# Arran del Cingle ## Part 1 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/arran-del-cingle-25443/index.md ARRAN DEL CINGLE I LA TORNADA D'EN BIEL Tota la desgràcia li venia d'haver mort un mal home. Perquè, d'ençà que l'havien enviat a presidi, mai més havia estat el Biel d'abans. El dia que va tornar al poble amb la llicència, ja la va endevinar, la seva sort. La mala cara dels uns i la fredor dels altres, l'aire de tant se me'n dóna dels propis i el posat garneu dels estranys, varen ser per a ell l'anunci de la vida de penes i fatics que anava a empendre. Prou va trucar-hi, a totes les portes; prou va maldar, per a guanyar-se de bell nou la voluntat dels que havien estat els seus amics... Tot va ser en va. Allí on abans hi tenia sempre braços oberts que l'esperaven i rialles de goig que l'acollien, no hi trobava res més que visatges sorruts i portes tancades: tancades per a ell, encara que es mostressin esbatanades al sol d'ample a ample. Als primers temps de ser al poble, quan, amb l'alegria de reveure els camps i vinyes on havia passat feliç la seva infantesa, tenia encara l'esperança de tornar a ser el mateix d'abans, recobrant, a còpia de ben obrar, les amistats perdudes, havia provat de treballar. Però el mal va ser que, per tot on demanava feina, li deien de no. I si bé, després de molt pregar i suplicar, va ensopegar algú que n'hi oferia, bé que feixuga i mal pagada, va trobar-se que, engandulit per la vida de presidi i revoltat per la mesquinesa del guany, no sabia fer-se amb l'agre de la terra i la trobava massa baixa per a vinclar la carcanada fins a esfonsar-hi la punta d'un magall o la fulla d'un tràmec. Per això, un dia, després de molt rumiar sobre la seva sort, va acabar per dir-se que, ben comptat i debatut, la millor ruta que podia emprendre era la de viure a la bona de Déu, campant-se-la amb el que pesqués per les gorgues del córrec de l'Home-mort o amb el que pogués aplegar pels boscos del terme, del qual no es volia apartar mai més de la vida. Encara que tothom li girés l'esquena, la fiança de trobar una estada per aquells encontorns no la hi esvairia ningú. Prou i massa que els havia enyorat, per a apartar-se'n altre cop. Amb això, tant li era que fessin com que deixessin de fer, els veïns de Cassanelles: treure-se'l en un tot del damunt, no ho aconseguirien. -Si no volen el meu treball, hauran de suportar la meva presència. I, tot dient això, en Biel cloïa rabiosament el puny com si amenacés el poble, mentre dirigia el seu esguard somniós cap a les ruïnes de la torre del Barbut, que s'aixecaven entapissades d'eura sobre l'esquenall del cingle de Mal-vent, part d'allà dels boscos del comte. La torre del Barbut gairebé no en tenia més que el nom, de torre. Tot el seu aire, llevat d'un petit bocí, que el tenia de fortalesa, era el d'una masia abandonada. El pou que hi havia sota, el dipòsit que semblava estontolar-s'hi, les desferres de paret que assenyalaven la cort dels porcs, l'entovat en forma d'era; tot designava que allí hi havia hagut un cau de treball. Però malgrat l'aire bon minyó d'aquelles ruïnes, tothom se les mirava amb cert esfereïment. Les dones i els vailets no hi passaven mai per sota, a entrada de fosc, que no cuitessin a persignar-se. Fins havia arrelat en els pagesos la creença que entre aquells murs s'acoblaven, i d'entre aquells murs eixien cada divendres a la nit, centenars i centenars de bruixes que, comandades pel Barbut, el rei dels bruixots, s'escampaven arreu a cavall de les escombres, sembrant la mala astrugància per la muntanya i el pla, escampant les malures pels sembrats i els boscos. Elles eren les que havien delmat les vinyes amb la filoxera; elles les que enviaven la calamarsa que malmetia els camps; elles les que feien congriar el mal temps i forjaven els llamps que atuïen alzines i roures, deixant-los corsecats i sense altre sosteniment per la brancada que la escorça mig buida. Bregat en les coses del món, en Biel no les creia, aquelles falòrnies. Per això, un