Part 3

-D'altres dones més enllotades han assolit després resplendors de virtut excelsa! Cal que la Mercè s'encamini, sí; jo soc responsable si no es salva, perque soc l'únic que puc corretgir-la!- es deia, i entre l'empenta de sa estimació i l'obligació que imposava a sa conciència li digué que l'amava. Amb quina suavitat en Ferràn li parlava de coses quietes i dolces; de records de l'infantesa, de miracles de Sants, de impresions místiques de la Naturalesa. Però la Mercè joguinejava cruelment amb ell. Avui, a l'estudi, semblava mirar-lo i somriure amb dolcesa esperançadora, i quan anaven pel carrer plegats el feia migrar entre menyspreus i befes, dites cridant. La gent es girava i ell al seu costat abaixava les parpelles. Aquella dona tan gentil estimava l'escultor, i si tenia tractes amb en Ferràn era per fer-li gelosia... i en Fèlix l'estimava molt... però només per la seva sublimitat plàstica!

La Mercè va convence's que en Ferràn no li servia per a fer esclatar sota l'esperó de l'enveja l'estimació somiada d'en Fèlix, i va dir-li mots escandalosos, venjant-se de les incomoditats de aquells consells que li endreçava per que fos bona.

I en Ferràn no tingué més remei que fer-se fonedís. I ho confessà tot a sa mare. Després passà jorns molt penosos, amb la pensa fosca, atapeïda, lassa. Quan se li aclarí la ment va escruixir-se; es veié lluny, molt lluny de Déu! El seu cor sagnava entre les urpes dels penediments, i poc a poc s'anà enlairant cap al Creador entre la vella aroma reviscoladora que tornà a sentir ensenyorida de la seva ànima.

En Ferràn ja era al convent, aquell tant gran i silenciós, tant isolat entre verdors de boscúria i tant lluny dels pobles, aquell convent que només es veia del cel estant. Hi vivia martiritzant-se el cos per a purificar l'ànima. El seu cor sempre copsava tristor... En Ferràn, els primers temps, romania amb la faç esllanguida, la mirada baixa i els llavis somorts, sense somriure que'ls fés descloure. El seu cor sempre copsava tristor, una tristor massa gran per a ell, una tristor que semblava cercar lloc en altres cors, perque tots els que'l veien s'entristien.

Després començà de niar dins ell una guspira d'estimació pel convent. Se sentia agraït a aquelles parets blanques, sense cap ornament que traspués vanitat, a aquella cambra d'ample finestral i a aquella biblioteca on s'espolsaven pergamins arrugats que ningú entenia. Aquesta estimació s'entreveia en ses paraules plenes de dolcesa mística. Explicava als visitants la fundació del convent. Feia aturar els ulls en detalls subtils d'arquitectura, i, ple de joia, parlava d'una Verge nova, que tenien encarregada per l'altar major. Esperava'l temps que's podria agenollar davant de una imatge de la Verge, una imatge més per consolar-lo en la dolçor de les oracions dites humilment. Tot sentint el pare rector que la va veure a ciutat, ell ja la veia en l'altar, i pregava!

Quina festassa farien el jorn de la benedicció! Van emblanquinar tota l'església. Ensajaven un himne que des del chor s'esbandiria pel temple il·luminat per centenars de flames enlairades. Pensant en aquella festa tot el convent feia una bunior de goig.

El cel era clar. Els falziots amb xiscladissa infantívola volaven damunt el convent. La lluna s'alçava rogenca, fent-se petita i blanca. Semblava que s'alcés per a esguardar el sol que baixava, baixava com a freturós de reposar damunt de les muntanyes de l'horitzó.

Mentres en Ferràn i sos companys s'endinzaven a la boscúria passejant com cada dia, va arribar una carreta arrossegada per dos bous resignats, calmosos, forçuts. Duien la Verge nova, aquella Verge de tant de preu, que fora la joia de l'esglesiola!

El temple estava fosc. Sols lluïa la flama de la llàntia del Santíssim, quieta, muda, i senyalant al cel damunt el vas d'oli pacífic.

Dins de l'església retrunyien els cops de martell damunt les escarpes; i els cruiximents de les fustes i el grinyolar dels claus, ofegava els respirs fadigats. La caixa s'obria i els cors bategaven. El Pare-Rector amb emoció va treure a grapats els flocs i papers que feien de niu caliuós a l'imatge, i les testes se movien plenes d'admiració mentres els llavis somreien tendrament...

