Part 2

Nicéfor: Que'ls martiritzin! (La gent del poble s'anirá aplacant poch á poch, espantada per lo que ara dirá Nicéfor.) Jo soch vostre Emperant! Y aquí mas ordes son las de Deu! Al puny tinch vostra vida: sols moga'l bras rodolaréu per terra y per dragarvos s'obrirán las fossas! (Instant de silenci. Tothom baixa'l cap aterrat.) De genolls devant meu. (Van agenollantse poch á poch.) Tothom! Y testas y ulls á baix! Tots! (A Heráclias.) Miréuse'ls miserables.

(Satisfet de véurels tots á terra, sarcástich.)

### Escena VII

(Tots los anteriors (menos Sergi y Alexis) y Andrónica. Al anarse agenollant lo poble queda destacantse en mitj de la gentada la figura d'Andrónica, dreta, brassos enlayre.)

Andrónica: Y vos ho consentíu, oh Deu altíssim!

Nicéfor: (á Heráclias.) Qui ha parlat? Una dona! Y no es en terra!

Andrónica:(als guardias que la volen fer agenollar.) Jamay al devant d'ell.

Heráclias: (al Emperant.) Será una boja.

Isaac: Que visca l'Emperant!

Heráclias: (imperatíu.) Poble: que visca! Que visca l'Emperant!

Poble: (responent ab veus apagadas.) Que visca!

Nicéfor: (apartant los ulls del poble ab fástich.) Alséuvos!

Isaac: Oh l'August, l'Eternal, vos dona gracias per tots un vell!...

Andrónica: (avansant.) Ah, no per mí. Jo aixeco las mans al cel. Que cayga sa ira tota sobre Nicéfor!

Nicéfor: (á Heráclias.) Es la boja encara. (Als guardias.) Trayéula! Lluny!

Andrónica: Tirá del nostre poble! caurás vensut. T'han de punxar la vista; lo cap t'arrencarán, y d'esquellota lo lligarán á un ca rabiós!...

Nicéfor: Que calli!

(Los guardias voltan á Andrónica.)

Andrónica: Y rebotent, llengotejant ta boca escarnirá'ls udols del ca, y pels sigles passar y repassar en nits de boyras entre'ls llamps t'has de veure!

Nicéfor: (regirantse en la cadira esglayat.) No! Ofeguéuli la veu al coll!

(Los guardias se la van enduyent.)

Andrónica: Nicéfor, no es deliri! Jo sola't puch salvar: es temps encara! Deixéume!

(Desprenentse á la forsa dels guardias.)

Heráclias: (perque no la deixin.) No, depressa.

Andrónica: (corrent al trono.) Escolta! Escóltam! (Resistintse als que se la volen endur. L'Emperant está com encisat.) Jo estimo al Emperant! Lo cel m'envía.

Nicéfor: (com despertant. Enérgich.) Jo ho vuy que parli!

Andrónica: (damanant aussili.) Oh Nicéfor!

(Perque se la enduhen.)

Heráclias y altres: (perque se la enduguin.) Fora!

Nicéfor: (dret, imperatíu.) No! Aqueixa dona! Els meus soldats! Portéula! No es boja, no, que ve de l'altra vida! Y jo li vuy parlar.

(Ab terror.)

Heráclias: (á Nicéfor.) Calméuvos!...

Nicéfor: (per son pit.) Bátrem com martell, m'he sentit: y vuy saberho perque'l cor m'ha saltat. Qu'es eixa forsa que en ella hi ha! Oh escolta, tu: que parlis!... ó sino aquí mateix!...

(Furiós ha baixat del trono.)

Andrónica: (alsant lo cap.) Qué? Fer que's vessi la meva sanch, senyor? Miréu: tremolo de por que tinch; y no'm fa res. Va! Ara! Déume la mort! Quan he vingut sabía que te grapas el tigre:

Nicéfor: (als caballers que van á ferirla.) Qui la toca?!

