# Ànimes atuïdes ## Part 6 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/animes-atuides-17410/index.md La Clàudia i la Rosa abraçades van avançar entre les aigües roges de la riera folla. I tots els pagesos que van arribar en aquell indret, reculaven astorats. -Quina rierada! El temps s'aclaria a poc a poc com si es deixondís d'un somni. El mateix dia en què va marxar la Clàudia, la jove va tenir un noi. -Quatre nois arreu! Tot és pel Rei aquí casa. En aquelles hores de dolor en què l'ànima esdevé poruga i els ulls se'n van al cel entre harmonies de clemència, la jove havia sentit la frisança del penediment. Havia maltractat la velleta i havia injuriat la Rosa, les va treure de casa, i quan van marxar, tots van deixar el mas com si fos apestat. El comiat els esglaiava. Un cop el fill fou al món i el sentí plorar amb vigoria, la jove tornà a creure que ella tenia raó i el penediment va empetitir-se i el somriure es posà en sos llavis encara febrosos de l'infantament. El fill de la Clàudia era un home bo i arraulit per la paraula irada i la mala mirada de la seva dona. Com un ca l'obeïa i l'amoixava després d'haverse sentit una rastellera de mots verinosos. Ara amb el naixement del quart fill romania malmirrós i capficat pensant en la tristícia que devia sentir la seva mare sense conèixer aquell nadó tan xamós. La jove que li llegia els pensaments en les nines ingènues dels ulls bondadosos, en mirar-lo tornava a sentir el corcó del penediment i pensava: -Si jo sabia que aquest fill m'havia de treure de casa, ara mateix el mataria!- i va cridar el seu marit tota neguitosa per a dir-li que anés a cercar la seva mare perquè tornés amb ells. Mes, quan el seu home fou al seu davant va restar una estona muda i va dir-li: ¡Volia saber què feies! -Sóc a l'era batollant cigrons- va respondre secament el fill de la Clàudia, mirant-la tot estranyat. I el penediment se n'anava i venia com un rat-penat, que volta fatídicament en les clarors rogenques del capvespre, omplint d'esglai les ànimes sadollades per la superstició. Avui fan el bateig. De bon matí han arribat de marina el padrí amb dos seguidors i la padrina amb dues seguidores. La llevadora del poble veí féu el camí a peu amb un farcell de roba al cap. Hi duia el vestit que servia per batejar totes les criatures d'aquelles pagesies, tot blanc i encarcarat com si fos de pergamí, i un vestit negre per a ella tot ple de puntes, unes sabates de xarol torturadores i una mantellina pesant com un plom. La llevadora va arribar-hi, amb espardenyes, mocador al cap i tota acalorada. Quan la criatura i la llevadora foren empolainades, van pujar en dos carros amb vela i per aquelles endreçúries solitàries, van encaminar-se a la parròquia isolada. La jove va quedar-se sola a dalt. A baix una veïna anava remenant atrafegada dues cassolades de conill amb peres, que tots esperaven amb ànsia perquè la veïna tenia anomenada de bona cuinera. La solitud va desvetllar el corcó de la jove. Damunt aquell llit alterós, sota aquelles bigues revingudes i entre les parets emblanquinades, la tortura del record d'aquelles dues dones, primes i altes i abatudes que van marxar a la ventura, s'anava fent clar fins a semblar una visió. -Tots els fills l'havien tret de llurs cases. Potser haurà de tornar a casa del primer que la va treure.- La jove amb aquest pensament va restar dos sospirs conhortada, i tornà altra volta el fibló silent, que no podia foragitar, a clavar-se més pregon en aquell cervell encaboriat i en aquell cor emmusteït i tremolós per les primeres sacsejades de la superstició. A la capella mig abandonada de Sant Martí, tot passant l'altre dia, la jove enfonsà sa mirada en la foscor i va veure els rats penats que penjaven del sostre. En sentir-la, van volar en l'aire quiet de la capella i un a un van amagar-se enrera de l'altar. Després va adonar-se que volaven prop seu i va semblar que la seguien. Aquella nit va passar-la regirosa sense aclucar els ulls, plena de basarda. En passar prop del castell enderrocat, que mor de vellúria entre el broll i les eures que el van vestint com si l'amortallessin en sa agonia, la jove sentí que la cridaven: -Xit...xiiit!...