Part 4
La Mort que us dic, plorava, tot cargolant-se les potes en la pregona barbacana. Sos ulls lluminosos pel dolor, esguardaven les despulles del fill d'en Jan.
Sentint apenada sos sospirs d'angoixa, la mar es feu tot ones; i els déus dels temperis s'enterniren i suscitaren núvols i llamps i trons i ventades, i la Mort de Mar sortí de l'aigua i varà la barca vella i plena d'emoció se'n dugué el cadàver del pobre Jan i amorosament, amb la joia infinita de qui repara un mal, va juntar el cadàver del fill amb el del pare i els deixà sota una roca, en el fons de les mars de la França.
(Blanes)
EL MALALT NOU.
Aquell dia en el pati de la Creu de l'Hospital tot era llum i alegria, moviment i cridòria i rialles llargues i eixordadores. Els estudiants jugaven a geps. Una pilota espellifada brunzia pels aires, fent ajupir les testes i girar les cares. Quan ne tocava un, s'alçava tot un chor d'exclamacions i befes que no entelaven l'ardidesa dels estudiants, embriagats, per la delícia brivallesca del joc. El sol reviscolava els malalts i enardia els convalescents i feia lluïr les caixes de betum dels cira-botes, i els galons, visera i tots els metalls del municipal que volia posar ordre al mig d'un estol de xicots que a cada paraula que deia, l'ofegaven amb grans aplaudiments de mofa.
Vingué el mestre. La pilota va ser amagada en la foscor tèbia d'una butxaca. Tots els estudiants van llevar-se el capell amb serietat i respecte. I de tot aquell escampall de jovincels que formiguejaven pel pati, se'n feu una corrua atapeïda, darrera el doctor que pujà l'escala, entre el renou de sabates que's barrejava amb rialles contingudes i converses apagades.
Fins el mestre, aquell home de frontalera arrugada, bigoti clar i nas recte, sempre pessigat per lents d'or, semblava sentir l'enlluernament de aquell dia i en passar pel davant d'un llitet del recó, on hi ha nens, va aturar-se i digué, acaronant-ne un:
-¿Com te dius?
-Nen!...
-¿Com se diu ton pare?
-Papà!...
-¿I ta mare doncs?
-Mamá!...
-¿Quants anys tens?
-Sí, senyor, doncs.
-¿D'on ets?
-De casa.
-¿On és la teua casa, maco?
-Sí senyor!...
En la sala sonà una riallada general entorn d'aquell nen ventrut, que es mamava'l dit, tot seriós, i de tant en tant ensumava una candela que li arribava als llavis. I van anar-se'n cap a la sala dels homes. I damunt l'agonia lenta del geperut veï que tothom coneixia, no hi va caure cap més riallada.
Ja són amb els homes. Els llits resten plens de capells. Ara hi entra el metge. I per damunt les ànimes retudes dels malalts s'hi extén l'esperança, la dolcesa del consol... I totes les cares esgrogueïdes i demacrades s'il·luminen amb un bell somriure.
-Hi ha un malalt nou, al 5. Tots el volten i li fan preguntes. Ell respón amb mirades tímides, com un nin que es sent vergonyós.
Aquell malalt nou s'havia guanyat la simpatia universal. Tots els estudiants volien saber-ne tota la vida. Tots sentien el desig de consolar-lo. El malalt nou amb sa distinció i bondat va congriar tota una sardana de joventut que l'estimava.
El doctor del nas recte, sempre pessigat per lents d'or, va fer-li preguntes i va examinar-lo. Va arribar el moment desitjat. El mestre explicaria. El silenci era gran. Tots el miraven atentament. El malalt nou s'amagà sota'l llençol i també escoltava com els estudiants.
Aquell bon metge parlà en termes científics. Amb aquelles paraules que astoren als profans, i que després fan arronsar les espatlles. I amb aquells mots que semblen traballengües, digué que aquell malalt estava molt malament, que podien venir grans complicacions, que podia durar, pel cap alt, dos anys, perque sa malaltia era incurable!...
Un cop va acabar sa magistral llissó clínica que sols podien entendre els estudiants, digué al malalt, tocant-li el muscle:
-Apa, que aviat us curareu.
Als ulls d'aquell jove brollaren dues llàgrimes i movent la testa tristament, va dir:
-Ho he entès tot, ¡soc metge!
Hi hagué en tots un moviment.
