# Argelaga florida ## Part 2 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/argelaga-florida-18737/index.md Pren l'embranzida dalt de la roca. Però s'atura de sobte. Torna a començar i es llença, mentres el pastor crida esglaiat: -Que fa, senyor!... no corri tant!... no corri. El violinista no ha sentit res, i com té massa embranzida, cau damunt d'una roca; no s'ha sentit clapoteig d'aigua. Un cop feixuc i un crit estrident esgarrifaren el pastor. -No ha saltat bé, i la paga; pobre senyor noi! Damunt d'una roca el pastor va agafar-lo, com un morent. Anava ressolant, ressolant i tenyint de sang l'aigua misteriosa del gorg Blau. -Necessitat! Necessitat! correu! veniu! El moliner ho ha sentit. Surt a la finestra i sent els crits de part del gorg. Agafa la escopeta l'encara al cel i esclaten dos trets, senyal de dissort, i s'encamina cap al gorg tirant altre cop dos trets d'alarma que'ls ecos repetien com si la natura volgués ajudar la veu tètrica d'auxili. Llunyanes, molt llunyanes brollen dues fogaines i després se senten dos trets i més cap ençà fan altre tant. El pastor sent passes. És el moliner que arriba. S'emporten en Joan... Allí al molí van eixugar-lo, van vestir-lo i li feren pendre vi i olorar vinagre. Una dolor clavada a la mà esquerra va fer-lo reviscolar. Sentí gust de terra i l'anguileig de la sang que li baixava del braç. Ja'l tenien net i embenat, i encara se sentien frisosos els espetecs de les escopetades... El pare d'en Joan també va llevar-se. Ben cregut que hi havia foc, aiguat o lladres, sortí a la finestra dient: -Si no fos pecat desitjar un mal... fins me'n alegraria del que deu passar! ben segur que'l noi hi passarà una bona estona. A ell li agraden tant les coses estranyes! I abans d'encaminar-se cap el lloc de la dissort disparà la escopeta de canó llarg. Més que en un llit és en una torre de matalassos on reposa en Joan. Fa vuit dies que hi està. De dia compta les bigues del sostre, de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta. Ara seguides, ara saltant-ne una, ara saltant-ne dues, ara comptant les més distants, després les més juntes. N'hi ha quatre de bigues i ell hi veu les quatre cordes del seu violí i les petja amb la mirada i canta amb l'imaginació. El desvari no'l deixa. La febre l'ablana. -Quina processó tant llarga! vull anar-hi jo també. Miri, doctor, quina corrua! Mozart... ell mateix porta el penó... em fa patir, té una fesomia abatuda; se veu que ha passat misèria... Oh, Mendelssohn! Miri Bach... Joan Gabriel Bach... abans de tornar-se cego... Beethoven... pobre, com perd el compàs de la processó!... tant sord... Chopin: ¿sent com tus? s'està morint, pobret!... Liszt, quins cabells tant blancs!... Wagner, mal arquitecte, quantes de parets llises ha fet... Ricard... Ricard... vina... mira l'obra d'en Gaudí... la portada del temple que fa... allò són proporcions... Quina processó tant llarga... Miri doctor, miri! què em fa?.. que'm punxa? -No, és una injecció... procuri dormir, calmi's, que li convé el repós... -Sí després que hagi passat la processó!... Aquests sí que no'ls conec... si gairebé no's veuen... semblen fets de boira... mig esborrats!... pobrets! En Rubinstein, el pianista; en Sarasate, tots els pobres executants... van coixos, agònics... si gairebé no poden seguir i cauen... doctor corri... doni'ls una injecció, que's moren... que no arriben tant sols a la generació futura; moren dins les orelles dels que'ls han sentit... seran oblidats per sempre com els tenors i els toreros... com jo! igual que jo que'm moriré aquest mateix segle!... correu!... cuiteu!... porteu-me papers i ploma que tinc el tema del gorg!