Part 2

Un davassall de cireres caigudes de la branca va escórrer-se avall, caient a l'aigua amb una remor alegre.

Allavors, en Biel, desfent-se d'un sacotell que duia penjat a tall de sarró de mendicant, va asseure's al costat de la noia, reprenent la paraula.

-Digues-m'ho, Malena, que no m'hi tenes, per un mal home.

-Per què t'hi haig de tenir?- va fer ella, no sabent on dirigir la vista.

-Com que tothom m'hi té... i com que ho sóc...

La Malena va guaitar-lo esverada; però ell la va tranquil·litzar tot seguit.

-Sóc dolent per tothom... menys per tu. ¿I sabes per què ho sóc, de dolent per tothom? Perquè tothom ho és per mi. Emprò tu no ho ets. Fa, Malena, que no?...

Com si no el sentís, la noia s'estava quieta, amb la vista clavada al fons del córrec, recoquillant frisosament amb els dits el corn del davantal de cànem i llana.

Tot d'una, sense respondre al que li preguntava en Biel, va fer, amb veu tremolosa:

-Diuen que t'ets donat a les bruixes.

-Als dimonis, me donaria!- va esclafir ell, encès per una onada de sang. Però va revenir-se aviat, i va afegir: -Mira, Malena: con vaig matar al Picotí, tota la gent de la rodalia va estar-ne contenta. I les mosses varen ser les primeres d'estar-ne, perquè totes sabien que amb el Picotí, el més sagrat hi perillava. Com que, quan la raja li venia no tenia fe ni llei! Prou que ho sabes tu, que més d'un cop havies estat en perill de caure a les seves urpes!... I prou que ho sabes, també, que això va ser una de les coses que em varen fer venir set de la seva sang!

Pel cervell de la Malena va passar-hi, com un llampec, el record del Picotí. Havia estat l'escanyapobres de tots els pagesos d'aquells volts, i en anys d'escassetat tenia gairebé endogalades totes les cases del terme. Per això s'havia fet senyor de tot el poble, que l'obeïa com la ramada al pastor; per això disposava de l'honra dels altres com d'una mercaderia que es pot comprar i vendre sota preu; i per això havia mort a les mans del minyó que, tenint-li a arrendament cotat una part de les terres, se n'havia vist despullat tot d'una, després de regar-les un grapat d'anys amb la seva suor per convertir-les, d'eixorques que eren en arrendar-les en els conreus més ufanosos de dues hores a la rodona.

-Si no li hagués fet la tussa,- va seguir en Biel -qui sap què seria, ara, de tu!... Perquè el que ell volia era fer-te seva. I per això, despitat com estava, me va pendre el camp, el lladre!

-Encara li tenes malícia?

-Tant com això, no. Emprò de vegades m'encenc i no puc fer-hi més: sabes?... A qui en tinc, de malícia, és a tot el poble. Perquè tu ja ho sabes, que no hi havia home de sis hores a la rodona, que no hagués tingut gosar per fer el que vaig fer. Sinó que cap va atrevir-s'hi per por de les resultes. I la prova és que tots varen estar-ne contents, de la mort del Picotí. Emprò, con la cosa va anar per justícia, tothom me va girar les espatlles.

Va callar el minyó; i la Malena, que s'havia oblidat del seu pare i del poal, va fer acció d' aixecar-se. Però una mirada embadalida d'en Biel la va deturar.

-Que n'ets, de gopa! .

-De debò?

-Tant ho ets, que ara tot just, con eres a dalt del marge i jo et mirava de baix estant, me semblava que m'havia tornat pitit, pitit, com con feia d'escolà i em contemplava la Mare de Déu de l'altar del Carme. I mira't: m'ha passat una cosa ben igual com el que em passava llavores. Con la posàvem a terra els dies d'escarràs, la cuidava espatllar a cops d'espolsadors; emprò con era sobre l'altar i la veia enrondada d'àngels, fins i tot m'arribava a semblar que amb les patacades li havia fet mal. Doncs això mateix m'ha esdevingut suara: con te som vista al peu de la font, m'han vingudes ganes de sobtar-te; emprò com t'ets enfilada al marge i m'has mirat amb aquells uis tan esverats, llamp, quin respecte!

