# Andrónica ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/andronica-73777/index.md (Gran sala del Palau de Nicéfor ab rompiment al fons. Los mobles se veuhen destrossats; los cortinatjes esqueixats. Tot en lo més gran desorde. Portal gran á la esquerra com á entrada de galería y altre més ostentós á la dreta. Es nit de lluna. Cap més claror.) ### Escena primera (Heráclias estés á terra. Son cos aclarit per un raig de lluna. Lo cap en las tenebras.) Heráclias: Ma gent! Mos caballers! Claror; que dugan llum, llum pera aclarir aquesta cambra! Jo soch Heráclias! Ah, mos ulls se clouhen un altre cop! Oh no'l morir! Vuy vida! Donéume vida, oh Deu etern! Que veja qu'es que m'envolta!... El pensament no fugi! Ah, sí, ho recordo, sí; de cop me sento per la espatlla ferit; caych, y es un noble qui m'ha clavat lo ferro. Y abocantse fins á mí m'ha cridat: "Mors per Nicéfor: Nicéfor es qui't mata!" Y jo'm moría!... Mes s'han obert mos ulls, y visch encara, y fugirán las ombras que'm rodejan! Ah, llum! Portéume llum! Ma gent, que us crida vostre capdill. (Escoltant.) Me senten! Venen! Venen! Allá claror! (Per la porta de la esquerra's veu claror que va creixent.) Corréu! Soldats! Mos nobles! Tothom, tothom! Mos caballers de lluyta! ### Escena II (Heráclias y Abat, ab una antorxa encesa.) Abat: Qui hi ha assí? Heráclias: Ah, veníu! Socors! Abat: (avansant.) Qui crida? Heráclias: L'Abat de Sant Thimur! Abat: Qui sou? (Reconeixentlo.) Heráclias! No s'enganyan mos ulls?! Heráclias: (regoneixent lo lloch ahont es.) Ahont es que'm trobo? Soch á dintre'l Palau! Mes tot son runas al meu entorn! Com si l'infern son rastre hi hagués deixat de mort! Abat: Oh, qui ho diría que fossiu vos! En quin estat! Jo us creya lluytant vora Nicéfor! Heráclias: Es que lluyta sense Heráclias l'August? Hont es que's troba? Abat: Fora'ls murs combatent; perque las armas tothom ha pres seguint á aqueixa dona. Heráclias: Y'ls caballers, mos servidors? Abat: Ab ella, que'ls vots á Deu ha profanat sacrílega! Heráclias: Malvats! Y á mí'm rebutjan! Y per sobre de mon cos han passat!... Abat: (anantlo á sostenir.) Per Deu! Si sembla que anéu á caure! Heráclias: (no deixantlo acostar.) No, no es cert: tinch vida y tinch forsas, l'Abat, per revenjarme de tots mos enemichs. Donéume novas. Triomfa Nicéfor sense mí? Depressa! Abat: Ningú ha tornat del camp: deu ser que lluytan. Mes qui es que us ha ferit? Com vos deixaren? Heráclias: Nicéfor me creu mort: per orde seva la espasa m'han clavat! Abat: Qu'heu dit! No: es somni ell contra vos? L'August! El que aixecáreu de la pols! L'escullit! Aquell que dúyau pel fre mateix que un poltro! (Comensa á clarejar lo cel, senyalant que ve'l dia.) Heráclias: (ab desesperació.) El qu'en mos brassos he aguantat fins avuy á dalt del trono! Lo vern que sols ab aixecar la planta podía anorrear com Deu! Jo, l'héroe, l'orgull de l'Anatolia. Jo, que aturo, no més que jo,'l poder d'aqueix Bisanci anys y més anys, tornant igual qu'escuma las sevas onas rebramants, que venen com montanyas altíssimas per fóndres devant del meu alé, fins aquest dia! Mes jo no