Era ben fosc quan tornà en Ferràn amb els novicis, de la boscúria. La Verge era al presbiteri. Semblava una visió entre les negrors del temple.

-Ja ha arribat la Verge!...- feu una veu.

I tots els novicis entraren al temple. I restaren silenciosos movent la testa corpresos, embadalits, davant d'aquella joia, que els havia costat tres anys de privacions duríssimes, d'aquella joia que'ls havia costat dolor i desig, i per això era més vestida d'amor i d'il·lusió.

Va entrar en Ferràn, tremolós de goig. Al esguardar-la d'aprop arrugà el front, obrí els ulls esfereït, reculà. Foll d'ira, amb el martell que hi havia a terra va donar colps amb tota sa força a la cara de l'imatge, dient amb veu eixordadora:

-Sacrilegi!... sacrilegi! profanació! És una perduda!

L'estol de religiosos va agitar-se esgarrifat. Alguns fugiren, esglaiats entre la fosca i d'altres, més serens, van agafar-lo. I quan el tingueren subjectat, d'aquella imatge tota de marbre, sols ne quedava el cos. La testa rodolava per terra amb la cara desfeta; les mans enllaçades en positura de pregària, fetes a miques, eren trepitjades...

-Sacrilegi!... sacrilegi! És la Mercè!- repetia cridant ronc en Ferràn amb els ulls sortits i la cara d'orat.

La Verge somniada, obra d'en Fèlix, era la imatge fidel de la Mercè, aquella dona d'ulls de color de cel i cabellera d'or que estigué a punt de allunyar en Ferràn de Déu, xuclant-li la mirada i trocejant-li el cor.

El temple estava buit, l'imatge mig esmicolada s'emmantellava de la fosca. La flama de la llàntia del Santíssim, quieta i muda, senyalava al cel tremolosa, esgarrifada!

(Moyà)

LA MARQUESA DE LA PLATJA NEGRA

Braola la mar sota la nit tenebrosa. Udola la ventada damunt les ones blanques que s'alcen i s'ajupen en la foscor. Les barraques dels miserables pescadors de l'art, cruixen adolorides embolcallant el petar de dents dels que tremolen de fret. Tot són remors que esgarrifen; la platja llarga, que's perd en l'infinit, apar que tremoli davant la mar com la verge cristiana davant la urpa folla del lleó famolenc. Els homes que al matí havien fet com cada dia, la processó lenta, constant i resignada que estira la corda tivant i regalimosa, han sentit el calfred de la paor: les ones, un sust, i totseguit un impuls d'invocació sobrenatural, davant la mort que veien ajupida traidorament dins les tenebres; els nois ploren de veure plorar i els infantons dormen confiats com si els àngels del cel els vetllessin nit i dia.

En la barraca més distant de les onades hi havia una claror feble i misteriosa que eixia entre les fustes, acompanyada d'un gemec que enternia. Era la _Marquesa_ que estava malalta. Aixís la anomenaven a la dona més vella de la platja negra, perque en sa llunyana jovenesa tingué un fill, el Pollet, amb un veritable marquès. Després, la malaltia la feu repugnant i la misèria la arreconà en aquell pilot de desvalguts. El Pollet, el seu fill, havia volgut ésser torero per a assolir, sota el llor més popular, l'enlluernament de l'or que sempre li feia somiar la seva mare. Fracassà sorollosament; i com volia ésser com el Gallo i no va arribar-hi, li deien el Pollet.

Aquests dos desgraciats eren els més benvolguts d'aquella platja negra, apartada de la gran ciutat, on les ones de la mar deixaven tota la brutícia i les ones de la urb hi ajeien les despulles de la humanitat, els vençuts de la misèria, els rebutjats pel garbell de les virtuts. La sorra era fosca i polsosa, les barraques brunes, la barca i les xarxes negres; els homes corbats, malaltissos i vestits grotescament amb robes velles, com si fossin disfresses improvisades.

Feia molt de temps que no s'havia vist un temperi com aquell. Tota la rastellera de barraques fetes de canyes, troços d'estora i llaunes de petroli rovellades, estava a punt d'ésser engolida per les ones, cada vegada, en la foscor, més alteroses i fornides... Una onada coberta d'escuma va mullar tota la platja, el llumet de la barraca va apagar-se i el gemec seguí... Una esgarrifança crudel va somoure tots els cossos; i a la remor de la mar i a la ventada furient es juntaren els crits d'angoixa de les dones i criatures.