Andrónica: (á Nicéfor.) Pobre! Infelís! Tota esta gent que'ns mira, los de baix y'ls de dalt, quants te rodejan senten odi per tú. Jo no: jo t'aymo! Jo may t'havía vist; y't coneixía. Tú vius mancante l'ánima, y la meva jo te la duch, que per mos ulls te guayta. Jo sola't puch salvar!

Heráclias: Ja prou!

Nicéfor: No: gosan veyentla'ls ulls! Miréu'ls seus: espurnan mateix que'ls astres, que hi ha'l cel á dintre.

(Los caballers disputan entre ells.)

Heráclias: Senyor, ella'ns ha ofés, y jo sa vida vos reclamo per tots!

Andrónica: (corrent á Nicéfor.) Senyor, ampáram! Sálvam d'aquesta gent!

Caballers: Sa vida!

Nicéfor: (acabant de baixar á Andrónica.) Vina.

Poble: (avansant.) Nosaltres la volém!

Nicéfor: Jo sol! Va! Fora! Que s'aparti tothom! Lo poble enrera! Enrera'ls caballers! Aquesta dona es sagrada per tots. (A ella sola.) Ja ho veus: te salvo.

Andrónica: Sí, vos. (Als caballers.) Los cors rohíns! Es que sedeja sa gola: volen sanch, y es gent poruga! Fora d'Albia cerquéula.

(Remor del poble.)

Poble: Es cert.

Heráclias: Oh ira!

Caballers: Mori!

(Ella té por.)

Nicéfor: No't deixo. (Als caballers.) A ella: si us afronta responéuli ab rahons. (Los nobles protestan.) Ab fets.

(Los guardias contenen al poble.)

Heráclias: (avansant cap á n'ella.) La llengua t'haig d'arrancar!

Andrónica: Senyor! Tota la culpa la te aqueix home que fa por.

Poble: Sí, tota.

Andrónica: Es la mort del Imperi. (Riu Heráclias.) Si en sa cara du la mort. Si es la mort.

(Heráclias: va cap á n'ella ab la má al pom de la espasa. Nicéfor l'atura posantli una má al mitj del pit.)

Nicéfor: Ni un pas, ó llenso al poble contra vos.

Andrónica: Senyor, veyéulo: raja la pesta de son cos: la lepra du en las mans y en l'alé; sos ulls matzinan; seca las fonts d'hont passa; dels sepulcres la podridor buyda en lo mon. En somnis, en forma de serpent l'he vist: cerclava vostre coll, vostre cos: lo pit teníau badat, y al lloch del cor lo cap del monstre.

Heráclias: Oh caballers, ab mí!

(Avansan los caballers ab las armas al puny.)

Nicéfor: Poble, ab mí! Poble! (Los caballers s'aturan al avansar lo poble: molts d'aquestos treuhen armas. Al poble.) Aturéuvos. (Nicéfor s'ha quedat mirant fit á fit als caballers. Després mira á Andrónica.) Y ara tothom que surti. (Remor general.) Tothom! Tothom! Los caballers! El poble!

Heráclias: Fins jo, senyor? Y á mí m'ho diu Nicéfor?

Nicéfor: (alt.) L'Emperant es qui ho diu y á vos us toca lo primer obehir. (Pausa.) Que ho vuy!

Heráclias: (als cavallers.) Seguíume.

Nicéfor: Y vosaltres també, poble. Mos guardias! (Cridant com boig.) Jo vuy la soletat! Tanquéu las portas!

(Tothom va sortint per hont ha entrat.)

Abat: (á Heráclias, tot sortint.) També aixó es obra vostra?

Heráclias: (sortint rabiós.) No, del diable!

Jordi: (mentres van sortint.) Eixa dona qui es?

Matheu: Qui es?

Jordi: (burlántsen.) Si sembla la hermosa d'un bordell.

