent temut un moment que la presència d'en Galderic li tragués els nois d'estudi, es sentia tranquil·litzat, puix que sabia el partit que entre ells tenia el fill del metge, i el que el metge mateix tenia en tot el poble, on no hi havia casa que no li degués la vida d'algú de la família. Amb el que no comptaven, el senyor mestre i en Biel, era amb el que va venir més tard. El menut Galderic, amb el seu seny i la seva tendresa, prou va fer-s'hi amic, amb tots els companys d'estudi; però aquella mateixa amistat va congriar una profunda rancúnia en els xicots de Cassanelles, que, atabalats per llurs mateixos pares i enardits en veure's més nombrosos que llurs rivals, varen començar a cercar-los bronquina, renovant les batusses que des del temps dels avis hi havia hagut sempre entre aquells dos pobles. De primer la cosa no va passar d'alguns cops de pedra creuats entre els dos escamots els dijous i diumenges a la tarda; després ja varen barrejar-s'hi alguns grandassots, arribant fins al punt de comparèixer armats de pistoles i ganivets; per últim, havent corregut sang, s'hi varen ficar els homes fets, traient armes llargues per fer la por. I ben aviat, entre els dos pobles, va haver-hi una guerra encesa, sense que ni els de l'un ni els de l'altre arribessin a saber-ne ben bé el motiu. N'hi havia hagut tantes, de renyines, entre Vilavessant i Cassanelles, que ja ningú s'hi capficava, de l'espurna que n'acabava de fer esclatar una més. Es batien com s'havien batut els avis, com s'havien batut els pares, com es batrien, ben segur, els fills dels fills. Es batien per costum, per tradició. Així ho havien trobat, i així ho servaven. L'horror que aquella tongada de batusses va encomanar a en Biel, no tenia fi ni mesura. Per això, el punt que havia mostrat sempre a fer capaç el seu fill dels preceptes del Decàleg, va redoblar fins a no deixar-lo de petja en tot el dia, amargant al menut les hores de joc, marejant-lo a còpia de consells, abrigant-lo talment amb una pluja seguida de prèdiques. I el noiet escoltava submís, amb els ulls baixos i els llavis closos. Ja s'havia acabat, allò d'interrompre el seu pare per a l'aclariment d'un precepte; ja l'havia perdut, el xicot, el costum de passar les vetlles rumia que rumia per capir el significat del que li explicava en Biel: ara només era una, la cosa que el capficava: era un dubte torturador que duia sempre encastat al cervell; que el tenia concirós d'un cap de dia a l'altre; que li escalfava la testa, omplint-la-hi, a la nit, de somnis esgarrifosos, i ennegrint-la-hi, de dia, amb desitjos de mort. I, agullonat per aquell dubte, el nen semblava la imatge de la tristesa i s'aflaquia i s'esblaimava de rostre fins a esporuguir el seu pare, que veia renaixer en ell la infantesa malaltissa de la Malena. Molts cops, mentre en Biel el sermonejava, obria sobtadament la boca per enraonar; i, en aixecar els ulls i topar-se amb els del seu pare, els abaixava tot seguit, dragant-se les paraules que havien estat a punt de fer-li traïdoria. Però va arribar un matí en què va parlar. El dia abans, en tornar d'estudi, havia anat a cops de pedra amb el fill gran d'en Bartra, i havia comparegut a la torre tot abrigat de sang que li eixia d'un gros xiribec de la closca. Embenada la nafra per la Llogaia, va ficar-se al llit i va passar la nit amb febre, martiritzat més que mai pels mals somnis que li amargaven el viure. En despertar-se, el dia era ja alt. La Llogaia feinejava per la casa. En Biel, que en llevar-se havia entrat a veure'l, en notar que dormia s'havia arribat a l'hort, amb l'intent de no allunyar-se del casal. -Digueu al pare que vingui, Llogaia. I, una vegada va tenir-lo a prop, tan a prop que els cabells rossos de l'un es barrejaven amb els cendrosos de