cop forjat l'intent, no va dubtar gens ni mica a posar-lo en obra. Era cap al tard d'un dia de tardor, i justament a l'indret del cingle de Mal-vent, el cel es veia, des del poble, aclarit de tant en tant per la lluïssor dels llampecs, que tenyien a foguerades els colrats murs de la torre. Una atapeïda negror de núvols, encastellats els uns a cavall dels altres, s'anava enfilant espai amunt, i, escampant-se ensà i enllà, amenaçava la terra amb abrigar-la. La fosca s'ensenyoria de tot, ennegrint els torrents i entaforant-se per l'espessor dels boscos; mentre, imposada per la tempesta que venia, la natura callava. Ni un crit d'ocell, ni una remor de fulles, torbava la quietud; i fins l'aigua que s'escorria avall per les obagues del córrec de l'Home-mort semblava que no gosés fressejar i davallava quietona i ensopida. Els pagesos, amb tot i ser arribada l'hora de plegar, abandonaven de mal grat les treballades, tement ser víctimes d'alguna mala passada del temps que els robés en un instant les suades d'un rosari de dies. Sorruts i afeixugats sota el pes de llurs cavil·lacions, abaixaven el cap i caminaven silenciosos cap a llurs vivendes, bo i donant de reguard alguna que altra llambregada a l'indret de la torre. Quan se'n creuaven dos per un camí en lloc de bescanviar un salut, llançaven una expressió d'angoixa. -Mala nit se'ns prepara. -Certa refè que sí. I tiraven avant, mentre llurs paraules ressonaven, entre la quietud, a tall de malediccions. Dintre les cases, les dones cremaven fulles de llor, encenien davant les imatges els ciris del monument i encreuaven candeles beneïdes a l'ampit de les finestres, subjectant-les amb pedres de llamp, mentre de baix en baix remugaven oracions a la Santa Creu i a Santa Bàrbara, a Sant Marc i a Sant Lluc. I mentrestant la negror s'estenia més i més. Ja no era formada per un escastellament de núvols, sinó per un núvol sol, però gras, atapeït, pesat i ample: prou pesat per a fer la il·lusió que, a certs indrets, arribava a tocar la terra. Una forta ventada, un imposador bufarut, va aixecar tot d'una la pols dels camins, fent-ne eixir una nuvolada que semblava encarar-se amb la del cel per entaular-hi batussa. Però la del cel, com si volgués repel·lir l'embestida, va començar a escopir una gotellada espessa i forta que matava la pols tot just nada. La fosca, enfilant-se del fons de les clotades, muntanyes amunt, i estenent-se, de l'espessor dels boscos, planes enllà, havia acabat per regnar arreu. El vianant, esmaperdut, ja havia de refiar-se, per a trobar l'adreça bona, de la claror dels llamps o del tritlleig de les campanes que assenyalaven el mal temps, desafiant-lo ardides i ressonant com un clam de misericòrdia entre el terratrèmol dels trons, els ruflets de la ventada i el xapoteig de la pluja. I, com més anava, més fort plovia. I es començaven a engreixar torrents i rieres... I el riu, que neixia a l'altra banda de Mal-vent, sota mateix del cingle, ja no baixava mansoi i callat, sinó a capbussons i bruelant d'ira. Tota la nit, tota la santa nit, va durar el mal temps, sense donar-se un sol moment de treva ni donar-lo de descans a la pobra gent de Cassanelles, que temien trobar-se, l'endemà, amb totes les viandes capolades, i que tremolaven davant les negrors de l'hivern de fam que els esperava, si Déu no se'n compadia. Dolenta com havia estat l'anyada, no els mancava sinó que les tardanies se'ls en anessin també aigua avall. De tots els cors s'aixecaven precs i de tots els llavis n'eixien oracions, que eren interrompudes, de tant en tant, per a arribar-se, qui les mormolava, fins a una finestra, i donar una llambregada al defora. Per això, l'endemà, quan, ja allunyat el flagell, va sortir tothom de les cases, cadascú podia donar raó de les puges i baixes que havia fet la tempesta en tot el curs de la nit. I, per això també, quan un dels pagesos va contar que, tan bon punt com havia començat la pluja, havia obirat, a la claror d'un llampec, una mena de fantasma que, des del cingle de