-Fugim! fugim! som morts! fugim!...

Sense cap paraula, les mans dels homes es junyiren dins les tenebres; totes agafaren la barca i la pujaren arena amunt, fins al mur on finia la platja, sense pals, ni palanquí, entre una cridòria que eixordava; després van anar a les palpentes i cada un va aturar- se davant la seva barraca, i allí, drets, romangueren immòbils, rebent la ventada freda i els ruixims de la mar; silenciosos, cercant-se els ulls en la fosca per a interrogar-se. Tots sentien recels al cor, tots sofrien la mateixa tortura. Si la mar pujava, la fugida era penosa i la mort fatal!

El Pollet sentí l'engúnia, el neguit de fugir. La seva mare era vella i malalta i no podia caminar. Deixar-la morir negada era una crueltat que l'esborronava. El pobre noi s'atansava a les clarors de les pipes.

-Qui sou?

-El Borni.

-Què me'n dieu del temps?

-Que haurem de fer molts de _quiebros_ per a no tenir _cogida_, Pollet!

D'altres no li responien o mormolaven una restallera de renecs, per a esbravar-se de l'ira congriada en llurs ànimes davant el temperi imposant.

-Pòrta-la a l'hospital, gamarús! ¿que et creus que és com els barnois ta mare?

El Pollet s'encaminà a la barraca fosca, agafà sa mare, la qual febrosa i delirant rebé la mullena de l'onada, recollí els cèntims que tenia en un pot de conserves amagat a la sorra i fugí. La fredor de la ventada reviscolà la velleta. -On me portes, noi?

-Anem a casa la tia.

-Boig, ens treurà com sempre! Anem a l'hospital, que em moro de fret i defalliment!

-Agafeu-vos bé al coll. Aviat hi serem!- La velleta junyí ses mans ossudes i fredes per davant del coll del seu fill, mentres ell posà les seves sota els genolls de sa mare, s'ajupí una mica i començà d'allunyar-se amb pas segur i ferm, sentint a cau d'orella el respir febrós i rítmic de la seva mare.

Sobtadament va llampegar: la claror parpallejava en el firmament, il·luminant la platja negra que's veia com un munt de despulles llançades pel mar. Els pescadors, en llampegar, miraven la barca, miraven la mar, les barraques, les cares dels que'ls voltaven i el cel atapeït de nuvolades sens fi. I veieren passar el Pollet, peu descalç, duent calces de pescador, i un jaqué negre escurçat i brut, enduent-se'n la _Marquesa_ abrigada amb un mocador fet de pedaços multicolors. Tots van acomiadarse'n amorosament, mentres ella responia amb veu rogallosa i feble, que tothom sentí amb estranya pregonesa entre tantes de remors paoroses:

-Adeu! Adeu! veniu a veure'm!... abans que mori!

-Aviat hi serem, mare... no ploreu, no tremoleu!- i les onades avançaven i li voltaven les cames d'escuma; emportant-se'n sorra sota els peus el feien aturar per a no caure a l'aigua. Semblava que'l mar tenia el desfici d'esborrar les petjades dels peus nus d'aquell pescador.

Aixís arribà a ciutat. Els carrabiners van aturar-lo:

-_Que es esto, Pollet? Contrabando?_

-...La mare! La porto a l'hospital!

La claror d'un fanal que van atansar, descolgà la velleta de la fosca. Tenia els ulls fixos al cel, immòbils, la boca oberta i seca, les mans enrampades; el cor aturat!... aturat per sempre! Un d'aquells homes mig esglaiat va dir-li:

-Apa, doncs! Afanya't!

El Pollet amerat de ruixims i suor, en trobar sota'ls peus terra ferma i veure els fanals dels carrers encesos i oïr la remor dels tranvies, feu un suspir de reviscolament, i emprengué son camí fent aquell passet menut, menut, com quan duia coves de peix al mercat.

-Aviat hi serem! Ara sí que som a port! Aviat hi serem!