- i se asseia al llit cridant a tothom. -Calmi's, don Joan... que li convé repós. -Calli vostè!... i no torni a entrar més, quin fàstig! Sembla un empressari! Mossen Fèlix!... vingui vostè que és un home de cor bó, faci'm una caritat... segui aquí, ben aprop meu que li dictaré. M'estic morint d'inspiració... quina mort més terrible... quin trasbals que sento dintre meu! Jo ho diré tot a vostè perque'ls altres no'm comprenen! Que'l molesto? -No home! molestar mai! però potser el perjudiqui!... -El que'm mata és no poder desfogar-me... miri's soc com un aucell lligat a terra amb les ales lliures i fornides... les faig moure i no'm puc remuntar... quin suplici!... vosté se'n fa càrrec, que també ha compost... els metges són gent encartronada per la ciència i tenen el cor de suro... _Descansi!_ oi!... i aixís hauré de morir-me sense deixar res. L'home no té dret a morir-se si no deixa quelcom de més interessant que un vulgar esquelet!... Ara que escric un poema sinfònic del riu! primer tinc escrita la calma matinal i el riu que neix entre un roqueral abrupte... se sent un remat, un pastor, el vent, el cant de les àguiles, el xiulet de l'isart... després el riu se torna una cascata aixordadora i tot un devassall d'orquestació ho descriu, fins que torna l'aigua a lliscar calmosa... ara hi ha muntanyes quietes i passa per una fàbrica on se senten les remors del treball i les cantúries dels homes i de les noies que treballen... arriba a un poble on hi ha una festa, amb danses populars i llums alegrois que s'enmirallen en l'aigua... i el riu sent l'alegria i el tema del neixement de l'aigua se barreja amb les danses del poble... i per fi, passant per clotarades i valls, arriba a mar. Tema del mar tot majestat... tot realesa, el metall esclata a tota força ufanós... superb... i el riu prenent comiat de la terra fina dins la mar! Notes llargues de corda, tot molt pausat, molt fi, com un èxtasi! -Molt bé... molt bé, m'agrada molt! -Veu, ara'm sembla que estic més tranquil... Apunti... Clau de sol... sol, do, mi, re... -Mira Joan, et toca la medicina. -Ja ho veu, Mossen Fèlix... aixís em mataran... ben segur que això ho mana aquell metge que té cara d'empressari... criminal! -Calla fill meu! que no't sentin... que són aquí mateix... -Ja'ls hi pot dir ben clar... el meu metge és Mossen Fèlix... ara estic mellor! -Déu ho vulga! -Senyor Joan no s'enquimeri, venim a curar-lo,- va dir temerosament la Remei, entrant de puntetes... -Ja hi som! això és pitjor que un concert!... Mira Remei, si consegueixes que'm deixin en pau amb Mossen Fèlix et faré un poema!... També podrà fer-se un poema festiu... Strauss ha descrit les entremaliadures d'un trinxeraire pels carrers de la ciutat... Figuri's quin poema sinfònic que tenia mig pensat, per fuetejar amb la batuta a les dones insoportables de les ciutats. Un poeta que surt al camp amb una damisel·la. Ell li canta la puresa del camp i ve una tempesta... Això ben orquestat; força corda perque el que cau és una pluja a torrentades. El poeta s'eixopluga sota un arbre; la damisel·la sota un altre i quan la pluja escampa, el poeta no coneix la seva companya... tota destenyida, de cabells, de llavis, de galtes... el cos deformat, les arrugues marcades... i a terra l'aigua tenyida de colorets! El poeta fa una rialla cruel, agafa el ram que havia fet i el dona a una pastora, que passava amarada com ells, però d'una beutat excelsa! Tot se pot dir en música!... ah!... i la dona pintada, de ciutat cau morta de l'afront i la gelosia! Els metges amb unes bates blanques van entrar sense dir res a ningú... Mossen Fèlix va alçar-se, la Remei va fugir esfereïda... Anaven a curar-li la mà. L'aire de l'estada s'anava omplint de les sentors fortes dels remeis que li posaven. -Em deixo curar, però que Mossen Fèlix no es mogui; és el metge del meu pensament!... -No hi ha res que dir- feu el cirurgià amb amabilitat. -Ja ho veu, Mossen Fèlix, que si jo no me afanyo no podré seguir la processó i em sap greu de morir-me amb el meu mateix cos. Jo sento que la inspiració em crida!... i aquests pentàgrames m'ofeguen... sempre junyit! Vui seguir lliure la clariana benhaurada de les inspiracions; amarar-me les nines de llum... tan esmorteïdes com les tenia vora les resplandors febles i malaltisses de les ciutats! Ara em sento com un ofec i és que'ls pentàgrames m'entortolliguen com uns filferros i em sento el violí clavat al pit... -El veig perdut, aquest xicot!... pobre Joan el miracler!