l'altre, va mormolar, baixet, com si estigués en confessió: -S'enfadareu pas, si us dic una cosa? -Digues, fill meu. -No s'enfadeu: sentiu? -Digues. -Doncs hi ha una cosa que no l'entenc. Con m'ensenyeu la Doctrina, em dieu sempre que no es pot fer mal a ningú. I tothom diu que vós, con éreu jove, vàreu matar un home que li deien el Picotí. I per això tothom me té ràbia. I també diu tothom que teniu tracte amb les bruixes i somions... i que totes les malures les feu venir vós. I tots els nois us tenen per dimoni. I, con me volen fer enfadar, me diuen dimoni petit. I jo m'hi enrabio i m'hi faria amb les dents, i per això ahir vaig bàtre'm amb el gran Bartra. En Biel havia anat acotant la testa sota el pes de la vergonya. Aquella acusació del fill li feia veure malaguanyats tots els treballs, totes les lluites, que havia sostingut contra el poble que el fuetejava, contra els seus semblants que el volien fer damnar, contra la seva pròpia sang i el seu esperit, que l'atiaven a la revolta. Estava confús, aclaparat. Un moment de dubte podia perdre'l per a sempre més. -No, no t'ho creguis, fill meu, tot això!- va cridar, redreçant-se de sobte. I va esclatar en sanglots, bo i abraçant-se al fill i petonejant-lo com un pare, com un desesperat, com un boig. XXI DALTABAIX Mai més se'n va parlar, entre pare i fill, d'aquella taca horrible. Mai més se'n va parlar, però tant l'un com l'altre la tenien sempre present. En Galderic, malgrat els seus pocs anys, semblava que endevinés tota la veritat d'aquella història que era la causa que tothom el malmirés. I en Biel, en veure's castigat en la persona del seu fill, sentia un remordiment que no li deixava una estona de repòs. Però no era pas la mort del Picotí, el que més mal li feia a la consciència, sinó el record de l'obstinació, de l'afany, amb què havia demanat, amb què havia exigit a Déu aquell fill que ara li emmetzinava la vida. D'un cap de dia a l'altre tenia el cervell ple del passat. No hi havia hora en què no li semblés tenir-lo tot present a la memòria, formant un immens garbuix, un embolicat madeixó de nusos que li estrenyien el cervell. I, entre aquella munió de records, s'aixecava sempre clara la veu de la veritat, que li deia, primer baix, baixet, i després a grans crits, que bona part de culpa del que li passava la tenia ell, per haver-se entossudit a voler fer cara al poble, a voler viure al costat d'aquella gent que l'odiava i el volia perdre. El que havia d'haver fet, ell, era fugir, fugir ben lluny, a uns paratges on ningú tingués noticia del seu crim, on ningú tingués esment de la seva estada a presidi... Fugir!... fugir!... Veus aquí la dèria que l'omplia tot. Veu's aqui el mot que, com una avespa rondinaire, el perseguia sempre, de nit i de dia, fent-lo sotragar de cap a peus al bo del son, fent-li redreçar la carcanada al bo de la feina, per obligar-lo, malgrat ell, a sondar els espais amb la mirada, que se li perdia, per llargues estones, horitzons enllà. Fugir!... fugir!... I el pensament li volava, estrompassant les muntanyes que es veien blavejar al lluny, creuant el mar qui hi sabia al darrera, aturant-se a reposar en aquells països que desconeixia i que veia com en somnis. Sí, fugiria, posaria entre ell i els cassanellencs tanta terra, tanta aigua, com pogués. Dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos, va estar repetint-se el mateix. I, a còpia de repetir-ho, va arribar a convertir-se en maniàtic que no tenia altre pensament, altra cabòria, que la de fugir d'aquells indrets de maledicció. Per últim, una tarda, havent acabat la feina, va agafar paper i ploma, i va escriure al senyor per dir-li que, passat el batre i venut el blat, deixava aquelles terres, per a no posar-hi mai més la planta del peu. Ja llesta la