Quin gran recer que era, la ciutat! De tant en tant, s'oïa el xiular del vent i es veien els resplandors dels llamps silenciosos damunt les cases altes i els arbres arrenglerats, plens d'ocells. La gent es passejava arrecerada i els brolladors seguien sa cantúria.

Un estol de joventut que seia al volt d'una taula rodona de cafè, en veure en plena nit aquella visió l'esbroncaren entre rialles escandaloses i crits burletes.

El Pollet no'ls respongué. Assaboria, ple de goig, l'estar a cada respir més aprop de l'hospital, on la seva mare trobaria un bon repòs.

-No en feu cas d'aquests ximples, mare! Aviat hi serem!

I per carrers i places i rambles enllà, entre les remors dels tranvies i cotxes, seguit de les mirades encuriosides de tothom, desfilà el cadàver fred de la Marquesa que en sa joventut hi havia passat opulenta, vanitosa, admirada i temuda... i la duia aquell nin elegant i ros ara convertit en un pescador de l'art vençut i miserable, un pescador de la platja negra, que ple de bon amor de fill deia tot corrent, regalimant suor de lassitud i neguit:

-Aviat hi serem! Aviat hi serem!

LA BARCA VELLA

En Jan ho havia dit sempre: -Dels dos bessons: l'un per la pàtria, l'altre per mi!

Al primer que anà a la guerra, tot just arribat a la trinxera, una bala li travessà el front, aquell front que a en Jan li semblava prometedor com una auba. Tota una vida per a servir només de aturall a una bala, com si fós un sac ple de sorra o un tronc d'arbre. Al menys hagués mort matant o tant sols ferint un soldat enemic!

Una nit sense estels, una d'aquestes nits que el cor és ple de sobressalt, que les remors se senten massa i el pensament delira, en Jan, que tant havia sembrat en sa llar l'amor patri, tot sospirant pregonament agafà el segon bessó pel muscle i amb veu tremolosa i els ulls baixos va dir-li: -Fill meu! tu ets el darrer i et vull per a mi... fuig!

Tenebres enllà, muntanyes amunt, lleugers com ocells de nit van marxar. La remor del riu els ofegava la fressa dels passos; l'un darrera l'altre, pujaven cap al cel, cobert d'una nuvolada atapeïda, feréstega. Caçadors d'isarts, ben tost assoliren la serralada al cim de la qual passava la fita que dividia dues nacions. En Jan i el seu fill van mirar acorats la muntanyada entre la fosca. Va semblar-los que un centinella els reptava irat, immòbil.

Un besar ressona al cim i dugues ombres es separen, l'una devalla per l'Espanya, l'altra per la França: de sobte s'aturen... aquella fita els sembla més alta, més vivent, més humana... sembla l'avi.

-Pàtria, perdona'm... sia per vos, pare!

-Un per a tu... el darrer per a mi!

I seguiren avançant per la fosca que embolcallava l'herba curta d'aquelles muntanyes pirenenques, les clapisses, les congestes somortes, els xaragalls riolers i els llacs somniosos.

En Jan rebia noves del seu fill amb freqüència.

«Soc en un poble de marina -deia en una carta- i faig de pescador. L'aprenentatge ha estat dur i la fam cruel. He anat a tirar l'art que és una manera de professió dels desvalguts, dels vençuts de la vida, és un enfilall d'humanitat abatuda... Cada home, com un catúfol, puja carregat i baixa buit... Quina llàstima fem! És la cordada d'esclaus de la misèria, empresonats de bell nou cada matinada. He anat a sardinals, una mena d'alambrada de fil tenyit on el peix s'empresona com els pobres soldats; a palangra; al bou; a gambinejar, què sé jo! Poc podeu pensar el què són les muletes, ni caure de clatell quan un rem o un escàlam o un estrop falla; quines rialles a la barca i quin dolor i quina vergonya! Només la idea que ho feia per a vos, vellet, i sol i aclaparat, m'encoratjava a seguir una via plena d'asprors.

Ara, si em veiéssiu no'm coneixeríeu; vaig vestit de mariner, fumo amb pipa i tinc les mans dures i corrugades; no sé pas si ara podria compondre amb rapidesa com quan era al diari. Visc en una barca vella que hi ha abandonada en una platja llarga que'n diuen Sabanell. M'anomenen el _Gabatxu_ i el patró i els remitgers m'estimen molt. Quan guanyi més, vindreu amb mi. La mare, del cel estant, me dona dalit, i en les nits clares, quan abans d'adormir-me li dic el Pare nostre, mirant al cel, em sembla que veig els seus ulls que'm miren entre els estels tremolosos. Per al meu germà també prego; però quan és ben fosc, la cara ben tapada amb les mans! vull que hi arribi la oració, però tinc por que em miri... sento una vergonya pregona, molt pregona, clavada al cor com si fós un ham gros, ple de rovell!»

