# Andrónica ## Part 3 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/andronica-73777/index.md Nicéfor: La ditxa meva hont es? La ditxa meva me l'ha ensenyada aqueixa dona, y, lladre, ab ella se l'ha enduta. Heráclias: Ella á la fossa vos menava. Nicéfor: No, al cel, qu'ella sabía lo camí d'arribarhi! Vos sou runa, sou arna de l'avior. La fulla seca que deixi l'arbre vert, qu'en ell fa nosa á las fullas qu'espuntan: jo aquí ho sento (Per son cap.) mes, ay, no ho sé esplicar. Al poble'l salva la joventut, l'amor, l'empenta nova que crida á tots los sers: fes flors y grana: qu'en l'arbre's diu pols d'or que altre arbre llensa!... Y aquí sobre mon pit se diu Andrónica! (Riu Heráclias sarcástich.) Vostre riure cóm glassa! Fins m'arriba al moll dels ossos! Oh quin fret! Tremolo! Treyéume d'aquí dintre! Déume vida! Déume sol que m'escalfi: y déume á n'ella; que sostenintme en ella soch altre home; qu'ella y jo som un mon, y sol ni l'ánima me sento dintre meu! Vos no: deixéume. (Perque Heráclias volía sostenirlo.) Heráclias: Es la febre, senyor. Nicéfor: Corréu, que'm portin ma llitera! Heráclias: L'August!... Nicéfor: Ayre, vuy ayre! Vaig á cercar l'ánima meva, á Andrónica: per no caure la vuy. Fins ab cadenas la tindré á vora meu! Aquí! Y que mani fins sobre vos! Heráclias: (sarcástich.) Be está. Mes adverteixo al soberá que pels carrers se crida mori l'August! Nicéfor: Y donchs qué fan mas tropas? Per qué no enfonzan los punyals fins l'ánima dels que cridan ma mort? Heráclias: (ab ironía.) Si aixís hu ordena l'August... Nicéfor: Oh, sí! Gelassi: Mes los mateixos cridan victorejant á Andrónica. Nicéfor: No! El poble es bo, que vol á n'ella. Jo vuy dirli (Anant cap á la finestra.) que la duga al Palau! En triomf! Abat: (perque'l deixin acostar á la finestra.) Deixéulo! Nicéfor: (als caballers.) Apartéu! Demetri: Oh: senyor!... Nicéfor: Jo ho vuy! Va, fora! (Al arribar aprop de la finestra sent cridar al poble, que no l'arriba á veure.) Poble: Mori Nicéfor! Poble: Mori! Heráclias: (als caballers.) Anéu, precisa que jo li parli sol. (Los caballers se'n van.) Abat: (á Livani) Ay de nosaltres si ella torna al August! Livani: Ja Heráclias vetlla. Nicéfor: (apart.) ¡Per qué á mi l'odi, si jo estimo á Andrónica!? (Repensantse.) Jo vuy cridarla ab ells. (Insistint en guaytar á la finestra.) Y si'm tiravan un dart!... No: d'aquí dintre. Visca Andrónica! (Ho ha cridat, mes la veu se li ha ofegat al coll, mancat de forsas.) #### Escena V (Nicéfor y Heráclias) Heráclias: Senyor... (No'l sent.) Senyor... (Tocantlo lleugerament.) Nicéfor: (girantse soperb.) Qui m'ha tocat? (Humil.) Heráclias. Heráclias: Jo, sí. Nicéfor: Miréu, quanta de gent! Mes fugen ara. Heráclias: Si: son los nostres que'ls enpenyan cap á un portal. Y ja'l veuréu al poble. Nicéfor: Si; corréu. Visca Andrónica! (Cridant baix, mirantlos.) Heráclias: Prou farsa, Senyor. Nicéfor: No us vuy sentir. Teníu: vos deixo! Heráclias: Ah, no: me sentiréu! (Nicéfor segueix voléntsen anar.) Que vuy qu'escolti l'Emperant. Nicéfor: Si ella fos aquí, jo us juro!... Heráclias: Nin de bressol! Qué pots?! Si jo't deixava ay de tú! Nicéfor: Déume á Andrónica! Ahont es ella si jo hi puch arribar!... (Amenassantlo ab lo puny.) Heráclias: Nicéfor: mira. Nicéfor: Jo soch l'August, jo soch l'Emperant vostre. Heráclias: Sí, l'Emperant, l'August: y jo dich ara al August Emperant: ni qu'esclafessiu