carta, va quedar rumiós, guaitant per la finestra de la seva cambra el camí de Vilavessant, que, anguilejant fins a perdre's entre dos turonells, semblava arrencar de sota els boscos del comte. La tarda queia: una tarda quieta i tranquila, embaumada de perfums de primavera, escalfada per alenades tebiones que feien bellugar amb lleugers tremolins les fulles nades de tot just. El sol, prop de la ratlla, es mostrava vermell, d'un vermell de sang. Uns núvols flonjos i grassos s'encastellaven i s'eixamplaven a la seva dreta, amenaçant tapar-lo en menys d'una avemaria. -Que estrany, que el noi no sigui aquí!- va pensar en Biel. I, sense saber per què, el cor va fer-li un salt. Succeïa tan poc sovint allò que en Galderic no comparegués a l'hora, que ben aviat va sentir-se envaït per l'angúnia i el malestar. -Mentre no li hagi succeït quelcom!... I tot era guaitar enllà, bevent l'espai amb la mirada. Al sentir-se el toc de l'_Angelus_ que donava comiat al dia, en Biel va acabar-se d'anguniar. Per força n'hi havia passat alguna, al noi. Semblant pensament va fer-li davallar l'escala en quatre salts. -Aparieu el sopar- va dir a la Llogaia. -Vaig a veure si trobo el noi. Va travessar l'hort, es va entaforar pels boscos, i va enfilar tot seguit la ruta de Vilavessant. El castell de núvols que es remuntava a la banda de ponent anava fent-se cada cop més ample i més alt. Ja se'n veia envaït un quart de cel; ja en cobria tota una meitat; ja amenaçava ajaçar-se arreu per tota la volta... En Biel va aturar-se. Part d'allà dels dos turonells que semblaven engolir-se el cami de Vilavessant, havia sentit un espetec somort, com d'un tro sec i esquerdat. -A veure, si tindrem tamborinada. La temor de mal temps va fer-li apretar el pas, però va quedar-se palplantat altra vegada al cap d'un moment, bo i parant l'orella a un nou soroll vingut de la mateixa banda. -Oh, llamp! Això ja no són trons!... I, no content de caminar amb més pressa, va rependre la ruta a salt de ca. * * * Darrera els turonells hi havia batusses. Alguns vailets de Cassanelles, en sortir d'estudi, havien anat a cercar bronquina als de Vilavessant, que solien anar a jugar per aquells indrets. Les dues bandades enemigues havien anat a cops de roc; el gran d'en Bartra n'havia arreplegat un a la clepsa, i se n'havia anat, bo i corrent, a contar-ho al seu pare; un dels xicots de l'altre poble s'havia presentat al seu amb el cap sagnós; els homes fets s'havien ficat a la brega; i ben aviat la petita prada que s'estenia a l'altra banda dels dos turonells havia sigut convertida en un camp de batalla. I havien ressonat alguns trets de pistola... i havien relluït les fulletes d'alguns ganivets... i els combatents s'havien embriagat a la vista de la sang i semblaven que volguessin trossejar-se els uns als altres. I el menut Galderic s'havia trobat a les batusses, i rabiós com estava contra tots els que malparlaven d'ell i del seu pare, s'havia encegat fins al punt d'agafar la davantera a tota la colla de vilavessanencs per plantar cara als esperitats de Cassanelles. -Pit i ronyons!- cridava en Jan, foll de ràbia, com si fos el comandant dels batissers del seu poble. -No n'ha de quedar rastre, d'aquesta mala sangonetat! Una acció d'avançament, un instant de dubte i alguns trets gairebé escapats de les pistoles dels de Cassanelles; un home caient malferit, un moment de confusió i un llampec de ràbia dels de Vilavessant; una flamarada d'odi encenent més i més els uns i els altres; una barreja de cossos que s'arrapen i s'esbardufeixen, de gemecs que es topen amb malediccions, d'esgarips que es veuen ofegats per l'espetec de les armes llargues, varen seguir a les paraules d'en Bartra, que, enardit per la lluita, avançava cap als contraris bo i engrapant amb la destra una picassa i amb l'altra mà una grossa pistola. -Sota terra siguis, maleït bord!