# Argelaga florida ## Part 8 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/argelaga-florida-18737/index.md I la desconeguda avergonyida entre tantes de mirades i no podent contenir-se aquell doll de sentiment, aquella dèu de tristor, va alçar-se tot d'una i marxà de pressa cap a fora del temple, i allí davant del cel i la mar que's veien radiants, inundats de claretats i de bellesa, se sentí reflorir un bri de consol reviscolador que anà creixent, com una alenada beatífica que baixés del cel per a envolcallar-li l'ànima amb sentors vivificants! La Monja va sortir al seu darrera, li donà l'almoina que li pertocava i, mirant-la amb els ulls lluminosos d'emoció, va dir-li amb veu tremolosa: -Mira, noa... llàgrimes de bona mena porten esmena... vina a ca meua i seras aquella fia que Déu me té al cel!... t'hi retires... t'hi retires força,- i va abraçar-la plorant dins d'un cèrcol de mirades ploroses. Tant bon punt la noia desconeguda va arribar a casa la Monja feu un sospir rublert de goig. L'ambient d'aquella llar honrada i humil va evocar-li l'idea de la benaurança que gaudeixen les ànimes santificades. Presa d'una il·lusió d'infant va asseure's a l'escón i va romandre bella estona ullejant-ho tot. La Monja va dur-li una mica de llet i la desconeguda va exclamar: -_Mia madre!_ El pinyoc de gent que s'havia agombolat a la entrada va esclatar en gran rebombori d'alegrança. -Ha parlat! -No és muda! -Curriu... curriu... que sa llengua s'ha desvetllat. Les dones del carrer que feien coixí van deixar-lo apoiat a la paret, els espardenyers van alçar-se dels bancs i les àvies que no podien caminar van glatir davant aquell esclat inesplicable. -Què passa? -Que han hajat una roassa. -Para ment que no m'esclafis sa nansa, que hi tinc sa llocada. -Res, una noa que han trobat prop d'es canyet. I tots estiraven el cap per a veure-la d'aprop, com aquell dia que van pescar una tortuga mai vista. A les parets del menjador de casa la Monja hi havien uns goigs de la Mare de Déu del Vilar i dos frares de cartró dels que senyalen el temps, l'un sense cap, l'altre sense braç, que signa amb una mangala. En un armari cantoner es veia una gran varietat de copes i vasos tots diferents de mida i forma i colors. Apoiades en una sopera hi havia tres postals amb la Monja retratada; l'una tivant l'art i l'altre remendant la xarxa i en altre, al costat d'un penjoll de muixines seques. -Ja te'ls pots ben mirar aquestos _retaratos_; tots soc jo mateixa en persona... mus van mapar uns senyossus per fer-nos al cine de Paris... d'allí on hi ha el senyor Papa. -Roma!- va exclamar amb vivesa la desconeguda. -Justa, a Romà! -Mia terra! -Ai la mare, ets de cal Romà? ai borranga... vet aquí perquè no parles com nusatrus... si vôs parlaré amb les mans a tall de mut, sabs? -Capito! -Ara marxeu tots! ara sa noa vol reposar!... I quan la italiana va romandre sola amb la Monja, va fer un somriure joiós. -Veus, aquí a l'hivern fem grans fogarades... no anam ben garrapats i es fred se mus fica als ossos... Ara coc banyons. No't moguis que et portaré un xic de xaret de câ es Cabasset de Rabal... para ment que te toc! no begus massa... Després tinc un meló de guindolet tot ple bo. As meu costat no patiràs... l'homu de casa té un bocí de plantiu... tots dos anem a l'art... el divendres a fer la capta a la vila. Si vé un quillat de València o la barca de'n Jan, ara descarregant sal, ara virant l'arga, fa uns conts cèntims i l'olla bull cada dia... no creguis que la gent d'art d'aquí siguin rampoines com es de ciutat... aquí tots estem senyats amb el matrimoni... tots tenim casa... no dormim en barraques; l'homo de casa i jo no som pas de l'ideia. Mira, veus? tot de Sants i Santes, i me diuen la Monja, sabs perquè? perquè no renego ni vull dir mai mal de ningú i faig fer ses paus als que's baraien... No et vull torbar més; puja, vina que