Mal-vent, frec a frec de la torre del Barbut, amenaçava el poble, tot el terme va poder sortir per testimoni. A cada casa hi havia algú que ho havia vist. II FIDELITAT La brama va córrer tot seguit: en Biel s'havia donat a les bruixes, amb el sol intent de revenjar-se dels mals averanys amb què l'havia rebut el poble a la tornada de presidi. A totes les taules se'n feia plat, i a tots els marges sentada. Les comares no sabien retreure altra conversa, ni es cansaven de fer predicots a les fadrines, conjurant-les que, per més que hi veiessin or a segar, no s'acostessin mai per mai als boscos del comte. ¡Bona l'hauria feta, la que, entaforada entre l'espessor dels alzinars, s'hagués topat qualsevol dia amb en Biel! Un esverament estrany va fer-se mestre de tothom, i al record del crim comès pel presidari, va començar a acoblar un temor incert de mals desconeguts. ¿Qui sap quines arts en duia apreses, del presidi? I ¿qui sap quin servei en faria, d'aquelles males arts, ara que era coneixedor de les de la bruixeria?... Per això tothom s'apartava d'ell com d'un empestat i les mosses en fugien com del dimoni. No més n'hi havia una que no en sentís por. Era la Malena de cal Costa ferrer, una minyona escanyolida i alta, blanca de pell com una damisel·la i negra d'ulls com una verge mora. En altres temps havia tingut tracte amb en Biel; i ni el crim comès per ell, ni els anys de presidi que en varen ser la cua, varen aconseguir que es decantés per cap dels altres minyons que li feien l'aleta. Passats alguns anys de la condemna, creient que ja no el veuria més i veient-se de sol a sol agullonada pel seu pare, havia semblat que feia bona cara al mal temps escoltant els propòsits de l'hereu Bartra, que no la deixava de petja; però, encara no varen arribar noves de la tornada d'en Biel, va desentendre's tot seguit de l'hereu Bartra i dels seus intents de casori. Els consells de l'apotecària, que li era padrina; les amenaces del seu pare, que feia sempre grans bocades de rompre-li un braç amb un samaler; i fins els predicots de mossèn Esteve, el rector, que, com qui no ho vol, procurava topar-s'hi i cercar-hi conversa, varen resultar eixorcs. Tot el que tenia d'escaient ho tenia de tossuda, aquell llamp de mossa. Prou que ho deia el seu pare: -Quan ella fica la banya a un forat, no hi ha qui la faci cedir. Però en aquella ocasió l'home va pendre's la cosa a la valenta: -Hem de veure qui podrà més: ella o jo. I, de primer antuvi, va privar-la de sortir al carrer. Fora les estones que la necessitava perquè li aguantés la pota d'una bèstia o li abrandés la fornal a cops de manxa, no la deixava moure de la banda del darrera del casalot on vivien. De comprar la minestra de cada dia se'n cuidava ell mateix; si al cap de la setmana havien de proveir d'arròs o fideus, aprofitaven el moment de sortir de la missa matinal. Després, un cop feta la compra, se n'anaven de dret a casa, i, havent esmorzat, la mossa es quedava sola, tancada amb pany i clau, i el pare marxava per les seves, no deixant-se veure en tot el dia més, puix ja era cosa sabuda que les festes les passava a l'hostal. ¡Que tristos que els trobava, la Malena, aquells diumenges!... Tristos i cançoners que no s'acabaven mai. I no era pas que li manqués distracció, perquè, entre netejar d'herbotes les regues i els caminals de l'hort, escatar el joquiner de les gallines i canviar el jaç dels conills, gairebé tenia entreteniment per a tot el dia. Però, encara que mentre en Biel havia estat a presidi s'havia condemnat per gust a no moure's de casa, ara que aquell esclavatge li era imposat, semblava que li esdevingués feixuc: tan feixuc, que molts dies els passava capficada per la dèria d'escapar-se de casa, de fugir camps i boscos enllà, lluny, ben lluny, fins a les terres desconegudes de què, quan era criatura, li parlava sa mare en les rondalles. Amb tot, no somiava pas anar-se-n'hi sola, cap a aquelles terres, sinó en companyia d'en Biel, que hi podria viure tranquil, reposant de les fadigues