he mort ni'm moriré ans que'm venji. Y'm venjaré, per Deu! La nit finava quan á viure he tornat, sol, en las llosas estés com ca aborrit! Donchs en la terra m'he agenollat jurantho per mon ánima, alsant los ulls, que'm venjaré, mal tornis la patria de tothom la sepultura. Si aqueix vil es al trono, vaig donarli: jo'l ne treuré. Abat: (irónich.) Cóm! Vos contra Nicéfor? Aixó es de boig! Si derrotat venía, obrintli'ls brassos, fórau la defensa de son cos! Oh ben cert! Y si tornava triomfant... oh, vos, sí, vos, plorant de joya, seguintlo de genolls, fins besaríau d'Andrónica'l trepitj. Heráclias: (rabiós.) L'Abat, m'encega d'escoltárvos la ira! Y vostra cara, vostras paraulas, altre cop lo dupte me fan tenir de si voléu que sía gobernada esta terra per Nicéfor ó que al domini de Bisanci torni. Abat: Sentíu? Remor llunyá... (L'espectador no ho sent encara.) Heráclias: Remor? Abat: Dirías qu'es lo vent... Potser tornan! Heráclias: (anguniat.) Qui? Nicéfor?... Abat: (ab intenció.) Y Andrónica. Heráclias: (anguniat sempre.) Vensuts? Abat: Escoltém. Heráclias: Calma. Abat: Res, no res: una ratxa... (La claror ha anat creixent.) Heráclias: Es que's fa dia. (Comensa á sentir l'espectador brugit de gentada.) Abat: Més aprop! Ho sentiu! Es gent, son onas de carn humana! Heráclias: Oh Deu y quina angunia! Abat: Calléu. (Escoltant.) Cridan victoria! Heráclias: Mes victoria per quí? Qui es que ha triomfat? Abat: Y si'ls que venen son turbas de Bisanci? Y si en la lluyta romputs los anatólichs, portan ara los bisantins arrossegant sangnosos á Nicéfor y Andrónica? Heráclias: Que ho veja y l'infern que se'm dragui! Abat: (Deu, ajúdam: fes que aquest home sía meu!) Heráclias?... Heráclias: Oh, calléu! Escoltém. (Se sent un crit del poble.) Abat: (fentse enrera.) Visca? Qui visca? Heráclias: Qui ha triomfat? A qui aclaman? Abat: Mata'l dupte! No se sent res! No res! Qui? Poble: (desde lluny.) Visca Andrónica! Abat: Nicéfor ha triomfat! Heráclias: No, no: mentida! (Corrent á la galería.) No pot ser. No ha triomfat. Mori Nicéfor! Abat: (contenintlo.) Que us perdéu! Foll! Heráclias: Que cayga un llamp! Abat: (sarcástich.) Ja tornan los vostres assessins! (Se va fent de dia.) Y heu fet la gloria de Nicéfor, que us creu ja fret cadavre! Heráclias: Cóm del trono arrencarlo, cóm: diguéumho! Abat: Féntvos tot meu: creyent lo que jo vulga. Heráclias: Te altre exércit Bisanci? Abat: Y que s'acosta. Heráclias: Sou en contra Nicéfor? Abat: Ho he estat sempre. Heráclias: Jo tinch encara caballers de proba que's posarán al meu costat. Abat: No sápiga ningú que sou ab vida. Que no us vejan fins que jo ho mani. Heráclias: (sostenintse ab l'Abat.) No puch més! Abat: Seguíume. Heráclias: Oh Nicéfor, ta sanch! Abat: Que aquí no'ns trobin. (Surten per la porta de la dreta.) ### Escena III (Sergi, Alexis, Matheu, Jordi y molt poble armat. Venen de la banda esquerra. Entra de cop una glopada de gent; després altra ahont hi van los personatjes que enrahonarán.) Matheu: Aném seguint! Alexis: Avant, companys! Sergi: No, Alexis, que no passin d'aquí! Alexis: (cridant.) Donchs que