# Ànimes atuïdes ## Part 11 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/animes-atuides-17410/index.md A la fi se sent el potejar dels cavalls del primer cotxe que s'atansa i tota la multitud es mou amb un gest de curiositat mal continguda. Els cavalls s'aturen davant mateix de l'entrada, salta el lacai, es lleva el barret de copa que duu ficat fins a les orelles i obre la portella ceremoniosament. Surt el nuvi, després sa mare, tota enternida, el pare panxut i crespat de bigoti, i tots avergonyits, passen de pressa i silenciosos entre els centenars d'ulls que se'ls miren adaleradament per no perdre cap detall de les cares, vestits i joies. -¡Mira la mare, quin vestit tant bo que porta! Quina blonda! Tot és seda! -¡Aquest vestit al _menos_ costa dos cents duros! -Ai senyor! qui l'ha vista i la veu! ¡Quan despatxava darrera el taulell es deia Pepeta, ara es diu _Pepita_ que és més fi! -Però jo sempre li dic Pepeta! -Res! Ells fent teixits i una mica de _contrabando_ s'han fet milionaris. -Veu? el seu fill és més fi! -Ui! quina diferència! El noi és molt intel·ligent. ¡ Escriu, dibuixa bé, li agrada la música! I la seva pena és que li facin fer de comerciant. Tenen cada disgust! -I tan rics! Tothom en passa una o altra! -¡Els diners no fan la felicitat, senyora Tusquets! -Ja té raó ja! I qui és la núvia? -És una noia a la moderna! Molt elegant, molt presumida, cabell tenyit, molt tenyit, parla tres llengües i no sap fer una truita. ¡I de diners, a cabassos! Entretant a cada cotxe que s'aturava passava un glop d'invitats, els uns, mirant a terra tots vergonyosos, els altres, fingint que miraven un recó de l'església amb gran atenció. En Martí endiumenjat i primorosament pentinat es passejava per la sagristia mirant de tant en tant el rellotge. Un invitat se li acosta per dir-li quelcom que ell agraeix amb un somriure gebrat i torna a passejar-se desficiós com si tingués un neguit i volgués haver finit la cerimònia per esvair un pensament agullonador. Sentia al seu damunt la mirada espalmadora dels ulls de Déu que li deien: què fas, Martí? i son cor anorreat no responia. Tot d'una, passa per l'església l'oreig de l'emoció. -La núvia! Un escolanet que havia romàs a l'entrada en veure arribar el cotxe de la núvia toca una campaneta i l'orgue esclata en un himne eixordador i triomfal que com un tro de tempesta rodola per l'aire embalsamat del temple. La gentada fou presa d'una mena de desvari; les noies es posaren dretes damunt les cadires, les mares estiraven les testes cercant entre la gent una clariana per veure el pas majestuós de la núvia. Amb els ulls baixos, fent bracet del seu pare passa entre la gent que la mirava de cap a peus: les mares amb una mena de goig emocionador que les feia somriure ploroses; les damisel·les amb una mena de dolça enveja i de respecte alhora; la modista neguitosa perquè li semblava que caminava massa de pressa i no lluïa prou la seva obra exquisida. Així avançà la núvia seguida de totes les mirades i fou rebuda pels esguards dels que l'esperaven al presbiteri. Bon punt va arribar-hi s'alçà el vel i es posà al lloc que li pertocava. En Martí s'hi atansà per a dir-li una amoreta. Ella li respongué tota enquimerada: -No em diguis res, que estic indignada. M'han trepitjat el vestit! En Martí va restar esmaperdut i es posà rera el seu reclinatori. Tothom va seure. Un capellà eixí amb uns papers a les mans, es posà al bell mig de l'altar i començà a llegir en veu baixa. En aquell moment sortí de la sagristia un escolanet tan petit i escotorit que tots els convidats van mirar-lo amb somriure de simpatia. En Martí va restar sangglaçat; sos ulls van clavar-se en aquell infantó que amb una veu deliciosa anava responent en llatí a la veu del capellà. Feia esclafir i compadir a tots els que el sentien. -Pobret! -Quina preciositat de criatura! -Pobre infantó! El nuvi mirava d'un cantó a l'altre, talment com un nàufrag que cerqués una mà salvadora entre les ones furients del temperi. Les seves mans li tremolaven, sa faç esdevingué freda i una suor d'agònic li amarà la seva frontalera arrugada. Aquell escolanet era