Pacomi: (indignat.) Fals. Es la dona la més santa y més pura de la terra.

### Escena VIII

(Andrónica y Nicéfor)

Nicéfor: (satisfet.) (Ah. Tots lluny.) (A ella.) Mira, ja no hi son. Nosaltres y ningú més.

Andrónica: Y Deu!

(Se queda mirant. Pausa.)

Nicéfor: (ab veu baixa.) Y Deu! (Intim.) Va, cóntam: qui ets? D'ahont has vingut?

Andrónica: (cayent de genolls, plorant.) Oh, Jo us ho prego, Senyor, Senyor! Pietat per vos, que us duhen á morir els que us voltan.

Nicéfor: Parla. Parla.

Andrónica: Jo crech en vos, sentíu? Que á dalt del trono us vuy triomfant, bell, pur, vostra la terra d'un cap al altre, y'l cel no més per sobre! Matéume á mí... y pietat per vos.

Nicéfor: Voldría tenirte aixís, sempre á mos peus; esclava; fentte patir per veure en ta hermosura regalimant el plor. Ara! Com ara!

(Dit ab rabia y amor impetuós.)

Andrónica: Oh, no'm parléu aixís! Ay de mí trista que vos no m'entenéu.

Nicéfor: Mes sí! Si escolto tot jo. Si es tot mon ser que beu ta vida, (Ella's va alsant ab por.) que't resplendeix entorn y aspiro en l'ayre. Qu'ets feta de cel blau, d'argent d'estrella, de raigs de sol, d'escuma de las onas, ab sospirs de las flors y ab besos d'ángel!

Andrónica: (plorant.) Ay Senyor, si fos cert qu'heu mort per dintre, que l'ánima heu perdut!

(Apartantse ab por.)

Nicéfor: (acostantshi impetuós.) No, no! Si goso ab la teva dolor. T'angoixa encara te fa més grata á mos desitjos: vina á mos brassos que't senten! (Rabiós.) Que m'arboro per gosar tas besadas! Ah, no fugis, que'm fonch d'amor! Que't vull!

Andrónica: (fugint esglayada.) Senyor!

Nicéfor: Que t'aymo, y'm fas morir de rabia!

Andrónica: Senyor!

Nicéfor: (perseguintla rabiós.) Crema ma carn del goig que vol!

Andrónica: (rabiosa ara.) Deixéume!

Nicéfor: Ets vida per mí!

Andrónica: No, may!

Nicéfor: (rihent rabiós.) Ja ets meva!

(Cahuen per terra.)

Andrónica: Déixam! Monstre!

Nicéfor: (rihent feréstech.) Ets dona y jo't tinch fam!

Andrónica: (lluytant per terra.) Fera!

Nicéfor: (volguentla besar.) En ta boca!...

Andrónica: (apartant la cara.) No, no!

Nicéfor: (besantla. Després rix.) Ja t'he besat!

Andrónica: Cobart! Ah! Lladre, Ara vas á morir!

(Lluytant á terra, ella s'ha després y li posa las mans al coll.)

Nicéfor: (ab veu ofegada.) Ma gent!

Andrónica: T'escanyo! Escup lo bes, traydor, escuplo!

Nicéfor: (cridant ab veu apagada.) Aussili!

Andrónica: Móret, móret!

Nicéfor: M'ofego!

Andrónica: (procurant alsarse.) Lladre! Déixam! (Conseguintho.) Gracias Deu meu!

(Desprenentse d'ell. Alsantse.)

Nicéfor: (revolcantse per terra.) Ah que m'ofego! Ayre!

Andrónica: Ahont soch?

Nicéfor: (sempre á terra.) Cert: tens mal cor!