s'aturin. Jordi: (cridant.) Que'ns aturém! Matheu: Seguím avant! Sergi: (posantse devant de la gran porta de la dreta.) No entra ningú per eixa porta! Hi ha las cambras del August allí dins! Matheu: Si ell diu qu'es nostre tot lo qu'es seu: que vol que ab la noblesa visquém germans. Jordi: Per sempre mort Heráclias ho serém tots. Si ell ha guanyat la lluyta ho deu á nostre esfors. Sergi: Qué dius! La terra per ella es que ha vensut! Si no es Andrónica, la nostra patria aquesta nit que afina vensuda hauría estat, y tots nosaltres cadavres foram, dels voltors pastura! Que no la heu vista de cop eixint de fora de las telas mitj cos, avant cridantli al August que cavalca á devantera de sos guerrers, voltantlo ardits nosaltres, acometent plegats l'host enemiga; y al amollarse un punt nostre coratje ans lo refors dels bisantins que arriban, que no la heu vist, companys, á aqueixa dona que no la heu vist saltant de la llitera, com s'ha enasprat á un poltro, escamarlada, y arrapantse á sas crins, boja, com furia los cabells revolant, los ulls enfora, com s'ha llensat en mitj de l'host sorpresa dels enemichs més braus, que la prenían per visió del infern? Y ab tot lo poble hem seguit á Nicéfor per salvarla. Y Nicéfor qué brau! Cóm s'ennoblía guardantla á n'ella, volejant son ferro devallantli pel bras la sanch contraria! Mes Bisanci ha fugit, mateix que boyras pels vents empesas; y ja'l camp de lluyta nostre ha sigut! Y á dintre de la terra l'anatólica gent d'altras centurias "Visca la patria!" oh quin cridar! Y enlayre las ánimas al cel, cent cops que "Visca" han cridat responent; mentres nosaltres tots hem plorat de joya al veure á Andrónica sobre'l pit del August com defallía. ### Escena IV (Sergi, Alexis, Matheu, Jordi, Poble y Nikelas que's presentará rápidament en mitj d'alguns soldats.) Nikelas: (ab una má enlayre com demanant silenci.) En nom del Emperant! Poble: Que visca Andrónica! Nikelas: (avansant ell sol.) En nom del Emperant! Ohíume! Sergi: Ohímlo. Alexis: Escoltém! Matheu: Escoltémlo! Nikelas: Oh poble: os prega l'Emperant que sortiu d'aquestas salas! Sergi: A Andrónica esperém! Volém que sía per sobre nostra rassa ella l'Augusta! Que al monastir no torni! Poble: No! May! Nikelas: Poble: si m'escoltéu, aqueixa dona al claustre maymés hi tornará, que vol que's trenquin l'Emperant los seus vots, fets en mal hora. Mes sabéu que aquets vots sols pot trencarlos la Iglesia soberana! Sergi: Per la terra Deu deixá'l cel y fins doná la vida: qu'ella deixi'l sagrat en be dels nostres. Nikelas: Poble d'Albia: Nicéfor se refía de vosaltres. (Remors.) Ohíume! Aqueixa dona quan la lluyta ha finat per sa ardidesa, los seus parpres ha clos, y esgroguehida anava á caure com qui's mor, si als brassos no hagués serrat l'August son cos puríssim; y ab ella's va acostant, demunt del poltro estrenyentla son pit; y ve en silenci l'estol voltantlos dels guerrers, puig saben que duhen un cos sant. (S'ha de sentir lo trepitj dels cavalls que s'acostan, en mitj del silenci.) Sentíu?! Ja arriban. (Emoció del poble, mes sens cridar.) Sergi: Germans: ara á la Iglesia ab