# Ànimes atuïdes ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/animes-atuides-17410/index.md Plorava amb els ulls, somreia amb els llavis, joiós i apenat alhora, i no gosava moure's perquè tenia en son front una llàgrima. Una llàgrima de la Tecla que davallava lentament i li recava perdre-la perquè li semblava una benedicció d'amor, guanyada del cel, amb la beneïda penitència de la dolor. (Sant Llorenç.) DESVETLLAMENT. L'aire fresc del matí passava a poc a poc per damunt les muntanyes. Les fulles es movien lentament atansant-se les unes a les altres, com si es donessin el bon dia a cau d'orella. La cantadissa d'ocells s'anava escampant alegroia damunt les gotes de rosada que brillaven amb la claror del sol ixent. Les fruites que penjaven feixugues, torçant les branques que esperaven una mà collidora, es somovien suaument en l'aire flairós del matí. La Margarida tota endiumenjada anava de pressa mirant de tant en tant al seu voltant, com si tingués por d'ésser seguida o sotjada. Duia el cistell ple d'aviram amb les potes lligades i les testes escotorides eixint de la cistella. Era dimarts i anava a mercat. Damunt del gall de cresta encesa, de les gallines entenimentades, i les polles gentils, que tot ho miraven amb els ulls negres i rodons com els caps de les agulles de picar, la Margarida duia un ram de flors boscanes, gaies, flairoses i vives de color. Al bell mig del camí d'anar a vila hi havia una capelleta; la gent d'aquella rodalia deia que la fadrina que hi deixava una toia de flors abans de finir l'any, era maridada. La Margarida en arribar a l'oratori llucà amb gran rapidesa el seu voltant i ben convençuda que ningú no la veia, va agafar el ram i el féu passar penosament entre els ferros atapeïts de la reixa. Va agenollar-se, va dir de pressa un Pare-Nostre i tota confosa i emocionada marxà sense gosar mirar al seu voltant. Caminava més de pressa que abans, temerosa de fer remor i que el silenci matinal li fes sentir una veu que la cridés. I en tot veia una mirada esbrinadora; una gota de pluja que penjava plena de claror d'una fulla de roure, li semblava un ull encuriosit que la sotgés; una alenada de vent que feia esdevenir remorosa la pinareda, li semblava un xtss... xtss! avisador que li deia: atura't!- ¡Sentia escridassar el seu cor dins del pit; l'emoció contorbadora d'haver deixat la toia al Sant després de tant de temps de dubtar, la joia d'haver-la deixada sense que ningú l'hagués vist i un xic de penediment d'haver-la deixada per la por que el Sant no la fes maridar amb un altre xicot que no fos el que ella volia! Tot es revoltava: por, alegria, recel! Volia i dolia, i, com si sentís al seu darrera passos que l'encalcessin, a cada respir caminava més depressa, fins que de sobte, es posà a córrer ran de la vorada dels gatells, freixes i verns que creixien vora el rec. En ésser a l'aulet de can Merla, la por dominà l'alegria i va voler recular. La idea que el Sant li podia donar un marit que no fos el que ella havia triat, va esverar-la, i va aturar-se, i plena de neguit va acotar el cap i donà una volta. Volia tornar al oratori per treure el ram de flors; ¡però la reixa era tant atapeïda! ¿i si el Sant se n'ofenia? Això, era un defalliment de la fe! -Què fas ací Margarida? ¿Que has perdut quelcom?- va dir la molinera que també anava a mercat. -Ai!!!... Quin esglai m'ets donat! La molinera va girar-se i va dir tot allunyant-se i alçant a cada pas la veu a una nena que la seguia amb un infant al braç: -No vinguis així, no! treu la coforra i el bavosai al nen i posa-li la safalina i arrecona el crossi de l'entrada i salva aquelles peres que s'estan gabanyant. Mira de deixar la porta ajustada que els de can Brixa han de portar grana per moldre. Després, fes cap al mercat que ton pare vol anar a fer vesperoles! ¡No facis requinnar l'avi, ara! Sents!!! ¡i trossa't les calces que les portes destrossades! Sents? Aneu a collir floretes; n'hi ha tot un maig. -Sempre et captrenques!