-Vòs dire?...

-T'ho ben juro.

I varen callar altra vegada tots dos, i va tornar a regnar per aquells circuits una quietud basardosa.

Les batallades de les dotze, escampant-se al volt del campanar del poble i retrunyint de cingle en cingle, varen sobtar tot d'una la parella, encomanant a la mossa un esverament que li va fer travessar enventada la palanca i enfilar-se a trenca nou de coll costa amunt fins a entrar al poble.

Ell va quedar-se pal-dret, contemplant com fugia.

Després, un cop fos l'encís, va pendre el sacotell que havia deixat a terra, se'l va penjar al muscle a l'esgairada, i, mandrosament, girant tot sovint els ulls cap al poble com si se n'allunyés amb recança, es va enfilar rostos amunt i va entaforar-se per les negrors dels boscos del comte, sense fer cas de les gotes grasses i feixugues que, arrencant una immensa remor de les copes de roures i alzines, començaven a davallar del cel en espès ruixat.

IV

BON LLEVAT

A presidi, hi havia conegut, en Biel, un minyó de pocs anys, víctima, com ell, d'una mala hora. La feta que l'havia dut a presidi era un furt sacríleg, comès en companyia de dos amics, estudiants, com ell, de capellà, i encarregats, amb ell, de la guarda de la Seu del poble on estudiaven.

Pobres tots tres, i obligats a guanyar-se la carrera fent d'escolà, vivien modestament dintre el gran temple, menjant i dormint a redós del campanar, en unes amples i nues peces que venien darrera el rellotge, travessades de baix a dalt per la rodona caixa de l'escala.

¿Va ser la comparança de llur pobresa amb els rics tresors de la Catedral, el que va temptar-los?... ¿Va ser que un dels tres, inclinat per naturalesa al lladronici, va encomanar als altres la podridura de la seva ànima?... ¿Va ser que tots a la una varen sentir-se encegats per la temptació?... El company d'en Biel no ho sabia: només es recordava d'una nit en què, embriac de desigs mai sentits fins aleshores i amb el cervell enterbolit per l'aiguardent begut havent sopat, ajudava amb totes les forces els seus companys en la tasca d'arrencar diamants i perles i maragdes de la custòdia d'or, que era la millor gala i el més preat tresor de l'església.

I després d'aquella nit... res: una tirallonga de setmanes de fer la cuitamaga per camins perdedors a través dels boscos, passant el dia a l'aguait i esperant amb ànsia la nit per continuar la cursa... fugint dels homes, amb tot i les riqueses que duien... esverats a tota hora pel témer de la justícia.

-Però no era pas la justícia dels homes, la que'm feia més por- solia dir el company d'en Biel, en recordar la feta: -la que temia era la de Déu, que em sentia pesar a la conciència amb la feixugor d'una muntanya. Per això, quan vàrem caure a les mans dels civils, vaig estar-ne potser més alegre que no ho estaré el dia que m'obrin les portes del presidi i pugui tornar a casa. Temia la justícia, i fins que vaig veure-m'hi a sota no vaig trobar repòs. ¿Què n'hauria tret, de la llibertat, si sempre em sentia les entranyes rosegades per aquell corc que no em deixava viure?

I era tan ferm el penediment del pobre sacríleg, que es passava les hores enteres amb la vista clavada al cel, i esmerçava tot el temps que podia a donar bons consells als seus companys de captiveri.

Però gairebé tots es mofaven d'ell, no donant-li altre nom que el d'Escura-llànties, i rient-se, amb rialla estúpida, dels seus predicots.

Moltes vegades, amb en Biel, passaven l'estona enraonant, comunicant-se els records d'infantesa, parlant del temps que havien passat fent d'escolà, l'un a la immensa Seu del poble on estudiava, l'altre a la menuda esglèsia de Cassanelles.

I més d'un cop els havia succeït d'escapar-los les llàgrimes galtes avall, i més de cent, les oracions que aixecava al cel l'Escura-llànties demanant clemència pel seu crim, s'enfilaven espai amunt barrejades amb les d'en Biel, que beneïa a tot hora la sort que, en mig de la seva desgràcia, havia tingut de trobar semblant companyó.