i angúnies que li havia portat la seva hora d'encegament. I encara, sense en Biel, hauria fet seguir la Ruixqueta, una cabra cega i coixa que criava i a la qual duia gran voluntat d'ençà que l'havia guarida de les nafres que varen cegar-la i ocasionar-li la coixera. Se'n recordava com si acabés de passar, la Malena, d'aquell daltabaix. Era de bella nit quan va despertar-se tot d'una, enlluernada per una gran lluïssor que venia de la banda del llenyer. Aixecar-se, tirar-se al damunt uns faldillots, córrer desaforada a la cambra del seu pare i llançar-se al defora, va ser obra d'un dient d'avemaria. Verge pura! Tot el llenyer estava abrandat, i les flames, després d'aferrar-se a la porta de la cort, s'escampaven ja per la coberta, enrondant-la d'una corona resplendent. La primera cosa que va tractar de salvar varen ser els conills i les gallines: sobretot les gallines, que li servien per a comprar-se bonics amb els diners que li donaven a guanyar amb els ous. Per això, endinsant-se resoluda pel corral, va posar-se a la feina amb tant de cor i s'hi va aqueferar de tal manera, que ni sentia els bels llastimosos llançats per la cabra des de la cort. I quan entre els lladrucs dels gossos, l'enrenou de l'aviram i els crits que eixien de totes les cases del poble, li va semblar sentir-los, ja no li podia fer cap bé ni cap mal, a la bestiola. La porta, consumida per les flamarades, mostrava escletxes prou obertes perquè pogués passar-hi el cos mesquí de la cabra. Aleshores, tots els que havien acudit al foc varen poder veure una llei de mal esperit que, amb la pelussera encesa i llançant fetor de socarrim, sortia enventat de la cort, botent com una pilota. Ventura que un dels veïns va tenir la pensada d'abrigar la bèstia amb una manta: sinó, potser hauria mort de la feta. I si no hagués estat el compte amb que la Malena va guarir-li després les nafres, ben segur que tampoc se n'hauria escapat de morir. Per això se l'estimava tant. Per això i perquè, de molt abans d'anar en Biel a presidi, se l'enduia sempre de companyia: amb ella anava el dia que el minyó va segar-li el pas, al fons del córrec de l'Home-mort, per dir-li que l'estimava; amb ella per testimoni, s'havien contat més endavant llurs secrets, i havien trescat esterrossant-se per les foscors dels boscos del comte, i havien passejat tranquilament per tots el viaranys del terme. Fins al comiat que varen donar-se el dia que ell va comparèixer a la ferreria tot esbufegant, dient que acabava de matar el Picotí, la cabra hi era present, com hi era l'endemà, quan va travessar el poble entre els dos civils que varen aixarpar-lo abans de passar la ratlla. Semblava que, en totes les penes i en totes les alegries de la Malena, ella hi hagués de pendre part. Cega i tot, endevinava sempre els humors de la mossa, i brincava de goig quan estava alegre, i se li agemolia, consirosa, als peus, quan estava trista. Era com si flairés la sort. A vegades, comparant la d'en Biel i la de la Ruixqueta, a la Malena li semblava que venien a ser una mateixa cosa. Perquè, ben garbellat, tant a ell com a la bestiola, totes les misèries els venien d'una hora de mala astrugància. Res: un moment de desgràcia i una tirallonga de mals per seguici. Sinó que, així com a la cabra la seva mala hora li havia dut una esguerradura de cos, a en Biel li havia congriat una esguerradura d'ànima. Encara que qui sap qui ho era més, d'esguerrat d'ànima! en Biel o molts dels que l'inculpaven de les malvestats que pesaven sobre el poble d'ençà que havia tornat de presidi?... De llamps i pedregades i malures, sempre n'hi havia vist, ella, al poble. I si bé era cert que d'algun temps ençà els flagells semblaven créixer, i el gam s'ensenyoria del bestiar, i la cuca malmetia les plantes, també ho era que tothom semblava tenir més mal cor: fins el seu pare, que la tractava, a ella, amb els mateixos roncs que als matxos que li duien a ferrar! Un dia va arribar a posar-li la mà al damunt i tot. Era pels encontorns de Sant Martí, i la