Part 9

Gemma va recordar-se de la bauma blava de Capri on ella havia estat mantes vegades al matí, perquè al capvespre pujava el mar i cloía l'entrada. -Dins una bauma com aquella...- va dir-se. Tot alçant-se i enlairant una mà, va trobar una roca prima i freda que li donà l'impressió d'un contacte sepulcral i mirà arreu i vegé un roc rodó i blanc que va semblar-li un crani, i un calfred va trontollar son cos. Gemma sentí esclatar dintre seu la força de l'instint, i va passar com un llampec la imatge de la mort de fam, de fred i de por... sos ulls es clourien en la fosca eterna... son respir s'aturaria lentament en el silenci; i son cor es refredaria com les roques que la voltaven... i ella volia viure!... viure!... veure clarors... respirar llibertat... quina feresa li feia aquella penombra!... quina esgarrifança aquell silenci!... A fora cantaven... cantaven unes absoltes... Era morta! Tot estremint-se escarritjà les dents i feu un xiscle que retrunyí per tota la bauma buida i ressonant com una immensa campana...

Tremolant mullà els dits en l'aigua il·luminada i va senyar-se esfereïda. -Podré fugir... nedant sota aigua; aixís ho feu un pescador de Capri en la bauma blava- i va capbuçar-se amb els ulls oberts i seguí tot nedant les claretats rogenques fins que no pogué aguantar-se més el respir. Llavors alçà el cap i veié la superficie de la mar que semblava el vidre mortuori que la cobria, i va treure el cap entre les barques dels que cantaven compungits per la seva mort.

Gairebé tots restaren espaumats. Alguns xiscles d'esglai van torbar la quietud del capvespre. El salpasser i el llibre que tenia el Rector caigueren a l'aigua i feren fugir els peixos que s'havien agombolat enlluernats sota la claror dels ciris. Les dones van esclatar en uns plors que enternien.

-Sa noa!

-Sa nostra noa és viva!

-Ha ressucitat!

-Ja és nostra!

-Miracle!... miracle!...

-Ses pregàries l'han treta!

-Mariagneitta!... vina fia meva!... no tingues por, que aquell no tornarà mai més.

-Tu sí que vens de s'altro món!

L'espant, l'alegria i l'emoció sacsegen tots els cors. Les embarcacions tornen rabents com si fugissin de les trombes marines... els ciris s'han apagat i els ulls s'han encès de joia... tot era rebombori i alegrança... En el cel no hi havia cap núvol i en el mar cap ona... apar que la natura també resti com astorada.

Les quilles es claven furients a la sorra i en el mar queda una munior de remolins i escuma com un seguici triomfal, com una dansa joiosa! Tots salten en terra mullant-se els peus i donant-se empentes... Tots volen veure la gentil Gemma, besar-la, abraçar-la, i ella respira de pressa i no pot dir res.

-Janet, mireu que el Rector no faci un pop.

-Gonta el llagut.

I un per l'altre van deixar el Rector i en Janet sols, per a veure la noia salvada. I passà per la platja una onada d'emoció, i tots els cors van enlairar-s'hi com els llaguts damunt les plenes escumejants... ploraven les dones... ploraven els homes i el Rector i en Janet s'apretaven estranyament els llavis, i la gentil Gemma s'agenollà damunt la sorra i s'ajupí com si fés una pregària dictada de una devoció sublim, i, plorant, tremolosa, agafà grapats de sorra, la besava frenèticament i l'espargia per l'aire tebi d'aquell capvespre inefable!

FI

End of Project Gutenberg's Argelaga florida, by Josep Roig i Raventós