- Era l'òliba. Ella va voler córrer, i romangué corglaçada, i aquella mateixa nit va infantar el nadó. -Potser portarà mala sang... potser jo tindré la llet amargant. Tot això són mals senyals!- I la seva ànima anava perduda, com una nau sense pals i sense veles, entre les onades esbogerrades del temperi de la paüra i les ventades de la superstició i el braolar tenebrós de la culpa viva al seu dedins! -Gràcia! Gràcia! puja! -Què vôs? no em torbis que les peres s'agafaran. -Puja i fes-me companyia! -Bona l'hem feta! ¿Que tens por com la mainada? La Gràcia, esperonada per la dèria de lluir-se com a coquessa, va deixar-la, i la jove no podent sofrir el silenci, que li feia sentir el rau-rau amb tota claredat, va baixar a la cuina tota arrupida. La Gràcia va fer un xiscle tota esglaiada. -On vas? Que ets boja? Mira que et pots morir si fas disbarats. -Calla, no cridis. No puc estar tota sola! -Què et passa? -Res!... mira... Ja t'ho diré- féu amb un gran misteri desitjant dir-ho tot per veure si desfogant-se, se li desfeia aquell nus que li apretava el cor i li escurçava el respir. I com la vegada que va provar de dir-ho al seu marit, va esgarrifar-se de vergonya i es tornà vermella i restà muda entre els dubtes que li feien giravoltar l'enteniment com un remolí, que se la'n duien ofegant-la. Quin suplici! -Sents? ja som ací! -Verge!- va dir tota exaltada. -Uix, que estàs estranya, noia!- ¿per què et fan por? Marxa cap dalt que ton home et reptarà. Els sorolls dels picarols van arribar al mateix temps que les rialles. Els gossos bordaven bo i saltant davant dels cavalls fumejants i escumosos de cansament. La Gràcia va atansar una cadira perquè baixessin les seguidores i la llevadora amb el noi cristià. -Que ha plorat al tirar-li l'aigua? -No res, un santet. Ha llepat la sal com si li agradés i fins ha rigut. -Aquest el podreu desmamar amb arengades! I van pujar tots a dalt i van trobar la jove plorant d'esverament. -I ara, què teniu? ploreu? ¡Això és flaquesa!... Gràcia, puja un ou, un xic de brou- va fer la llevadora amb l'urc dels professionals quan diuen quelcom que saben que farà bon efecte. -Ara dóna-li el pit, que ja no és moro. La llevadora va treure's tot seguit les sabates, el vestit i la mantellina, va despullar la criatura i féu el paquet tot dient: -Fins a un altre! Ara toca a la de can Cirera. El pare del nou cristià no va entrar a l'estada de la jove; estava tot traspostat perquè mossèn Ponç va demanar-li per la Clàudia i la Rosa, i ell abaixà els ulls i, com si se li haguessin tornat de plom, no va poder alçar-los en tot el camí. -Uix! quins pares tan ensopits! Ella plora i ell callat com un mussol. ¿Que esperaven una mossa?... -Vinga la teca, minyons! ¡El vinet prop meu, que som amics de petits! -Ei! ves que la mixa no t'agafi! -Que et creus que sóc un ratolí? -La cassola! _a la orden!_- va fer un dels seguidors que havia fet la campanya de Cuba. Les cassoles s'havien buidat entre rialles, xiscles i parloteig. Tots estaven vermells i escotorits. La Gràcia cofoia per l'acceptació del seu guis i el pare, rialler, movia els ulls allunyats de la vergonya que els amarava. Començà la repartició d'uns confits grossos i farinosos de colors diferents. La Gràcia amb una cullera en posava un munt a cada convidat. Mentre el que havia estat a Cuba tenia el porró en l'aire, el padrí li tirà un confit i el porró va trencar-se. Una riallada ufanosa s'alçà com un clam de victòria. -_Fuego!_... Fem balega!- va exclamar el del porró i, fent un toc de trompeta amb la boca, la lluita va començar amb ardidesa. Els caps s'ajupien, les cares s'amagaven i els confits rebotien per les parets i saltaven per terra al so d'unes rialles llargues i grans exclamacions d'alegria. Heu's aquí que quan tots estaven més engrescats en l'aldarull de la platxèria barroera, entrà tot fadigat i amb els clls plens d'esverament, el fill petit de la Clàudia que estava renyit amb la jove. -On és mon germà? Tothom restà sense paraula. -Què vols?