el seu fill! En Martí aterrat cercà adelaradament uns ulls que el miressin. Tothom escoltava capbaix o mirava encisat l'escolanet. I vingué aquell instant en què el capellà demana si hi ha qualque impediment perquè les noces segueixin endavant, i un silenci esglaiador va voltar l'ànima d'En Martí que fou atuïda per una rufacada de pensaments, El noi del circ abandonat pel seu pare, el record de xofer venturós, la serenitat de la seva promesa vanitosa i sense amor, l'estimació heroica de la mare del seu fill, la terror de la vida plena per sempre més de l'amargor d'un penediment feridor, van sacsejar cruelment el cor d'En Martí que tot transpostat avançà vers el capellà dient en veu baixa: -Un moment! -Endavant!... Endavant!...- va interrompre enquimerat el seu pare. -No puc més- exclamà En Martí amb una veu ronca que feia feredat. I agafant l'escolanet en sos braços i besant-lo frenèticament s'encarà amb el seu pare i va dir-li en un silenci punyent i aclaparador: -¡És el meu fill i no puc abandonarlo!- i fugí exasperat per la porta de la sagristia. -On vas, desgraciat? ¡et jugues el teu esdevenidor!- li cridà follament el seu pare. -A casar-me amb la mare del meu fill! ¡Que les millors riqueses de la vida són els tresors de l'ànima! Mil cops pobre i feliç que ric i mort de tristesa! Tots els convidats s'estremiren d'esglai. La núvia va esqueixar el vel amb follia. El seu pare s'encarà amb el pare d'En Martí dient- li amb els punys closos: -Això és una infàmia!- Les mares plorant van arribar a la sagristia i allà van caure sense sentits. La multitud de l'església es va remoure com una fera ferida mortalment. Els plors i els xiscles, es barrejaven amb els crits dels padrins i els del capellà, que els descompartia cridant: -Per pietat! que són a la casa del Senyor!... I En Martí, plorant d'alegria, corria carrers enllà abrassant el seu fill i dient-li: -Fill meu!... Fill meu!... ara sí que tindràs pare!... ¡M'has salvat! m'has salvat! fill del cor! I així arribà a casa de la mare del seu fill, esbufegant i plorós trucà a la porta humil d'aquell piset alt i petit on tot el matí la dona que estimava, havia romàs cargolada per la tristor i sacsejada pel plor. Duia la cabellera estesa i els ulls plens d'ànima; les seves nines eren amarades d'una beutat espiritual corprenedora. Era com una màrtir que sofria en el silenci d'una resignació superba. -Jo no sóc prou per ell! ¡Son pare el mana!- i lluny de tota rancúnia, son cor es retorcia de dolor. En sentir la porta, va anar per obrir i En Martí quan sentí la remor dels passos que s'atansaven, va cridar ple d'emoció: -Sóc En Martí!- i la dona sentint uns grius de fred, obri de sobte encuriosida. En Martí se li agenollà amb el seu fill i trèmolós d'emoció exclamà: -¡Sóc teu per a sempre! Perdona'm! I la dona de cor, que havia plorat hores llargues de solitud, tenia els ulls espremuts i com que no tingués llàgrimes per a plorar d'alegria, li donà per riure esbojerradament; i aquella rialla fresca, sonora i triomfal restà per sempre més viva i esponerosa en el cor venturós d'En Martí! L'ANIMA PUNIDA. _(Contalla)_ Elsa, la dona encís, ha volgut anar tota sola per la mar. El vent ha inflat les veles com si a la petita nau hi anés un marí coratjós i bregat. Elsa ha casat l'escota, ha servat el timó i ha posat el vaixell proa a vent; s'han obert dos braços d'escuma, i la petita nau, fent cabussons victoriosos s'ha allunyat, i Elsa reia esbojarradament, i rient rient, les veles es feien petites, tan petites, que de terra estant ja no es veien. Elsa, la joia esplendorosa de la joventut, la damisel·la tota bellor, va sola per la mar. A terra, ploren penedits d'haver respectat la seva voluntat, els seus amadors. La seva gosadia ha deixat tota una estela de temors: els ulls, miren al cel implorants, els cors es retorcen adolorits, els sospirs fugen del llavis, assedegats de besar-la, i les llàgrimes es posen davant les nines desficioses de veure Elsa, la dona ideal que fuig escampant rialles per l'enlluernadora solitud de la mar esbullada pel vent. Elsa és petita, fina, lleugera i bella. ¡És un ceptre de