# Argelaga florida ## Part 1 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/argelaga-florida-18737/index.md ARGELAGA FLORIDA. _A la memòria del meu pare en Joan Roig i Soler, pintor de claretats, adreço aquests humils esplais, que en hores de repòs, ran del mar i al cim de les muntanyes, refan la meva ànima de la fadiga ciutadana._ INDEX. JOAN EL MIRACLER. LA IMATGE. LA MARQUESA DE LA PLATJA NEGRA. LA BARCA VELLA. EL MALALT NOU. L'ABISME. LA MOLINERA. LA BOIRA. LA CONGESTA. GEMMA. JOAN EL MIRACLER. El jorn s'anava encenent, i amunt del cel els estels s'apagaven. Hom sentí la remor del forrellat del temple; i darrera el sagristà, que va obrir per a difondre solemnialment el toc d'oració en el silenci matinal, va entrar la primera vella eixoplugada dins una caputxa negra, tota encorbada i trèmola. En Joan va deixondir-se i va deixar tebis els llençols, lliures de la martiritzadora cremuja, i es vestí prop del llit de capsal ufanós que l'havia reposat del capolament que dóna tota una jornada d'anar cavalcant per mals viaranys. I baixà per una escaleta estreta i fosca, després d'obrir el finestró de bat a bat. Menjà quelcom, tot garlant amb la minyona de l'hostal, i altre cop cavalcà el mul calmós que de tant en tant sacsejava la pell per a fer fugir les mosques de fibló roent. -Ara tornem-los-hi a maiar fins a mig dia... ja en pagarà el delme d'aquesta feta! Tantes de hores cruixeix... Que va?.. és un païs tan trencat!- deia aquell home de figura esllanguida, rematada graciosament per una vermella barretina de xeixa. L'estel darrer fuig del cel després d'una darrera tremolor d'agonia, la lluna és esblaimada, i una clarícia rogenca brolla de l'altre cantó de les muntanyes, i els ocells es deixondeixen, sacsejant el caparró que tenien sota l'ala, i es llencen a l'espai, esclatant en joioses cantúries: és el bon dia que endrecen al sol ixent, a les flors curulles de rosada i als homes que amb l'aixada al muscle van de vers els conreus sense respondre'ls, sorruts i mig adormits. En Joan veia petit l'hostal que havien deixat. Ara s'esmunyien per un carrerany que anguilejava en una rebolleda d'alzines amarades i quietes, i sentia una dolcesa als ulls i una rialla als llavis perque la seva ànima s'era emocionada en el desvetllament dels records que li comportava la natura en ses intimitats matinals. Mirava asserenat aquelles muntanyes alteroses que, així com si'n fessin ofrena al Creador, la una enlairava un bosc amb aromes de flors eixutes, l'altre, unes roques gegantines, com un graó de Déu, i la més llunyana, una sufragània, niu de pregàries rústiques que volaven cap al cel engentilides per l'encens i els salms. Aquella ermita de cloquer petit era la tant coneguda d'en Joan, i allí nasqué la primera harmonia arrencada a aquell violí que li havia fet conèixer el bé de Déu de la glòria. Ara, retut per les emocions, fadigat per l'estudi i malalt d'esperit, torna a sa casa pairal amb tota la il·lusió que li ve de les recordances de sa infantesa llunyana. Allí a la ciutat pròspera de la seva raça, encara hi ha caliu d'entusiasme en els que van sentir-lo. Però ell feia cinc anys que era lluny de la seva terra, sorprenent gernacions d'ànima i oïda subtil, extasiant-les amb son art perfecte fins que a la fi, de cop i volta, semblaven folles d'entusiasme... i ell, llavors, lliurava un sospir pregon, i fent acatament en l'aire tèrbol dels teatres, mig escoltava la torrentada dels picaments de mans, i mig veia la màgica voleiadissa de mocadors que s'agitaven. Tot el món li deia: -Joan el miracler... A ell però, com a d'altres taumaturgs, cada dia l'agullonava més un sofriment ferest. Cada nit havia de fer el miracle amb aquelles quatre cordes eternament tivants entre el cordal i les clavilles; en veia l'exigència en tots els ulls, i, llavors, sol, isolat en els escenaris amples, davant el silenci que es feia al seu voltant per a escoltar-lo, devegades sentia un calfred agònic i unes vehements ganes de fugir corrent..., i pel