Andrónica: (ab lo puny clos, amenassantlo.) Oh miserable! canya podrida qu'ets! Runa d'imperi; runa d'home y de bestia! Ni com bestia m'has pogut vence'á mí, á mí, una dona! Me fas horror! Malvat! Te creya un astre y ets un cuch revolcante en ayguas mortas, que jo he esclafat sota mos peus! Quin fástich! Y he cregut qu'era Deu, qui'm deya: "Veshi; truca á son pit ben fort, qu'es temps encara, despérta á n'ell y á ton país, y aixécals!" Y jo, boja que soch, quan las campanas han cridat á consell, sola y ardida he fugit de mon claustre! Ha estat desvari! Al monastir, y prou. Y á pregar sempre pels morts.

(Anántsen cap á la dreta.)

Nicéfor: (correnthi.) No, anárten no! Espera, no'm deixis; que jo vuy que m'escoltis. (Per son cap.) Que aquí dintre m'abrusa afany de llágrimas!... y sento febre de dirte, jo no ho sé qué, mira: no't tinch odi, no, no; respecte. Em parlas com ningú m'ha parlat, qu'ets altra vida! Mes no apartis los ulls! Míram! Escóltam! (Rabiós.) Oh, no m'escolta! Infern, jo't crido: ajúdam!

Andrónica: (anant resolta cap ahont ha sortit lo poble.) Eh, prou!

Nicéfor: (corrent á impedirho.) Per Deu t'ho prego: perque salvis l'ánima meva, que, si ho vols, tú sola la pots salvar; que Deu t'ho ha dit que vingas. (Ella torna enrera rápidament.) Oh, mira: fa un instant que aquí'm mancava l'ayre per respirar: si ara respiro es sols de tas paraulas que revolan al meu entorn, com á sospirs d'aucellas. Jo no sé pas qui ets; mes t'han sentida, no sé cóm, ni per qué, al plegat, ben fosas, la carn que tinch y l'ánima qu'es meva; y, mira, ja está fet lo teu prodigi, de diable ó de Jesús, no ho sé; sols trobo qu'era'l pit terra aixuta y's fon en llágrimas; que tú, ab las tevas mans, quan las unías al entorn del meu coll, en ell reblavas l'anella del esclau. Qui sap, oh dona, si es de boig lo que't dich; potser nosaltres ho som tots dos: si ho som, que may revinga la rahó á nostre cap! Qué vols: demana! Vols que t'alsi en un trono arrán dels núvols? Vols qu'entorn de ton cap com papallona volteji etern lo sol? Vols que la terra sigui'l ca de tos peus? Vols veure corre la sanch á rius, que's fassi un mar, que pugi serras amunt fins que'ls estels s'hi amarin y's topin embriagats desfentse á trossos?

Andrónica: Senyor, Senyor, ohíume! Jo us demano una cosa tantsols...

Nicéfor: Y qu'es?

Andrónica: Voldría tantsols que fóssiu bo.

Nicéfor: Donchs jo t'ho juro que ho seré. Y á la forsa vuy que's torni bo tot mon poble: baldament per serho s'assahoni la terra ab sanch y llágrimas!

Andrónica: Oh, no: calléu, que'm fan morir d'angunia vostras paraulas! Quina por!

Nicéfor: Por? Digas: donchs ser bo... qu'es?

Andrónica: Ser bo?! Estroncar per sempre lo plor dels altres per plorar de joya.

Nicéfor: Sí, sí: plorar de joya... (Rumiant qué vol dir.) Oh, sí't tenía en lo trono asseguda, y jo posava en ta falda mon cap, devant del poble congregat á tos peus! Si tú ploressis, tas llágrimas de goig aquí'm caurían (Per la cara d'ell.) á las mevas trobant; y ellas depressa, quin corre cara avall, d'amor unintse y al sol brillant sobre dels caps del poble!

Andrónica: Senyor! Gracias, senyor!

Nicéfor: Ja no m'odías?

Andrónica: Oh, no! No.

Nicéfor: Lo teu nom?... Ton nom?