tot lo poble. Y als sacerdots diguémlos que te d'esser, sobretot y tothom, aquesta santa de Nicéfor la esposa. Nikelas: Anéu. Ja pujan. Sergi: A la Iglesia, companys! Jordi: Tots! Alexis: A la Iglesia! (Han sortit tots, parlant baix, per la galería, banda dreta.) ### Escena V (Andrónica, Nicéfor y altres caballers. De primer vindrán alguns caballers, y després Nicéfor portant als brassos á Andrónica. Tots entran rápidament.) Nicéfor: (entrant.) Fora tothom d'aquí! Tothom! Jo y ella! (Tothom surt rápidament per diferentas portas. Nicéfor deixa á Andrónica mitj estesa en un seti de pedra.) Jo com esclau, com ca fidel, que aspira son dols alé per respirar! Andrónica, llum de la terra, rosa y llir de l'ánima, riu d'amor que't glassares, párlam, míram. Coratje.'M sents? Tots han fugit com ombras. L'has tingut, oh, ma vida, en la batalla, y ara't perleja de rosada'l rostre y esbategas com tórtora poruga! Oh Andrónica! Oh ma Andrónica: desperta, que'l dia ja es per tot! Lo sol camina matiner per besarte, y tot es gloria al teu voltant, qu'ets centre de la terra. Andrónica: (tornant á la vida.) Ah! Deu meu! Hont me trobo?... Nicéfor: Hont sols la ditxa t'espera, oh'l meu orgull, hont tot de gala se va vestint perque tú hi ets. Andrónica: (alsantse.) No'm trobo dintre ma casa! Nicéfor: Si ets ab mí! Andrónica: Que'm dugan al Monastir, al meu sagrat! Ma celda! Mont Crist, hont es! Nicéfor: (per son pit, obrint los brassos.) Aquí, sobre aquesta ara, brassos estesos; com es ell fet home! Andrónica: Tot ha finat, Nicéfor! Nicéfor: Tot comensa per tú y per mí: pels dos, que s'ha vessada tanta de sanch perque'ns juntém. Andrónica: (va á caure.) Se clohuen altra volta mos ulls! Nicéfor: (sostenintla.) Oh Deu! Andrónica: (anant á perdre'ls sentits.) Ma celda! Soch morta pera tú! Nicéfor: Ah no, no! Escolta. Som á l'hora suprema de la vida, no sols tu y jo, sino aquest poble: déixam, y tanta sanch ha corregut debadas. Bisanci tornará, que prou arriba son tronar que no es lluny, y ab nostres odis nos trobará enfeblits! Y ay! jo sens esma me veuré sol; cauré vensut, y esclava l'Anatolia jeurá. Mes si tú pujas al trono ab mí, ni que la terra escupi tots los morts de la rassa bisantina en contra meu, los morts y'ls vius cent voltas vensuts serán: maymés hi haurá cadenas que á aquest poble engrillonin. Será lliure l'Anatolia per sempre; un cant de gloria se bressará en l'espay, y á tú, l'Augusta, se deurá tanta ditxa! Y quan los tanqui la mort tos ulls, s'aixecará per sobre de ton cos fins tocar á las estrellas com montanyas de flors... Y benehida será l'ánima teva fins al últim dia del món per tota la nissaga. Andrónica: Oh, sí, sí; benehida per mon poble per tot mon poble, sí! (Aturantse ab espant.) Mes malehida per nostre Deu! Horror! Oh! Mas despullas eternament envoltas d'embaumadas flors del bell temps, y l'ánima captiva al infern abrusantse! Nicéfor: Ah no! Andrónica: Vinguéres tart á trobarme, que un instant va endúrsem de ton amor, Nicéfor! Ay, jo fora pera sempre ta esposa; mes los diables en contra nostra's van juntar, y he d'esser sols la esposa d'un