seu magí passava falaguera la idea d'una malaltia que l'alliberés de fer els «miracles» que tothom esperava... La idea de la por anava creixent cada dia en son esperit malmenat, i ja en els darrers concerts féu una munió d'estranyeses que eren comentades com a extravagàncies d'un home de gran talent i ple d'originalitat. Feu retirar de tots els teatres on tocava els guàrdies que es posaven a cada cantó del marc de l'escenari. Li feien una enveja terrible... i el distreien. Després, va fugir de les converses abans de sortir en públic, primer, prohibint l'entrada al recambró a tots, amics, coneguts, crítics i admiradors, després, no sortint dels hotels fins que l'avisaven que havia tocat el timbre per començar. Trencant les adulacions eternes dels admiradors, recordava que un metge li havia dit: -Els miracles us maten, aquestes manies son morboses! Teniu de reposar!- Anava a reposar de cos i d'ànima i se sentia decandit. No feia gaires dies que va fullejar un plec de periòdics que duien retrats d'ell i s'esglaià: en els primers, era un home jove revingut, ara es veia neulit, feble. L'ànima li rosegava el cos. -Faig posat de Chopin!... i no vull pas morir rosegat pel romanticisme i com un trist executant! -Aquella lleganyada durà pluja, bon senyor... Déu fassa que s'acabi aquesta estrebada d'eixut! ¿Veu aquest turó que tot just es compren? ja és França, i això Rodós. -Oidà!- va fer en Joan amb vivesa. Obrí la boca per a lliurar un sospir ple de suavitat i dues llàgrimes fugiren de sos ulls, a amagar-se en el bigoti sedós que ombrejava son llavi immòbil de sorpresa. Rodós! En aquella parròquia va trobar en sa infantesa el bon capellà allunyat de la riuada humana; ell li mostrà les magnes meravelles de l'orgue, fent-lo esgarrifar amb les contres mormoladores, i trémer amb els clarins i confiar amb les veus humanes; allí, aquell vellet va sembrar en ell la primera noció musical que tot seguit florí com una dèria invencible; allí sos ulls van apendre a llegir aquelles taques rodones que posades en les línies del pentàgrama li semblaven falziots reposant en els fils del telègraf. -Què fa el Rector de Rodós? -Ara hi ha regent... aquell vellet va morir. En Joan va sentir-se encadenat de cor per una llei de tristesa aclaparadora. Mort aquell vellet a qui ell ho devia tot! i mai haver-se'n recordat! L'agraïment és cosa lleugera que tot seguit la ventada se'n duu; malhaurat qui no n'escolta la primera insinuació, la que parla a cau d'orella tot seguit que un rep la cosa anhelada, la que es barreja amb la mateixa alegria del gaudi! Li faré dir una missa, i hi tocaré belles peces exquisidament dificultoses... El mul seguí sa via ran del camí, sempre al mateix pas i fent acataments rítmics a les pedres i a les plantes. El sol es mirava en Joan fixament, amb una roent mirada que l'amarava de clarors. -¿Veu això? és penical; portant-ne l'arrel a la butxaca mai s'esguerrarà- i aquell home en collí mentre en Joan retenia una rialla ample, fresca, així com feia temps que del seu pit no n'eixien. -Gairebé ja hi som; ¿què va? -¿No hi ha cap drecera per aquí? -Prou... però és dolenta. La ciència vera no deixa la marrada per anar per la drecera... ¿què va? -Està bé; no la sabia, aquesta! De la casa pairal ja se n'obira el panell rovellat i rondinador, que nit i dia és amatent a senyalar d'on ve l'escomesa de les ratxades. De primer, sembla un parallamps, i un ocell hi reposa. Passa un respir de vent, l'ocell fuig, i la sageta del panell dóna la volta fent una remor aspra. Ja es veu la torre de la casa, enlairant una munió d'olles foradades que pengen de la paret, com una restallera de ventoses damunt la pell; ja es veu la teulada encatifada de molsa, i líquens i flors que dancen al vent. La muntanya apar que s'ajupi per a deixar pas a la mirada tendra i emocional d'en Joan; i a ell li sembla que la casa s'enlaira, s'enlaira, plena de remembrances i formosor... Ara es descobreix la finestra de la seva estada, plena de musicadures que quan ell era vailet seguia amb el dit, imitant amb sos llavis el soroll del tren que havia vist una vegada anant a trobar un metge de Barcelona: i aquella finestra embellida amb fines gràcies de la pedra feia de marc a una testa blanca. -La mare!... En Joan, quiet, plorava. El sol el mirava fixament... -El noi! El noi! curriu, curriu!