dormiràs fins que es dinar estigui... prou se't veu que passes gana i que dus es ventre pla com un llenguado!... La Monja va fer-la enllitegar; i la italiana va aclucar els ulls com un ínfant i va quedar-se dormida plàcidament, mentres la Monja l'esguardava plorosa, tot recordant que feia anys que en aquell mateix llit restava erta i freda la seva filla. Ara li reflorien aquelles remembrances esblaimades, i les llàgrimes tornaven a sos ulls de mare enyoradissa. Al mig dia, quan va arribar el marit de la Monja amb els terrassans del barri, tot el carrer va empèndre'l amb grans rialles. -Tem, a ca teua trovaras gent nova. -Tot ha anat bé, és una noa. -Sàlva-la que és tot ple maca. -I fina. -Calleu, teniu sa llengua com una cua de porc. -No en feu cas, Tem, que liregen. En Tem entrà a casa seva i sa muller va mostrar-li la noia que dormia, i ell arronsà les espatlles com sempre que la Monja li demanava el seu parer, i recaptà el dinar bo i descarregant-se de les eines que duia penjades al muscle. Tot dinant en Tem va dir a la noia: -Còm te dius? -No t'entendrà, que és de can Romà! -_Com te disses?_ -Gemma- va dir la noia. -Ema? això és una lletra! Poc m'agrada... mira, aquí te direm Mariagneitta, com sa morta, perquè hi tens una retirada, oi Monja? -I ben pensat, Tem; Mariagneitta!... -I _que vôs assé?_ -Anar a l'art, homo que vòs que fassa?... sempre as meu costat!- afegí la Monja estranyada de la pregunta. -Aixís vos assé artista!- Gemma de sobte prengué un posat d'esperitada i obrí els ulls i es quedà esguardant en Tem amb aquella fixesa paorosa que tenia a la pinada. La Monja va estremir-se i el seu marit va romandre tot confós... La desconeguda va restar com esglaiada; sentia anguilejar per son cos el calfred d'una nova dissort, i tremolosa, tapant-se els ulls va agenollar-se, exclamant entre sanglots i sospirs: -Artista no! Artista no! La Monja i en Tem van respirar davant aquell sentiment que els feia sabedors de què tenia aquella noia amb son posat tràgic. -No seràs artista, no! Vindràs amb mi a l'art... vôs fer d'espardenyera? de modista? vôs trenar cànem? I la italiana senyalava que volia fer el que feia la Monja en la postal que tirava l'art; i agafà la singla que hi havia penjada en un clau de la paret emblanquinada i se la posava per a fer-los entendre que volia anar amb ells a tirar l'art cada matí. -Artista no? i dôs que fas ara sinó l'artista de l'art? -Artista no!- exclamà altre cop la noia esfereïda. I la Monja i en Tem els dona per riure, i riu que riuràs, i la noia plora que plora. El jorn neixia rublert de joia. Les remors del treball s'escampaven per la platja; la serra de la mestrança, rítmica i mormolant, tallava un pi empresonat entre cadenes i tascons, i a cada cop de serra s'espargien en l'aire les serradines flairoses de saba. L'aviram del mestre d'aixa pellucava entre les barques envellides i enmantelades de rosada. Una dona despentinada, estenia damunt de la sorra la roba neta i humida. L'oreig matinal somovia les fulles seques de les enramades dels corders. Els primers respirs del dia eren sadollats d'una pau inefable. La gent de l'art feia el primer volt davant del poble. La Gemma va demanar-ho i tots ho aprobaren. Feia dies que no treien gaire peix i sempre que la Gemma triava un lloc nou, la sort els protegia. La Gemma és un altre. Queien les penes de la seva ànima com cauen les fulles seques dels arbres que s'adormen en els primers freds... i lentament, resplandia en sos ulls l'alegrança... brollaven en sos llavis les rialles esplendents, s'escampava per ses galtes marcides la rojor sanitosa... Gemma entre les manyagueries de la bondat, la visió superba de la mar i la nova llibertat de son esperit i el caliu de la llar que va acollir-la, sentia una força vivificant en la saba de son cor atuït. Gemma, reflorí en joventut i frescor, en beatitud i alegria... les seves