Per desventura seva, aquella amistat no va durar gaire. La va trencar la mort amb un cop sec, enduent-se'n l'Escura-llànties d'un atac al cor, sense donar-li temps més que de rebre Nostramo. I en Biel va quedar esmaperdut, com nàufrag que, obirant al lluny la farola que ha de guiar-lo a bon port, es troba sobtadament capbussat per una onada que el deixa entre tenebres.

Les llàgrimes que va costar-li aquella pèrdua no tenien fi ni compte. Fins al cap de moltes setmanes... de molts mesos i tot, no va poder treure-se-la del cap. La befa dels presidaris no aconseguia, als primers temps, altra cosa que convertir en ira la seva pena resignada. Però, de mica en mica, el record de l'Escura-llànties va anar-se-li borrant del magí, i va acabar per cercar-se nous amics que, amb llurs consells i llur experiència del vici, varen cuidar desfer la bona obra de l'infeliç sacríleg.

Amb tot, no varen poder destruir el bon llevat que el minyó duia a l'ànima i que, en les estones de repòs, semblava esponjar-se, envair-lo de cap a peus, sobreeixir-li pels ulls en gotes amargants, i nuar-li el cor en ferma estreta.

Si en semblants ocasions algun altre presidari s'hi gosava acostar per fer-ne mofa, es sentia de sobte envaït per una onada que l'encegava i li feia perdre el món de vista. Era com si una força desconeguda li regirés les entranyes, atiant-lo a venjar-se de l'imprudent que torbava la seva pau.

I, si bé molts cops tenia temps de dominar-se, altres, sobtat en les seves cavil·lacions, es redreçava tot d'una, i les seves mans, sense que arribés a fer-hi esment, se n'anaven totes soles a engrapar com estenalles d'acer la gorja del provocador, fent-li cridar Déu i ajuda.

Però tot seguit afluixava, sentint pels seus dintres una veu que semblava repetir-li les bones paraules amb què l'Escura-llànties el solia encoratjar per fer-li més rebedora la vida de presidi.

-Benaventurats els pacífics, perquè ells posseiran la terra.

Aquestes paraules, que duia en Biel estampades al cervell com amb encuny, eren per a ell la promesa d'un canvi de fortuna. Per al seu estret magí, venien a significar que, així com un temps havia tret bons fruits d'una terra eixorca, a còpia de paciència i de suades podria un altre dia fer la mateixa obra i posseir unes altres terres i viure amb completa pau.

I veu's aquí perquè, en sortir de presidi, va fer cap al seu poble amb el cor obert a l'esperança, creient que els anys d'absència haurien esborrat de l'encontrada el record del seu crim, ja prou purgat amb el seguici de penes que havia portat per cua.

Però, en veure l'acolliment que tot el poble li feia, va semblar-li que se li tanquessin per un mai més les portelles de tot benvenir, i es va creure més infeliç, encara, que quan era a presidi. L'esclavitud en companyia li era molt més grata que la llibertat de bèstia esquerpa; aquella llibertat que el condemnava a fugir de tothom per no veure com tothom fugia d'ell.

De vegades, en considerar la seva sort, l'envaïa una profunda rancúnia, que li encomanava una abrandadora set de venjança. Aleshores hauria robat i mort, i s'hauria girat a mossegades contra els seus semblants amb la mateixa ràbia d'un gos foll. Es feia mestressa d'ell una mena de fam de destruir, i atuïa a cops de garrot les branques d'olivera que li eixien al pas... esclafava i malmetia a trepitjades les tòries dels ceps... mig partia amb revolada ferma els plançons de roure i d'alzina...

Semblava que l'esperit de l'home treballador que havia estat en altre temps, li renaixés tot d'una, obligant-lo a malgastar d'una manera o altra les forces condormides dintre seu.

V

LA DÈRIA DEL MAL

Certa nit, va venir-li, a en Biel, la rauxa d'anar a fer mal al camp d'en Bartra. A la tarda havia vist l'hereu que sortia del camp de dalt, i s'havia sentit recremat per una foguerada que l'havia envermellit fins a les orelles. Justament, aquell camp, que havia estat del Picotí, era un dels que més angúnies li costava. Les gotes de suor que hi havia foses no tenien fi ni mesura. Fins el rengle de noguers que el vorejava a la banda de ponent era obra seva. Ell els havia plantat, ell els havia vist créixer, ell els havia espurgat per ajudar-los a viure. I, al capdavall, per què? Perquè, a la llarga, els de can Bartra se n'haguessin de gaudir. Llamp de llamp! N'hi havia per a fer bullir les tripes!...