á mitj mon ab los peus, aqueixa dona la vostra amistansada no ho sería; y la vostra muller mentres jo aleni no ho será, no. Nicéfor: Calléu. Heráclias: (superb.) Perque jo dono las lleys aquí! Perque soch jo que impera demunt d'aquesta rassa: y tú ets joguina que mou mon bras; que si't deixava, en runa, en pols, mesquí, tú't desfaràs per terra! (Nicéfor retrocedeix, tambalejant com si anés á caure.) Nicéfor: (apart.) (Ah, no puch!... Caych!...) (Sostenintse en un moble.) Heráclias: (sarcástich.) Lo gran, l'excels, que mana als elements y als homes! (Rihent.) Nicéfor: Oh, no: bolva soch y res més! No tinch coratje;'m manca sanch á las venas! Deu, quanta miseria! Heráclias: Y á aqueix cuch de la nit, á aqueixa dona no la veurás maymés! Nicéfor: (ab certa energía.) Aixó si, encara que hi vagi arrossegant, aniré ahont siga! Heráclias: Maymés! Nicéfor: Si la veuré! Heráclias: Malvat! Nicéfor: Sí, sempre, ho haig de dir! La veuré! Heráclias: (anant cap á n'ell, amenassant.) Vil! Nicéfor: Sí! Heráclias: Donchs ara tú has decretat sa mort! Nicéfor: (ab coratje creixent.) Ah, no! Heráclias: Eixa dona jo us la daré: mes erta, blanca, freda un nus al coll, botent, sanguejant, morta! Nicéfor: Oh tigre! Oh Satanás! Oh Judas, Judas! Jo't mataré! (Riu Heráclias.) Jo't mataré! Si gosas á tocar ni un cabell á aqueixa santa jo't treuré'ls ulls; t'arrencaré la llengua y'l cor y las entranyas ab las unglas! Contra ella tú?! Ni llamps del cel, ni onas dressantse fins al sol, ni Deu podrían! Jo la defenso, jo. Jo la defenso; y mira si't tinch por, que ara t'escupo! Heráclias: Ah, contra tú! (Anant cap á n'ell cech de rabia.) Nicéfor: (esperantlo seré.) Aquí'm tens! No'm moch! Au! Vina! Heráclias: (aturantse ab por.) Mal agrahit! Pitjor qu'esclau! Nicéfor: (amenassant.) Acóstat! #### Escena VI (Nicéfor, Heráclias, Gelassi, Demetri, Theófil, abat de Sant Thimur, Livani, Nikelas y altres caballers.) Theófil: Porto novas del poble. Heráclias: (satisfet.) Ah,'l poble es ara vora'l portal, voltat dels meus, Nicéfor! Escoltéu, ja no crida. (Al acabarho de dir se comensa á sentir remor del poble que va venint.) Nicéfor: (esperansat.) Oh,'l poble! Heráclias: (estranyat.) El poble?! Gelassi: Es que torna altre cop... Heráclias: (ab angoixa. Va cap á la finestra.) Cóm torna?! Nicéfor: (acostantse un xich á la finestra.) Venen. Venen. Heráclias: Qué passa?! Theófil: Els nostres fugen! (Los caballers parlan entre ells.) Heráclias: (veyentho per la finestra. Ab rabia.) Fugen los nostres cap aquí! Nicéfor: (ab alegría.) Fugen del poble que'ls persegueix. Heráclias: Oh Deu! Y portan armas! Demetri: (entrant ab altres caballers.) Senyor: lo poble armat! Heráclias: Oh quina ira! Demetri: Han desarmat als nostres que'ls voltavan. Heráclias: Cóm no'ls han tret al camp? Poble: (al lluny.) Que visca Andrónica! Nicéfor: (á mitja veu.) Ella, sí, ella! El poble! El poble! Visca! Heráclias: Si cridan contra vos! Tanquéu las portas! Lluytan vora'l Palau! Coratje! Anémhi! (Surt ab tots los caballers menos Nikelas.) Nicéfor: Nikelas: ets ben meu? Nikelas: Oh, sí! Nicéfor: Donchs mata á Heráclias en la brega! Nikelas: Senyor!... Nicéfor: (abrassantlo.) Vina: jo t'abrasso! Nikelas: Qué feu! Nicéfor: Sálvam! Nikelas: (resolt.) Soch vostre! Nicéfor: (ha sortit Nikelas.) Ara sens ell, Andrónica! Abat:(entrant.) Escoltéume, Senyor: cal que s'entregui ja la vila! Nicéfor: No, que ara triomfaré! Abat: Vos, may! Nicéfor: Servíume: anéu al monastir ahont es Andrónica y que'm vinga á salvar. Depressa! Abat: Hi corro. (Jo't faré caure á tú.) (Surt.) Gelassi: (entrant per un'altra porta) Senyor, salvéuvos: qu'esgavellan la porta! Nicéfor: (com si'l dominés un sol pensament.) Ha mort Heráclias? Demetri: (entrant.) Senyor: volen matarvos. Nicéfor: Viu? Respónme! Demetri: Ja son dintre'l Palau! Fugíu, que pujan la escala! Nicéfor: (á Theófil que entra.) Es mort? Theófil: (als caballers.) Salvémlo! Nicéfor: (resistintse á sortir.) Vindrá ella! Poble: (molt aprop.) Mori Nicéfor! Gelassi: Son aquí! Nicéfor: No, Andrónica!... (S'enduhen á Nicéfor per la banda contraria d'ahont venen los crits del poble que casi es en escena, puig fa caure una de las portas. Lo cambi de decoració te de ser fet tot lo depressa possible. Al caure'l teló'l poble segueix cridant: Mori l'Emperant! Mori l'August!, anantse després allunyant la cridoria. Al apagarse aquesta's comensará á sentir tritllejar la campana del convent; que callará al alsarse'l teló.) ### Quadro segon (Sala gran d'un monastir de monjas. Una porta á la dreta y altra á la esquerra. Tot lo fons apareix cubert ab una cortina d'un blau negrench, deixant veure vagament un altar ab los llums apagats, menos lo d'una llántia que penjará del sostre.) #### Escena primera (Pare Joan y sor María) Sor María: Ay quina por, Pare Joan! Encara me sento tremolar! Ay Verge pura! Pare Joan: Y hont se troba ara Andrónica? Sor María: Reposa estesa sobre'l llit que apar dormida; mes los ulls los te oberts, y á voltas parla sens que ningú la entenga. Pare Joan: Pobre Andrónica! Si'l qu'ella ha fet no ho fa ningú! Sentíssis tot lo que's va contant: n'hi ha que crehuen qu'es un ángel del cel y que altra volta s'ha entrat al paradís. Sor María: Ay, encararse ab l'Emperant! (Fent la creu.) Nosaltres res sabíam. La créyam reposant dintre la celda, quan allá á mitja nit, quina cridoria devant del monastir! Ens aixecárem corrent d'un lloch al altre esporuguidas! Trucan. Qui podrá ser á aquestas horas? "Obríume que soch jo." Te: la veu d'ella. Y l'obrím. Y al tancar, altra vegada cridadissa al carrer de "Visca Andrónica!" ab veus més d'home!... Pare Joan: Y ella? Sor María: Tan serena com si sortís del chor. Pare Joan: Es un prodigi! Sor María: L'Abadessa va endúrsela, y ben solas se van tancar. Pare Joan: Y qué's van dir? Sor María: Nosaltres prou qu'escoltavam, sense cap malicia. Mes no vam sentir res. Per fi la porta obríren de la cambra, y l'Abadessa prenentla per la má'ns va dir que Andrónica era grata al Senyor, perque la vida venía d'esposar pel be del próxim. Y ella l'abrassá y totas nosaltras. Pare Joan: Y avuy va á professar! Quin goig! Sor María: Ja era pensat aixó de temps. Y encar que sía Albia revolta, som en pau al claustre. Pare Joan: Y á més, que s'ho ha guanyat l'esser esposa avuy mateix de Jesucrist. #### Escena II (Sor María, sor Elena y pare Joan.) Sor Elena: (ve molt conmoguda de la porta de la dreta.) M'envía, Pare Joan, nostra Abadessa. Pare Joan: Ploras?... Sor María: Qué hi ha, germana? Pare Joan: Sí, qué hi ha? Sor Elena: M'espantan aquets homes! Pare Joan: Quins homes! Sor Elena: Ay, desitjan veure á Andrónica! Sor María: Hont son? Sor Elena: (al Pare Joan.) Nostra Abadessa diu que parlin ab vos, mes qu'ells á Andrónica no la vegin! Pare Joan: Que