- va dir l'amo palplantat. -On és la mare?- digué de pressa. -No ho sé! -No? Mala negada! -Què passa?- va fer la Gràcia esfereïda. -Són elles! -Què vôs dir? parla! -Han trobat dues dones negades al riu... veniu, correu! ¡potser coneixereu la roba que duen! -Déu del cel! -Estan tan abraçades que no es poden separar! Són aquí arrapades a un arbre. Ja no tenen cara! Tots els convidats van baixar de pressa cap al riu que, com no era estassat, havia fet embotida i en l'aigua engorgada al peu d'un arbre hi havia els dos cadàvers. -Són elles!- va fer el fill gran amb horror. -Déu del cel! m'apar que hagin volgut venir al bateig! Els fills de la Clàudia van trencar en un plor enternidor. Ningú no va dir-los res. Cap paraula de consol floria en els llavis dels convidats que els miraven esborronats, com si també fossin uns cadàvers! La jove que donava el pit, en sentir aquell silenci sobtat, va alçar-se tota estranyada i en veure la corrua que anava camps avall, corrent, va dir-se mig ofesa: -Tanmateix, són massa grans per fer tanta ximpleria.- I com que ningú no tornava i ningú no responia, la solitud va esverar-la i obrí les finestres irada i començà a cridar: -Noi!... vina!... Gràcia!... correu... veniu!... Plovien fulles. El vent somovia amb majestat els arbres. Les remors del riu i de la boscúria es confonien harmoniosament i la veu de la jove a cada crit era més ronca i feresta. -Veniu, criminals!... ¡correu que em moro de por! correu... veniu! Per Déu, veniu! -¿Què em dieu de la fi de la Clàudia i la Rosa? -Quina mort! Havia de passar per elles! -¿I diu que no hi havia res d'allò que deien de la Rosa? -Res, filla, res! ¡La _tomia_ prou ho va posar en clar! Era un àngel... pobreta! -Quines males llengües! -¡Hi ha gent que porta verí com els escorpins! Mossèn Ponç la festa primera va fer un sermó emocionant. Tothom plorava compungit i tothom se sentia culpable d'aquelles morts i per això quan el rector va dir tremolós que tots havien de demanar perdó i pregar per les ànimes d'aquelles desventurades, tot el poble va flectar els genolls, penedit, i totes les testes van abaixar-se amb compunció. La gent del temple semblava un camp de blat, ajagut per un rem de pedregada. Sols la jove de la Clàudia va romandre dreta sota el chor com esperitada. Ella fou la qui llançà la verinosa injúria un dia en el mercat i ara en sentia tota la paorosa pesantor al seu damunt. Prou havia cercat una ocasió per dir-ho al seu marit o a la Gràcia, prou volia confessar-ho al rector. Triava el dia, escollia l'hora, esperava el moment, i la temença de veure's avorrida i la vergonya li deixaven els llavis immòbils com si fossin d'estàtua, i el seu silenci abrandava la pena que es cargolava pel seu dedins, com un escorçó enverinat per un sol ardent. -Feu-me venir la dona, que veig que passa penes- deia el rector. I el fill de la Clàudia movia el cap i plorava. El dubte paorós de si la seva mare s'havia tirat a la riera desesperada, el tenia contristat i l'esborronava. La formosor de la jove s'havia marcit com una fruita que té una malura. Les galtes eren xuclades, sa veu fosca i sa mirada eternament entaforada pels indrets obacs i solitaris fugint neguitosa de tots els ulls que l'esguardaven. Son pit ple de vida fou engolit pel corc torturador. La testa resplendent de joventut, fou ajupida pel pes dels pensaments aclaparadors que petjaven son cervell encaboriat i febrós. Sos braços van assecar-se com si fossin de vella i ses cames eren lasses de tan fugir de les visions que la cossaven com l'ombra fatídica del pecat que niava en son cor, com una serp cargolada que la mossegués nit i dia amb ses dents roents de verí. Pobra damnada! Havia avorrit els fills. Tenia por del marit. Passaven dies i dies sense entrar a sa casa fugint neguitosa, boscos enllà i esperant l'hora de poder entrar en les