- va cridar sobtadament. Va agafar per un braç el menut Galderic, bo i llançant la pistola; i aixecant en sopols l'infant, va esbardellar-li la testa amb un cop de picassa, mentre la campana de Cassanelles, que començava a tocar a somatent, feia fugir desbandats molts dels que es batien. I el menut Galderic va quedar estès al mig d'un bassal de sang. I en Jan, en veure que encara es bellugava, va trepitjar-lo rabiosament, com i si volgués esbravar-se, en el cos del fill, de la rancúnia que sentia pel pare. I, horroritzats de la feta, els batissers varen fer-li rotllo, fugint d'ací d'allà, com ànimes en pena. Per últim va lassar-se, va donar l'últim cop de peu a aquell cos espellifat, va bleixar amb força, i va exclamar, amb goig: -Ah!... Morta la cuca, mort el verí!... Ara manca el pare. El pare acabava d'arribar al lloc de la desfeta, i, passat el primer instant d'esfereïment, es dirigia a en Jan amb els punys closos, tot ell sotragat per la dolor i la ràbia, tot ell assedegat d'abeurar-se amb la sang del seu enemic de tota la vida. Però, així que se li havia arrapat al coll fent-li treure mig pam de llengua, l'en varen desarrapar els primers homes del somatent que acabaven d'arribar. Llavors, el pobre Biel, abraçant amb bogeria el menut cadàver, va posar-se'l a coll i va fugir... va fugir per entre els boscos, sense fer cas dels crits amb què volien aturar-lo, sense sentir la pluja que, desfent-se en aquell instant, abrigava tota la comarca amb un xàfec immens. XXII AVALL COM L'AIGUA La llumenera, penjada del sostre, aclaria feblement el cos de l'infant, que jeia sense vida al cim del llit de peu de gall on en Biel i la Malena havien dormit el son de nuvis. La testa, badada per la picassa d'en Jan, es mostrava tota sagnosa; els punys, closos fortament, semblava que es volguessin escorxar els palmells de les mans; la cara, contreta horriblement, transparentava la dolor i la ràbia que s'havien barrejat, dintre aquell cos tendre, a l'hora de la mort. A un costat del llit dormisquejava la Llogaia; i a l'altre vetllava en Biel, amb els ulls fixos en el rostre del menut, mirant-lo i no veient-lo, com si, del cop rebut a l'ànima, s'hagués quedat sense sentits. Un ensopiment estrany s'havia fet amo d'ell. No pensava, no raonava, no es feia càrrec del que tenia a l'entorn. Ni tan sols plorava. Els que ploraven eren els núvols. Ploraven seguit-seguit, amb un gotejar espès que, en topar amb les teules, n'arrencaven una cantúria pesada i trista. En tota la nit no havia parat de ploure; i s'hi havia posat, a primera hora, tan de ferm, que el córrec havia vingut gros al cap de poca estona, i, en anar la justícia per fer-se càrrec del petit cadàver, ja no havia sigut possible travessar el corrent. Amb tot, cap a la matinada va començar a minvar el xàfec, però la rierada no: la rierada venia cada cop més grossa, degut a les aigües que, davallades de les terres de més amunt, s'hi ajuntaven a milers de cascades i reguerons. Per això tot el poble estava en vetlla, esporuguit per l'aiguat, sense recordar-se gairebé de les horrors de la batussa. Tothom se n'oblidava, de la víctima innoscent; tothom se n'oblidava, d'aquell pobre pare ferit al mig del cor per la pèrdua de l'única esperança que li quedava a la terra; tothom se n'oblidava, del matador, que, tancat al soterrani de la casa del comú, es barallava amb la pròpia consciència i començava a tastar les asprors del remordiment. Només els seus pares i els seus fills i la seva dona hi pensaven, en el pres. I sabent-los greu la seva absència, més que per altra cosa per la falta d'un parell de braços que els ajudessin a salvar de l'aiguat els béns que tenien en perill.