Andrónica: Andrónica! Mes despertém, senyor; ja prou. Esperan los caballers y'l poble, y fora vila hi ha'ls estols bisantins.

Nicéfor: Y jo aquest trono t'ofería, que cau!

Andrónica: No, qu'es enlayre y será fort si es que ho voléu.

Nicéfor: Goberna: qué vols que fassi l'Emperant? (Ella va á parlar.) No ho digas: cridaré al poble y á tothom, y, parla, parla tú y t'obeheixo, qu'ets antorxa qu'encén fogueras dintre'l pit!

Andrónica: Veyéume: qué soch jo per parlar?...

Nicéfor: Tot: la meva ánima que ab mí no vingué al mon quan jo vaig neixer y ara troba'l seu cos qu'ella'l cercava, (Per son pit.) tu, qu'ets sols esperit, com jo materia.

Andrónica: Oh, acabém!

Nicéfor: (ab entussiasme.) Acabém?! Comensém ara! Jo vuy lo que tú vols. Tú vols que's torni la terra un cel? Dónam la má:'t segueixo! No tinch ulls per mirar: tu'ls tens, y miras y ploras per tú y jo. Si'l cor me manca ab lo teu en tením pels dos!

Andrónica: Me crida lo monastir, hi dech tornar!

Nicéfor: No ara! Si'm deixas ara, tot fineix, que torno á caure en negra nit.

Andrónica: Cridéu que vinga tothom aquí.

Nicéfor:(corrent á la porta dels caballers.) Tothom aquí! Mos guardias que torni aquí mon alt consell, mos nobles.

### Escena IX

(Andrónica, Nicéfor y tots los caballers d'avans. Andrónica y Nicéfor están al mitj de la escena y aquest parlará mentres van entrant.)

Nicéfor: Caballers: amatents aquí. Jo mano que's fassi dia clar. Lluny las tenebras! Mos caballers: veníu! Tothom de joya al meu voltant!

Heráclias: Senyor, no us sé compendre.

(Riu Nicéfor.)

Gelassi: (als caballers) L'Emperant sembla un altre.

Nicéfor: Te, no saben veure la llum, Andrónica!

Heráclias: Aquí dintre encara aqueixa dona!

Nicéfor: Aqueixa dona salva l'Imperi avuy, que á mí'm desperta, que dormía tot jo per culpa vostra!

Heráclias: (ab familiaritat.) Nicéfor!...

Nicéfor: (imposantse.) L'Emperant! (A Andrónica.) Oh tú, segueixme.

Heráclias: Senyor... Mes ahont anéu?

Nicéfor: A dar al poble lleys d'amor, lleys de vida; y com vosaltres no me'n heu ensenyat, m'hi duch al mestre.

Gelassi: Aixó es escarni al trono!

Heráclias: (á Nicéfor.) Aixó es desvari de vostre cap.

(Nicéfor: va á pujar las gradas del trono duyent per la má á Andrónica, que s'atura als peus dels grahons.)

Nicéfor: Si puja al trono ab ella la joventut, la vida, l'hermosura, la bondat, l'entussiasme, Deu,'l poble y mon cor que's desperta y diu: Andrónica si'm vols salvar, segueixme!

(Ell la va conduhint per la má.)

Heráclias: (volguentho impedir.) Oh no!...

Demetri: (als caballers.) Es profana la magestat!

Nicéfor:(tot pujant.) Que suau camí!

Heráclias: (pujant un grahó.) Aturéuvos!

Nicéfor: (girantse.) Las portas, oh mos guardias! Pas al poble.

Heráclias: Qué feu, senyor?

Nicéfor: Baixéu lo front, Heráclias.

(Andrónica s'asséu al trono ab lo cap baix. Nicéfor se queda dret al costat.)

### Escena X

(Los anteriors y tots los del poble menos Sergi y Alexis. La escena s'ompla rápidament.)