rialles s'espargien per la platja com un perfum de lliri i era adorada de tothom. Bona de naixença i recollida en aquell catau de misticisme de casa la Monja, la seva ànima va santificar-se i sos ulls s'amaraven d'una serenitat plàcida que atreia. La gent de l'art l'esguardava com es mira un cel ben clar o un mar ben quiet o una fondalada silenciosa... tots l'esguardaven sentint tot el misteri de l'encís i l'estimaven devotament, com s'estima una imatge miraculosa. Un dia de calma, llavores que la mar semblava adormida i l'aire aturat per art d'encantament, Gemma se sentí absorta i tot oblidant- se que anava vestida de pobre i que era colrada del sol, va cantar com cantava en sa infantesa senyorívola. En sentir-la tota la corrúa de l'art va atansar-s'hi sigilosament i van voltar-la aguantant-se els respirs. Gemma corpresa cantava amb una devoció angelical davant la mar, el cel i el rocam abrupte; era una oració fervent, un salm que entonava son esperit al Creador de tanta de bellesa... Quan es donà compte del que feia, va girar-se i romangué consirosa i avergonyida... tots els que restaven palplantats escoltant-la esclataren en crits de joia. D'ençà d'aquell dia, quan hi ha bona calada Gemma canta, i tots escolten com extasiats al seu entorn. -Visca na Mariagneitta! -Teniu un russinyol! -Quina calàndria! -Visca sa Monja que va xarpar-la! Més d'un cop en Janet, aquell patró alt i prim i ossut, que tenia el nas i la nou del coll punxaguts i que cridava sempre, s'havia enquimerat perquè després de les cantúries la gent no veia l'hora de estendre la xarxa al sol. La mateixa estimació que la Gemma tenia a la platja se la conquerí per tot el poble. Ella, amb la Monja eren les conselleres dels rampelluts, les que gorien els tristos i tranquilitzaven els desconfiats. Anava cada matí al mercat a vendre el peix, i allí, entre rialles i cridòria, parlant un català italianitzat, la Gemma feia fer rotllo a tothom, i en un respir venien tot ço que duien als coves. Llavors tornaven a la platja ardides i triomfals amb les mans curulles d'argent i es feia la repartició. Avui, quan la gent de l'art anava estenent els ormeigs i la Monja i la Gemma duien el peix cap a la plaça, tot d'una se sentí un xiscle esgarrifós que esborronà. La pobre Gemma corria com una boja d'un cantó a l'altre, cossada per un home desconegut que li deia enfellonit: Gemma!... Gemma! aquí, si no vens et mato! -Soc perduta... veniu! veniu! mia madre! soc morta! De sobte tots van romandre esmaperduts, però tant punt aquell home va enarborar el bastó que duia, tots els de l'art se sentiren punyits de l'ira, i la sang va remoure's dintre les venes i passà una rauxada de follia per tota la platja. La noia veient-se perduda, va llançar-se a l'aigua i fugia nedant entre els xarbots que feien les pedres que li tirava aquell home foll de rencúnia que fugia dels pescadors que l'encalçaven. Com la mar havia crescut i feia una mica de ressaga i la cridòria fou gran, ningú s'entenia, tots seguien apedregant l'inconegut... Sobtadament, tots s'aturaren com obeint a un senyal... La pobre Gemma nedava prop del xuclador famolenc, que roncava entre les roques feréstegues. -Fuig... allarga't!... -Vina! -Neda cap a garbí! La infeliça no sentia res... nedava i plorava. Ses llàgrimes queien dins la mar, els respirs es fonien en la ventada i els sanglots s'ofegaven entre les remors de l'escuma i les ones que es rebotien contra les penyes... prou volia sostenir-se tot mirant vers la platja on li feien senyals amb els braços... però perdia les forces; i una riuada folla va endur-se-la vers una roca que ressonava paorosament; i un altre cop de mar va xuclar-la, fent-li donar una munior de voltes en la ubagor de l'aigua... i un xiscle d'horror va esclatar en la platja, i tres homes van llençar-se a l'aigua nedant a grans braçades... En els ulls de tots va espurnejar el