Però encara hi havia una altra cosa que no se l'arribava a acabar, en Biel: l'intent de casori amb la Malena que tenia l'hereu Bartra. Allò sí, que li encenia les sangs!

Ple de rancúnia, així que va ser nit entrada, va armar-se d'un llarg ganivet que havia comprat en tornar de presidi, va dirigir-se boscos avall fins al córrec de l'Home-mort, i va trencar després a l'esquerra, emprenent amunt el caminet dels horts, que, arrenglerats de cap a cap de poble, s'escalonaven tot darrera les cases, vorejant el ribàs del córrec.

Ja fora poblat, va tirar a la dreta, camps a través, i en un dient de parenostre va ser al de can Bartra.

El cor i els polsos li batien esvalotadament, les orelles li brunzien com si tingués el cap convertit en un rusc, i els punys se li cloïen amb tanta força, que cuidava escorxar-se amb les ungles els palmells de les mans.

Al seu entorn la terra reposava; al seu damunt els estels somreien, animant la immensa volta amb llur parpelleig continuat. Els noguers, en sentir en llurs copes l'alè glaçat de la tramuntana, semblava que es queixessin.

La nit era freda i fosca, però l'ardentor de la seva ira privava a en Biel d'adonar-se de la fredor, i li feia endevinar, entre les tenebres, els milions d'arestes verdes amb què el blat, nat de tot just, espurnejava el camp, que s'estenia al bell costat d'un encinglat pendent cobert de rierencs i esquerdalls de roca, entre els quals s'arrapaven a terra grans clapes d'espargoleres i garrigues.

Per salvar el camp de les esllavissades, els de can Bartra havien fet, d'aquell costat, una tanca de petites lloses primes i llarguerudes, trencades a cops de mall, que s'aixecaven arrenglarades com sentinelles.

Amb l'ajuda del ganivet i d'un tros d'esquerda semblant a una picassa, va començar en Biel a gratar la terra on estaven clavades, posant-se a la feina amb tant de cor, que ben aviat varen trontollar totes. Aleshores, arrapant-s'hi fortament al capdamunt, va començar a tombar-les dintre el camp, bo i estirant-les cap a l'altra banda i fent-les rossegar per damunt dels terrossos, per aixafar-los i fresar-los i picolar el blat naixent.

La seva intenció era envair el camp amb rocs de la clapissa. Per això, un cop va haver arrabassat les llosetes de la tanca, va començar pacientment, sense sentir-se de la fatiga, a traginar camp endins els esquerdalls i rierencs de més cap ensota del pendent, no fent gota de cas de les esgarrapades que rebia de les garrigues en arrencar-les, ni dels esqueixos que li llevaven de la pell en dur-los d'una banda a l'altra.

Malgrat la gelor, tota la seva còrpora estava amarada, i l'ardentor que li cremava els dintres s'escampava al seu voltant en lleu fumerola, semblant a la d'un matxo de càrrega després de llegües i més llegües de camí al cor de l'hivern.

A cada viatge semblava que posés més delit, com si la sang que li brollava de les mans, i la suor que li xopava la camisa, i el bleix fort i seguit amb què s'engolia i llançava l'aire, li renovessin constantment les forces...

Tenia com una embriaguesa d'enardiment que li feia sentir la necessitat de desfer-se de les energies condormides dintre seu per una pila d'anys de repòs. L'antic treballador que havia sabut fecundar amb el seu treball aquella terra, abans eixorca, renaixia amb imposadora empenta, atiat per la dèria del mal, agullonat per la set de venjança.

I l'invasió de pedra anava cobrint terrossos i més terrossos, aixafant sota el seu pes atuïdor les febles arestes del blat, i abrigant tota una banda de camp com d'una franja blanquinosa.

Per un moment en Biel va contemplar la tasca feta; però, no quedant-ne satisfet encara, va enfilar-se per la clapissa amb l'intent d'acabar-la.