- digué un dels metges que havia arribat aquell dia per a veure'l. -Quin canvi ha fet aquest home en pocs anys! Fins als trenta era un home feliç. Quan va atényer el cim de son renom mundial li vingué la fal·lera de compondre... i sempre l'haurieu vist lluitant entre l'estudi, les vuit hores de tocar el violí i la frisor de no poder escriure. Això el posava malalt. Un cop que no va assajar, per poder escriure, el públic ho va conèixer... i ell també: aleshores sentí la tragèdia de veure's aplaudit sols per cortesia i per tornar als seus miracles va matar-se nits i dies, com un asceta! Sort que llavors vingué a mi i el vaig distreure fent-li fer vida de camp... i de família. A casa l'estimen tots! Ara els he deixat consternats! Com que és un àngel! qui no l'estima! és una criatura! Darrerament fins feia rebequeries. Havien d'anar a l'hotel a cercar-lo en auto en el moment precís que'ls teatres eren plens; sempre deia que ho faria malament, que posessin un rètol anunciant que estava malalt... que ell no's sentia els dits, que feia massa humitat, què sé jo! El que patia! I sempre aquella por de donar un desengany! -M'han posat tan amunt que ja no hi arribo,- em deia un dia plorant de ràbia davant un contracte que no volia firmar, per un teatre cabdal de New-York... Per això jo li vaig dir: -Reposi... vagi a casa seva una temporada.- Els tics nerviosos se'l menjaven i la visió de les grans multituds l'esfereïa, perque sempre li venia al pensament que hi havia el doble d'orelles que no de caps d'espectadors, i això l'enervava... si sembla un vell i no té quaranta anys encara! Mentres el pobre Joan es sentia dut per les visions delirants, el món musical cercava les darreres noves de la seva salut. Tota la batllia era plena de gent inconeguda. Admiradors, amics, periodistes. I tots els periòdics havien dut fotografies del lloc on caigué, de la casa pairal, d'ell, del pastor, de sa família i de Rodós. No hi havia remei. Un dia els metges veieren la negror sinistra de la gangrena arrelada en els dits de la mà esquerra; aquella que's sentí adolorida al molí. Van parlar tancats en una cambra més d'una hora. Tothom va estremir-se. No hi havia remei. En aquella mà s'hi arrelava la mort i calia de tallar depressa! -Si el malalt no fós el violinista miracler, ja fora curat; li haurien tallat la mà el segon dia... ara com és ell, ho havem provat tot i ara havem esperat massa... Si no li tallem la mà avui mateix, perdrem la mà i la persona... Vostès diran què decideixen.- Això deia un cirurgià menut, de frontalera ample, llisa i lluenta, que duia lents i parlava depressa i confós. Avui la batllia està de dol. En Joan és operat. L'han adormit amb l'excusa que l'havien de curar i li farien massa dolor i ell s'ho ha cregut. La malícia i la seva ànima mai no s'havien mesclat... Avui la batllia està de dol... tots parlen baix i caminen de puntetes i els plors esclaten continguts, i els respirs s'apaguen a mig néixer. Damunt una taula, en una safata coberta amb un drap, hi ha la mà de'n Joan. Tots els que passen la miren i s'esgarrifen. El pobre pare la vetlla; l'esguarda fixament movent la testa i plorant; s'escruixeix en veure aquelles taques negres i aquella inflor terrible. -I doneu gràcies a Déu, que si no cuitem és ben mort,- va dir-li el cirurgià. -També morirà quan ho sàpiga... Avui ha mort la mà i després morirà el cos,- va respondre sanglotant el pobre jaio. Després va un metge ros, prim, de bigoti retallat, agafà un escarpell i començà de tallar la mà per a veure el límit de la gangrena. -Per Déu, no la fassi més malbé!