- exclamà la dona de la finestra. Els gossos surten lladrant, tots els de la casa venen corrents i l'envolten; ploren, riuen, criden... Quin doll de sentiments esclaten sota el tàlem del bosc! -El noi! el noi! -El senyor noi! el senyor noi! Ja és en aquella batllia de l'antigor, en aquell casal que eixoplugà a qui manava totes les pagesies escampades per aquella rodalia de verdor encisera. Ja ha passat per aquell portal de montants fornits com els murs d'un castell, i fins ha entrat en aquella presó fosca i baixa i humida que en tota una centúria sols va engolir un boig i un home corredís que havia begut massa. Després pujava per aquella escala esbarjosa, plena de realesa i entrà en el menjador emblanquinat i ple de llum. A cada finestral s'aturava, parlant sol i movent el cap. -I que en viviu de feliços aquí!- Tots l'escoltaven silenciosament, mirant-lo amb estranyesa. Va caminar damunt les amples llambordes seguit de tots, i va asseure's en el banc de la paret, assota de la panera i es recolzà a la taula, com si se li esvaïs la mirada dolça i melangiosa. -I que n'és de bell tot això!- De sobte va alçar-se, en veure l'oratori. Posà horitzontalment el pastell corcat que anava balder en el clau que l'aguantava, i les portes, ennegrides per unes pintures que'l temps enfosquia, van obrir-se lentament, majestuoses, com uns braços que s'obrissin, acollidors... -Tot igual! Quina nierada de belleses de l'antigor!... No havien pas fugit com la seva joventut! Aquella imatge de Sant Esteve, en tants d'anys encara no havia reposat, romania tot dret dins l'or que l'embolcallava i que s'havia anat esmorteint, esmorteint, fent-lo semblar de bronze; aquells canalobres negres, de unes potes separades com les de les aranyes, encara copsaven els ciris plorosos; aquells llibres que ningú entenia esperaven encara unes mans piadoses que'ls obrissin i uns ulls saberuts que'ls entenguessin, i dos gots, com sempre, allargaven les vides flairoses de les flors camperoles. Diria's que'l temps no ha passat per aquell reliquiari de vellúria. En Joan s'agenollà, mirà a son entorn amb alegria i va fer: -Resem...- i tots senyalaren que sí, mentres sa mare butxaquejant va dir-li: -Què vol resar? En Joan sense respondre, va mirar-la bella estona estranyat. Ella tremolava davant del seu fill com si estigués davant d'una aparició celestial. -I ara? Què dieu, mare? de vostè em tracteu? -No en caldria d'altra!- exclamà el seu pare, penedit perque en arribar li escapà de tutejar-lo. Ell va dir, abraçant-los: -No'm tingueu aquesta adoració; el meu esperit està malalt i cerca el baume només que en vosaltres; soc un fill com tots, sentiu? Passem el Rosari per l'ànima d'aquell vellet capellà de Rodós! La mare tenint entre'ls dits el primer gra del rosari, agenollada i amb el cor lluny de Sant Esteve, començà la pregària i totes les mirades que escorcollaven, encuriosides, allò que feia en Joan, van anar encabint-se dins l'oratori. -Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia... Deus estar ben capolat del viatge, fill meu!... El Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les dones i beneit és el fruit de vostre sant ventre. Amen Jesús. I s'escampà calmosament una riuada de veus que entre rialletes contingudes feien la resposta. -Déu vos salve Maria... A fè que avui no t'esperavem pas!... plena sou de gràcia; el Senyor és amb vós... Mariana, ves, mata un pollastre mentres passem el rosari... Déu vos salve Maria; plena sou de gràcia; el Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les dones... Com el vols el pollastre, noi? -Diguem el rosari, mare. -Oidà!... Santa Maria... Ai! Déu vos salve Maria, plena sou de