natura reviscolada per un xàfec que havia caigut el dia abans, mostrava un entendriment que s'encomanava a l'aire, entrecreuat de baf d'herba i farum de terra xopa. Una nuvolada de plom s'extenia pel cel a tan poca alçària, que semblava que a trets de fona se l'hauria poguda esbotzar. Pel damunt del poble hi surava pesadament una xafogor estranya, una calda ensopidora semblant a la de les migdiades d'estiu. Tot el matí havia estat, la Malena, manxa que manxa, i el seu pare, ferra que ferra... La suor que perlejava la pell de la mossa era com una rosada lleugera si es comparava amb la que amarava tot el cos del ferrer. Tant l'un com l'altre sentien de part de dins una cremor com si tinguessin les entranyes convertides en caliu. Per això, en Costa, desentenent-se dels propòsits que havia fet, va manar a la Malena que agafés el poal i anés a la font a proveir d'aigua fresca. I la noia va obeir sense tornar resposta, desapareixent carrer avall amb el poal buit sota l'aixella. Però va passar un quart, i la Malena no tornava; mitja hora, i ni rastre d'ella. A l'últim, al cap d'una hora ben repicada, va aparèixer, carrer enllà, esbufegant de fatiga, amb els llavis estrafets per una rialla estranya que semblava il·luminar-li el rostre, malgrat l'esverament que duia pintat als ulls. Arribar a la ferreria, caure a terra a l'empenta d'un cop de puny, i esmicolar-se el poal en deu mil trossos en topar amb els rierencs de l'empedrat, va ser obra d'un dir Jesús. Tenia la mà de ferro, el Costa ferrer. De sobte, revifant-se, va fer la mossa un salt enrera, com una gata que es prepara a treure les urpes; però, esporuguida per la mirada del seu pare, va anar-se'n de reracules cap a la cuina a enllestir el dinar. I al cap d'un moment, sense pensar en l'ardentor i el formigueig que sentia a la galta, seguia ja amb un cantusseig alegre els moviments del ventall. III L'IDIL·LI DEL PRESIDIARI El poble de Cassanelles es reduïa a un carrer costerut i ple de gepes, que s'eixamplava al cap d'amunt, formant plaça al davant de l'església i anguilejant entre alzinars i roqueters: alzinars a l'esquerra, roqueters a la dreta, cingleres a la banda de dalt, timbes a la de sota. En dies de mal temps semblava que s'aguantés per miracle i que a cada espetec de tro o a cada esclat de centella hagués d'anar-se'n de tomballons, arrossegat per les cascades i els torrents que rebia de tots costats i que, en ajuntar-se part d'avall del poble amb les aigües del córrec de l'Home-mort, el convertien en imposadora riera. Les parets i marges que en tals ocasions havien desaparegut, les cases que havien quedat sense una capsa de bròquil ni una mata d'ensiam a l'hort, i els arbres que havien estat arrencats de soca i arrel per a seguir el camí de la rierada, no tenien fi ni compte. En tots els indrets del terme hi havia records de temporals. Allà es veia una pregona entallada que feia memòria de la penya que abans s'hi ajeia; aquí una clapa de roca viva que havia quedat descoberta en ensulsiar-se la gruixa de terra que l'arrebossava; més ençà un roure corsecat pel llamp; més enllà un areny que convertia en terra eixorca el que havia estat conreu ple d'ufana. De la primera nit que va passar en Biel a la torre del Barbut, en quedava encara, al capdavall del poble, travessant, a tall de palanca, el córrec de l'Home-mort, un arbre vell atuït per la tempesta. Com que venia a l'indret de la font i estalviava la marrada que s'havia de fer abans per anar a l'aigua, ningú va pensar a treure'l, i va quedar allí com a testimoni d'un gran daltabaix. El dia que, després d'una tirallonga de setmanes de no sortir sola, va anar la Malena per primera vegada a la font, el va empendre resoluda, sense temor al rodament de cap que podia estimbar-la cinc canes ensota. Per tots aquells encontorns no se sentia altra fressa que la de l'aigua saltant de la canella a la pica, per a caure formant regueró fins al córrec i seguir després avall, cap a perdre's en el corrent del riu que, nat sota el cingle de