-Sou metge?- va dir-li el catedràtic, després d'una llarga estona. I no pogué afegir res més. Tenia un nus a la gola.
Els estudiants el seguiren, impressionats.
En el pati de la Creu, el sol enlluernava... I l'alegria i la cridòria... i les rialles llargues i aixordadores no's sentien, malgrat estar-ne lluny el mestre del nas recte, sempre pessigat pels lents d'or. Els estudiants parlaven baix i miraven a terra.
* * *
I allí dalt a la sala, el malalt nou plorava amargament, entre un silenci feixuc, crudel, el silenci de l'estranyesa dels altres malalts que es miraven fixament, fixament, amb la pensa enterbolida...
L'ABISME
Entre cel i terra, al bell mig de la muntanya alterosa, sempre clapejada de neu, es veia aposentada en un rocam abrupte la casa més vella de la encontrada. Allí sota, al peu del riberal, hi havia el poble de Roques Altes, amb ses cases brunes cobertes de lloses de pissarra, que de lluny semblaven les escates d'una serp gegantina. Al seu damunt tot un cercle de carenes on les boires voladores amanyagaven les congestes que's tornaven petites, petites, com un pensament que s'oblida, davant del sol de l'istiu que feia lluïr el plomatge de les àligues que solcaven el cel plenes de majestat.
En aquella casa solitària, que de tant enlairada semblava feta per a donar acolliment als àngels, tot el poble de Roques Altes hi havia posat els ulls excitats pel misteri. D'ençà que la Roser havia tornat de la terra baixa, els seus pares tenien un posat d'atuïts que corprenia i parlaven poc i sempre duien els ulls baixos. Altrament la Roser no sortia mai de casa. Ningú va veure-la monjoiar trepadella, ni herbejar pels camps i ningú la sentí cantant, tot fent anar el fussó. Ses mans no s'havien espinat més amb les gatoses. Sempre tancada a casa, sols eixia de nits, sola i lassa com una ombra vivent i enigmàtica.
-Cap a la peça, Tanu?
-Què s'ha de fer!
-Fa bo de veure la cullita... és bona, és bona!...
-Sí que _hu é!_
-I la Roser que fa?
-Va fent.. Adeu... adeu!- i el pare de la Roser s'esmunyia tot seguit, amb la bota penjada i l'aixadó al muscle.
Les dones mai no van poder escometre la mare de la Roser. Sempre anava depressa, fugint de les conegudes escornifladores i sense aturar-se pels portals com feia abans. Aixís que la cridaven tenia una resposta a punt: La truja li pasturava, el pollí no estava fermat, l'aviram allunyada... i la Roser amb febre.
-Que no surt la noia, Sila?
-Quan s'escau...
-Que no's lleva?
-Quan s'escau...
Un dia en Tanu i la Sila van contradir-se. El pare digué que feia llit i la mare que estava a l'era; i per tot el poble passà com una ventada miseriosa l'idea que mentien.
El _Carbassot_, el germà de la Roser, era aquell pobre gollut alt i fornit, amb mirada d'infant i somriure de faltat. Sempre que algú li parlava mirava de reüll í baixava el cap.
-Jaumet! Oh Jaumet! Què fa la Roser?
-Fa mitja.
-Que no hi va el metge?
-Fa mitja.
-Oi que la mare t'ha dit que no diguessis res?
-Fa mitja la Roser.
I li ventaven un xuflet o li donaven una empenta.
-Ai!... Ai...
-Sebes de godai! Ves! tant garnagàs i no sap res!
I el misteri creixia.
El jorn de l'aplec de Sant Magí, la Roser no va anar-hi com cada any a les ballades que es feien a l'era del mas Negre, i això que aquell any tocava el flabiol el jaio de cal Roc, que refilava com ningú. Tots els festejadors esperaven amb ànsia aquella tarda per a contemplar la gentilesa enyorada de la Roser, sentir-li aquella veu tant candorosa i rebre, encar que fos de cua d'ull, un esguard de sos ulls plens de dolcesa somiadora.
Quan el flabiol i la cornamusa enmudien, el sol se ponia i l'alegria s'apagava, esclatà tota la malícia de la dona del matalot del traginer.
-Que tants de misteris! Per mi la Roser té el mal de la meva somera.
-Déu te faci bona! llengua de serp!