gràcia. T'agrada rostit?... Déu vos salve reina i mare de misericòrdia... Ai!... Mare de Déu, quin cap tinc!... Aixís seguí el primer misteri d'aquell rosari i, en començar el segon, plegaren, entre rialles. Sant Esteve semblava dir-los amb un somriure de perdó: -Tanqueu l'oratori i aneu en nom de Déu,- i el pastor va tancar-lo, aquell minyó banyabaix que per un no res reia amb veu de dona i es tapava la cara per a parlar. -Miri, senyor noi, aquí té els dos germans que suara demanava- feu el pastor signant dos brivalls que hi havia en un recó. L'un amagava la cara darrera el cap de l'altre. En veure que en Joan avançava per a fer-los una manyaga, fugiren com dos conills. -Que sou isarts!- va fer el pare enquimerat. El pastor, aquell minyó banyabaix, tot tapant-se la cara esclafí en una rialla escandalosa que alegrà a en Joan; i ell també va riure; i llavors s'alçà tot un esclat de rialles ufanoses que eixordava... i van dinar rient. Quina dèria! Quan les rialles s'anaven apaivagant poc a poc i regnava una mica de silenci, el pastor tornava a riure i tots el seguien, uns amb els ulls plorosos i altres contenint-se el ventre adolorit per aquell sacsejament de l'alegria. Havent dinat, en Joan va explicar una munió de coses que li havien succeït. Les boques s'obrien i els cigars s'apagaven, oblidats entre'ls dits dels fumadors. Els brivalls, quan ningú els veia avançaven de puntetes i llambregaven d'amagat. El pare després de romandre una bella estona com a extasiat, va alçar-se; va agafar la caixa del violí i la posà amb esment damunt la taula i va obrir-la. Totes les mirades van caure dins aquell estoig encatifat de vellut vermell, on hi jeia _l'esturment_ que havia rebut en Joan de mans de un príncep llunyà. -Noi, toca... em dispensaràs... i dispensi! En Joan rebé el violí amb el somriure de la mare en plegar de terra l'infant, i tot seguit feu vibrar en aquelles cordes primorosament petjades una harmonia dolcíssima. Tantost finà, els mossos i les mosses van picar de mans plens de joia, i els brivalls saltaven, cridant, amb els braços enlairats, i els pares ploraven d'alegria. -Nap! Napa!, puieu, cuiteu, puieu! sentireu una llei de musica!- cridava el pastor des d'un finestral. Tots callaren. La veu de una veïna es filtrà entre la branquissada de la boscúria que voltava la batllia; i el cruixir de la clivilla que posava més tivant la prima feia aclucar els ulls d'en Joan. -Quina munyeca, eh! i no se li enrampen els dits! El violinista per a esvaïr aquell bum-bum innoscent, que neixia pel seu entorn, va agafar altra volta l'arquet enriquit de mareperla i tocà «La Filadora». Aleshores, quin renou! quina cridoria! quin rebombori! Quan va tocar per tercera vegada, tota la casa estava plena de gent de la rodalia. Fins els carboners van entrar en aquell menjador tan ample, i aleshores atapeït d'una alegria boja. -Noi, en saps... però molt... i mai he sentit cap cego que toqués com tu... en bona fè!- deia el pare, palplantat. -També'n sabreu vos agafant l'arc i fent-lo anar amunt i avall com una serra; veureu! El pare, agenollat, feu lliscar l'arquet damunt les cordes i el seu fill les anava petjant contra el negre batidor, a l'ensems que inclinava el violí d'un cantó a l'altre fent-lo brandar com una barca, i amb aquests moviments el violí destriava una harmoniosa cançó popular que'ls arribà al cor. Quan el pare finia, tota la casa tremolava. -Ara jo,- feu sa mare, engelosida. Més crits i rialles i una altra veu que deia: -Ara jo.- Aquest cop era la filla de can Segimon que s'agenollà davant d'en Joan i feu mormolar el bordó amb veu reptadora i feu xisclar la prima. Al violinista va encisar-lo aquell somriure plaent d'una gemada, galant fadrina de vint anys. -Quina dona més ingènua!