vingan. (Surt Sor Elena.) Sor María: (plorant.) Quina angunia. Potsé'ns volen matar! Pare Joan: Ves: déixam, filla. Sor María: Venen! Ay quina por! (Mes jo'ls vuy veure!) (Surt.) Sor Elena: (desde la porta de la esquerra.) Per aquí. Entréu. Pare Joan: Veníu. #### Escena III (Pare Joan, Sergi, Alexis, Matheu y alguns altres. Sor Elena atravessa la escena y se'n va per ahont ha sortit Sor María. Després ab altras monjas tornarán á guaytar per la porta de la esquerra.) Sergi: Voldríam veure á Andrónica. Pare Joan: Be. Y qui sou? Sergi: Nosaltres eram ahir prop de Nicéfor, y ella ens va salvar la vida. Alexis: Y ara'l poble sobretot y tothom á ella s'estima. Pare Joan: Ah, sí! Si es una santa! Matheu: (á Alexis.) Veus? Alexis: No, un ángel. Sergi: Ni un ángel ni una santa. Es una dona, (Remors.) ho torno á dir: sino que val més ella que'ls homes junts. Si tot es hermosura. Hont es? Veníu, companys, qu'hem de parlarli. Pare Joan: (aturantlos.) Pero per qué? Sergi: Diu que per qué?! Per dirli per aquets y tothom, aixó: Que'l poble us vol per Emperant, y vol que caygui aqueix mal home que per tots es lepra. Aixís: que us adorém, y per compláureos, si ho manéu, de genolls la vida tota ens hi estarém ab goig, posant los llavis en la pols que petjéu, y nostra vida us la entreguém, Andrónica, prenéula. Mes monja no heu de ser: si ara us feu monja robéu lo que no es vostre: la vostra ánima qu'es l'ánima del poble! Aném á dirli. Alexis: Aném, companys. Matheu y altres: Aném, aném. Depressa. Pare Joan: Aturéuvos. Sergi: (á Sor María, Sor Elena y altras monjas que s'están á la porta de la esquerra.) Ahont es. Aqueixas donas ho saben prou. Sor Elena: (espantada.) Pare Joan! Sor María: (id..) Aussili! Pare Joan: (contenint al poble que avansa cap á la porta ahont son las monjas.) Per caritat! Sergi: (á Pare Joan, aturantse.) Qué ploran! Feu com ella tinguéu pit y servíu d'alguna cosa. (Fugen per la porta de la esquerra las monjas espantadas.) Pare Joan: Oh quins crits aquí dins! Alexis: (volent avansar.) Ningú'ns aturi. Aném! Pare Joan: Es lloch sagrat aquí! (Lo poble remoreja.) Sergi: (fent aturar als seus.) Esperéuvos. (Al Pare Joan.) Féula venir á n'ella; y prou. Nosaltres l'agafarém ab un brassat, per forsa, y la durém al poble, qu'ell governa! Pare Joan: Per caritat! Sergi: (decidit.) Ah, no! Al carrer se troban milers dels nostres: jo soch fort; que's miri! (Alsant los brassos com pera demostrar que te robustesa.) Si la duré com munt de flors, posada sobre mon pit, qu'es son altar, y espera! Ah quin batre mon cor lo seu sentintli! (Molt conmogut.) Pare Joan: Per mor de Deu! Alexis: (á Pare Joan, apartantlo.) Fugíu! Sergi: Entrém y fora. (Corren cap á la porta de la esquerra.) #### Escena IV (Andrónica, Pare Joan, Sergi, Alexis, Matheu, Sor María, Sor Elena, la colla de gent del poble y altras monjas. Andrónica ha aparegut sortint de darrera las altras monjas, que ploran espantadas á la porta de la esquerra, y s'avansa serena. Sergi y'ls seus quedan com encisats sens gosar á dir una paraula.) Andrónica: Aquí'm teníu. No fujo, no. Acostéuvos. Sergi: Es ella. Alexis: (á Sergi.) Ella. Parla tú. Pare Joan: (pera que no avansi.) No, Andrónica. Andrónica: Demanávau per mí... Sergi: Per vos, sí. Pare Joan: Volen endúrseten d'aquí á la forsa... Andrónica: (acostantse al poble.) Pare, al poble no'l teméu: es bo, y ell vessa generosa la