foc de la venjança. -Mus has mort sa noa! Criminal! -Mal llamp te mati! -Gireu-li la ganya! En Janet va escometre aquell home que es defenia com una fera acorralada. Les dones li tiraven grapats de sorra i els homes amb samalés, arxaus, sassoles, cametes i fitores van atansar-s'hi atiats per la rencúnia. -Bon cop de fitora! -Mala negada! doneu-li fondo amb un roc as coll! -Curriu! curriu! que es maten! El desconegut sagnós i esparracat, esbufegant, va fugir platja enllà, seguit d'una cridòria de infern. -Agafeu-lo que mus ha mort sa nostra reina! I l'home corria adalerat posant-se les mans al cap i dient plorós: - Gemma meva!... ets morta!... morta!... Aixís va assolir la pinada i allí, amparat per les soques, fugia davant de les pedres que li tiraven i que feien saltar l'escarrotxa dels pins i fugir els ocells. Una pedra va tocar-lo i l'home caigué estabornit, i els pescadors esglaiats van fugir cap a la platja. El xuclador era voltat de gussis i llaguts; quan el mar esdevenia silenciós tots a l'una cridaven: -Mariagneitta!...- i roncava la mar,... ressonava la roca... mormolava el vent... * * * La campaneta del cancell va sonar en el silenci que regnava a la rectoria... la porta va obrir-se grinyolant, i una veu apagada va dir tremolosa: -A Maria! -Sens pecat fou concebuda- va respondre la vella majordona que sortí bo i fent mitja. -El senyor Rector?- va dir tot decidit en Fitora. -Prou... prou... qui diré que'l demana?- va fer la majordona tota astorada de veure acoblats en l'entrada, aquell estol de captaires que mai anaven a missa. -La colla de l'art- feu tímidament la Monja tota plorosa. -Alabat sia Déu- afegia la vella; i tota pensívola va anar a cercar el Rector que es passejava lentament entre les mongeteres del seu hortet, resant amb recolliment les matines d'aquell dia. -Bons dies... entreu... entreu...- va dir el Rector amb veu dolça i paternal. Tots restaren immòbils. -Passeu... passeu, com si fossiu a casa vostra. I tots van entrar temerosos, sense dir paraula... sols se sentia la fressa del trepig. -Què hi ha de nou?.. expliqueu-vos! Ningú va respondre... tots miraven a terra. -Expliqueu-vos, en què vos puc servir? Després d'una bella estona que tots es miraven donant-se cops de colze i tocant-se amb els peus, en Fitora vermell i emocionat va dir: -El Mut li dirà. -Parleu, Mut, parleu- feu el Rector, tot arrugant la cara per a amagar una rialla que floria en son rostre. -Jo? això la Monja que és més de missa! -Justa! la Monja que és més dallós!... -Dòs ho diré jo amb el permís... Res, que la noa de ses ploralles, sab? ha anat a picu i li veniem a dir que mos fes un enterrament... em dispensarà la franquesa... -Ni més ni mencos- confirmà en Tenas. -És morta? Aquella noia?- feu el Rector estranyat. -Sí, dins d'es xuclador- exclamà en Xixu. -S'hi ha negat- afegí en Llissa. -Me casu! s'és negada com sa sorra de sa melica-. -Aixís com voleu que li fem enterrament?- demanà el Rector més estranyat. -Hi fassi un enterrament cantat. -Ah! voleu dir que canti les absoltes. -Això!... era una noa que ho volia i tots li tenien voluntat i volem quedar-hi bé... ja que no podem treure-la d'es catau, al mencos que vostè hi posi unes bones solfes cantades per l'animeta... El patró mus ha donat quitrà per fer una creu en sa roca! -L'Orga mus deixa el llagut. -En Jan es caro i en Metterina es gussi. -I en Pepet _americano_ mus paga els ciris. -Bola! -Calla tu! -Mira!!! -Calleu tots! Llavors tothom garlava a l'hora fins que el Rector va apaivagar la vèrbola que creixia com una riuada, tot alçant les mans en l'aire i dient: -Molt bé... comprès. Jo li cantaré les oracions dels difunts i després... -Aquest diu com mus farà pagar. -Embustero! jo no dic res. -Calleu tots- reptà en Perot. -No res no vos faré pagar... però vull que demà vingueu tots a la missa que direm per la morta... també de franc! -No!... miri