- va dir la Margarida i van empendre el camí amb la molinera i garlant, garlant de festeigs i casoris, van arribar al mercat, es posaren assegudes enrera mateix dels cistells d'aviram i, allà, esperaven les parroquianes que a cada mercat els compraven allò més triat dels seus galliners. Dia de mercat. Dia de festa. ¡Dia de grans rialles i cridòries! L'hora d'esmorzar és esperada. Les taules dels hostals són llargues, confidencials i sorolloses, com les d'un bateig de primer fill de casa forta. El porró es buida sempre enlairat i bullint de tantes mans com passa. És l'arma de la alegria, l'amic de la rialla triomfal i el testimoni de totes les vendes. -Noi!!!... porta el fil negre que tinc set! -Vinga el porró! ¡a veure si aquesta s'aixereix! ¡Jo també tinc el noi emputifat i menjo, dona! sempre es capmassa aquesta! -Com ne vols d'aquelles dues oques? -Com les de l'altre dia! dos duros en barra, dues pessetes besones i una de senzilla. -¡Més petites, més joves, i avui, que tot és més baix igual preu! ¡Aquesta voldria la dona borratxa i el vi a la bóta! -Rebaixa'm dues pessetes bessones! -Fet! -Doncs, anem a beure! Prop de mig dia les parades van desfent-se. Unes, perquè tot ho han venut, altres perquè les dones són tant lluny de llurs cases i han de fer un ramat d'hores de camí. La plaça va buidant-se i resta tota sembrada d'escampalls de palla, plomes i blat de moro, que una dona geperuda escombra pacientment. La Margarida tota lluminosa torna cap a casa seva. Com a l'anada, la segueix En Quel que n'està encisat. Hi veu tota la ventura de la seva vida. La troba formosa, eixerida i escarramasera. D'ençà que va veure-li donar una bufetada a l'hereu de can Forons que va allargar massa les mans li té afecte, respecte i una mica de por. La seva honradesa violenta i feréstega, li dóna una mena d'esperança vivificant -¡és un ram de flors!- es deia En Quel bo i mirant-la amb fervor -¡si em diu que m'estima, serà l'evangeli!- I quan sentia parlar d'ella li recava que finís la conversa; quan la veia al seu a prop, volia fugir-ne i tant punt n'era lluny sentia una mena d'enyorament que l'anava entristint... entristint fins a fer-lo somicar. No res, n'estava enamorat! Ara, de retorn, encoratjat amb les converses dels companys que festejaven les pageses i una mica emboirat amb l'alegria de l'hostal i els regalims de vi, que es féu decantar en sa boca ardent de set, va sentir-se més coratjós, i en lloc de seguir-la de lluny, bo i amagant-se, quan ella mirava, com ho féu a l'anada, es posà al seu costat i va dir-li tot xiroi i amb veu molt alta: -Com ha anat el mercat? -Ola! poc pensava en tu, Quel! -En mi, no! en l'altre, sí! -I ara! que et creus que estic enamorada? -Què sé jo! tants n'hi ha que et volten! -Tot un mosquer, oi? -Ben cert! tot un eixam! La Margarida caminava tota rumbosa i cofoia per sentir-se afalagada la vanitat que rau en tota dona que passa per la terra. L'èxit de la seva bellesa; els rotllos que feia al mercat quan s'aturava; les rengleres d'ulls que feia embadalir quan caminava i les amoretes que es sentia a pluges tots els jorns, li plaïa que En Quel els sabés per tal de fer-li néixer aquella gelosia que tantes voltes fan decidir els homes amb una temença de veure's l'enamorada del braç d'un altre festejador. -Ja t'agrada a tu el mosquer! -Jo? -Bé hi rius! -Creu-me que a voltes ric de fàstic! ¡tants miradors i cap home com cal! No sentiràs a dir que la Margarida festegi de volada amb ningú! -Això no! -¡Si tant hi rigués ningú me'n privaria de festejar-los! Vanitat i gelosia. Amor i joventut. Tot això al bell davant de l'oratori del Sant on hi havia la toia un xic emmusteïda de la mirada xardorosa del sol que l'esguardava fixament. -Margarida, has matinejat molt avui! -Sí, noi. ¡He sigut la primera que he arribat amb la molinera! -Prou que ho