Deu! (Resolta.) Nicéfor, guíam: lo monastir hont es! Nicéfor: Jo no puch! Rómpres sento tot dintre meu! Andrónica: (senyalant al cel.) Allá es que ho volen! Fins á maymés! Jo sola!... (Va á fugir.) Nicéfor: Be está: allúnyat! Fins á maymés! Ja está, mes jo la vida sense tú no la vuy, que un'altra volta jo'l monstre no'l vuy ser! Viure sens ánima maymés, maymés! Apártat! Que'l cop últim seré'l tirá; mes contra meu. Va, fora ma vida miserable!... (Anantse á treure un'arma.) Andrónica: Oh no, Nicéfor! Nicéfor: (anantse á ferir.) Jo vuy morir! Andrónica: Ah no! Jo vuy que viscas! Nicéfor: jo t'estimo! Nicéfor: Oh, calla, Andrónica! Andrónica: T'estimo! Ah, no puch més!... Si tú finavas finaría ab tú jo! Si ets meu! Si ho sento que tot jo ho va dihent! Y es tot que ho crida: l'ayre, la llum: "Es seu, es seu Nicéfor!" Si jo t'he fet com ets! Si la teva ánima (Per son pit.) la he enmotllada jo aquí dintre la meva. Nicéfor: Sí, sí: soch vida teva! Mes tú, mira: la pau no haurías lluny de mí. Perjura foras al claustre, que las reixas clouhen no més lo cos; que l'esperit revelas á homes y á Deus! Y tú't revelas! Dígamho que á mí'm vols, sols á mí. Parla ó só'l monstre, y contra terra y cel, á la teva ánima la confessió li haig d'arrencar á trossos. (Nicéfor, com una fera, la rebrega entre sos brassos.) Andrónica: Sí, sí, mátam dihente que t'estimo sobretot y tothom de cels y terras! Nicéfor: Ara soch l'Emperant! Perque m'estimas tinch tot lo mon! Que vingan á arrencarla de sobre de mon cor la gloria meva! Andrónica: Oh Nicéfor, Nicéfor! (Se senten las campanas.) Nicéfor: Las campanas! Las campanas! Las sents? Y'ls clams del poble! Ja va tornant lo nostre poble, míral. (Mirant á fora, cap á la dreta.) Andrónica: Que alegre'l poble, sí! Mírals; tots duhen sanch de la lluyta en los vestits encara! Nicéfor: Sanch per tú que han vessat! Qué no farían per véuret ma muller, si es que la Iglesia s'hi negava? Mes no, qu'ella es ben nostra. Andrónica: Lo poble m'encoratja. Nicéfor: Al temple! Vina! (La agafa per la má per anar á sortir.) ### Escena VI (Andrónica, Nicéfor y Nikelas) Nikelas: Senyor!... Nicéfor: Parla, Nikelas. Nikelas: Vinch á durvos una nova. Senyor... (No gosant.) Nicéfor: Y qué es? (Pausa.) Que parlis. Nikelas: De baix en baix molts caballers conversan y surten del palau. Sé que s'ajuntan dintre'l Castell Major. Nicéfor: (seré.) A tots que vingan, que'ls crida l'Emperant. Tothom alegre dintre Albia avuy, Nikelas! Nikelas: Es que corre qu'Heráclias es qui'ls mana per la vila. Nicéfor: Heráclias! (Rient.) Diu Andrónica qu'Heráclias es altre cop qui dirigeix mas tropas. Un mort mana altres morts! Andrónica: Senyor, que jegui en pau! Nicéfor: Y ab molta terra!... Nikelas: Aquesta espasa li vaig clavar ben fonda. Nicéfor: Oh sí, Nikelas. Tú m'has tret aqueix cranch que á mas entranyas era arrapat. Vaig fer justicia. Vinga tothom assí. Mos caballers, lo poble. Tothom á vora vostre. (Surt Nikelas.) Aném al temple seguintnos la nissaga que t'estima, y á mí perque tú'm vols. Andrónica: Qué puch donarte més, oh August, si fins á Deu jo't dono? Nicéfor: Angel del cel, coratje. (Agafantla per la má pera sortir.) ### Escena VII (Andrónica, Nicéfor, Sergi, Alexis, Matheu, Jordi y poble. De cop Sergi y Alexis; després los altres.) Sergi: Senyor! Nicéfor: Vinga mon poble avora nostre. (Van á sortir.) Sergi: Oh Senyor! Nicéfor: Puja ab ella al trono la nissaga entera. L'Augusta es l'Anatolia, que s'encarna en lo cos d'esta verge. Sergi: y'l poble, (que va entrant.) Oh, sí, sí Andrónica! Andrónica: Poble, jo t'aymo! Oh poble meu, defensa l'Emperant fins morir. Sergi: Oh escolta, Augusta! A la Iglesia li hem dut lo desitj nostre, y't vením á cercar pera que't sacrin esposa del August! Nicéfor: Oh rassa ferma, gracias per mí y per ella! Aném Andrónica. (Agafantla per la má se dirigeixen cap al poble.) Ona santa del poble, óbrans tas ayguas y endúnsen al mitj teu! Andrónica: Aném! Sergi: Assobre del pit com una mare. Nicéfor: (anant á marxar en mitj del poble.) Aném! Sergi y poble: Voltémlos! ### Escena VIII (Andrónica, Nicéfor, Sergi, Alexis, Matheu, Jordi, poble, alguns caballers ab Nikelas y l'abat de Sant Thimur y altres monjos y sacerdots.) Abat: Aturéuvos, Senyor! Nicéfor: Aném á l'ara, que aquí us duch á esta santa, perque sía en lo tálam l'Augusta esposa meva! Oh Andrónica, seguím! Abat: (aturantlos.) Ah, Senyor... gracia. (S'aturan.) Sou l'August, l'Emperant de l'Anatolia: mes per sobre de vos hi ha lleys que dicta Deu tot sol, y per ell la Iglesia parla. Andrónica: (Oh, quin esglay!) Nicéfor: Que parli, donchs, la Iglesia. Abat: L'August: en nom de Deu, la qu'es sa esposa á reclamar vením! (Andrónica deixa la má de Nicéfor y abaixa'l cap.) Nicéfor: Per durla á l'ara y ferla esposa meva. Perque sía sobretot y tothom! Abat: Pera que torni á la casa de Deu; qu'es desposada ab Deu Nostre Senyor. (Remor del poble.) Nicéfor: Oh, no! Per péndremela no hi ha poder al mon! Abat: Deu la reclama. Andrónica: (Oh, cor meu!) Nicéfor: No, Deu no! No es Deu qui lliga los sers per destrossarlos! Esta dona Deu me l'ha dat sobre del camp de guerra. Es meva, tota meva! Abat: Va jurarho ser de Deu! Nicéfor: No! Abat: Que ho diga! Que responga! Andrónica: Sí, vaig jurar! Nicéfor: Tot s'ha desfet! Onadas de sanch han esborrat aquesta jura! Y si més sanch calgués, pera que sía esborrat fins lo rastre, altra de negra ona gegant faría ab la sanch vostra! Andrónica: No, Nicéfor! Nicéfor: Oh inichs! Traydors! Venuda l'Anatolia teníu á aqueix Bisanci qu'esventaré com pols! (A Andrónica.) Aquí están, mírals: ja ho portan en los ulls! Son traydors! Hienas qu'ensuman la carn morta! En cementiris tornarían los pobles, morrejanthi fins dintre las entranyas, hont engendran las mares á sos fills! Oh vils! Oh monstres! Jo tancaré la vostra negra turba mateix que'ls escorpits, de foch voltantvos, que al cel s'enfili, y vostre Deu que us tregui! Sergi: Al foch ab ells! Poble: Al foch! Nikelas: (á Nicéfor.) Senyor, arriban caballers rebelats! ### Escena IX (Andrónica, Nicéfor, abat de Sant Thimur, Nikelas, Sergi, Alexis, Matheu, Jordi, Heráclias, caballers, poble, sacerdots y monjos. Heráclias no's deixará veure en mitj dels caballers