-Prou ho sé! si parlo aixís és que ho puc parlar. Sabeu qui era aquella dona que duia en Tanu amb l'animal? La llevadora de Fustanyà!... Cert com avui he menjat trumfes.
D'aquell dia ençà la casa més vella era mirada amb esglai, i les dones van repassar les portes de llurs cases per veure si havien caigut les creus de palma beneïda que'l dia del Ram hi clavaven perque no hi entrés la bruixeria.
Quan les boires, dies i dies, embolcallaven la casa de la Roser, tothom sentia la gaubança de tenir un enemic allunyat, i quan la ventada les espargia arreu, el poble de Roques Altes passava la angoixa d'una onada de superstició. Si per atzar el llamp esqueixava un avet o l'esperver matava les gallines o el porc senglà malmetia els conreus, la masia vella era mirada amb ira, els punys la amenaçaven i les llengües la maleïen atiades per la rancúnia.
La tempesta ha estat forta; els trons han rodolat per la nuvolada, els llamps han caigut a la boscúria i les pedres que rebotien damunt les roques s'amagaven entre les herbes i es fonien lentament. L'aire té una frescor reviscoladora. Se sent flaire de terra mullada i entre els núvols que es mouen com si volguessin anar-se'n, es veu un bocí de cel blau, net i pur i radiant d'alegria.
La casa de la Roser és tota bruna. Apar una bauma; tot són negrors. Les parets i el faldar de la xemeneia, la llar i l'escon, el sostre i les eines, els vestits de la mare, la barretina de xeixa del pare... i les mirades i els cors i les ànimes! Tot semblava emmirallar l'ambient de la tempesta paorosa. Entretant la Roser muda i resignada va infantar una noia... i entre aquelles foscors hi esclatà un traç de blau com en el cel... eren els ulls del fill, que's movia i plorava ple de vida.
Els trons se sentien a cada respir més lluny; la mare deia les malediccions més baix i la llevadora es senyava amb menys devoció.
-Be, Sila, no sieu caparruda! Deu-me roba per la noia! Tan rexiuxida com és!
-Ni un fil; que es mori de fret!
-Quina culpa en té la criatura?
-Si em torneu a parlar d'això la llenço al pou,- i va agafar la formatgera i la va rebotre contra un soc que hi havia prop de les lleves que sostenien una perola.
La Roser, plorant, s'extasiava mirant aquells ulls de cel, aquelles galtes rosades i aquell caparró sedós, tot sentint una gran recança d'haver fet malbé els vestits de la nina que ara foren pel seu fillet, a qui tremolava la barba.
Resignada va agafar la safalina que feu d'amagat pel caparró del seu fill, i amb el cobre-llit vermell, endegà un vestit, mentres la llevadora plorava de veure aquella criatura que aniria vestideta de vermell com un dimoniet, en una casa on hi havia una caixa plena de roba neta i ben perfumada.
El neixement d'aquell infantó va dur a la casa vella un neguit d'orat. La Sila passava el dia plorant i maleint; en Tanu, aquell home cepat i bo, que s'adormia de tant en tant, probava d'aconortar-la i no'n treia res. La seva dona li responia insultant-lo i amenaçant-lo. La Roser, sempre callada, passava els dies mirant el seu fill, i el gollut no's movia del costat de la criatura vestida de vermell com una rosella i li tocava el nasset camús amb la punta del dit i reia, reia ple de bonhomia.
Tots els ulls de la casa fugien de llurs mirades. Menjaven i dormien, sortien i entraven sense dir-se res. La rialla del gollut esclatava entre el silenci feréstec. Els remors del vent i les cantúries del bosc hi entraven barrejant-se amb la fressa de l'olla que bullia i el potejar del bestiar. I el neguit rosegava nit i dia.
La mare devegades esdevenia delirosa. Alçava els punys, apretava les dents i obria els ulls com esperitada. Un jorn, amb les batolles arborades, encalçà la Roser per a pegar-li, i ella abraçada amb el seu fill anava a tirar-se pel finestral damunt els pallers de l'era per a fugir camps enllà, però en aquell moment aparegué l'aplegador de la Mare de Déu del Món, que al temps de la plega de la llana, anava a cercar-ne un velló com cada any, i al sentir la cridòria de la mare, va apaivagar sa follia, mostrant-li la imatge de la Mare de Déu i fent-li besar amb sos llavis tremolosos d'ira, els peus, les mans i fins la cara de la Verge.