sé! -I dôs? -Espera't, ja t'ho diré! En Quel va ajupir-se i en un instant arreplegà una munió de floretes, féu un ram, el lligà amb una herba i el tirà dins l'oratori. -Jo també vull casar-me abans d'un any! I amb la que ha deixat aquesta toia! ¡Què et sembla! La Margarida va tornar-se vermella. No podia respondre ni alçar els ulls de les herbetes que el vent somovia amb tremolors, com la Margarida, que també tremolava, que no gosava respirar i que sentia tota confosa que una suor d'angúnia li amarava el front. -¡Ara, vés a saber qui serà la que ha deixat aquesta toia! es veu que és d'avui! oi? -Les flors bé semblen fresques!- va dir la Margarida fent un gran esforç per dissimular la seva torbació i el seu sofriment. -Què saps qui les ha posades? ¡Tanmateix jo vaig anar massa a la ventura! ¿no saps de qui són? -Jo? -Doncs jo sí! La molinera és casada, no li cal deixar flors i quan jo he passat per aquí sols hi havia les petges de dues persones i la toia hi era. ¡Com que havia plogut un xic aquesta matinada es coneixia molt bé! ¡Tu dius que has estat la primera que hi ha passat, amb això, la toia és teva! ¡Tu et vols casar abans d'un any, jo també! Cal que ens cerquem un festejador! La Margarida restava immòbil, aclofada i esmaperduda, sense poder dir ni una paraula. En Quel en veure-la tremolar va sentir per ella una pietat tendra, desconeguda i estemordidora, i romangueren tots dos llarga estona sofrint una emoció que els torturava amb crueltat. A la fi, la Margarida va esclafir en un plor retingut i sofridor i En Quel mig penedit de la seua feta, s'acostà vers la Margarida i va dir-li amb apasionament: -Margarida!... Margarida!... meva! ¡fa tant temps que t'estimo! No em facis sofrir més. No és que ho hagi endevinat això del ram, ho he vist! ¡T'he seguit amagant-me perquè no em veiessis! Sempre et segueixo quan vas a mercat! Així et veig!... ¿L'ets posat per a mi el ram? No ploris! Maleït siga!... Ni mai que hagués... -Què!... què vols dir?- va exclamar la Margarida amb una serietat plena d'esverament. -No res! com que veig que plores! ¡Veig que só fet una bestiesa! -digué En Quel posant-se a plorar entendrit. -Això mai!- va respondre la noia amb una vivesa plena de ingenuïtat. -Així tu també!... També paties per mi!... -Feia tant temps!...- i tot seguit es tapà els ulls amb ses mans avergonyida i venturosa. La gelosia és llunya, la vanitat s'ha fos. L'amor regna en els cors serens. La joventut amb ardidesa, els empeny a la vida, una joia esclatant els inunda; tot són clarors, clarors de cor trontollant d'alegria, clarors de fe, clarors de benaurança! -¡Sant Vicents gloriós, vull mullerar-me amb la Margarida! -¡Sant Vicents gloriós, vull maridar-me amb En Quel! I el Sant Vicents empolsat i descolorit, humil i barroc, ple d'una bonohomia infinita, semblava cercar amb neguit un salpasser i aigua beneïda per a donar-los la benedicció eternal. Així foren els amors de la Margarida i En Quel, amors sempre flairosos d'il·lusió i ventura. Ja fa prop d'un any que viuen tots solets en aquella casa de pagès afegint a les cantúries dels ocells els seus cants d'alegria. En Quel, sempre que va a la vessana canta i la Margarida mentre està esterrejant en el riu canta gloriosa i resplendent. Fan goig de veure i de sentir. Tenen la virtut del treball i l'alegrança del cor satisfet que estima a tot plaer. -Déu gràcies! -Qui hi ha? -L'ermitana de Santa Bàrbara, si voleu fer una gràcia de caritat. -Oidà! Ja sou aquí altre cop? Sembla ahir que vau venir a fer la capta de la grana i ara veniu a fer la capta del vi! Com passa el temps!... -¡Per tu, que totes te ponen, prou passa de pressa! ¡Ves, la teva veïna, en aquests mesos, si n'ha passades! ¡Una criatura al cel i un paller cremat i un ruc mort! ¡I tu, tot són cants i rialles! Que Déu te conservi! ¡Veig que haveu anat a fira! ¡Sant Ramon te doni una hora ben petita ! -I un hereuet, ermitana! -El