Descalçats els esquerdalls i rierencs de la banda de sota, el pendent quedava prou lliure d'embarassos perquè hi poguessin rodolar els de més cap al cim. Fer-se'n cabal en Biel i posar-se a estimbar rostos avall els que quedaven, va ser tot una cosa. Fins roques enteres varen davallar, empeses per ell, ficant-se camp endins com si no tinguessin aturador, i arrossegant, en llur cursa, el davassall de menuts palets que trobaven al pas.

I la invasió va créixer... va créixer d'una manera esgarrifosa, fins a deixar ben pelat un tros de clapissa i convertit en clapissa tot el camp.

Una feble claror de matinada s'escampava per la banda de sol-ixent, bregant per destriar les tenebres; el fred s'havia fet molt més viu; el vent semblava portar agulles de glaç, i de les cases del poble n'eixien eixordadors crits dels galls que cridaven el sol, quan en Biel, donant per llesta la tasca, va asseure's al bell cim de la clapissa per reposar i contemplar amb goig immens la seva obra acabada.

Acabada?... No pas del tot, que allà baix, a l'altra banda del camp, aixecaven llurs copes cel amunt els noguers que ell havia plantat i que ara volia atuir amb l'intent que els de can Bartra no poguessin gaudir-se'n.

Incapaç de tallar-los, va resoldre ferir-los de traïdor fent-los a tots la corretgeta. Era l'únic recurs que li quedava. Una estona més de treball, i la venjança era completa.

Coratjosament, va redreçar-se d'una revolada i va llançar-se clapissa avall. La suor que l'amarava, enfredorida pel repòs, li feia córrer de cap a peus fermes esgarrifances. Però, sense fer-ne cas, va acostar-se als arbres, va engrapar el ganivet, i va enfonsar-ne la fulla a l'escorça del primer rengle.

Aleshores va apoderar-se d'ell un gran tremolor que li feia batre les barres i carriquejar les dents. El noguer, en rebre el tall que l'escorxava, va semblar que llencés un xeric de bèstia malferida.

I aquell xeric va sentir-lo en Biel a l'ànima. Li mancava cor per a assassinar-los, aquells arbres! El camp, per més que ell l'hagués fecundat, no el considerava tan seu com els noguers, perquè el camp s'havia renovat cada any, donant a cada collita diferents viandes; però els noguers no: els noguers eren els mateixos que ell havia plantat, que ell havia vist créixer, que ell havia esporgat per ajudar-los a viure.

Com si estigués espantat, d'una estrebada va arrabassar el ganivet, d'un cop de dents va afluixar-ne la molla per tancar-lo, i d'una estricada va arribar al córrec, seguint-ne a brida batuda el corrent, fins a haver travessat el poble adormit, per a enfilar-se després boscos amunt, cap a les ruïnes que li servien d'estatge.

Anava enventat, com egua que s'esquiva o poltre que s'espanta. Li xiulaven les orelles; se li obria fora de mesura la boca per beure l'aire, li sotraquejaven sense compàs els polsos, fent-li la mateixa impressió que si els hi mallessin.

Quan va arribar a la torre del Barbut, semblava talment una guilla que es fica a cau al veure's encalçada. No va parar fins a caure lassat al fons del carreró que, segons dita dels pagesos, havia estat la boca d'una mina que arribava a Mallorca.

Allí, ajegut a terra, revolcant-se en la mar de negror que l'enrondava, aclofat per la fatiga i atuït pel pes de la seva mala sort, va sentir amb plena consciència la grandària del disbarat que acabava de fer i que podia acabar-lo de perdre per a tota la vida.

I va plorar!... Va plorar fortament, desesperadament, amb la desesperació de la desgràcia que ja no té adop. I els seus gemecs, sortint-li a batzegades del pit, semblava que fessin trontollar les parets i voltes del carreró.

Però de mica en mica varen anar-se afeblint, i les llàgrimes, que li rajaven suara a glops, varen començar a davallar-li galtes avall seguidament, com deus de fel que no haguessin d'estroncar-se.