Nicéfor: Caballers, sou ma guardia. Guardia d'ella sols lo poble. Penséuhi. El trono es ara un altar, una gloria, y estén per sobre l'ángel d'esta nació sas amplas alas.

(Los caballers quedan aterrats, silenciosos.)

Jordi: (á mitja veu.) Aquella á dalt... Al trono!

Matheu: (id.) Du'l ropatje de las novicias de Sant Grau...

Poble: (id.) La boja.

Poble: (id.) No ho es.

Pacomi: (id.) Jo la conech: es santa. Sempre fa caritat als pobres. Si es Andrónica!

(Tot lo anterior s'haurá dit mentres van entrant.)

Nicéfor: Escoltéume, fills d'Albia: jo us demano per mos erros perdó.

(Remor general.)

Heráclias: (als caballers.) Es de boig.

Poble: Miracle!

Nicéfor: (insistint.) Mos erros que'm perdoni...! (Remor dels caballers. Imposantse.) Y cent vegadas ho demano al meu poble!

Matheu y poble: Visca Andrónica!

Nicéfor: Que escolti feta un cor tota la terra. Si, Andrónica; qu'ets tú encencer puríssim ab rehinas del cel, y jo una brasa... Las rehinas arréu que's fássin núvol.

(Parlará Andrónica ab veu humil, mirant de cop á Nicéfor. Després fixa la mirada en lo cel.)

Andrónica: En nom de Deu, de bat á bat que s'obrin las presons als fills d'Albia. Pera sempre los torments que fineixin, y que sían richs y pobres germans! En mitj la plassa lo foch que abrusi'ls instruments sangnosos dels martiris crudels.

Nicéfor: Sí, sí! Qu'espera á obehirla ma gent? Com llamp, sas ordes á complirlas!

(Surten per la dreta alguns soldats y nobles.)

Poble: Oh, Andrónica!

(Remor de veus barrejadas, dominant lo nom d'ella.)

Poble: Que visca!

Poble: Visca la santa!

Poble: L'ángel!

Poble: Visca Andrónica!

(Lleuger remor dels caballers aterrats. Andrónica's posa dreta, parlant com inspirada del cel.)

Andrónica: Fills d'Albia! Oh poble! Oh caballers! La terra está en perill: al espuntar la aurora voltará l'enemich nostras murallas! Oh germans, despertéuvos! Poble lliure som pel llinatje: may, may l'Anatolia devant Bisanci acoti'l front; que lluyti, qu'esqueixi carn, qu'estripi y esmicoli lo poder enemich; tot abrassantse l'anatólica gent, tothom que tinga foch de patria en las venas, richs y pobres, agermanat tothom, l'orde seguintla de qui es nostre Emperant!

Nicéfor: Tothom que ho vulga, y la terra se salva.

(S'ha anat encomanant l'entussiasme.)

Gelassi: Oh sí, salvémla!

### Escena XI

(Los anteriors y Sergi y Alexis y altres presoners ja en llibertat.)

Sergi: Salvémla tots agermanats!

Poble: (ab gran alegría.) Es Sergi.

Alexis: Las presons son obertas!

Poble: Visca Andrónica!

Andrónica: Senyor: tothom es lluny, som sols. M'esglaya la soletat.

Nicéfor: Qué vols?

Andrónica: Senyor: voldría que tothom ens voltés.

Nicéfor: Tothom! Que vinga tothom al voltant nostre! Fora Guardias! Acostémshi nosaltres: vina, Andrónica.

(Lo poble barrejantse ab los caballers que, en part, segueixen lo moviment general, encara que ab certa rigidesa, invadeix tot l'escenari. Nicéfor y Andrónica devallan algunas gradas, veyentse'ls caps d'ells dos sortir per sobre la gentada. Fa estona que s'han deixat de veure l'Abat, Livani y Pacomi.)

Poble: Adorém á esta dona!