tots hi posarem deu cèntims. -Res... res! veniu a missa. -Si no hi ha feina! -Calla borrango... sempre seràs de la ideia. -Pari ment, senyor Rector, que no tingui mal de mar... I van quedar que tant bell punt la mar no fos cansada i el vent minvés, anirien amb les embarcacions a cantar les absoltes davant la roca buida que havia xuclat la Gemma, que després farien una creu amb quitrà i que a la part espadada hi penjarien una toia de flors bosquetanes que la Monja tenia amb aigua dins un pitxer. El mar s'era abonançat i el vent s'havia forejat; els blancalls d'escuma morien i les algues aferrades en les roques anaven seguint el ritme misteriós que els donava l'onada. Era el capvespre, la sentor del marisc barrejant-se amb la flaire de la pinada, l'aroma dels romanins i la olor dels fonolls, se enlairava en la pau que omplia l'aire, com un encens que oferia la terra a la puresa del cel, com la darrera pregària del jorn. Llavors van parar els llaguts, el caro i els gussis amb tota la gent de l'art endiumenjada. A la primera embarcació hi anava el Rector amb el roquet posat, el sagristà i dos escolans. Les dones i les criatures duien ciris encesos que reflexant-se a la mar serpejaven a la quietut de la badia. Els homes bogaven, i tot el poble encuriosit s'ho mirava de la platja estant, ungit per una mena de respecte misteriós. Mar i cel se confonien... la ratlla de l'horitzó s'havia fós... talment semblava que aquella corrúa d'embarcacions naveguessin pel firmament i que seguint mar enfora arribarien al mateix cel, fins al peu del Creador... Les aigües havien minvat... les roques fosques eixien voltades d'algues que penjaven esllanguides, com a collarets de robins i esmeragdes que voltessin el coll d'una nadadora bruna... Se sentia el bogar dels rems acompassats, com si volguessin juntar-se al _ora pro nobis_ que deien les dones passant el Rosari... I les campanes omplien la quietut amb les sonoritats solemnials del toc de difunts. Mentrestant, la gentil Gemma era estojada dins la roca que va xuclar-la. Era una bauma al mig de la mar que tenia el catau d'entrada sota l'aigua. Quan les ones hi entraven arremolinant-se, feien una fressa de buid com si entressin en una tomba. Tan bell punt Gemma va ésser xuclada per un remolí, va sentir-se que una penya se li clavava en la frontalera i instintivament va ajupir la testa, i una altra andana va acabar de xuclar-la bauma endins... Després alçà el cap i va sentir-se lliure de l'aigua que la cobria i va respirar fadigosament, ofegant-se, en les tenebres que la voltaven... El silenci que de molts segles regnava en aquella foscúria, fou torbat per son estossec seguit. I provà de nedar en la fosca, allargant el peu, cercant el fons plena de paüra... Entrà en son cor un bri d'esperança... son peu sentí fons d'arena fina i atapeïda i va poder caminar... Gemma es quedà dreta i allargant les mans en la fosca va avançar temerosa i trobà una platjeta llisa, plana, sense cap petjada i s'hi llençà com als braços d'una mare amorosa, i allí es palpà el front que anava sagnant... sagnant... després les sensacions li fugiren dels sentits, la vida se li allunyava i sa pensa penetrà en un somni ple de dolcesa... son front degotava lentament... el mar se sentia braolar en la llunyania... com una recordança apagada pel temps... La roca buida i ressonant és com un sepulcre aposentat al mig del mar... en lloc de flors, les onades hi han sembrat algues marines, en lloc de oracions s'alcen al cel les remors del vent, en lloc de llàgrimes neixien de la mar els xarbots salabrosos, i un pi, arrelat en la roca viva, fa amb ses branques revingudes i enlairades un majestuós senyal de la creu... Dins la bauma s'hi ajoca el silenci; hi regna una eternal foscúria... l'aigua de la mar puja i baixa tenebrosa i sonora, i un degotall rítmicament s'ou en una reconada com el batec de cor