Entretant la Roser, espalmada, decidi fugir per sempre i anar a captar.
És un mati ple de claretats; el sol surt joiós i la rosada mor rient; la boscúria canta i el xaragall saltirona damunt les pedres; l'aire passa lleuger com si volgués assolir els espiadimonis morats que amb ses ales invisibles, s'allunyen, se atancen i s'aturen en l'aire. Regna la gaubança dels primers jorns de calor; les patateres van morint i els blats tenen les espigues curulles i caigudes, semblen monjos humils, capcots, arrenglerats i en oració sublim; passa el vent que ve del cel i deu preguntar-los si estimen a Déu, perque totes les espigues se mouen i afirmen, i pels camps s'allunya una remor suau que és un sí eternal, dit en veu baixa.
La Roser obre el ventalló mig adormida; son respir s'atura i son cor batega, inundat d'esglai. El seu fillet no era com sempre al seu costat. Mira esverada sota el llit, cerca esfereïda tots els recons; remena la pallassa i surt de sa cambra; dona una llambregada escorcolladora. Tot era al seu lloc; el bast, el perol, la dalla, el sarró de pell, les estelles i els tions, els calamàstecs i la escaçadora i el torn. La Roser fa un crit, plorant, i ningú respon. Una gallina cloquejava en l'era. Se sent el remuc dels bous que resten ajeguts en la cort plena de tiraranys. Després, amb desfici mira els armaris, el forn, el pou, la pallissa, els galliners, la cort dels porcells. Altre cop l'esglai l'estremeix, en veure la safalina a la menjadora dels garrins. -Déu del cel, si se m'hauran menjat la filla!- I clama al cel agenollada i enlairant les mans, i una llàgrima rodola per sa cara tremolosa. Tot de sobte, com si hagués obirat quelcom, s'alça, es frega els ulls plorosos i exclama:
-Això és la mare!
I va anar a remoure la palla entre els pallers; les llocades fugien adalerades, les oques alçaven el bec en l'aire i el gos d'atura la mirava amb temença.
-Jaumet!... oh, Jaumet!- Cansada de cercar entre la palla i de desfer pallers, va romandre una bella estona cavilant. S'agafava els cabells i els estirava, se mossegava els llavis i cloia les mans, i els pollets bequejaven al seu voltant i el vent la daurava amb el boll de l'era.
-Jaumet... oh Jaumet!... Jaumet, maco!... Jaumet!
El gollut va comparèixer tot ranquejant i fent baballes.
-Jaumet, fill meu! Jaumet, on és la nena?- va dir-li abraçant-lo fortament entre sanglots que ofegaven; i el gollut abaixava el cap i mirava de reüll i plorava, de sentir plorar.
La Roser, desesperada, va agenollar-se davant del gollut i va besar-li els peus i li demanà perdó dels mals tractes que li havia fet de petita, i el gollut que sempre estava callat i trist, en veure's besat sobtadament, sentí per primera volta en sa vida l'enfolliment de l'alegria, ell que es corsecava de gelosia quan feien festes al gos o tenien la gata a la falda. En l'ànima atrofiada d'aquell homenàs, va entrar-hi la primera emoció, i volia parlar i reia i plorava i picava de peus.
-Jaumet, ja veus que t'estimo, diga'm on és la nena.
El gollut estremint-se de goig, restava amb la boca oberta i els ulls negats, sense dir res. La seva ànima neixia davant d'una estimació.
La Roser es sentia ara penedida d'haver-se apartat sempre de son germà perque li feia vergonya, i es colpejava el front contra els seus genolls, en veure que son germà no li responia.
-Jaumet, diga'm, on és la nena?- El gollut tornava a mirar de reüll... ho sabia... però era testaferm i desconfiat i obedient. Si la mare li deia una cosa, la feia, encara que li costés la vida. La Roser va sentir-se defallir. Son germà no li diria on era el seu fill, encara que'l matés. Si l'amenaçava era pitjor; i veient-se aclaparada, va deixar-se anar damunt de la palla i trencà en un plor que corprenia. El gollut va asseure-s al seu costat, dient-li de tant en tant: -Fes-me més manyagues!...
Pels ulls de la Roser passà una rauxada de claror. La seva ànima somreia. Entre les negrors de ses penes es destriava un poc de celístia.