primer sempre és ben rebut! ¡pel segon, si és el mateix, ja es fa el sorrut i pel tercer es fa l'esparver! -Un hereuet, ermitana, un hereuet!... La Margarida després va agafar la cassa, va omplir-la al cup i va curullar la bóta que duia la velleta de l'ermita. -Que Déu t'ho pagui! ¡Tu pla ets una bona noia! N'hi ha de més gasives! ¡no volen donar res i sempre botzinen! Sempre els sembla que no toquem prou a temps! ¡Per tu, a la primera broma ja tocarem! Els ermitants de Santa Bàrbara eren molt miserables. Vivien a la caseta al costat de l'ermita. Feien una capta per les viles cada diumenge i una capta per les pagesies al temps del vi i al temps de la grana. Això i una mica de terra de conreu els feia viure miseriosament dalt de la muntanya amb l'obligació de tocar a temps per a allunyar les tempestats atuïdores. Els dos vellets a cada tempestat es barallaven. Tant si era a l'hivern com si era a l'estiu, en sentir el primer murmuri del tro llunyà el vellet es volia llevar, i l'ermitana, que tenia mig any menys que el seu marit, el reptava com si fos un nin. -No et llevis que estàs encadarnat! -No caldria sinó! -Ets vell i t'has de cuidar! -Avui em toca a mi! ho saps? ¡Jo sóc l'ermità! -Però jo toco amb més força! -Que saps tu de bogar les campanes! ¡Jo amb un cop de picall faig anar la tamborinada allà on vull! -¡Doncs fes-la anar a can Merla què no volen donar res! -Calla! mal esperit! ¡Una ermitana que es venja! Donotes! Mala pesta! I en les fredors de l'hivern, tot barallant-se els dos ermitans a mig vestir, es trobaven estirant la mateixa corda i els clams s'escampaven pel cel rúfol. I el cel compadit dels vellets enfredolicats s'estitllava tot seguit. -Adéu, Margarida! creu-me que sols per tu em llevaré sempre! ¡No és per dir-ho, però el meu home ja fa catúfols! ¡Quan sentis tocar a temps i el cel fa ull, pensa que toco jo i que ho faig per tu i de molt bona gana! I la Margarida riolera tornava a omplir la cassa de vi i el donava a la velleta agraïda. -Tant punt tinguis el noi, avisa! Li portaré una medalla de Santa Bàrbara! I la velleta s'allunya vers l'ermita de Santa Bàrbara que es veu blanca, gaia i casta com una rialla d'infant. Una eura s'hi enfila fins a les teules i una flor branda gentilment dalt del petit cloquer. Ara que és a l'estiu i les tempestes són llunyes, la campana és plena de pols i el batall, sense corda, penja dins la buidor muda del bronze, com un cor aturat dintre un pit de cadàver. Si hi passa el vent, o hi cau la pluja o hi davalla la rosada, la campana resta muda; sols si pedregués les pedres del cel despertarien la seva veu perduda que s'escamparia pels espais que enyoren ses sonoritats conhortadores. Sola, en la blavor del cel, la campana sent els corcs que s'entaforen per la fusta revellida i veu les rels que furguen entre les pedres del campanar i una aranya aixoplugada en sa foscor va teixint, teixint fent vida retirada. La cadena de la campana, com una corda de vaixell trencada pel temperi, branda en l'aire fora del cloquer, amb l'oreig que desperta les flors cada matí. Mes a l'hivern, quan la fúria de la ventada remou els boscatges i els llampecs llancen ses clarors estemordidores i omplen els ulls de paüra i els llavis de pregàries, llavors, la campana puja i baixa i alça la seva boca vers el cel, i el batall, com una llengua viva, es mou al seu dedins clement i desficiosa. Primavera. La vida ja és dalt dels arbres. Esclaten les resplendors de les florides ufanes i plenes d'alegrança. Les clarors creixen en el cel. L'aire és tebi i apar una manyaga. Pugen de la terra les cantúries de la nit i els núvols aturats escolten i miren en els capvespres, els miracles que fa la primavera. La vida que flota sanitosa i triomfal omplena els cors i amara les nines de dolçors divinals. Tot sembla harmonitzat per una vida nova, menys En Quel, que feia uns quants dies estava tot cap baix. La