invisible i agònic que morís per voluntat d'una maligna fatilleria... El sol queia daurat damunt les muntanyes grises; la mar se bonançava i la ventada anava minvant com un respir fadigós que va reposant-se. Els falziots entraven a voladuries en la bauma per una esquerda, fent una xiscladissa, folla d'alegria... Gemma es deixondí... els somnis que embolcallaven la seva ànima condormida van espargir-se, i tot d'una va obrir els ulls en les ubagors atapeïdes i es posà les mans als parpres i feu un sospir en l'aire ple de quietud i flaire com extasiada de les fragàncies del marisc que la reviscolaven... Sentí reflorir la sensibilitat i el moviment pel seu cos ert i capolat... una set ardenta li abrusava la gola i una fam corsecadora li dolorejava la boca del cor i oïa caure l'aigua del degotall i glatia cercant-la en la foscor... Gemma com l'orb cadell que troba el pit maternal, trobà l'estalactita que plorava aigua gemada i va beure ajeguda i amb desfici, com si begués un bàlsem caigut del cel... Bon xic escarquillada, pel magí de la pobre Gemma van brollar les remembrances de tota sa dissort. Pobre Gemma! en aquell cautiveri se sentia feliça...: son exili li era plaent! la platja era amorosa com una mare... les roques la guardaven com un pare... ella havia tingut una bona mare... una mare santa que amb sa bonesa havia fet bo al seu pare... una mare que morí infantant; i el pare sense les resplendors que sa amorosa muller li retia va esdevenir fosc, viciós, dolent... Van fugir de Capri seguits d'un ròssec vergonyós i abatuts per la misèria; i el pare cercà l'argent pels seus vicis fent treballar la seva filla... i vinguen balls i cantúries en cafés i teatres obscurs, atiada per la amenaça constant d'aquell home cruel... Gemma anà fent-se gran entre les tortures aclaparadores del pare que exigia cançons que li repugnaven i balls que l'avergonyien... i els picaments de mans i crits esclataven delirosos en aquells ambients tèrbols de fum i flairosos de vicis. Un dia el mal pare sentí una veu a cau d'orella... era el fibló de un luxuriós... era la vespa maligna, infernal que zumzejava cada jorn. Fins que una nit el mal pare, embriagat, escoltà la veu i obrí la mà per copsar una borsa curulla d'or; i en acabat, fugí cantant i bebent per ofegar una veu que semblava que'l reptés. I el pare monstruós va enfonzar-se en els femers del vici més vil, i Gemma no podent fugir de son nou enemic d'ulls encesos, cercà la mort, i el qui l'havia comprada va garrotejar-la cruelment... i aixís sos ulls eren eixuts de tant de plorar, sa faç solcada per la tristícia i sos llavis marcits de tant de fingir somriures... Fins que havia fugit camps enllà. Ell seguí dormint en el tren on viatjaven, i aixís va arribar als pins morta de cansament, paor i solitud... I avui son enemic l'havia trobada, després de cercar molt de temps, tota feliça entre la misèria honesta de la gent de l'art. -«Sieu purs... sieu bons... fidels a Déu... Déu no mira els vestits ni les joies, sinó les ànimes!»- deia el Rector; i allí en la bauma, Gemma era lliberada d'aquell mala ànima, entre les pureses de la natura, lliure del corcó infernal que li atuïa son cor; davant la maldat havia perdut l'instint de viure i restava en la bauma ben resignada. Tot d'una l'esglai va garfir son cor. Una resplendor rogenca s'atansava, il·luminant l'aigua de la bauma. Les roques eixien del fons, encatifades d'algues que's movien amb una suavitat encisadora. Els peixos es veien tot pujant i baixant amb els ulls eternament rodons i oberts dintre l'aigua; mastegaven i llançaven troços de cargolí que anaven d'una boca a l'altre sense ésser engolits. La entrada de la bauma es veia ben clara. La roca que va ferir-la i les estalactites que penjaven del sostre com uns ullals d'una boca gegantina que l'hagués dragat i el fons d'arena fina clapejat de pedres petites i rodones...