Poble: Es una santa!

Andrónica: Que visca l'Emperant!... Y ab ell que visca el poble,'ls caballers, la patria una, l'Anatolia del cor.

Nicéfor: Sí, l'Anatolia.

Andrónica: Cada hu es una fulla,'l tot es l'arbre.

Nicéfor: L'arbre que reverdeix perque tú á sobre hi esténs la llum del sol.

Andrónica: (al poble, per l'Emperant.) Ell se us entrega! Ell es vostre, germans!

Matheu y altres: Visca Nicéfor!

Poble: Visca Andrónica!

Poble: Visca!

Nicéfor: Va! Las armas aixequém tots contra Bisanci!

Sergi: Guerra als bisantins!

Alexis y altres: Que morin!

(Tothom ho contesta.)

Nicéfor: (á Andrónica.) Tú ets qui salvas l'Imperi; tú.

Andrónica: Y ara, senyor, per sempre... Adeu!

Nicéfor: No, no; jamay, jamay! Que tanquin las portas del palau! Que tú no surtis!

Andrónica: Pas! Pas!

Nicéfor: Si'ls presoners jo te'ls entrego per un tot sol: per tú.

Andrónica: Senyor: al claustre jo hi dech tornar. Si perilléu, cerquéumhi.

Poble: Visca Andrónica! Visca! Visca Andrónica!

(Ella passa mirant al cel. Quan surt, los crits segueixen á fora, allunyantse fins que ha caygut lo teló.)

Heráclias: Senyor!...

Nicéfor: Oh, Heráclias, jo la vuy! Per viure me cal aqueixa dona!

Heráclias: (volent dir que desperti.) Senyor: calma.

Nicéfor: (feréstech.) No, calma no; que jo la vuy. S'allunya, y'm moro! Oh Deu, que se m'emporta l'ánima; y'l d'avans torno á ser, que'l cor me trobo ab mals desitjos altre cop sens ella! Vuy eixa dona! Andrónica! Eixa dona!

(Desesperat. Lo poble y molts caballers barrejats han anat sortint seguint á Andrónica. Se sent que la victorejan á fora tot allunyantse'l remor.)

Teló

## Acte segon

### Quadro primer

(Sala curta del Palau de Nicéfor á Albia. A un costat una finestra. Es al matí.)

#### Escena primera

(L'Abat de Sant Thimur, Gelassi y després Livani. L'Abat es en escena; entra Gelassi.)

Gelassi: Bon dia.

Abat: Caballer, la vostra cara no es senyal de bon dia.

Gelassi: Ab la foscuria los bisantins han avansat com ombras, y l'alba al clarejar per tot se'n veuhen.

Abat: Bona nova!

Gelassi: Cóm, vos?...

Abat: Qu'es bona nova pera Bisanci.

Gelassi: (sortint) A Heráclias corro á dirho.

Abat: Oh, sí; corréu.

Livani: (entrant) L'Abat...

Abat: Ja ho sé, Livani: los bisantins los nostres murs rodejan.

Livani: Donchs alegrémnos, puig caurá vensuda la vila avuy mateix.

Abat: Deu vos escolti.

Livani: Lo cercle no volíau? Donchs pot dirse que Albia ja's veu cerclada. Ahir al vespre, quan per consell d'aqueixa estranya dona s'obriren las presons, si que podía referse aquest malvat. Mes ab Heráclias com avans aprop d'ell...

Abat: Cert: mes si Andrónica tornava al Emperant...

Livani: S'ablaniría lo malvat al sentirla. Mes quan ella se'n apartés, Heráclias igual que ara tornaría á ser mestre.

Abat: Y si eixa dona ja no'l deixés?

Livani: Llavors...

Abat: Y si Nicéfor la prengués per esposa? Ella es novicia, y'ls ulls del Emperant treyan espurnas.

Livani: Fora la nostra pérdua, perque'l poble...