sanch, perque ell s'estima sobretot y tothom la patria nostra. Tot lo qu'heu dit, germans, jo m'ho escoltava Sergi: Ens diu germans, sentíu?! Andrónica: Jo us ho agraheixo ab tota la meva ánima, que lliure ja avuy no's troba com avans. Ay Pare jo dech parlar ab vos! Pare Joan: Filla volguda! Andrónica: Y us demano á vosaltres que ma angoixa respectéu. No só aquella d'ahir vespre del palau del August, perque'm tiraren un dart á las entranyas, y, ay, qu'es dintre! Sergi: Ferida vos? Mori'l tirá! Jo us juro!... Andrónica: Qu'heu dit!... Ja no es tirá, que ara es altre home. Sergi: Ell vos enganya: oh, sí, que altra vegada escarcella als fills d'Albia y'ls martiritza. Andrónica: Nicéfor! Qu'es qu'heu dit?! Pare Joan: Y es cert; tú fora, ell torná á ser crudel. Alexis: Es vil. Sergi: Nosaltres lo farém trossos, y als portals... Andrónica: Jo us privo que atentéu á sa vida: anéu al poble... Sergi: Parléuli vos al poble. Veníu. Pare Joan: (perque no hi vagi.) Filla! Sergi: Ah si vinguéssiu ab nosaltres ara! Qui'ns atura duyéntvos devant nostre? Veníu. Per nostra terra us ho demano. Alexis y altres: Tots. Tots. Sergi: Per nostres fills. Per los que jehuen á dins las sepulturas. Pel Deu Pare! Andrónica: Oh, escoltéume! Pel Pare jo us ho juro: si Ell ho vol jo us segueixo, mes deixéume parlar ab Ell. Y si Ell ho mana,'l claustre deixaré encar que sía pera sempre. Sergi: (content.) Companys, ja la sentíu. Alexis: Que'l poble ho sápiga. Sergi: Y esperém: que vindrá. Matheu: Duguém la nova. Andrónica: Germans, teníu fe en mí? Poble: Sí, tota. Sergi: Cega. Mes deixéu que besém tantsols la gira de vostra roba. Andrónica: Ah, no, la má. (Dubta Sergi.) Estrenyéula. Sergi: (no gosant.) Tocarla jo ab la meva!... Andrónica: (acostantshi ab la má estesa.) Sergi. Sergi: (ab gran emoció. Li ha dat la má.) ('M moro!) Andrónica: (acostantli la má á la boca.) Ánima gran teníu. Sergi: (besantli la má.) Oh, sí; desde ara. Andrónica: Sou bons, companys. (Li besan la má alguns altres.) Anéu. Alexis: Ah gracias! Poble: Gracias! Andrónica: (abrassantshi y plorant.) Pare Joan! Alexis: (als seus, tot sortint.) Mes l'Emperant que mori! Sergi: (sortint l'últim.) (Ah, quin goig!) (Per la seva má que ha tocat la d'ella.) Aquí duch la calor d'ella! #### Escena V (Andrónica y Pare Joan) Andrónica: (rápit y ab emoció.) Pare Joan, ohíume! Pare Joan: Oh, sí! Andrónica: Y depressa. Des qu'he tornat al monastir, y sola m'he vist dintre ma celda, que combato. Mes me trobo vensuda, y vinch á dírvosho. Jo no puch esser monja. No vull serho: diguéuho á l'Abadessa; á mas germanas que no encengan l'altar, que'm llensin fora, perque he pecat y estich pecant; que dintre del cor no hi tinch lo cel, y sento ab rábia com enlloch de mon Deu, penso en un home! Pare Joan: Andrónica, qué dius?! Andrónica: Jo, sí; escoltéume. Vaig al vespre sentir com las campanas tocavan á rebat; era que al poble cridavan á consell perque las furias degollavan la terra. Y va semblarme que Jesús me digués: "Veshi y predica l'amor entre'ls germans d'aquesta terra." Y vaig deixar lo monastir com boja d'amor als meus germans, volent, oh trista, plaure al Senyor, tot llivertant ma patria. Y cara á cara del August me trobo: lo monstre m'esglayá y vaig malehirlo. Mes tothom ja no hi es! Hont soch que resto sola ab ell? Cóm fugir? No més sa vista trobo per tot que'm lliga! Y m'obre'ls brassos y sos