esglésies llunyanes sense ésser sotjada. Quan era a les envistes d'un cloquer restava a l'aguait i quan obrien l'església, fent la captaire entrava en el temple i allí feia veure que pregava, i quan no la veia ningú omplia adalerada una ampolla grossa d'aigua beneïda, i es mullava les mans i la cara i bevia l'aigua que restava en la pica, dalerosa com si tingués una set abrusadora i fugia altre cop muntanyes enllà, apretant l'ampolla contra el pit, plena de joia, d'una joia malaltissa. Les parròquies veïnes ja la coneixien. Li deien _l'escurapiques_ i els sagristans la treien com si fos un ca, i ella amb la veu ronca maleïa i renegava i escopia. Pobra damnada! A voltes roman aturada una bella estona. Davant dels seus ulls hi té una immensitat de terres i clarors, muntanyes grises, núvols voleiadors i horitzons calitjosos. Com extasiada, no mira res. Sols veu el que té darrera de ses nines; un abisme de foscor on se cargolen els pecats congriats que abranden penediments turmentadors. I la llengua se li endureix entre les dents closes de ràbia i son cor es cargola sense esclatar en una compunció deslliuradora de tantes tortures. Pobra damnada! En els capvespres, quan la primera estrella penja del cel espargint sa claror plena de puresa, i el silenci s'escampa perquè el son neixi en tots els ulls, i la foscor de la nit arribant a poc a poc no sobti la gent que treballa pels conreus, la jove de la Clàudia ix dels amagatalls on roman allunyada de les claredats del dia. Els ulls i el sol la fan tremolar. La foscor li és plaent i llavors fa via amb la mirada plena d'espant. Els enemics del dia no hi són, però troba els de la nit. Quan veu un rat penat o un mussol, els cabells se li ericen i la pell li esdevé rasposa i la tremolor mou ses mans arrugades i una esgarrifança de fred passa com un llamp per tot son cos. -Mira, ja ve la Rosa! És ella, la maleïda!- I li plantava cara amb son posat bèl·lic, ensenyant les dents com si fos folla i mirant el rat penat amb els ulls roents d'ira. -Què vols, mala pua? Vina, veuràs com t'engargallo un roc fins a les entranyes.- Si per atzar el rat penat se li atansava, la jove de la Clàudia tota s'arrupia i es posava bocaterrosa dient de pressa amb un desfici ple d'esglai: -No vinguis, no! No ho diré més... perdona'm Rosa maca! No diré mai més mal de tu!- I quan l'animal volador fugia lluny amb son vol indecís, la jove de la Clàudia es redreçava a poc a poc i, mirant pel seu voltant amb els ulls esbatanats i escarritxant les dents, feia una ravinera com una criatura mal criada. Quan sentia la òliba restava sanglaçada i esmaperduda i erta. -La sogra! ja em repta! xuut, xuut!... Calleu! Ja callaré, Clàudia, ja callaré! ¡Mala verra, maleïda, així et rostissin de viu en viu! Heu's aquí la jove de la Clàudia duent el pecat dins l'esperit. Va pel món com una fera perduda i famolenca. Tota amor és apagada, tota bonesa és llunya. Sols el penediment la corca i el fibló de la superstició la crema per dins. I cerca remeis per treure els mals esperits que se sent botre dintre del cor. I a voltes s'ajup com si sentís una punyida que li travessa el pit, i llavors amb l'aigua beneïda es xopa els cabells, es mulla la cara, es ruixa el pit i es xarbota la roba i beu amb desfici de boja, com si volgués apagar la flama de la maldat que li crema les entranyes. Després mastega el llor beneït que furta de nits de les portes de les masies i dóna grans benediccions als arbres, camins, rius i muntanyes i quan veu que ha finit l'aigua beneïda que sempre porta per allunyar els mals esperits, esdevé poruga i plorant de follia, fa hores i hores de camí en les nits silencioses, cercant una església, morint-se de fadiga i acorament! Pobra damnada! (Mas Miralbell - Tordera) ELS FRARES. Fra Genís, és el frare novici que té cura de la capella del convent. El seu zel per totes les coses de l'església arriba a la dolor. Avui que fan la festa del Sant Patró s'ha llevat de bon matí, ha passat per l'hort per arreplegar un ram de