Abat: Lo poble es fanatisme. Com un astre... com lo sol al sortir sobre la terra eixa verge s'ha alsat demunt del poble! Ja'l vegéreu ahir. Ja sabéu ara com crida pels carrers que vol á n'ella dalt del trono imperial, y donaría tota la sanch seguintla.

Livani: Y donchs, cóm ferho?

Abat: Fent qu'eixa dona del sagrat no surti; que no vinga al Palau, costi'l que costi.

(Se sent remor del poble.)

#### Escena II

(L'Abat de Sant Thimur, Livani y Demetri.)

Demetri: Ja ho sentíu, caballer. Lo poble encara per los carrers victorejant á Andrónica.

Abat: Y no es pas tot: que crida com á fera la mort del Emperant.

Demetri: La lluyta á fora, la lluyta á dins la vila! Ay de nosaltres!

Abat: Mes si eixa dona al poble va amansirlo ahir al peu del trono!...

Livani: Donchs ens créyam que á Nicéfor seguía encara'l poble!

Demetri: Ah, no: perque al deixarlo la novicia l'Emperant s'ha abatut, y l'obra d'ella ben depressa ha fugit de la seva ánima, qu'Heráclias s'ha imposat, y ha donat l'ordre de que comensin altre cop los cástichs y'ls llibertats á las presons revingan.

(L'Abat y Livani's miran satisfets.)

Livani: Tot es perdut aixís per l'Anatolia. Sense'l poble l'August...

#### Escena III

(Heráclias, l'Abat de Sant Thimur, Livani, Demetri y Gelassi, que venen ab altres caballers.)

Heráclias: Y qué, Livani?! Vos tindréu bona espasa; mes hi ha lluytas que no las coneixéu. No se l'enjoua al poble ab afalachs. Prou vaig cridarlo devant Nicéfor; y'l sentíu? S'ubriaga per eixa dona! Cal que temi'l poble, y obeheix per l'esglay.

Abat: Es cert.

Gelassi: No sempre: que deslliurar als presoners procura.

Heráclias: Son fortas las presons y las enrondan nostres lleals. Y jo us ho dich, Livani; Albia's veurá salvada. Dintre un'hora aquest poble envilit s'alsará en brega en contra'ls bisantins. S'ha donat l'orde per plassas y carrers que tothom vaja dret als murs, y'l que nó, perdi la vida.

Demetri: Donar armas al poble encegat d'odi contra Nicéfor... Oh!

Heráclias: Rebrán las armas vora'ls portals mateixos.

Poble: (á fora.) Visca Andrónica!

Livani: S'acosta l'Emperant. Heráclias, (volent dir que fa lo que ell vol.) Y donchs! Lo míser se revolca en son llit y'ls ulls no tanca, á eixa dona cridant, á eixa diablesa que tot ho ha revoltat. Mes jo us ho juro que aquí no ha de venir, puig mana Heráclias.

Gelassi: Ja es aquí l'Emperant.

Heráclias: (als caballers.)

Anéu! Tots fora!

#### Escena IV

(Nicéfor, Heráclias, l'Abat de Sant Thimur, Livani, Gelassi, Demetri, Nikelas y altres caballers.)

Nicéfor: Qui es que se'n va? Tothom aquí!

Heráclias: Las ordes del August á obehir! Tornéu!

Nicéfor: Gelassi, al meu costat. Tothom. Demetri. Sembla que'm voléu sol, y sol mon front esclata que'ls pensaments no hi caben. Hi ha com núvol tempestuós aquí dintre. (Per son cap.) Y'l llamp guspira per mos ulls abrusats.

Heráclias: L'August, vos prego que descanséu.

Nicéfor: Que descanséu! Tot'hora que descansi mon cos! De qué? Canséulo, que l'afatiga'l descansar!

Heráclias: Jo guardo vostre repós y vetllo vostra ditxa.