La vellesa d'En Jan s'accelerava. Cada dia es tornava més testa blanc, la cara més arrugada, les mans més tremoloses i el cap més ajupit. El corc d'haver fet desertar el noi el torturava: la baralla que tingué un diumenge a la taverna on van fer-li retret escandalós per haver negat un soldat a la pàtria, el ferí de mort. D'aquell dia ençà començà d'anar tot sol, parlant llargues estones i no mirant a ningú: les mirades li semblaven punyides, vivia en una eterna lluita entre el amor patri i la estimació paternal. Fugia de tothom, com un malalt temerós d'encomanar sa malaltia, fugia, al mateix temps que desitjava que'l cridessin de tots els portals. L'ofec de tant en tant li trasmudava la color i el feia recalcar per les parets... pobre! fins el dia que trobà una excusa per deixar el poble no feu un sospir a tot esplai. Aquell mes, el _marineret_ no havia escrit com de habitut i el vell va marxar sobtadament i joiós com si fés una entremaliadura. -Vaig a veure què passa!... si en una barca n'hi dorm un, també n'hi cabran dos! la barca farà de breçol!... hi dormirem com dos bessons!

Sabanell al capvespre és tot un poema, solitud i silenci regnen en harmonia: la boscúria és callada i la mar s'adormissa; el cel fa el darrer escarafall del jorn, amb lluminositats esplendoroses del sol que se'n va i la lluna que arriba. En Jan hi va arribar, veié la platja llarga i la barca negra i vella i sola, sentí una dolcesa penetrant i va encaminar-s'hi tot seguit. -Allí és casa del noi!

La platja de Sabanell és llarga, es perd a l'horitzó... la barca és llunyana; cada cop sembla més lluny! En Jan fadigat de caminar damunt la arena blana, mira a tot arreu. Prop de les ones, que pugen i baixen i treuen escuma, veu un home quiet que sembla que no respiri, té una canya a la mà, la mirada fixa i l'esperança al cor. -Deu estar pescant... I si fós el noi!- En Jan s'hi atança i veu que és un vell... -Bon home, sabeu si allí hi ha el Gabatxu?-

-El Gabatxu, dieu? que esteu de broma!

-Sí, aquell pescador francès!

-Es va negar amb es llagut de'n Tem... fa tot plè de temps... al mencus dos mesos... fugiu! que piquen!

Sobtadament la canya del vell pescador s'arqueja i es sacseja frenèticament, convulsa; el pescador tira i amolla, i d'entre la blavor del mar surt cuetejant un peix tot d'argent.

En Jan romangué com extasiat pel dolor, immòbil, amb la boca oberta, els braços caiguts.

-S'heu quedat parat de veure sortir aquest paiu... És un llubarro. Avui n'hi ha una experiència!- li fa el pescador carregant la pipa, després d'haver grumejat i parat la canya.

Finat de cansament, arrossegant els peus com penitent encadenat i amb els ulls eixuts i lluents com si tingués febre, arriba el pobre Jan a la barca morta. Apar un orat en la agonia del desvari. S'aboca a la orla i ressegueix tots els recons. Troba la pipa, la petaca plena, un setrill, roba endreçada, un sant Crist penjat a la contraroda i la gàbia amb el passarell mort de fam. El pobre vellet s'enterneix en veure aquell ocell mort que li prenia troços de pinyó a la boca; un enterniment pueril s'aplegà al dolor atuïdor que l'havia deixat estàtic, i trencà en un plor terrible.

No podent restar dret s'ajegué sota proa i allí entre les fustes velles d'aquell llagut trist i negre i mig corcat, sentí com una suor freda es confonia amb les llàgrimes ardents que brollaven dels seus ulls, sentí que la vida li fugia poc a poc, que son cor s'aturava i que tot era foscúria, silenci i fredor, i romangué ert, amb les mans damunt el pit, immòbil per sempre més, i amb els ulls, oberts a la claror de la lluna. Una abella va posar-s'hi i no's van cloure.