- pensa en Joan esguardant-la, mentres ella exclama riallera: Ma! Quina mena de musica!... És ben d'allò, eh? -Sembla un passarell!... -Es molt saberut el vostre noi, Ciana- afegí la Remei, filla d'en Segimon, -aquella noia jove, fornida i escarramassera, que duia al seu pare tulit d'un cantó a l'altre, com si fos una criatura, i feia recular el brau de la vacada, i reptava, esporuguint-los, els mossos que l'havien vist néixer. En Joan va anar-se'n cap a la seva cambra. Allí restà una galant estona amb les seves idees. No podia treure's del pensament aquella noia rossa, colrada, sanitosa i frescal... i tant ingènua. Ses mirades, ses positures i ses rialles tenien una espontaneïtat que'l corprenia i que per contrast li portà a la memòria aquelles altres dones, perfumades, reblertes de menes d'agençaments, que havia vist pels salons esguardant amb mirades assajades davant el mirall. Tot pensant en aquella noia formosa, vestida només que per tapar-se, pentinada perque'ls cabells no li voleiessin i amb cotilla per seguir l'habitud, va exclamar movent tristament la testa: -Quina diferència amb la dona de ciutat! que si no té color es pinta, si no té cabells se'n posa, si és grossa s'aprima i si té les dents lletges no riu! I si aquest fingiment s'acabés amb la matèria! Però els pitjors artificis els porta a l'ànima. -Que no tocarem més el violí, senyor Joan?- feu la veu de la filla de'n Segimon. El violinista va redreçar-se de sobte i respongué sense obrir la porta de l'estada: -No, avui prou... estic tant cansat del viatge! l tornà a quedar-se amb els seus pensaments que li feien veure la felicitat que'l voltaria un cop mullerat amb la Remei, la dona ingènua que ell inconscientment cercava. Aquella nit, una fosca feréstega i basardosa ho colgava tot. En sa immensa abraçada s'extenia la suau cantúria dels grills, torbada pels tòtils feixucs i les granotes que vetllaven allò que són miralls de l'estelada en les nits clares. El pastor tenia calor i s'en anava cap el gorg Blau a refrescar-se. En Joan va seguir-lo atiat pel desig de rebre una impressió de bellesa en aquell lloc on les aigües, nit i dia, pentinen les herbes pregones i poleixen les pedres que arrenca la pluja de les muntanyes pròximes. Ja hi són, al gorg Blau. El pastor camina endavant, separant les mates que li esgarrapen les calces de vellut apedaçades i llardoses. En Joan el segueix temerós dient mots irònics, que fan riure al pastor, qui no's tapa la cara perquè la fosca ja se'n capté, colgant-ho tot: el gorg que medita, el riu que mormola i les muntanyes que dormen. Ja és nuu el pastor. Quina impressió fa aquell home forçut i blanquinós, perdent-se en la negror de l'aigua que remou... -Sembleu Adam en el paradís!- exclamà el violinista, i sa imaginació va endinzar-se segles enllà fins arribar al primer home. -Quan Adam obrí els ulls per primera volta, quina bàrbara sensació de meravella! El primer home no tingué infantesa, no tingué temps d'avesar-se poc a poc a gaudir de la bellesa. ¿Què devia passar-li en veure la primera nit, en veure que tot, tot, es fon en un color impenetrable, que tot es mescla, arbres, aigües, rocs i nuvolades? Devia fugir adalerat, topant amb els troncs i enfonzant-se en els llacs, devia remoure's fortament esglaiat, interrogant la divinitat arcana. Quina tortura, la primera nit del primer home! i en veure la primera celístia, i la primera resplandor de sol, quina alegria! No; això no va ser! Déu ho va preveure, i perquè no patís li infongué el sòn i ell va dormir-se com els homes d'ara. El sòn deu ser la nostra única deixa del paradís, perque dormint és de l'única manera que no's pateix... Quín poema sínfònic el que digués tot això! Vui fer-lo! Ja estic cansat de servir de conductora transportant la música dels altres per aquests mons! De primer hi haurà una bella exposícíó de les remors de la nit, els grills, els tòtils, les granotes, les òlives, la cascada... els mil cants perduts en una nit meravellosa d'istiu. Després, el clam d'Adam, la caiguda al gorg, després la dolçor de la sòn i el primer raig de sol i un esclat d'alegria tríomfal!