fins que s'indiqui.) Nicéfor: Ah no, que al trono mos nobles son lleals! (A ells.) Caballers... Abat: Mira qui fa de guía als caballers, Nicéfor! (Al dividirse'ls caballers se veu al mitj d'ells inmoble, groch, com la cera, de cara y mans, á Heráclias.) Poble: (molt soptat.) Heráclias! Nicéfor: Es un somni! Andrónica: (abrassantse á Nicéfor.) Heráclias! Nicéfor: Tornan los morts á aquesta vida?! Poble: (ab terror.) Un mort! Nicéfor: (á Andrónica, desvariejant.) S'enganyan mos ulls? Míral! Es ell? Es que'ls sepulcres gitan sos morts contra nosaltres? Míral! Com lo cor me fa batre! Guspirejan sos ulls de condempnat! Lo cap se'm torba! Estol d'osseras devant meu batallan! (Xisclant com boig.) Andrónica: (volguentlo fer tornar á la rahó.) No, no, Nicéfor! Ah, Nicéfor! (Lo poble remoreja.) Nicéfor: Lluytan tots contra mí, y sos darts al cor m'arriban! Andrónica: No, no! Nicéfor: (com arrencantse'ls darts.) Tots fora! Fora'ls darts que'm matan! Andrónica: Deu meu! Deu meu! Heráclias: Nicéfor! Andrónica: (crit d'horror, sentintlo.) Ah! (Remor creixent del poble.) Heráclias: Nicéfor! Nicéfor: (estúpidament.) Qué? Qué? Heráclias: Tot ha finit per tú! Vaig durte jo assobre'l trono, y jo te'n trech! (Andrónica segueix abrassada á Nicéfor.) Abat: Oh poble! que't rebelas á Deu y á sos ministres!... (Lleuger remor del poble.) Fills d'Anatolia, dempnació á la rassa! (Remor creixent del poble.) Andrónica: (avansant al mitj y agenollantse.) Misericordia! Abat: No! Jo beneheixo qui mati á aquesta dona! Heráclias: (ferintla.) Jo! Te, móret! Andrónica: Ah! Nicéfor: (sostenintla.) Andrónica! Alexis: Malvat! Sergi: Arrosseguémlo! (Desapareixen Heráclias, l'Abat y'ls sacerdots emportats per una onada del poble que anirá ferintlos y donant crits de mort. Altra gran onada, també ab las armas enlayre, volta á Andrónica, sostinguda per Nicéfor y Sergi.) Matheu: (venint del fons.) Los bisantins! Jordi: (id.) La vila es plena tota de soldats de Bisanci;'ls nostres perden! Abat: (desde dintre.) Visca Bisanci! Andrónica: (agonitzant.) Oh! No! Nicéfor: No! L'Anatolia! (Lo poble va desesperat d'un lloch al altre de la escena. Gran soroll de batalla á fora.) Alexis: La vila está cremant! Y es de Bisanci! Andrónica: No; no morir! Triomfar! (Fent esforsos pera sortir de la escena sostinguda per Nicéfor.) Nicéfor: A triomfar! Sergi: Guerra fins a l'últim alé! Andrónica: (anant á caure.) No puch! Als brassos! Duyéumhi! Nicéfor: Oh, sí!... Andrónica: Aixequéume!... Sosteníume!... (Entre Sergi y Nicéfor se la enduhen ben alta, dominantho tot. Gran afany de viure en ella.) Nicéfor: Guerra á Bisanci! Sergi: Guerra! Andrónica: (perque la posin més alta.) Enlayre! Enlayre! Més! Més! Nicéfor: Companys: avant! Andrónica: Enlayre!'M moro! (Mor Andrónica y ells segueixen avansant cap á la galería portantla enlayre, morta.) Nicéfor: Símbol de ma nissaga, triomfa morta! Sergi: Visca Andrónica! Poble: Visca! Visca Andrónica! (Lo soroll de campanas y clarins, los crits y la fressa d'armas s'han de sostenir, lo mateix que la resplandor del incendi y la fumareda, fins al últim moment.) Teló