- va dir amb tant viva expressió el pobre vellet que'l metge estranger va entendre'l i marxà. -Nasi!... oh, Nasi!... diu en Joan que se sent dels dits- va fer la Remei abraçant-lo... -I és que li creix una altra mà!... -Potser és un miracle!... -Tots ho diuen això... no cal que us feu il·lusions- va dir amb urc un practicant jovenet. -Remei- exclamava el pare, -mira la mà... és morta! i el noi sense mà també és mort... veus, mira-la... és ben morta! ja és freda!... i tant saberuda... en tot lo món no n'hi ha cap com aquesta!... El pobre vellet va abastar els dos canalobres de l'oratori i en posà un a cada cantó de la mà i va quedar-se tota la nit al seu costat, com si vetllés el cadàver del seu fill. Avui en Joan surt de casa. Camina poc a poc i s'ho mira tot amorosament i somriu com un infantó. Porta el braç penjant d'un mocador negre, lligat amb un llacet darrera el coll. Tots els de la casa volen acompanyar-lo i ell rebutja a tothom amb suavitat. -Vull fer un passeig tot sol... vull pensar moltes coses- va dir al brancal de la porta i s'anà allunyant. S'anà fent petit, petit entre les soques dels arbres, les mates de brucs i les volivardes. El seu pare tremolava i la mare va tapar-se els ulls i trencà en un plor de condol, tot dient: -Ai, si veu que no te mà!... -Déu faci que no's mati... que no's tiri cingle avall... -Calla, tu! No cridis la desgràcia. -Aneu-hi... aneu-hi... no el deixeu sol... que no podrà contenir la pena!...- afegia sa mare ofegant-se. A l'era van aturar el batre, tota la batllia se encongia al davant seu; i en Joan mormolant feliç una harmonia que li dictava sa ardenta inspiració, s'anava fent petit... petit, entre les eures i les albes, les falgueres i els arbossos. -Només un que hi vagi!... Vós!... seguint-lo per la carena, pel cantó bagueny- digué el pastor al pare. -Jo hi aniré,- barbotejà la Remei. -Poc a poc... no feu remor!... I amagant-se darrera els arbres el seguiren el pare i la Remei. Després s'hi afegiren la mare i el pastor i fins els mossos pel cantó solei de la muntanya. Tot d'una en Joan va aturar-se en sentir dins el silenci de les muntanyes el soroll d'una fontana i va romandre bella estona mirant el raig d'aigua que sortia d'un catau fosc i queia en la pica, fent un bé de Déu de bombolles que pujaven i baixaven, rodones i plenes de clarors. Tenia sèt, i va ajupir-se a beure, recolzant en la pedra el braç embolicat de benes i amb un manyoc de cotó que li posaven per a dissimular l'amputació. S'alçà després d'haver begut amb repòs, tot sospitant que no tenia mà esquerra perque no hi sentí el pes del seu cos en el manyoc. Es tregué lentament el benam, es mirà la pell cosida i llençà les benes entre unes mates. Com una ventada passaren pel seu pensament totes les tortures dels seus concerts, tota l'esclavitut cruel de les hores d'estudi, aleshores que sentia trucar a son cor dolls d'inspiració, tots els seus deliris d'immortalitat. En Joan se sentia llibert i no avorria la vida sense la mà prodigiosa; i amb els ulls resplendents d'esperança i els llavis tremolosos d'emoció, va agafar una branca i es posà a cantar ben alt i amb més entusiasme els temes del primer poema, de la primera obra seva lliure, sanitosa, de la fita que marcava el començament de son ver camí d'artista genial. Entretant la gent de la batllia sentia un horrible calfred. La mare alçant les mans al cel va exclamar esfereïda: -Canta!... sentiu? canta!... -Oidà!... canta sol...- feu el pare que ajupia el cap estemordit. -Canta!... Fill meu... Fill de ma vida!... s'ha tornat boig... pobret!... s'ha tornat boig! -I ben boig!... Tots van sentir una punyida al pit, i s'alçà tota una garba de braços, i va fer-se tot un ramell de cors que tremolaven i les llàgrimes van brollar de tots els ulls. I en Joan seguia cantant ple de benhaurança, i fent-se petit, petit, entre'ls ginestells florits i les oloroses viadelles, sota un cel immaculat i respirant un aire ple de cantúries... (Moyà) LA IMATGE. Aquell jorn en Ferràn va sortir de la petita església emmusteït i sense conhort. Hi havia ajudat