- i es posà a cantar, enlluernat d'inspiració, movent els braços amb energia i mirant el cel ple de foscors... Quan va finir volia fixar-ho, i no duia res, ni un parrac de paper, ni llapis, ni tenia claror; i tement que aquell esclat d'harmonies anessin riu avall, cap a la mar de l'oblit, va dir al pastor: -Anem a casa depressa!- El pastor no podia respondre de tant riure, sentint-lo cantar sol tanta d'estona. -Dexi'm fer un salt i prou!- va respondre el pastor, removent l'aigua amb la mà, perque no li conegués que reia d'ell. El pastor va pujar a una roca i es llençà al gorg ombrívol. En Joan, admirat, va exclamar: -Quina impressió deu fer això! -Ho provi pas, senyor, hi ha pena de la vida! -Si però ho necessito pel meu poema! -Ho provi pas... miri que si l'erra la paga! En Joan pujà a la roca, mirà la fondaria fosca que paorosament s'obria als seus peus i convençut va dir-se: -Demà hi saltaré... ja sé nedar! I van anar-se'n cuitosos. Tot l'endemà en Joan va estar frisós. Glatia per fer aquell salt a l'aigua tenebrosa. Era una necessitat del seu esperit i el desig se juntava amb la por i la vergonya, -un fill d'aquelles muntanyes no podia desdir del pastor.- Avui lluu al cel un trocet de lluna. Els núvols passen amb lentitud davant la claror d'argent. El pastor i en Joan ja són dalt de la roca i dos ocells han fugit, en deixondir-se amb la remor de les passes. -Miri bé com salto jo, sap? L'aigua sorolla i les roques són xarbotades. -Ben bé de cap, i al mig del gorg... sap? En Joan mira al seu voltant i conta esporuguit: -A la una, a les dues...;- mira la fondària i torna a començar. -Ara sí! Una, dues... que és molt freda?... una, dues... ara no! Esperem que passi aquest núvol... ara, ara... una, dues,- i torna a mirar la fondària, després el cel, la boscúria plena de misteri i les muntanyes altes que's perden en el firmament. -Avui fa massa fret... demà... demà;- i tot vestint-se, se mossegava els llavis enquimerat de veure's vençut de la por infantívola de la mateixa foscor de l'aigua on trobaria suggestions d'inspiració i originalitat decisiva per a arrelar-se en la memòria dels homes. La natura reserva als més ardits riqueses incomparables. Si ell podia llençar-se allí baix, quin domini hauria damunt el pensament de la humanitat vulgar i desconeixedora dels misteris! Però quina fondària tant paorosa! quina foscúria tant freda! Son esperit, torturat per les emocions de la glòria, aviat va trobar en aquell gorg una causa de noves afliccions. Feia vuit nits que anaven al gorg i encara no havia saltat. Això el feia estar consirós i anava migrant-se. -Noi... no sé pas, _emprò_ ton pare i jo estem tots alarmats... fas un posat de trist! Que no et prova això? -Molt!- respongué pensívol. -I _dôs_ que t'enyores? -No! La mare callava i ell seguia cavilós, amb faç macilenta. L'omplia de recances aquella nova sensibilitat, a cada moment impressionada per les remors i les visions més petites. Tot aquell món era per a ell una dèu de inspiració. Quina errada, l'haver corregut tantes terres deixant la dèu d'un treball més fértil que no era l'execució de les obres dels altres! Prou aquella personalitat que posava en son treball de violinista, li deia a cau d'orella que ell tenia quelcom que no hi era, a les solfes que estudiava... Aquells miracles que li exigia cruelment el públic, fins a exhaurir-lo moralment, eren corcó d'aquesta ànima que avui se sent nova, sensible, voladora en els espais de la inspiració més sublim. Ara ell se'n donava compte entre aquella natura feréstega, i sentint una mena d'atracció sinistra envers el gorg, que ell tenia al cap, com aquelles sonates que sols conseguí d'executar després de nits senceres d'estudi i de una preocupació constant, gairebé malaltissa. -Avui... o saltaré o me'n vaig! La nit era ben fosca... la lluna no es veia. Una lleganyada, de bon matí, isqué de part de França i s'anà extenent, extenent, i ara fa nit quieta, muda damunt l'encontrada. -Avui, avui,- i va pendre aquella decisió íntima amb la qual cada dia de concert li calia apaivagar les inquietuds íntimes que sentia abans de sortir al públic. -Avui!... avui!-