Mal-vent, anava engruixint-se a mesura que davallava al pla en el qual es veia relluir com una formosa cinta argentada. Al ser a mitja soca, la Malena va dirigir la vista a la terra baixa. I en veure aquella amplada d'horitzó, va sentir desitjos de seguir el camí de l'aigua... d'aquella aigua que, escapant-se dels murs de roca que l'empresonaven al nàixer, podia escórrer-se lliurement, sense lligams que la subjuguessin, reposant per les rescloses que de tant en tant li segaven el pas, i continuant després la seva tasca gloriosa de donar força als molins i ufana als conreus, d'omplir de vida els camps del pla i les fàbriques que hi blanquejaven, semblants, amb llurs finestres, a immensos ruscos remorosos de treball. Un cruiximent de fulles, provinent de l'espessor de bardisses que privaven de veure el fons del córrec, va fer estremir la Malena, que, com si es despertés d'un somni, va cuitar a travessar la palanca i va acostar-se a la font, posant el poal sobre la pica i aguantant-lo per l'ansa, de gairell, perquè el raig de l'aigua, en deixar la canela, entrés sencer pel tarot i no se'n perdés gota. Així que un devassall de bombolles va coronar la boca del poal, escampant-se en regalims per les seves parets ventrudes, la Malena va sentir una frisança estranya que li va fer córrer entre carn i pell una onada freda. Sense que els seus ulls el veiessin ni les seves orelles el sentissin, endevinava al seu darrera la presència d'algú. Com coniller que flaira el rastre d'una peça, va eixamplar els narius del seu nas prim i delicat, i, desplegant tot seguit els llavis, esblanqueïts com fulles de rosella mal nada, va bleixar amb totes les seves forces, tot fent acció de redreçar-se i giravoltar sobre si. Però no va tenir temps: Unes mans amples i fermes varen tapar-li la vista i privar-li l'acció. -Fuig! Vés-te'n! Gicam'm estar!- va cridar esfereïda. I aferrant les seves, esprimatxades i ossoses, a les mans rabassudes que entenebrien els seus ulls negres, va deseixir-se'n d'una revolada, i, amb un salt de gata perseguida, va enfilar-se al marge que s'aixecava darrera la font i va plantar cara a l'enemic. Després, ja revinguda, va dir amb aire tendre de reny: -Tota m'has esporuguida. -T'ets tornada prou esquerpa!- va fer en Biel, que se la mirava de baix estant com si, penedit d'haver-la sobtada tan asprement, no s'hi gosés atansar. I varen quedar llarga estona en la mateixa positura: ella, al cim del marge, guaitant-lo fixament; ell, dues canes ensota, ennartant de contemplar-la. Al darrera la mossa, s'enfilava rost amunt, a tall d'avançada dels boscos del comte, un clap d'alzines de brancam retorçat i copa tofuda que, amb tot i llur majestat d'arbres centenaris, semblava que restessin aclofades sota el pes de l'estesa de núvols pesats i atapeïts que anava de llevant a ponent i de tramontana a mitjorn. Una quietud basardosa s'havia fet mestressa dels voltants. Fins semblava que la remor de l'aigua restés esmorteïda. La Malena, sang-glaçada de primer antuvi, va sentir-se tot d'un plegat corpresa per l'aire de beatitud d'en Biel; i sense parar-hi atenció, va mig aclucar els ulls i va somriure. Ja era romput el glaç. Com si aquell somrís hagués foragitat l'angúnia que el lligava, en Biel va recobrar el moviment i la vida, es va acostar al marge i va rompre a parlar: -¿Fa, Malena, que no me'n tenes, de por?... ¿Fa que no ho ets, tu, com les altres mosses, que d'un cort lluny ja fugen de mi com els dimonis de la creu? Fa que ets la mateixa de sempre?... Caminant d'esma, la noia s'havia acostat a la vora del marge. I ell, que l'esperava sota, en sentir-se la mà que li allargava enclosa amb ferma estreta, va notar que un formigor estrany li recorria la còrpora i li feia perdre el món de vista, amb perill que la Malena, en deixar-se caure confiada en ell, rodolés pel ribàs fins al córrec. I ben poc va mancar-se'n perquè això succeís: tan poc, que, amb tot i haver-se arrapat a una branca d'arboç, no va poder salvar-se de caure asseguda a terra.