missa com cada matí. I son ànima no es va eixamplar en l'espai infinit de la meditació com solia, cada volta que les foscors del temple l'embolcallaven. Aquell jorn li encongiren son cor temerós pensaments que li esvaïen el perfum místic. I ell el trobava faltar amb neguit. Tancava les parpelles fortament i mirava de fit a fit tot sovint el Sant Crist extès de braços; entre ciris que cremaven silenciosos senyalant el cel. Fins havia equivocat respostes de la missa! I això el torturava, perque tenia l'ànima molt sensitiva i feble i sempre ofegada en penediments de coses petites i corsecadores. Tot jup amb els ulls baixos i les mans enllaçades, avergonyit, se n'anà a veure en Fèlix, l'escultor amic d'infantesa, que tants de camins li havia pregat que anés al seu estudi. Però ell tenia por. Els nuus l'esglaiaven. Aquell matí sentia una indiferència gran per tot. Es trobava feble de cor, i com a esborrat de esperit. Això el feia pujar lentament per l'escala de marbre, amb l'ànima buida i mormolant una d'aqueixes cançons banals que es senten pels carrers, que de tant que'ns aturdeixen es fiquen insensiblement dins de nosaltres i en surten com una remor de borinot. Va arribar al terrat, respirant depressa i allargà la mirada per damunt de la ciutat i veié el cel tèrbol, melangiós, agullonat per xemeneies alteroses i parallamps punxaguts i sentí que en son cor s'hi abocava més tristor. Trucà a la porta de l'estudi on treballava l'escultor. Després que'l timbre sonà tot decidit, en el silenci van sentir-se passes. Uns ulls miraren per la reixeta i una veu esclatà: -Gràcies a Déu!- I la porta va obrir-se d'una revolada a l'ensems que'ls braços d'en Fèlix voltaven el pit d'en Ferràn. Aquest va alçar els ulls i tot seguit els abaixà com un dormilega ferit per la llum del sol. En la paret hi havia guixos d'acadèmies clàssiques, i es sentí més feble i tremolós. Un estossec de dona va fer-lo recular sobtadament. En Fèlix, que'l coneixia, va dir-li amb dolçor de mare: -No t'espantis, vina! Allà sota la claror enlluernadora del sol que es filtrava per uns vidres, glaçats i gruixuts, hi havia una model dreta, tota vestida de blanc. Tenia'ls ulls de cel i la cabellera d'or. En Ferràn la veié de cua d'ull i va saludar-la sense moure la mirada de les rajoles. Son amic segué en un tamboret alt de tres peus, enfront de l'obra, i febrosament sos ulls saltaven de la dona al fang, mentres sos dits anguniosos anaven treballant amb els _palillos_. I de mica en mica es formava l'imatge de aquella dona que mirant al lluny semblava menysprear altívola al artista tot dient-li: -No'm faràs tant bella, no!- I en Fèlix amb son treball coratjós, massa gran pels seus estudis i forces, com tots els treballs dels joves, semblava respondre ardit: -Veurem! ...Entre tant se sentien els respirs que es barrejaven amb el soroll que feien uns pica-pedrers en un solar veí... En Ferràn sofria. Els ulls li escaparen cap a l'estàtua que feia en Fèlix i la trovà formosa. Després la mirada se li va allunyar fins a la model i sa bellesa l'enlluernà. I enlluernat pensava: -Mirar una dona no és pecat!...- i va esguardar fixament per primera vegada una dona! -Que no dius res, Ferràn? Mira, veus això que faig? és un d'aquests treballs que'n diem de escultura filosòfica, oi tu? La model feu un moviment afirmatiu mirant en Ferràn, i aquest va estemordir-se en sentir que es deien de tu. -Vui fer escultura d'idees, vui fer sentències amb el fang! ¿Veus aquella processó de gent que camina amb els ulls enlairats? Figuren els que segueixen l'ideal, però, veus? tots cauran a l'abisme, imatge del càstic que troben els que no fan les coses pensades reposadament, lluny de les resplendors enlluernadores de la joventut. Avança cap a l'ideal mirant per on camines! això diu aqueixa escultura! -Molt bé!- feu en Ferràn amb ingenuïtat. -Oh! si jo tingués més tècnica... El meu cap va massa endavant i les mans es queden enrera... pastant escarnis dels meus pensaments trascendentals! -Veritat que no es té d'acorar?