flors i guarnir l'altar. Allà passa belles estones guarnint els pitxers i arrenglerant els ciris de la credença. La simetria dels canalobres el tortura, i puja i baixa de l'altar i mira i remira, i fins amb la roba de l'hàbit pren la mida perquè tots els ciris estiguin a igual distància. Mentre faran la celebració de l'ofici reblert de lentituds i solemnitats, Fra Genís patirà sempre, vigilant els domassos que ha posat perquè no voleïn amb el vent, la catifa perquè no s'arrugui, els altars netejats perquè no s'empolsin, i pensarà estemorit en aquells mancaments imprevistos; un ciri que es torça, un escolà distret que no toca la campaneta a l'hora, un missal que cau; tot això era per Fra Genís una dissort aclaparant. Fra Genís de tant mirar en la fosca tenia els ulls més grans. De tant restar submís en el recolliment del temple, parlava sempre baix, de tant témer fer remor, caminava sempre de puntetes. Era una ànima que vivia dins l'església, com una imatge baixada d'un altar, com una flama humana que tingués per llàntia capçadora el temple del convent. Fora del temple, els claustres eren el seu lloc preferit. Quan al matí arribava a la sagristia i veia que la claror hi entrava tímidament, com si tingués por de fer remor, se n'anava als claustres i esperava el dia, tot passejant i sentint caure els cants dels ocells en el silenci solitari d'aquell lloc de plàcides venturances, i veia el gat adormit i moure's les fulles i brandar les flors, i els jorns de pluja forta sentia aquella remor que tant s'assembla a una oració fervent. Allí pregava entre rastelleres d'arbres fruiters; ell, oferia el fruit de son cor, i els arbres, el fruit de la terra; les orenetes xisclaven en els nius penjats en les coronises, i el pou, eternament callat, xuclava de les pregoneses de les roques aquella aigua gemada i lluminosa que es veia al fons emmirallat al cel. Així esperava l'hora d'anar a tocar la campaneta matinera i xiscladora que voleiava en les blavors del cel. Fra Genís estirava la corda amb la il·lusió que feia descloure els llavis dels dorments per pregar fervorosament. Avui Fra Genís se sent il·luminat per l'alegria; la festa del Sant Patró ha estat lluïda, els domassos quiets, els ciris drets, els escolans amatents, el predicador lluminós, el celebrant fervorós i els músics allí dalt, en el chor, donaven goig de veure. El que tocava l'orgue, seguia el compàs amb el cap, el del violí amb el peu, els que cantaven, amb la solfa, i el director amb el dit que feia voleiar passant sempre ran dels nassos de l'executants. Tots se sentien atiats per la força del compàs que seguien sense fer cabal de l'autoritat del dit del director, i en finir, cada u es creia haver assolit la perfecció. Després, vingué aquell dinar en el menjador de taules llargues amb aquell Sant Crist penjant a la paret i la trona per fer les lectures i aquells finestrals amples que deixaven entrar a dolls la llum del sol. El prior i el frare predicador seien en la taula del mig, els músics i els convidats a la taula dels cantons i passaren les plates curulles i oloroses i les converses s' anaven deixondint a poc a poc fins que a la fi esclatà la primera rialla. Quan tots eren als claustres tot pasejant-se prop del brollador, Fra Genís va lliurar un paper al Prior. ¡I la nova de la guerra s'escampà terrible en aquell lloc de pau! ¡Els canons eixordadors i les trompeteries estridents cridaven els homes del silenci! ¡La lluita ferotge reclamava els homes del repòs! Cada frare sentia al seu dedins una tragèdia paorosa. L'horror anà amarant els cors, mullant els ulls de llàgrimes, i omplint els pits de sospirs. Tot el noviciat veia l'onada de la guerra malastruga, sense ideals de pàtria. ¡L'obediència era el flagell sinistre, el jou dolorós que tots havien de dur! Els ulls més serens s'omplen de llàgrimes en veure Fra Genís vestit de soldat. En compte de dur la caputxa buida i oberta duu la motxilla feixuga i atapeïda, en lloc de la canya lleugera i daurada d'encendre