-Jaumet, no'm diguis pas on és la nena, sents? que la mare et pegaria! Ves, ja te la dono... ves, toca-li el nasset!- i feu una rialla fingida, una rialla morbosa de boja que delira. El gollut de sentir riure, també va riure, fregant-se les mans.
-Afanya't, Jaumet, ves! toca el nas a la nena i jo et donaré una faldada de peres!...- i va alçar-se.
-Jo no!
-Per què?
-Jo no!
-No vols que vingui? Per què? si jo te la dono la nena! Jo venir? Fuig home!... ja... ja... ja! Vaig a cercar les peres. Adeu, Jaumet!... mira, si estimes la nena, jo pegaré als que't diguin _Carbassot_.
I el gollut va somriure infantívolament; i la Roser sentía que'l cor se li eixamplava, i agafà entre ses mans el cap del seu germà i va fer-li un bes al mig de la frontalera, tancant els ulls amb devoció, com si besés l'imatge del seu fill, emmirallada en la pensa malaltissa del pobre gollut que s'encaminava vers el tocom on era la nena, per a tocar-li el nasset camús, com feia sempre.
-Gorda-la bé la noia, sents? que ara és teua!
-¿Oi que sí?... au! que vull les peres!
-Tot seguit!-
La pobre Roser en veure que'l seu germà se'n anava pel camí que giragonsejava, tot planejant arran de la cinglera, va sentir una emoció tant intensa que no pogué alçar-se. Estava lassa, capolada i sentia que son cos era més feixuc i que sos membres s'aplanaven a terra com si fossin morts i no volguessin deixar el repòs eternal.
El gollut seguia camí enllà, depressa. Com les befes i patacades l'havien fet maliciós, desconfiat i testaferm, de tant en tant es girava, i veient que la Roser no'l seguia, somreia estúpidament. Entretant, sa germana esperava que ell tombés la boscúria d'avets més pròxima per a seguir-lo de amagat.
La Roser s'alçà entre'ls pallers; semblava un cadàver que surt de la tomba. Rufacades de pensaments malastrucs l'atuïen; l'infàmia on l'havia menada l'esperver ciutadà li enterbolia el magí amb una onada d'ira; les amenaces de sa mare, el furt del seu fill, la temença d'ésser vista per son germà, l'ansia de petonejar el seu nadó, donaven a son rostre tota la bellesa de la tragèdia; i començà la via darrera el gollut.
En encaminar-se vers la boscúria va veure la truja, que com no li havien posat el clau mudegava les trumfes i les menjava amb desfici. La Roser va passar-hi poc a poc, amb por que s'esquivés i ella fos vista pel gollut. Després pegà una corredissa i s'arracerà en la primera soca de la boscúria, on a l'hivern udolaven els llops famolencs. Allí va romandre damunt de la molsa que encatifava les roques, sotjant el seu germà que s'enfilava per la muntanya. I l'anà seguint amb els ulls oberts i els cabells penjats. L'amor de mare li feu sentir la voluntat fornida dels orats que deliren, i en sos muscles la força màgica dels histèrics; i entre roca i roca, tremolosa feia camí, era la imatge del dolor seguint una innocència estòlida, però guiadora. Mirava el gollut com si fós l'estel guiador de la nit més sublim de l'any!
Finida la boscúria, la Roser, ajupint-se entre les mates, seguia les petjades del gollut sense vèure'l. Sobtadament una remor pròxima li glassà el respir i quatre cabirols passaren com el vent fugint del seu germà. Ja és dalt de la muntanya i la ventada li glassa la suor; sent que va massa escarida de coll i es tapa la boca temerosa de fer un atxabuiro, i per ses nines hi entren claretats que encisen, i al seu entorn brolla tot un món de carenes, clapisses, torteres i cingleres, i la seva casa es veu petita; sembla un roc caigut de la muntanya. La Roser tremola de por i de fret. És arribada a l'estanyol blau, i allí no hi ha boscúria ni mates; n'arrencà dues i va cobrir-se tot el cos i seguí caminant. Si el gollut mirava, ella s'aturava enrera de les mates, i aixís seguí ran de les aigües somioses del llac, voltat de pins borts, petits i revinguts. Els capgrossos, en veure-la, se alçaven del fons ple de llot i tornaven a jaure, i les aigües del llac s'enterbolien. Les granotes se capbuçaven, i una munior d'ones petites que se aixamplaven i morien, feien tremolosa l'imatge de la Roser emmirallada en el llac; talment pareixía que les aigües fessin d'espill a la seva ànima tremolosa i adelerada.