Margarida havia perdut aquella alegria. No cantava mai, ni reia, ni responia tan sols. Passava estones llargues com ensunyada. Feia un posat de bajana! -Que no et trobes bé? Mira tot com floreix! -Prou! -Que no estàs contenta? -Prou! -I dôs, per què fas aquest posat? -Tinc son! I tot seguit En Quel finia la conversa i la Margarida restava altre cop quieta, callada i trista. En Quel, afligit, movia el cap en un recó del menjador ennegrit i la Margarida s'adormia sense esma de treure l'olla que bullia en el perol que enlairaven els clemàstecs fumats. Així passaven els dies. La Margarida va oblidar-se de fer el pa. Un cop llevada de bon matí, en lloc de pastar i escalfar el forn fins que la pedra de fora fos ben calenta, va romandre a l'escon asseguda, després s'ajagué en un munt de faves que En Quel tenia apilonades a la cambra de dalt i després es menjà unes llavors de meló que hi havia en una finestra assecant-se. En Quel, tot astorat, va demanar consell a la dona de la masia propera que era llarga, seca i menjada per l'enveja de tot el que veia al seu devora. -Què m'hi dieu, vós, Pona, que haveu tingut tantes famílies! -Són mals i no són mals! ¡Tampoc em creureu! -Què voleu dir? -No-res! -No em feu neguitejar! -Doncs, clar: sabeu què té la vostra dona? Massa postures! ¡Amb un bon fart de llenya tot això es cura en un dia! En Quel restà abatut i es veia dissortat. -Qui sap si està avorrida de mí!- i se n'anà a casa seva a empendre la seva dona amb cara farrenya i veu rogallosa. -Margarida! Havem de parlar clars! ¡Sóc l'amo, i mano! Digues què tens! -Res! -Mano jo a casa! Què tens? La dona va obrir els ulls esfereïda i volgué parlar i de seguida aquella pesantor de cap i aquell atuïdor soroll d'oïdes va ensopir-la. -Margarida! ¡Si no em respons me la pagaràs! -Quel, no em renyis! ¡Tindré un fill sense llengua! -Què dius?- va fer En Quel alçant-se d'un bot com una fera esfereïda. -Jo ho sé... Si vols que em mati?... ¡Així no naixerà! -Calla!... Calla!...- va cridar l'home ple d'esglai, apartant-se d'ella horroritzat i vençut. -Què en farem d'un fill sense llengua? -Margarida!... Això són manies! ¡Estàs prenys i criatureges!... Anem a donar un tom; l'aire et farà aclarir el magí! No hi pensis!... no hi pensis!...- va dir-li el seu marit amoixant-la, fent un gran sospir i lluitant per a foragitar la terrible idea que la seva muller li havia endinsat en sa pensa com una sageta fatídica enverinada per la torturadora superstició. Esperaven els darrers dies que havien de posar fi a la tètrica maternitat. En Quel no s'allunyava de casa. -Margarida, si tens res, posa tot seguit una tovallola a la finestra i jo vindré tot seguit! L'home treballava desficiós i a cada cop de tràmec mirava la finestra de sa casa. La Margarida seguía més ensopida i rampelluda i En Quel, convençut que aquell posat era malaltís, es resignà a les estranyeses de la seva dona i la tractava amb una llei d'afecte i por a l'hora. Una tarda, quan l'home tornà de regar l'hortet i va entrar a casa seva, va restar corglaçat. La Margarida no hi era!... ella que mai no eixia de casa. Cercà per l'hortet, entre les mongeteres, a la pallissa, pels pallers, a les corts, al butifarrer, a la bassa; cridà per amunt, mirà per avall, i no res; la Margarida no responia i enlloc no es veia rastre de la seva fugida. Mirà per terra, tot recordant-se, afligit, de les petjades del dia del mercat que va deixar el ram a Sant Vicents i bo i fregant-se la frontalera amb sa mà endurida, va esclatar en un plor trontollós que feia moure sa figura revinguda. Mig avergonyit, no gosà anar a casa la veïna envejosa. No gaire lluny vivien els seus pares; en una pitrada s'hi arribaria pel dret fins dalt de la serra. Hi seria en quatre gambades; allí, amb els tres germans fadrins, la trobarien tot seguit. En Quel corria camps a través com un boig i de tant en tant mirava esfereït un recó i cridava la