llabis, cremant, sobre ma boca no besan, que mossegan com á vibras. Y al anarlo á ofegar, ay quina angunia! que aquell bes no ha acabat, que de ma boca tota jo'm va seguir, y per mas venas besant, sempre besant, furgan sos llabis! Pare, perdó; l'estimo! Jo'l vaig veure com per mí feya'l be, y si en aquest dia als horrors ha tornat, es que l'envoltan los vils que l'embruteixen! Pare, Pare, que mon cel no es aquí! Perdó! Salvéume!; que aquí dintre sens ell me moriría! Y morta y tot, y fins sota la terra, sentiría son bes dintre mos ossos: y si'm cridés, la terra apartaría viva d'amor cayent entre sos brassos! Que l'apaguin l'altar; y adeu per sempre! (Mentres parlava Andrónica han anat encenent l'altar.) #### Escena VI (Andrónica, Pare Joan, Abat y després Livani. L'Abat ve de darrera de la cortina. Livani vindrá per la porta de la dreta.) Abat: La encesa del altar es ordre meva: y esperan l'Abadessa ab tas germanas. Andrónica: Ah, no, no, que no puch, que'l cor no'm crida d'ensá d'ahir, senyor, per ser la esposa de Jesús. (Segueixen encenent los llums del altar.) Abat: Infelís, qu'entre las urpas del esparver t'abats com la coloma! L'August no't vol y's riu de ta ignocencia; que, per temptarte, Llucifer prenía del condempnat Nicéfor la figura. Andrónica: No, no, que's pot salvar y Deu no'l deixa; y'm vol á mí, y m'estima. (Entra Livani.) Abat: Vos, Livani; diguéuli vos. Andrónica: (Ay Deu!) Livani: Essent vos fora, ahir nit, l'Emperant esclatá á riure escarnintvos, crudel, mentres donava l'orde de que altre cop engrillonessin als caps del poble que segueix la xurma. Y va dir que us volía per... esclava. May per esposa. Andrónica: (Oh Deu, lo cor se'm trenca.) Abat: Mes, Livani, seguíu. Livani: (no gosant) Senyor... Abat: Precisa que ho diguéu tot, qu'es per la ditxa d'ella. Livani: Puig que ho manéu... (A Andrónica.) Que si voléu servirlo una nit com esposa, ell us regala... Pare Joan: Oh, calléu! Andrónica: (plorant.) Pare Joan! Pare Joan! Pare Joan: Filla coratje, filla meva. Livani: (al Abat.) Cal que's fassi la professió al instant perque Nicéfor... Abat: (á Livani.) Será al moment. (A Andrónica.) Y ara diguéume: Andrónica la novicia qué vol. Si vol que apaguin los brandons del altar... Andrónica: Ah, no; qu'encengan per tot! Forsa claror! Llum! Seré esposa de mon Jesus ara mateix! Germanas ja vinch á vora vostra! Ha estat follía! L'últim jorn ha arribat per l'Anatolia! Pare, Pare veníu, qu'es Deu qui ho mana! Pare Joan: (emportántsela.) Fassas sa santa voluntat... Andrónica: Que ho sía en cel y en terra eternament. (Quan Andrónica y'l Pare Joan han anat al altar entrant pel mitj de las cortinas, las monjas ja hi son ab ciris encesos. Lo Pare Joan y Andrónica resan agenollats. Després s'agenollan totas las monjas posadas als dos costats del altar y se sent la remor de sas oracions. Una monja presenta al Pare Joan un vel blanch. Lo pare Joan l'ofereix devant del altar, y després cubreix ab ell lo cos ajegut d'Andrónica. Torna á agenollarse Andrónica. Al sentirse'l primer crit de Nicéfor, comensan á cantar las monjas. Poch avans d'entrar á la escena Nicéfor, Andrónica s'haurá posat dreta. L'Abat y Livani quedarán á primer terme de la escena.) Pare Joan: (sostenintla.) Oh, Andrónica! Andrónica: Germanas, ja'm teníu entre vosaltras. Abat: Hem triomfat, caballer. Albia es perduda. Lo palau de Nicéfor á estas horas ja'l poble l'ha