El gollut ja era a l'altre çantó del llac, i havia passat el riu amb quatre gambades. La Roser, que'l perdé, seguia d'esma, amb els ulls plorosos, la roba esparracada. Provà de passar el riu ple de murmuris i li caigueren les mates, i, per no ésser descoberta, va ajupir-se dins de l'aigua gebrada, amagant sa testa sota d'una roca que feia bauma. D'allí estant, va veure son germà que allargava el dit entre unes gatoses i esclafia en una rialla triomfal.
-El meu fill és allí,- va exclamar la Roser plorant d'emoció, i sortí de l'aigua, com un nàufreg, dient pregàries, demanant clemència. Entre sospirs i sanglots arribà la Roser on era el gollut, tocant el nas de la nena. Va apartar amb sos braços nus les branques espinoses i va treure son infant d'aquell breçol d'espines, tot esgarrinxat, sagnós i fret, amb els ulls oberts i eixugats pel sol que feia bullir tota la terra.
La jove mare, com esperitada va apretar el seu fill contra son pit febrós li munyí llet en la boca oberta, i en la cara de l'infant se barrejà la sang de sos brassos espinats i la llet de son pit, ella vessava la vida de ses venes, vessava la vida del seu sí, damunt aquell infantó dels ulls de cel, mort entre espines!
-Jaumet, és mort!
El gollut allargava el dit i li tocava el nasset rient i deia:
-_Do-ma-la_, que és meua. Au! que és meua!
-Qui l'ha dut aquí?...- feu la Roser amb els ulls encesos i sense llàgrimes.
-La maru!
La pobre Roser va passar-se les mans pels ulls, desesperada, i amb el fill fret en sos braços, va posar-se a córrer entre les roques que sortien en mig de l'herba curta, com a ossos de cadàvers mig enterrats.
Arribà a l'abisme, davant de la vall inundada de claror i placidesa, i presa d'un ram de bogeria, va exclamar, mirant la seva mare que es veia petita a l'era, cercant-la neguitosa:
-Mala truja!... mal llamp vos mati! m'heu mort la meva filla!... ara us mataré la vostra!- i es llençà a l'abisme.
I el gollut va dir-se: -Quin salt!- i va allunyar-se ranquejant i fent el ploricó.
-Jo vull les peres!... m'ha enganyat!... jo vull les peres!... jo vull les peres!...
(Andorra)
LA MOLINERA
Quan el primer carro va arribar al molí, la farina rajava freda. Tot just en Magí havia enjegat l'aigua tranquila de la bassa. Les moles roncaven i l'aigua espargia una remor alegroia que es confonia amb la fressa que feien dins el ventijol matinal les fulles dels arbres de la vora del riu.
-On sou?- va cridar el noi de Batet, mirant dins del molí.
El gat es llepava la pota mig ensunyat, damunt d'una saca plena. El gos aclucava somiosament els ulls davant el sol ixent, i l'euga dins de la cort, de tant en tant, potejava en la foscor. En la llar pròxima cremava una mica de llenya que adés i ara espetegava, fent una munió d'espurnes que s'escampaven pels aires i morien pel camí del cel. Una llàntia encesa davant una estampa de Sant Ramon, pregava en aquella quietud, fixa i fervorosa.
-Magí... ei!... on sou?- ningú responia. La farina que anava sortint de la canal s'apilava flairosa i el noi de can Batet va asseure's damunt un rest de sacs de blat, després d'haver posat els descansos del carro i una pedra sota les rodes, i va adormir-se sentint el murmuri de l'aigua i la remor de la mola que anava voltant damunt la mola terrera.
Quan el noi de can Batet roncava com les moles, baixà en Magí adalerat. Va llambregar la llàntia encesa davant Sant Ramon; prengué la pala i va espargir per la farinera la farina que hi havia davant el rajador, flairosa i tèbia, i després de mirar la tremuja, tot sacsejant el muscle del noi de can Batet, va dir-li:
-Que fas un cluc?... Lléva't, que són les cinc!
-D'on sortiu? Fa bella estona que crido...
-Vols dir que ronco? noi!
-Porto sis sacs a moldre.
-Mira, és ple... i tots davant dels teus.