seva dona. -Margarida!... Margarida!... Margarida!... Així, retut i plorós, amb el cor trinxat per la pena, la vergonya i l'angúnia, ple de mals pressentiments i enverinat pel penediment d'haver anat a regar, arribà En Quel a casa els seus pares. Els vells van estremir-se i els germans van alçar-se tots a l'una, i resoluts van dir: -Prou ploralles! -¡Anem, que les llàgrimes ni per regar són bones! -Entre tots quatre la trobarem prou! -Fugiu, home, fugiu!... s'haurà mort!...,- feia En Quel desesperant-se. -On? -Què sé jo! Al cingle, al gorg... o s'haurà penjat!... -Prou de ximpleries!... Anem! -Tu, regira l'aulet; tu, les masies; tu, vés, mira bé tota l'albareda i la ribera entre els joncs i la bardissa i les garrigues! i tu, Quel, vés-te'n al gorg i allí, vigila, no fos cas que hi fes cap!- va dir el pare sota el portal de pedra de sa pagesia. Era vespre i ben tost es féu fosc. Van baixar al cingle, seguiren totes les cases, cridaren per tot, i no res. l vingué l'hora que el primer grill alça sa veu en el silenci que el volta i després la nit amb ses penombres paoroses i tot restà colgat en aquella negror freda i els estels anaven eixint com si es cridessin els uns als altres per veure encuriosits què passava aquella nit damunt la terra. Després, cada estel tenia un grill que li cantava; i en sortiren d'estels aquella nit; i la cançó dels grills es feia ampla, eternal i s'allunyava vers l'infinit! De tant en tant un estel fugia rabent deixant una estela que tot just nada, moria entre la celístia. Qui sap on anava aquell estel! ¡Potser fugia esgarrifat! Potser cercava altra companyia! ¡O una més bella miranda, ple de curiositat ! En Quel vagava en la nit com una fera folla. Ara trobava un clot on s'enfonsava, ara un munt on entropessava; després, una teranyina li pessigollava la cara i una branca el sobtava omplint-li la cara d'esgarrinxades. I el gorg era paorós. En ses aigües tèrboles s'emmirallava la celístia i la llentia d'aigua semblava més atapeïda i llefiscosa. Aquell pobre home passà la nit delirós i veia els estels amb brillantors estranyes i li semblava que el miraven amb una mena d'esverament. ¡Les hores passaven amb tanta calma que fins semblava que el temps havia mort! ¡que tot era aturat per sempre! A la fi llustrejava: els estels s'anaven apagant, apagant com si tinguessin por d'enlluernar-se amb la claror del sol! ¡I cada estel apagat, un grill emmudia i naixia una gota de rosada! ¡Misteri de la nit ple d'encís i bellesa! Ja s'hi veia. En Quel sortí d'un amagatall, cridà amb veu ronca la Margarida i es tragué la roba. Anava a tirar-se al gorg, en aquella aigua morta i llotosa i plena d'herbes per cercar-hi la seua dona i si hi era, negar-s'hi allí tots tres! -Margarida!... Se sentí una remor propera de fulles i branques rompudes i d'entre els arbres que vorejaven el gorg sortiren dos braços que enlairaven un infant blanc, escotorit i rodanxó que plorava amb vigoria! -Quel!... Mira!... és un noi!... i té llengua!... -Ets tu!- va exclamar l'home ple de sorpresa, alegria i esverament i corregué com un boig entre les falgueres i joncs, i tremolós agafà el seu fill i digué: -¡No et moguis que vaig per una carreta! Què has fet? -Ni jo ho sé! ¡Vaig sortir de casa com borratxa! ¡Volia anar a casa els ermitans i allí tenir el fill, sempre amb la mania que no tindria llengua!... Quin sofrir!... ¡Us vaig veure i vaig amagar-me!... i he tingut el noi! ¡I de sobte em só trobat tota desvetllada!... Quin cap tan clar!... ¡i quina por i quina vergonya llavors!... i no gosava moure'm!... I sort que tu has cridat!... -Calla!... Calla!... Espera'm! No et moguis, per Déu, no et moguis!... Ja vinc amb la carreta!... I en Quel marxà colpit per un llamp d'alegria; com un esperitat plorant i rient, sagnós de cara, suant de front, mig esparracat, feia uns crits triomfals: -Ja tenim un noi!... Ja tenim un noi!... (Tordera) LA DAMNADA.