formosor, un goig inefable, una tija exquisida, un enfilall de gràcies, una toia de sublimitats! Amb els seus ulls entra a les ànimes, amb la seva veu entra als cors, amb la seva beutat esclavitza les nines de tots els que la miren. Elsa, petita, fina, lleugera i bella, no té altre amor que la seva formosor. ¡Si li cau un cabell, plora tres dies, si una ungla se li ratlla, sospira deu nits, si li neix una arruga, malalteja un mes! Elsa, la donzella ocellet, sols té por de tornar-se vella i veure com s'esblaimen les seves gràcies i esdevé com una flor mústiga. Per això quan fa anys, plora tot el dia, i es cobreix de roses, perquè quan toca l'hora del seu naixement les batallades no panseixin son rostre de setí rosat. Elsa, la dona encís, és sempre voltada d'amors que no vol escoltar; té por que les besades li apaguin la frescor, té por que un sospir pregon li despentini el cap, té por que una abraçada li desllorigui el cos! Elsa, la verge escaient, petita, fina, gràcil i sempre bella, només roman serena davant els seus espills. Són els ulls que més li plauen perquè no sospiren, ni besen, ni fan abraçades i sempre li diuen que és bella com mai. Agençada i gorja-florida no gosa moure's per mor de no deslluir-se, i roman extasiant-se en sa bellor emmirallada. Elsa!... Senyor del cel!... ¡ja no és a la nau!... ¡Mireu com van les veles d'un cantó a l'altre!... ¡i com la petita nau vira sense una mà que governi el timó!... ¡Elsa ha caigut a la mar rient esbojarradament i les onades l'han colgada fent escuma mig embriagades per la remor del vent!... ¡Elsa, petita, fina, lleugera i cada jorn més bella!... ¡què serà de ta beutat i dels enamorats sense fi!... ¡Negar-se com es neguen els homes i les dones que no són petits, ni fins, ni lleugers, ni encisadors com ella! Elsa!... ¡surt tan sols un instant a rebre el comiat triomfal dels esguards, els besars i els sospirs que els enamorats t'adrecen morint-se d'amor per tu!... Passen les onades forçudes, brolla de les blavors l'escuma vivent, s'alça la ventada amb sonoritats esplendoroses... ¡i Elsa, en lloc! Sabanell és la platja més valenta del món. Les platges s'obren amoroses a la mar i prenen la forma d'una mitja lluna com si obrissin els braços per estimar. Sabanell és la platja del coratge; ella surt ardida mar en fora sense roques que li facin d'escut, i porta al seu damunt una pineda confiada i olorosa, i és enjoiada per les verdors d'un llac. La mar al seu davant té les foscors de la ira i li envia les onades més fortes del seu fons i li llança les ventades més fredes del seu pit i li remou la sorra amb mà torturadora. Sabanell no recula i treu la faç mar endins. I les canyes del seu areny s'alcen dretes com cabells eriçats per la paor de les lluites. Davant de Sabanell, la platja coratjosa que sempre roman deserta en les roncors del vent, les ones s'hi ajeuen fent ventalls d'escuma que pugen i baixen i es fonen tot seguit. La sorra és tota llisa de tanta solitud. Sols s'hi veuen les petjades que les gavines i els ànecs deixen en l'arena que les pluges han anat polint. Ara al lluny es veu negrejar una cosa que puja i baixa i s'atansa amb lentitud. Com que es fa fosc, aqueixa lentitud es fa basardosa. La tenebra s'acosta més de pressa que el cos que puja i baixa. L'aire ha perdut la transparència, el cel la blavor, i el neguit es fa lloc en les ànimes i regna per tot, com el cant dels grills. El cadàver que negrejava, ja rodola per damunt la sorra humida; ara puja, ara baixa, s'atura, com si dubtés entre passar la nit al ras o restar en terra ferma o no deixar el bres de l'onada i la remor somiosa de l'aigua. ¡És Elsa morta!... servant encara tota la delícia de la seva elegància i tot l'encís de la seva bellesa augusta. Reposa en la sorra amb la lassitud de la mort! La fredor de sa carn jove, corglaça; la mirada morta en ses seves nines obertes i cegues a tota clarícia, fa defallir. Fulguren les brillantors de ses dents entre sos llavis muts eternament; sols la cabellera, encara vivent, oneja amb gentilesa dins l'aigua que la remou amb suavitat com si fes una manyaga amorosa. ¡Elsa és morta i la seva ànima resta al costat del seu cos! Així que ve la mort, l'esperit, amb la força de les flames i del fum, puja!... ¡L'ànima de la divina Elsa era tan pesant que anà al fons de la mar! Quina feresa, quina foscor d'espluga, quina gebror de cavorca i quina paor entre les roques del fons que semblaven gegants adormits per la fatilleria diabòlica. Elsa tota arrupida i plorosa, pietosament va cridar els dofins que passaven travessant les onades, cossant els peixos d'argent, i els dofins enternits, tots tristos i endolats i seriosos varen escoltar l'ànima atuïda de la gentil donzella. -Dofins!... Porteu-me a terra!