- va dir la model a en Ferràn. -Es clar!- va respondre aquest, colpit de l'emoció de rebre una mirada d'aquells ulls de cel. I restà capcot, avergonyit, sota un impuls de penediment! Havia mirat una dona! li havia parlat! s'havia posat en perill de pecar anant a un estudi!... En Fèlix veient que la Mercè mirava al seu amic girà el cap i va trovar-lo amb els ulls entelats. -Què tens? què't passa? -Que no's trova bé?- va fer-li la Mercè posant-li la mà al front. I ell, en sentir-se tocat per unes mans fines, gentils, es redreçà sobtadament. -Sí, sí...- digué amb veu apagada. El pobre Ferràn es desolava del seu gran fracàs. Tot el seu petit món era en desordre. Es trobava isolat i dut per viaranys inconeguts, com la primera fulla que cau i voleia damunt la ventada furiosa d'un temperi. D'aquell dia estant, en Ferràn visqué atuït. Sempre arrugava son front la petjada de pensaments que'l torturaven. Feia moltes de preguntes a sa mare. Perque no s'estranyés, deia que eren per tranquilitzar un amic que tot li deia. I aixís se sentia lliure de les espines dels escrúpols i cada dia anava a veure la Mercè quan ella eixia de l'estudi d'en Fèlix. I quan més la veia més trist es posava i quan més trist, més es migrava. Amb el coratge titànic que sols tenen els esclaus d'una dèria aguda, en Ferràn pujà altre cop a l'estudi d'en Fèlix. No hi era la Mercè dels ulls blau cel i la cabellera d'or, i els dos amics van garlar una estona. -El _clou_ de la bellesa és la dona, creu-me!- deia l'escultor. -No ho sé!- va respondre èn Ferràn que admetia aquella conversa amb la llibertat que li donava el record de la paraula de sa mare, la qual opinava que no era pecat de parlar de coses relliscoses amb sentiment artístic. -Per a mi, no ho podem jutjar nosaltres això!... Primerament, perque hi ha un altre meitat d'humanitat, feta de les dones, que també jutgen! què et dirà una dona si li preguntes què és més bell, l'home o la dona? Dirà l'home, perquè li plau el coratge, la força, el geni... els muscles, perque ella és feble! No podem judicar nosaltres, creu-me. És molt difícil substraure's al sexe!... En Fèlix es quedà espalmat de sentir-lo. Abans no li podia parlar de la bellesa humana. -Com has canviat en un mes, Ferràn! Fins et trobo com més envellit... més magre, com si sofrissis molt!... Ara si que't puc mostrar el que estic fent sense espantar-te! ¿Veus com en l'art no hi entren les baixeses dels vicis? Vina, vina, però de primer escolta. Vull simbolitzar la força humana. I aquesta força s'ha representat amb figures de gran musculatura i això trovo indigne de l'home perque tot ho devem a l'intel·ligència i els homes que en tenen molta no són pas els gimnastes. Per això trobo fals l'Hèrcules per a simbolitzar l'home poderós actual. Jo represento l'energia humana per una dona prima, feble... per la Mercè, saps? però d'una mirada que punxa, d'una mirada plena d'intel·ligència... Vina, vina. Quan en Ferràn fou a la cambra i va veure la estàtua, va cloure fortament els ulls i reculà escruixit. L'escultura era la Mercè nua!... Sentí que les il·lusions li fugien i va posar-se a plorar. Aquella dona que estimava bojament, com es mostrava davant els homes! Ell que la creia un àngel, que per viure accedia a vestir-se de blanc i a restar quieta fent de model, potser pregant devegades sense moure'ls llavis, pregant pels seus pares, jaents darrera la llosa d'un ninxo que rebia la mirada del sol i la flaire de la mar! Ell que l'havia somiada creienta i bona com ell, i tot somiant, l'havia besada amb recança per por de fer-la impura! Quins plors feia, pobre Ferràn, aclucat d'ulls davant d'aquella estàtua freda, humida, que duia en la mirada el caliu de la pensa potenta de tota una humanitat!... La seva mare amb esglai, va dur-lo a casa el metge. La pobra vídua tenia por que's tornés boig. Parlava sol i s'amagria com un tísic.