arrasat. Livani: Sí, mes si ella mudava ara d'intent... Abat: No, que á eixa dona la hem ferida en lo cor. Y á més, qui atura la ceremonia!... Livani: Aquests remors que creixen!... (L'espectador no ha de sentir encara los remors del poble que vindrán de la banda dreta de la escena. L'Abat ab marcada angoixa segueix la ceremonia de la professió.) Abat: Calma, Livani, calma. Ara nosaltres resém sols per la esposa que li arriba á Deu Nostre Senyor. (L'Abat s'agenolla. Se comensa á sentir remor del poble.) Livani: Y si entra'l poble? Ell pot privar... Abat: (volguentlo fer agenollar. Ab feresa.) Agenolléuvos ara! Y preguéu al Altíssim!... (A mitja veu.) \"Pare nostre... (Creixen los remors. Livani no s'agenolla.) Livani: Vingués la nova de que ha mort Nicéfor! Abat: (per l'altar.) Aquí que acabin: aixó cal... "...Que's fassi la vostra voluntat així en la terra com..." Livani: Jo diría que'l soroll ja es dintre del monastir. Abat: (alsantse.) Qu'es qué diheu? Es somni! (Creyent que somnia Livani.) #### Escena VII (Los anteriors. Sor Elena que ve de la porta de la dreta y després Nicéfor fora de la escena. Los dits al altar.) Sor Elena: Ay Verge santa! Es ell! Jo, jo mateixa l'he vist entrar! Abat: Qui heu vist! Livani: Parléu! Sor Elena: A eix home! Abat: (á Livani, que tancará la porta de la dreta.) Tanquéu la porta. A qui es qu'heu vist? Sor Elena: Si pujan las escalas! Abat: (imperatiu.) Més baix! Sor Elena: L'August es dintre del monastir, fugint!... Abat:(allunyantla de la cortina.) Calla! Sor Elena: El defensan uns caballers, y'l persegueix lo poble! Livani: Estém perduts! Abat: No encara. (A Sor Elena.) Aquí vos, muda! ó sino un llamp!... (Alsant un bras al cel.) Sor Elena: (esglayada. Se'n va per la dreta.) Oh, no, pietat. Abat: (á Livani, per l'altar.) Acaban: un instant més, y es tart. Livani: Oh, sí, sí! Nicéfor: (de lluny.) Andrónica! Abat: (á Livani.) Que Nicéfor no entri! A fora'l matin! Livani: (aguantant la porta.) Aquesta porta es ferma. Abat: (per Nicéfor, escoltant.) Ja s'acosta. Nicéfor: (vora la porta.) Andrónica! Abat: Aguantéu! D'allá no ho senten! Livani: Es sol qu'empeny. Nicéfor: Andrónica! Abat: Ja arriba lo poble perseguintlo! (Per l'altar.) Com no acaban! Nicéfor: Per Deu, obríu! Per Deu! (Cops á la porta. Se sent la remor del poble que's va acostant.) Abat: (cantan més fort las monjas.) Ara, ara ella va á ser professa! Livani: (perque cedeix la porta.) Obran. Abat: (apartantse de la porta.) Ja es professa! Ja está. #### Escena VIII (Los anteriors y Nicéfor. Després Sergi, Alexis y demés del poble.) Nicéfor: (obrint la porta d'una revolada.) Andrónica! Ahont ets!... Ahont ets Andrónica! (La cortina cau despresa d'un costat per repenjarshi al mitj Nicéfor, volguent obrirse pas. Queda penjant del altre estrém deixant completament visibles l'altar y las monjas. Aquestas fugen donant un crit d'esglay.) Andrónica: Ah! Deu meu! Es Nicéfor! Nicéfor: (cayent devant d'ella en terra, sobre las gradas.) Jo, sí, sálvam! (Nicéfor du'ls vestits esqueixats. En aquest moment lo poble, portant tota mena d'armas, invadeix la escena capitanejat per Sergi y Alexis.) Sergi: Mori Nicéfor! Alexis: L'Emperant! (L'Abat y Livani quedan en lloch invisible.) Poble: Que mori! (Al anarlo á embestir fa un crit Andrónica.) Andrónica: Ah! Poble: (anantlo á ferir.) Mori! Mori! Andrónica: Enrera! Jo'l defenso! Teló ## Acte tercer