- va suplicar planyívolament. Els dofins submisos, resignats i amatents, van dur el cadàver devés la terra i el deixaren damunt l'onada blana prop del rompent de la platja de Sabanell. Ara que és a la platja i ve la nit, l'animeta d'Elsa, poruga i desolada, tremola de fred i mira temerosa la solitud que a poc a poc es torna tenebrosa i freda. ¡L'ànima d'Elsa, vetlla el seu cos, encara joiosa de la seva beutat corprenedora, vetlla la seva gerdor gloriosa, encara galejant i escotorida! ¡Ha passat la mort sense desfer ses perfeccions exquisides, sense esgarriar ses harmonies reblertes de gràcia! ¿I si la nit no fos tan bondadosa amb ella? I si el sol de l'endemà la descobreix plena de rosada? -Un aixopluc!- demana Elsa, i cerca endebades. Tot és planúria i l'aixopluc no es troba. Allà es veu un llumet! ¡quin goig!... ¡un llumet que viu en mig la foscor solitària, és tot un racés, tot un raig d'esperança per al pobre desvalgut! L'ànima d'Elsa hi va adalerada, i... era una cuca de llum que amb el seu foc sense caliu il·luminava les herbes. -Cuca de llum! ¡si em fessis claror tota la nit! Tinc una por! tot és tan fosc! ¡i tinc una por que els papaus de la nit facin malbé el meu cos que és una joia! La cuca de llum, fent més claror que mai, va anar-hi renouera, i la seguiren, cantant, tota una rua de grills, xiulant, tot un aplec de tòtils, i, consirosos, tota una host de banyarriquers, tores i marietes que van voltar el cadàver d'Elsa i el vetllaren fins a trenc d'alba. Entretant les rates pinyades amb llur vol indecís dibuixaven en les tenebres unes garlandes plenes de misteri. Elsa així passà la nit menys afligida, i, quan llustrejava, veié meravellada que la mar l'havia deixat damunt la sorra a poc a poc, com si tingués por de desvetllar-la, amb els braços ben posats per amor que ella no patís, la cabellera estesa, per amor que fos ben gaia; ¡i les ones al seu davant eren tan petites que semblaven agenollades, com si, penedides d'haver-la occit, li demanessin perdó! El sol ha eixit! La mar es mou i gronxa la claror naixent. L'aigua es torna de color de cel i el cel es torna de color de foc. L'aire s'omple d'una pau excelsa i de claredats vivificants. Tot s'omple de vida i el cos d'Elsa no es mou i és fred i sembla marcit. La xardor del sol li fon la bellesa lentament. L'ànima d'Elsa sent una angúnia intensa; amb una fulla d'arbre pren aigua de mar per mullar-se els ulls que se li entelen i amb una alga amarada es xopa els llavis que se li tornen esblaimats i emmusteïts, i amb un desfici de delirant, lluita amb una mosca vironera que volta remorosa per damunt el seu cos mort. La mort!... la mort és la nit de la bellesa! Elsa tan escaient i lluminosa, i la nit de les teves gràcies et lleva la blancor de vori, t'apaga la brillantor dels teus ulls, t'arrabassa la frescor dels teus llavis i a poc a poc et farà terriblement repugnant! L'animeta d'Elsa enutjada desvarieja de dolor. Remou la sorra cercant dues conquilles per cobrir els seus ulls i arrenca farigola, romaní, i fonoll per perfumar-se i pren sorra humida per tapar son cos negrenc. Elsa plora aterrada la mort del seu encís. Quina tortura! Els seus sospirs i els seus sanglots feien entendrir la sorra i tremolar els pins; i les ones, per no sentir-la, tot just arribaven, reculaven esporuguides i l'escuma es fonia tot seguit corferida! ¡Quin jorn tan llarg; les hores tenien la lentitud dels suplicis! Torna a fosquejar. L'ànima d'Elsa jau retuda i si no fos immortal, hom diria que estava