Mentres tant una gavina volava pels aires movent les ales amb lentitud, dos bastiments llunyans avançaven en la ratlla de l'horitzó, tot terra a terra, damunt les ones: bronzejades per la lluna naixent, passava el gussi d'un nanser, el carro del terrassà omplia de remors la pineda solitària, i el grill començava la eternal cançó de la nit: tot seguia la vida, tot seguia la vida davant la mort!

El cadàver del pobre Jan no ha tingut llosa ni terra que'l cobrís, la barca vella li fa de sepulcre obert a la claror del cel: els escàlams són els canalobres, per a posar-hi ciris el dia de difunts... la roda de proa és la creu sense braços, i els corbs endolats el vetllen sinistrament, cada nit se'l miren els estels i les ones li mormolen oracions. Al toc suprem del judici, en Jan, lliure del pes de la llosa, s'alçarà i serà el primer d'arribar davant Déu!

Avui la mar s'ha anat fent grossa, les onades una a una creixíen com si volguessin abastar el cel, l'arena es removia com paorosament esglaiada, l'aire s'omplia de ruixims i la remor de la mar plena d'escuma arribava al bell cim de les muntanyes.

El cel era sembrat de nuvols que's removien com una fera mig ensunyada. S'estiraven i se aixamplaven, o be s'aclarien i amuntegaven com si cerquessin una positura per a empendre l'escomesa. Una ventada forta, folla, passà torcent els pins i ageient les canyes i esborrant els clams de les campanes que demanaven misericòrdia, i un llamp caigué al mar i un tró s'escampà fent trontollar la terra. Llavors la mar esdevingué tota blancall, tota remor, tota follia; arribava a la sorra i es llançava fent un moviment d'urpa, i tot seguit pujava per l'areny com si volgués, ajupida, arribar a la barca vella. Una ona li mullà la quilla, una altra les escotes i la més fornida i alterosa la sotsmogué, la desclavà i va endur-se-la mar endins, entre la tempesta esgarrifosa! El cadàver d'en Jan anava de babor a estribor, mentres la barca pujava i baixava damunt d'aquell desvari d'onades que l'esberlaven i omplien d'aigua. La tromba marina voltejava sinistrament com a vespa d'un fibló ple de verí. Va sentir-se un cruixit de fustes i la barca va esmicolar-se, les taules saltaren i un fum humil s'alçà sota la pluja forta. Després del llamp, un tró rodolà brunzent damunt la nuvolada!... quin enterro pel pobre Jan que mai havia vist la mar!

Ara la platja és deserta, llisa, i el cel ben serè, el pinar sembla més primaveral, tot té la bellesa excitant d'un jorn ben clar després d'un jorn de pluja; la barca de la mort no hi és, els corbs no hi volen al damunt. La natura haurà volgut embolcallar aquell mort sense llosa i per això li ha donat sepultura la mar... Oh no! ha estat una estranya deessa qui se'l va endur a fons...

La Mort de Mar era penedida dins sa barbacana tenebrosa... la mort de la mar, la que mata negant generacions senceres, la que no porta dalla esmolada ni mantell voleiador com la mort d'en terra!

La Mort de Mar enfonza els homes sota aigua, després els aixeca i si no respiraven els tanca els ulls amb una espina lluenta que porta en una pota; i esclafint una rialla, que fa tot d'escuma, se'n va a cercar-ne un altre. La seva visió és terrible: és una mena de cranc gegantí cobert d'algues que tallen, sembrat de pardilles que esgarrapen i cargolins que punxen; és un monstre mig vivent, mig roca, que té el cap de dona surtint del cos com el d'una tortuga; els ulls enlluernen i endormisquen; les potes xuclen com les dels pops, i la seva boca és plena de verins mortals que ella escampa per l'aigua entorn dels bastiments. Qui ha vist la Mort de Mar, aquella mena de niell infernal que neda a flor d'aigua, mai més no s'allibera del seu record. La seva tràgica imatge sinistrament s'aferra al magí... Molts de marins que l'han vista s'han fet monjos penitents!

La Mort de la mar no té òlives, ni rats penats, ni corbs que evoquin el seu record com la Mort d'en terra... La del mar té estols de rufins, munions d'aranyes; taifes de llúdries que escampen la paor de nit i dia.