els llums, porta el fusell homeier de ferro pesant; en compte de silenci, sent veus que l'aclaparen, i en lloc dels petits neguits, son cor atuït és com una llàntia sense oli que va morint de pena fent espeternecs dolorosos en una llarga agonia! Quan Fra Genís va trobar-se en mig del bosc voltat de la solitud i del silenci, va fer un sospir pregon i en sos llavis es va posar un somriure de gaubança; fou en primer moment que la seva ànima va allunyar-se de la tristesa pesant i fosca que voltava son cor d'ençà que va començar la guerra. Ell, avesat a la vida de repòs espiritual que duia en el convent, en veure's de cop i volta vestit de soldat i ensinestrat en l'art de fer mal i voltat d'armes noves lluents i plenes de perfeccions per a matar, sofria terriblement. Ja feia mesos que sos ulls s'havien esverat amb la visió paorosa del combat. Era una matinada plàcida i serena. Havien dormit al ras entre la cançó dolça dels grills que arribava lluny... lluny fins a perdre's en les foscors misterioses. Sobtadament van despertar-los. Ell, obrí els ulls plens de esverament, va alçar-se, i d'esma va agafar l'arma. Quin infern! tot eren crits, ordres despòtiques, renecs i exclamacions. Del cim d'una serra sortien unes fumeres petites i després d'un instant s'oïen els trets dels fusells, Es coneixia que aquell atac va sorpendre els oficials perquè anaven molt atrafagats i plens de follia, o bé els atrapava en un lloc compromès. El combat fou terrible; hores i hores, carregant i descarregant, avançant i reculant, veient caure soldats i retirar- se de la lluita amb la cara sembrada de dolor. I aquell desvari dels canons eixordadors que feien llampecs i fumerades pestilentes que cuidaven a ofegar, i aquells núvols de pols que alçaven els cavalls, i aquells clots de terra que feien les granades en arribar al sol tot escampant un brollador mortal de ferro! Quina feresa! Fra Genís tenia al seu costat un company, al qual en front de la lluita, al damunt dels seus peus caigué mig cos d'un seu amic. Era un bust que anà pels aires i va arribar allà, com si volgués emparar-se a l'amic abans de morir. -Ramon! La cara del morent féu moviment d'ulls, L'ordre terminant d'avançar, dita per una veu ronca i plena d'entusiasme d'un capità que semblava boig, va fer abandonar aquell bocí d'agonitzant. La música va esclatar. Les baionetes van lluir al sol ixent, els soldats embriagats per les resplendors de la victòria i bon xic allunyats de la por que regna en els primers trets, eren com una mena d'homes sense seny que van avançant orbs i atiats per una llei de força desconeguda que s'escampa per tots com una bogeria encomanadissa. ¡I s'alcen els homes, famolencs de venjança, i amb el cor ple de l'ira més verinosa, cerquen adalerats l'enemic per atravesar-lo follament amb la baioneta lluent i punxeguda! -Nois, ja en porto cinc d'atravessats! -Com els cargols! Allà dos que s'han escomès alhora, han caigut atravessats. Tots dos morint-se han romàs cara a cara. Quina mort més terrible! ¡Morir veient l'enemic fins que arriba als ulls la foscor de l'agonia! Fins que la mirada mor dins els ulls enterbolits. A la fi, els trets minven, la pols cau i el fum es desfà en l'aire! L'enemic fuig perseguit, i la terra és un sembrat de dolor viva, punyent i aterradora! Els morts són a munts. Els morts en actitud de lluita heròica, uns sencers, altres mutilats, sense cap, sense cames, en mig de bassals de sang i barrejats amb el mateix enemic. És una visió ferestament atuïdora. Però més torturador és veure i sentir els dissortats ferits per terra. L'un gemega silenciós posant-se la mà a la ferida, l'altre fa uns grans crits demanant que el rematin per alliberar-se de la dolor! aquest, anomena plorant un nom de dona: ¡la seva promesa! aquell, clama amb mots enternidors a la seva mare! ¡És tot un chor de joventut que sent la fredor de la dalla de la mort que l'ha començat a segar de la vida, és el plany llastimós que s'alça com la fetor que deixa la sembrada de la guerra!