morint-se de sofriment i tristícia... Ja no gosava mirar el seu cos, sols plorava sense conhort estemordida. Tot d'una es redreçà irada, com si una punyida la fiblés de sobte. Un corb lluent, negre i altiu, esguardà el seu cadàver. L'ànima de la gentil Elsa féu un xiscle paorós, i després, agemolida, folla i clement alhora, es posà davant del corb i li amanyagava el plomatge de dol i li afalagava el bec sinistre, i el corb amb una veu esquerdada, va dir, urcós: -¡Tot el que jo em menjaré no s'ho menjaran els verms!... Elsa fervorosa de la seva gaiesa, tremí esborronada i s'alçà i es llançà a terra presa d'una exaltació boja, es posà a córrer platja enllà, entre les ombres de la nit que tornava més aclaparant que l'altra. Caient i alçant-se, afeblida per la dolor i la fadiga, arribà al poble i adaleradament cercà la casa del batlle. Va entrar-hi pel forat de la clau, seguí totes les estades i a la fi el trobà adormit en la blanor d'un llit de capçal alterós i ple d'ornats de coloraines fines. Elsa, xisclant, tant com podia, va dir: -Senyor batlle!... Senyor batlle!... Pietat! El meu cos és abandonat! Un aixopluc!... El batlle va moure's ensunyat, obrí sos ulls en la fosca, alçà el cap del coixí i escoltà una bella estona. Ses oïdes s'ompliren de silenci i es tornà a adormir i passà una nit regirosa. L'ànima d'Elsa féu cap a la casa del fosser. Hi va entrar per la gatonera i el va trobar fent una bacaina prop de la cuina amb una pipa apagada a la mà. Se li acostà a l'orella í va cridar-li: -Bon fosser; ¡aneu tot seguit a Sabanell que hi ha un mort sense enterrar! ¡Tanqueu-lo en una caixa que encara és un tresor! Cuiteu! Bon fosser, tingueu pietat de mon cos!... El fosser va deixondir-se tot esglaiat, mirà la seva dona i li digué amb astorament: -Que m'has cridat? -Jo?... No!... -Quina llei de cosa m'ha passat!... -Somiaves!... Vés al llit, vés!... El fosser, avergonyit d'haver passat por, seguí tota la casa consirós, amb un gresol penjat al dit. Mirà sota dels llits, dins de tots els armaris, dalt de les golfes, i, a la fi, entrà a la seva cambra guaitant amb feresa les ombres del seu voltant. L'ànima d'Elsa consumida i anguniosa, passà pels carrers i places del poble adormit fins que va albirar una finestra il·luminada. Era casa del metge. Hi entrà per la xemeneia i el trobà tot capficat llegint. Li tapà els ulls, li va cloure la boca i li tancà el llibre. El metge espaordit va alçar-se. -Vés a Sabanell. Hi ha un mort, ¡porta-li un remei que faci eterna la seva bellesa!- li digué l'ànima corferida. I el metge sortí de casa seva esmaperdut. Elsa va córrer platja enllà. Prop del seu cadàver hi havia un fanal encès i un home. En arribar-hi va veure el carrabiner que tapant-se la cara, amb el peu, cobria el seu cos de sorra. Elsa, exhaurida, va caure sense sentits! ¡I una clariana es veié en el cel i els estels van separar-se per deixar passar dos àngels que van davallar fins a la platja i alçaren de la sorra l'ànima d'Elsa, la dona ideal, la joia esplendorosa, la damisel·la bella, la verge escaient, la tija esquisida, la toia d'encisos, el goig inefable, la petita, la fina, la gràcil, la formosa!... -Alça't!... Elsa, ¡el teu martiri terrenal ha finit! Lliura l'ànima a Déu!... L'ànima d'Elsa va reviscolar-se. Mirà joiosa els dos àngels, el carrabiner, el seu cos picossat pels corbs famolencs i ple de verms terriblement repugnants, i romangué serena! -Vina amb nosaltres al cel. Ara ja has purgat el pecat de la vanitat que t'ha fet anar l'ànima a fons. La teva presumpció ja és humiliada! Ara anem a guarir-te les nafres dels sofriments. Vina amb nosaltres al cel!... vina!... Elsa meravellada féu un sospir i un lleu somriure va clarejar en son esperit. La seva existència havia estat curta, lluminosa i graciosa com la vida d'una guspira i, com una guspira, en morir es tornà cendra pesant i fosca! Ara purificada per la dolor, sentí aquella força que fa anar les flames sempre amunt, i sense voler es sentí enlairar-se!... enlairar-se!... ¡I els estels d'aquella nit van estremir-se de goig i feren una esgarrifança de claror celestial!... (Blanes) FI.