Aleshores es va asseure, i, amagant-se la cara entre les mans, va quedar-se quiet, amb la quietud de la fera engabiada que, farta de lluitar, acaba deixant-se caure rendida, renunciant de mal grat a la llibertat perduda. El seu plor era ja un plor que alleugeria de penes la seva ànima i que li recordava aquell plor d'enyorament que, quan era a presidi, feia exclamar a l'Escura-llànties:

-Desfoga't, fill, desfoga't!... Vessa-les totes, les llàgrimes que et fan nosa a dintre!... Benaventurats els que ploren!

El record del seu company d'esclavitud va ser per a en Biel un bàlsam que va calmar-li el cor esvalotat... una alenada d'escalfor que li revifava l'esperit decaigut.

-Oh, si ell no s'hagués mort!...

I, en la seva desesperació, va arribar fins a trobar enyor el presidi.

VI

FIANCES

De la rabiola, va cuidar ferir-se, l'hereu Bartra. En veure el camp en aquell estat, va posar-se-li un tel als ulls, un regirament de tota la còrpora va fer-lo tambalejar, i va caure com tocat per una centella, anant a topar de clatell al caire d'una roca.

Sort que un veí que va passar al cap de poc, va portar-lo a coll-i-be a casa seva: si no, ben segur que li hauria donat un que sentir, aquell cop de sangs. Prou que va dir-ho el barber després d'enfonsar-li la llanceta als braços: -Si no li arribem a treure aquesta sang, se'n podia fer deu pedres.-

Per fortuna, tot el que tenia de petit ho tenia de fort, i en vuit dies va ser el mateix d'abans.

Això sí; rancuniós com era, va quedar-li com una mena de rosec, una recança pregona de no haver esbravat tota la ràbia que el consumia i que li feia exclamar sovint:

-L'hi hagués poscut atrapar, al lladre!... Llamp me mati si no li hagués fet la tussa!

Algú va aconsellar-li que tirés la cosa per justícia; però no hi va voler saber res. Justícia! Prou que se la faria ell, el dia que s'hi pogués adobar!... El que és aquella no li portaria pas a vendre, en Biel!... Perquè, que l'autor de la feta havia estat en Biel, no en tenia cap dubte: n'hauria posat les mans al foc sense por de cremar-se.

Malgrat la seva certesa, hi havia moments en què, rumiant, rumiant, acabava per dir-se que un home sol, en una nit, no podia haver fet tanta feina. Però ben aviat, en recordar el braó de què en Biel havia donat mostra sempre, tornava a posseir l'assegurança que ell i no més que ell era capaç de semblant obra. D'un home com en Biel podia esperar-se tot. Això sense comptar que per a alguna cosa havia de servir-li el seu tracte amb les bruixes.

Aquest pensament va retenir-lo per uns quants dies d'empendre la tasca de posar remei al mal. Qui s'hi bat, amb les bruixes?... Amb tot, va acabar per decidir-se; i ajudat pel seu pare i la seva mare, va posar-s'hi de tot cor, deixant el camp net en mitja dotzena de jornals i tornant a colocar en un altre la tanca de petites lloses.

-Ara que provi de tornar-ho a malmetre- va esclafir, un cop llest.

I, durant una mesada seguida, va estar cada nit a l'aguait, amb l'escopeta carregada de balins i el cor de rancúnia, decidit a engegar un tret al primer que gosés acostar-se al camp.

Però no li calia pas la seva vigilància. En Biel, ferit pel penediment, havia cobrat consciència de la seva situació i havia comprès que, per la via seguida fins aleshores, no aconseguiria mai la pau de què estava afamat. Una conversa que va tenir amb la Malena va acabar-lo de decidir a llaurar dret.

Era cap al tard d'un diumenge de febrer. En Costa, que havia passat la tarda a l'hostal jugant i bevent, s'havia ficat al llit en arribar a casa, queixant-se de rodaments de cap i quedant-se adormit com un soc.

La Malena, en notar-ho, va sortir de casa amb l'intent d'anar-se a esbargir. D'ençà que s'havien trobat a la font amb en Biel, la seva vida d'ocell de gàbia li era esdevinguda més feixuga que abans. Tot el dia el passava pensant en escapar-se, fugir camps a través, rondar pels encontorns del poble, per apaivagar, mal que fos només per una estona, la set de llibertat que la corsecava.